Josep Pastells

El darrer Corrillo de diletantes inclou un poema del meu amic José Luis Esparcia, que també és editor d’Adhara i m’acaba de publicar el llibre de relats L’últim alè de Fidípides. Dedico aquest post a la traducció del seu poema.

No veus, germà, llums a la llunyania?
Sobris reixats d’aigua als ulls
van naixent darrere de cada ona.
Tu creus que és el mar, el mar que ens uneix
d’una riba a l’altra riba certes
desertes o vesprejants de sang.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
Tu creus que és el mar, mar que en despertar
t’ofereix vent d’anhelada terra.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
Penses que és el mar de les solituds
blanques, com en les nits de cuques de llum.
O potser penses que és el mar d’on
es torna amb la mirada subtil.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
No és el mar de la teva fam derrotada,
no el de sorres fetes per al recés
després de la infidelitat de nous déus.
És, germà, el mar de temples endolades.
És, germà, el mar d’ombres sense límits.
Aquelles llums a la llunyania, germà,
no són la teva esperança ni la partícula
d’amor que la teva sagrada calma venç.
Aquest és el mar de taüts alats.
Basta un rostre sobre les seves aigües clares
perquè emergeixi la mort sense temps,
perquè sigui dolor el matí.
Preguntes per la terra promesa?
Mira, germà, com s’esvaeix
entre les teves mans la vida de l’aigua.
 

Tres setmanes enrere ja vaig traduir Internacional, el seu primer microrrelat de la sèrie Migracions. Avui he creat al meu bloc una categoria amb aquest nom amb l’objectiu de desar-hi els altres tres microrrelats de Carlos Lapeña sobre un dels grans drames del nostre segle.

Nacional

L’avi sempre desenterrava les seves històries quan passejàvem pel port. La vista de les embarcacions, els enormes vaixells de càrrega, els transatlàntics amb el seu tràfec de passatgers, el transportaven sense remissió a la seva joventut i a la seva gran aventura americana, que va començar amb prou feines amb cent pessetes i una maleta trencada però va acabar amb uns bons estalvis i un equipatge encara més valuós. “Sense els altres no som ningú”, solia repetir per finalitzar els seus relats.
I aquell matí d’agost no va ser tan diferent. La contemplació del port en plena bullícia, amb la llanxa guardacostes, els Patrol de la Guàrdia Civil, les ambulàncies del Samur, el van dur al seu passat amb la mateixa emoció de sempre; però en aquella ocasió no només m’explicava una història, sinó que me la mostrava.
L’avi es va acostar a un dels nois que tremolaven i el va abraçar amb una manta. “El teu viatge no serà en va”, va xiuxiuejar.

Regional

D’esquerra a dreta tenim a Abdul, Alexia, Xiuxiu, Papa Bouba, Marius i Jorge Efrén. Estan disposats a sotmetre’s a les proves que vostè els proposarà, però només un d’ells aconseguirà el cobejat premi, només un d’ells aconseguirà quedar-se. La resta tornarà als seus països. Ho sentim, però les coses són així… En fi, centrem-nos. Senyora Fernández, està preparada? Té clares les proves a què els sotmetrà? Sí? Perfecte. Recordem una vegada més que el guanyador serà el substitut del seu fill en aquesta feina que tant el cansa i el deprimeix, perquè són moltes hores i molt de sacrifici; un substitut perfecte, el sou del qual, sensiblement millorat gràcies al nostre patrocinador, es repartirà entre vostès i ell. Així, senyora Fernández, el seu plançó podrà continuar vivint a casa amb vostès, còmodament, amb l’únic neguit d’haver de buscar on celebrar la pròxima entrompada, ja, ja, ja… Senyores i senyors, aquí comença una nova edició de… Treballa, però segur. 

Local

Viatges organitzats La raó de viure. L’oferta de multiaventura que cap altra agència ofereix. Viatges als llocs més deprimits del planeta on podrà conviure amb els nadius, compartir la seva misèria i, el millor de tot, buscar-se la vida per tornar a Espanya, subornant funcionaris o pagant a les màfies per fer-se amb una plaça a la pastera o l’avió. L’oferta d’avui és irresistible: dos pel preu d’un. A més, li regalem un kit de supervivència completíssim, amb un diccionari de butxaca, dos documents falsificats d’alta qualitat i un rellotge imitació or que podrà bescanviar per diners o favors. No deixi passar aquesta oportunitat única.

Els dibuixants Fernando Ferro i Fernando Puente i els escriptors José Luis Esparcia i Carlos Lapeña van presentar fa poc a Madrid una nova publicació del seu Corrillo de diletantes, una mena de diari independent que acostuma a oferir una visió gens indulgent de la nostra societat. En aquest cas, aprofundeixen en les migracions, un fenomen que ens afecta o ens hauria d’afectar a tots.

Carlos Lapeña Morón (Cuenca, 1962) és un enamorat dels relats breus i la poesia. Escriu des de fa un grapat d’anys i ha guanyat premis tan prestigiosos com l’Ala Delta de literatura infantil. Amb el seu permís, tradueixo al català un dels textos amb què va col·laborar en el darrer Corrillo de diletantes. Si us agrada (segur que sí) ja en traduiré algun més.

Migració internacional

És el color de la meva pell? Són, potser, els meus trets? Es tracta de la meva religió, del meu sexe? O hi ha un altre motiu per tant de recel i rebuig? És pel meu país d’origen? Per la meva forma de parlar? Pel cabell? O potser tindrà alguna cosa a veure amb la meva indumentària? Serà per la meva jaqueta de cotó, els meus texans, les meves sabates transpirables? O tot plegat és provocat pels meus anells i el meu rellotge de polsera? Per les meves ulleres de sol? Pels meus diners? Pel fet que deixo poca propina? No sé, noia, quina gent més rara, hauríem hagut d’anar a Puerto Vallarta, que allà acordonen la platja de l’hotel i estem sols, m’han dit.