Josep Pastells

Inventari de sensacions

Parèntesi

Conceptes, formes, adjectius, ombres, essències, llum, pluja, neu, aire, fruites, terra, foc, pedra, buits, abismes, memòria, somnis, versos, amor, tristesa, plenitud, rialles, melancolia, lletres i contorsions.

Llits on trenquen les ones de tots els mars, aventures biològiques, mirades impagables, paraules senzilles i gestos que decapiten. Energia, simbiosi, muntanyes i oblit. Gratacels i llàgrimes errants, genolls enllaçats i lliçons de l’infinit. Salutacions, moltes salutacions. I desitjos, tots els desitjos recurrents.

Històries amb final feliç, històries amb final infeliç i històries que en realitat no tenen final. Com aquest bloc, que avui s’acomiada fins passat Reis. Que us vagi molt bé. Fins aviat.

Per què Aznar no figura encara en la llista de grans filòsofs del segle XXI?

Sí, parlo de l’ex president del Govern espanyol, que acaba de presentar el seu últim llibre a Roma i ha declarat que “la societat multicultural és un fracàs de la societat europea”. En un italià més o menys intel·ligible (quants idiomes deu xampurrejar, aquest home?), Aznar ha mostrat una lucidesa fora de mida en afirmar que “una societat moderna i lliure és de ciutadans lliures i iguals davant la llei i no hi pot haver diferents lleis per raons ètniques, d’origen, de gènere o de creences. La llei ha de ser única per a tot el món i tothom és igual davant la llei”. Això és propi dels grans filòsofs, no? Abordar amb decisió i originalitat les qüestions més urgents i transcendentals, encendre el debat amb aportacions singulars que mai no se li havien acudit a ningú.

Potser ja va sent hora que els grans teòrics de la ciència política, la filosofia i el pensament, les eminències intel·lectuals del planeta, reconeguin d’una vegada els mèrits mai prou valorats d’aquest gran ideòleg en què s’està convertint José María Aznar. El seu desplegament dialèctic i multilingüe, l’èmfasi a què recorre en cadascuna de les seves intervencions i l’extraordinària contribució científica i teòrica que suposen els seus llibres bé mereixen situar-lo d’una vegada i per sempre en el selecte grup dels elegits, d’aquells que partint de les aspiracions i contradiccions del món modern són capaços de dibuixar-nos un horitzó definit on l’audàcia expositiva es combina amb la clarividència d’una perspectiva capaç d’oferir una solució real a tots els problemes del planeta.

Sí, no en tingueu cap dubte. Aznar ha carregat sobre les seves poderoses espatlles (imaginem, encara que no s’acabi de notar, que són dignes d’un home que fa dues mil abdominals diàries, o ho havíeu oblidat?) una de les tasques humanes de major responsabilitat. Escoltem-lo amb atenció, comprem els seus llibres, llegim-los i rellegim-los. Aquest és el camí, ja ho veureu.

Vegeu només una mostra. Aznar va dir a Roma que la idea d’Europa “és una expressió de la història d’Espanya, de la història d’Itàlia, de la història de tots els països que la componen”. Perspicaç, intuïtiu, insuperable. I va afegir que “el patriotisme és un valor positiu. No obstant això, el nacionalisme no pot existir sense un enemic exterior i, per tant, té un tint negatiu”. Prodigiós, rigorós, definitiu. Ara ja sabem que el nacionalisme espanyol, com tots els altres nacionalismes, té un tint negatiu, té enemics exteriors. Ja tinc ganes de saber quins són, però de moment Aznar no n’ha dit res. Esperaré. Ansiós, expectant.

Em desconec massa bé

Ploren els nadons en néixer i els amants en l’adéu.
Ploren els somnis i els poetes, els esperits salvatges
en descobrir els paranys de la llibertat
i els polítics en adonar-se que això no és xauxa.

Més d’un i d’una voldria fugir a la lluna,
abandonar ombres hipotecades, hores insomnes
i els fums de la derrota i els desastres
per aventures desmesurades on estimar
i ser estimat sigui més que una ansietat anàrquica.

I arriba el 2009 per rematar el collage
del meu cervell,
fer-me partícip de paràgrafs urgents
on altres veus i llavis relatin la història
d’un escalador de murs de gel
que intenta desvirgar els somnis
mentre conclou que es desconeix massa bé.

La generositat de Bancaixa

Mai no he tingut tractes amb aquesta entitat (algú sap què és, un banc o una caixa?, el nom em desconcerta), però des de fa uns mesos m’envien missatges al mòbil. Al principi era per recordar-me que els devia diners –no cal que us confessi que em limitava a esborrar-los– o oferir-me crèdits diversos, una proposta força lògica per a qualsevol que conegui l’estat del meu compte corrent. Però des de fa uns dies, coincidint amb la campanya publicitaria de les festes de Nadal, m’anuncien que puc fer regals amb la meva targeta de Bancaixa!

Això, per què negar-ho, ja m’interessa molt més. No tant pels possibles regals, que també, sinó pel descobriment que tinc a la meva disposició una targeta que ni sabia que existís. Quan ja començava a pensar que hauria de passar les festes amb un parell de teules de torró caducat, un pot de llenties i el poc que pogués arreplegar de l’hort del veí (un home ja gran que no s’assabenta de les meves incursions a la recerca de menjar), apareix Bancaixa i em comunica que tinc una targeta per fer regals de Nadal!

