Frustració

calligraphy

Asseguda al seu despatx, embolcallat per la llum que taca lleument un grapat de fulls estesos sobre la taula, tres o quatre llibres i una foto dels arrossars de Shenzhen, Xoi s’adona de la impossibilitat d’oferir tots els detalls de la narració sense que aquesta perdi el sentit. Si fos pintora i només hagués de reproduir els arrossars seria més senzill, pensa amb la mirada fixa en les persianes mal tancades que deixen passar els raigs del sol. En pintura, els detalls mantenen tot el sentit, però en literatura l’excés de paraules et porta a no veure res. Actua com la boirina del temps que desdibuixa episodis del passat que abans recordaves amb precisió, lamenta Xoi. Ara ja no mira les persianes, sinó un foli ple de paraules ratllades, de frases escrites i reescrites a la recerca de la forma precisa. És fàcil desanimar-se, ho sap des de fa anys, però també sap que la força de l’escriptura rau en la voluntat, en la tenacitat pròpia dels bous que llauren camps de terra granítica o dels salmons que viatgen contracorrent. Xoi abandona un moment el despatx per anar a la cuina. Frega una nou contra la paret; només pel plaer de sentir-ne el so. Els petits plaers són els autèntics plaers, conclou. Contemplar la pluja, l’esclat dels cirerers, els canvis de tonalitat dels ocres i els verds a la primavera o el sol que llueix després de setmanes de tempestes. Quan torna al despatx, ho fa amb amb la força de les onades, amb l’esperit de les fogueres i el vent. Té molt clar el que vol: que qualsevol persona que obri el seu pròxim llibre, aquest que escriu des de fa set anys, quedi paralitzada, farcida i arrebossada pel vigor del relat. Provocar delectació, sí, però també introduir-se en la consciència i les entranyes dels lectors, clavar-los al cor una espina que ja no es puguin treure mai més. Voldria desfer els fils de la memòria, fingir que ha viscut totes les vides possibles, que coneix fins el darrer àtom del planeta i pot mesurar la llargària de l’aire i la profunditat de la nit. Res no li agradaria més que guarir totes les ferides del món, saltar fins a la lluna i proclamar als quatre vents que l’únic que val la pena és emmirallar-se a l’aigua, sentir les mans que t’acaronen, petonejar els núvols i somiar. Llàstima que sempre que té una imatge nítida, quan creu que ja l’ha capturat i podrà retenir-la sense dificultats, se li acaba desfent cada cop que intenta plasmar-la sobre el paper. Xoi comença a pensar que pateix alguna mena d’incapacitat per expressar el que voldria expressar. És com si entre ella i els fulls hi hagués un exèrcit d’espectres, presències tan vives i amenaçadores com la mort. Sempre que experimenta aquests temors se sent minúscula, insignificant, però al final acaba pensant que l’espai és infinit i encara li queda molt de temps, que només es tracta de centrar la mirada en un full, agafar el llapis amb la mà i donar-li inèrcia. Com ara, quan comença a escriure, amb una ràbia incontenible, sobre l’espectacle de la vida que neix i reneix a cada instant, sobre la paciència infinita per edificar somni sobre somni amb pedres que són paraules i rajoles que són silencis. Omple fulls amb l’obstinació de qui s’hi deixa l’ànima, sense presses però amb l’ànsia de qui sap que les seves mans estan condemnades a escriure amb el frenesí d’un torrent carregat d’aigua ferotge que anirà a parar al mar per tornar al cel, d’aigua que es passarà tota la santa vida elevant-se i descendint, emborratxant-se d’anades i vingudes que són poemes, de pedres que són llum. Xoi escriu tres o quatre hores i, després, rellegeix el que ha escrit. Primer en silenci i després en veu alta. Ho rellegeix dues, tres, quatre vegades. I a continuació, amb un gest mecànic, agafa tots els fulls, en fa una bola compacta i la llença a la paperera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Retorciments emocionals

Josep-Pastells

Damià Bardera ha publicat a Núvol una ressenya del meu darrer llibre, Cacic de fireta. Acabo de recordar que fa molt que no escric en aquest bloc i he decidit fer-ho encara que només sigui per donar pas al text del salvatge Bardera. Ah, la foto me la va fer el meu amic Sixt Viñas.

