Sí, parlo de l’ex president del Govern espanyol, que acaba de presentar el seu últim llibre a Roma i ha declarat que “la societat multicultural és un fracàs de la societat europea”. En un italià més o menys intel·ligible (quants idiomes deu xampurrejar, aquest home?), Aznar ha mostrat una lucidesa fora de mida en afirmar que “una societat moderna i lliure és de ciutadans lliures i iguals davant la llei i no hi pot haver diferents lleis per raons ètniques, d’origen, de gènere o de creences. La llei ha de ser única per a tot el món i tothom és igual davant la llei”. Això és propi dels grans filòsofs, no? Abordar amb decisió i originalitat les qüestions més urgents i transcendentals, encendre el debat amb aportacions singulars que mai no se li havien acudit a ningú.
Potser ja va sent hora que els grans teòrics de la ciència política, la filosofia i el pensament, les eminències intel·lectuals del planeta, reconeguin d’una vegada els mèrits mai prou valorats d’aquest gran ideòleg en què s’està convertint José María Aznar. El seu desplegament dialèctic i multilingüe, l’èmfasi a què recorre en cadascuna de les seves intervencions i l’extraordinària contribució científica i teòrica que suposen els seus llibres bé mereixen situar-lo d’una vegada i per sempre en el selecte grup dels elegits, d’aquells que partint de les aspiracions i contradiccions del món modern són capaços de dibuixar-nos un horitzó definit on l’audàcia expositiva es combina amb la clarividència d’una perspectiva capaç d’oferir una solució real a tots els problemes del planeta.
Sí, no en tingueu cap dubte. Aznar ha carregat sobre les seves poderoses espatlles (imaginem, encara que no s’acabi de notar, que són dignes d’un home que fa dues mil abdominals diàries, o ho havíeu oblidat?) una de les tasques humanes de major responsabilitat. Escoltem-lo amb atenció, comprem els seus llibres, llegim-los i rellegim-los. Aquest és el camí, ja ho veureu.
Vegeu només una mostra. Aznar va dir a Roma que la idea d’Europa “és una expressió de la història d’Espanya, de la història d’Itàlia, de la història de tots els països que la componen”. Perspicaç, intuïtiu, insuperable. I va afegir que “el patriotisme és un valor positiu. No obstant això, el nacionalisme no pot existir sense un enemic exterior i, per tant, té un tint negatiu”. Prodigiós, rigorós, definitiu. Ara ja sabem que el nacionalisme espanyol, com tots els altres nacionalismes, té un tint negatiu, té enemics exteriors. Ja tinc ganes de saber quins són, però de moment Aznar no n’ha dit res. Esperaré. Ansiós, expectant.