Aquesta notícia m’obre un ventall d’opcions tan immens com les meves ganes de gastar. Però tinc un petit dubte: de quants diners estem parlant, exactament? Ja m’imagino que, tractant-se de les festes de Nadal, la xifra serà quantiosa, més que suficient per sufragar-me, no sé, un creuer per les Illes Verges, la compra d’un cotxe nou (per fi podré tenir un Ferrari!) i el munt de regals que hauré de fer a amics i coneguts perquè quedi clar que la meva reeixida condició econòmica no m’ha convertit en un garrepa.

Moltes gràcies, senyors de Bancaixa! Us ho dic de tot cor, i també espero que passeu unes magnífiques festes de Nadal i entreu amb el millor dels peus (serà el dret o l’esquerre?, mai no ho he tingut clar) al 2009. Una darrera cosa, encara: sisplau, envieu-me un altre missatge per dir-me on he de recollir la targeta. I afegiu-hi el saldo. Suposo que per molts zeros que tingui cabrà a la pantalla, no?

Sud-àfrica: la bellesa dels Coetzee

Llegeixo que quatre setmanes d’activitats socials, culturals i humanitàries han precedit l’elecció de Miss Món a Johannesburg. I jo que em pensava que aquest tipus de concursos no eren res més que una mostra de la superficialitat i el culte a la imatge, del triomf dels esdeveniments artificials transformats en notícies gràcies al màrqueting!

Al final es va imposar l’enginyera siberiana Kseniya Sukhinova, però el que més m’ha cridat l’atenció és el cognom de la representant sud-africana (que, per cert, va situar-se entre les finalistes): Coetzee. Tansey Coetzee.

Potser és un cognom tan comú com Sánchez a Espanya o Puig a Catalunya, però en llegir-lo he pensat immediatament en J.M. Coetzee, l’escriptor sud-africà que ara fa cinc anys va guanyar el Premi Nobel de Literatura. El seu nom sencer és John Michael; he hagut de buscar-ho perquè no en tenia ni idea. Ja sé que no té ni la més mínima importància, tot plegat, però crec que és una bona excusa per reflexionar sobre dues formes de bellesa, la física i la literària, i qüestionar-nos ni que sigui per un moment la supremacia de la primera entre les masses.

Ja sé que és una batalla perduda i, sense haver vist a Tansey Coetzee, posaria la mà al foc que la majoria de la gent (dones incloses) preferiria passar una nit amb ella (diguem que per sopar i xerrar, no penseu pas en les manifestacions més primàries del nostre impuls físic) que amb un llibre de J.M. Coetzee. Per què? Cadascú tindrà clara la seva resposta, però com que serà difícil que pugueu quedar amb la Coetzee us proposo que, si encara no ho heu fet, busqueu un llibre d’en Coetzee. Esperant als bàrbars, per exemple, una mostra que es pot escriure senzill i planer sense renunciar a la profunditat i l’harmonia. O Elizabeth Costello, un híbrid entre narració i assaig que alimenta el debat intel·lectual sense prescindir de la força de la ficció. Bellesa en estat pur, ja ho veureu.

“El castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles de Catalunya”

L’afirmació, tan radical que potser alguns catalanistes no la compartirien, és del lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera i va sortir publicada ara fa dos mesos i mig a eldebat.cat. No l’havia pogut llegir, però acabo de fer-ho gràcies a l’amic Josep Maria Falgueras, incansable defensor de la nostra llengua. Moreno és catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid i ha publicat un llibre on critica l’agressivitat del nacionalisme lingüístic espanyol i afirma que és l’únic d’aquest tipus que existeix a l’Estat.

Sempre és agradable trobar algú que parli sense embuts de les contradiccions dels nacionalistes espanyols en matèria de llengua. I més encara si aquest algú és madrileny i publica un llibre en castellà El nacionalismo lingüístico (Península) que de ben segur ha provocat i provocarà més d’un calfred entre els incondicionals de la lengua de todos. És evident que molts espanyols no ens entenen ni tenen cap intenció d’entendre’ns, però reconforta comprovar que hi ha persones capaces d’analitzar la qüestió de la llengua amb objectivitat i reflectir les seves conclusions en un llibre que capgira la visió que molts espanyols tenen del català i del costum (per a molts un capritx) de parlar la nostra llengua al nostre país. He d’admetre que no acabo d’estar d’acord amb la frase que dóna títol al post d’avui (a mi, personalment, m’agrada que el meu fill domini el castellà, l’anglès i quantes més llengües millor), però sí que he llegit l’entrevista amb l’entusiasme derivat de reconèixer unes idees molt similars a les meves en boca d’un professor madrileny.

Us recomano, per tant, que si encara no l’heu llegit dediqueu uns minuts a l’entrevista amb Moreno:
http://www.eldebat.cat/cat/notices/_el_castella_no_s_hauria_d_ensenyar_a_les_escoles_de_catalunya_33203.php