 

Josep Pastells. Retorciments emocionals

Josep Pastells (Girona, 1966) acaba de publicar el seu onzè llibre, Cacic de fireta (Pagès, 2014), obra que va merèixer el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerusa 2014, un fet destacable perquè entre el jurat hi havia escriptors de la talla de Pep Coll, autor de l’extraordinària novel·la Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013).

Pastells és un autor irregular, enginyós i polifacètic que se sent més còmode en la mitja distància de les novel·les breus (o en els relats més o menys llargs), que en les novel·les de més de cent cinquanta pàgines. De la seva trajectòria literària, destacaríem les novel·les Witxi (Llibres de l’Índex, 2002), una petita joia, i Pell de cilici (Empúries, 2003), a més dels llibres de relats Vides lascives (Bromera, 2012) i Simpático fracasado (Alfasur, 2006), en detriment de novel·les com ara Vida i miracles d’Odell Kraus (Empúries, 2010), obra guardonada amb el premi Marian Vayreda 2010.

Costa detectar un estil propi en les obres de l’autor, tan diferents entre elles, tan camaleòniques, però l’estil hi és. I encara diria més: en la mesura que Pastells s’allunya de la seva veu pròpia i fa «experiments narratius», les seves novel·les perden força, intensitat i interès. És el que passa en la quarta part de Cacic de fireta, titulada «Testimonis previs al desenllaç», una professió de veus poc justificada, tal vegada inclosa per cenyir la novel·la als requeriments de les bases del premi a què optava.

Això no obstant ––un detall menor al capdavall––, Cacic de fireta és una obra de bon llegir, amena, àgil i de to inequívocament irònic, burleta, i força desesperançat. En la contracoberta podem llegir-hi que es tracta d’una sàtira de la degradació del món laboral i del paper del periodisme quan s’ha de vendre als interessos dels poderosos. És cert, però a la novel·la hi ha «alguna cosa més». Hi ha, per exemple, una burla de totes les pseudofilosofies de l’optimisme ––amb regust empresarial–– que ens ronden en l’actualitat. Per exemple, en el capítol «La gran oportunitat», un títol irònic, el narrador i alhora protagonista es diu a ell mateix: «no oblidis mai que la pitjor bancarrota és el desànim, que l’error més gran és donar-se per vençut». Potser si s’hagués donat per vençut, les coses no haurien anat a mal borràs i la sang no hauria arribat al riu…

Hi ha també una crítica no només al món periodístic i a l’amateurisme que l’envolta i el conforma ––un món que l’autor coneix bé––, sinó al llenguatge periodístic en si, tan semblant al llenguatge dels discursos polítics, buit i opac alhora, sense cap referent «real». Cal tenir en compte que l’obra no se situa ni en unes coordenades d’espai-temps concretes, ni tampoc en unes coordenades socioculturals clares i/o inequívoques, i per tant, la crítica burleta ––o satírica, si es vol–– no és una crítica d’arrel marxista-realista adaptada al segle xxi, sinó que es tracta més aviat d’una crítica psicologista passada pel sedàs de les emocions.

De fet, no és gens estrany que sigui així, atès que en el nucli de la veu narrativa de Pastells no hi trobem els ecos d’un realisme social, o els d’una crítica militant, ideològica, sinó que el seu discurs literari està (con)format per individus amb una sexualitat hipertrofiada, morbosament introvertits, gimnasos de disseny, conductes lascives, gestos degradants, personatges fracassats, covards i acomplexats, trets esquizoides, accions sociopàtiques, infidelitats conjugals i divorcis, una amalgama que conflueix en el retorciment emocional i en la venjança íntima i autodestructiva, sobretot en la venjança, un dels gran temes de l’autor.

Ara bé, es tractarà sempre d’una venjança per la qual s’acabarà pagant un preu alt, molt alt, potser excessiu. A Cacic de fireta, víctima i botxí representaran els seus rols d’una manera estereotipada, talment titelles, empesos en tot moment per les pròpies passions i emocions, fins al desenllaç final, fins a les darreres conseqüències, tal com ja passava a Witxi. I és precisament en el desenvolupament d’aquesta tortura emocional a dues bandes ––més que no pas en la crítica al món del periodisme o en el retrat psicològic del cacic de fireta, un personatge potser massa extravagant––, on rau bona part de l’encert d’aquesta peça literària.

                                                                                                       

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Haikús Humans: Jordi Pujol

Paper galdós, eh!

Ignomínia colossal.

Quins pebrots, Pujol!

Publicat dins de General, MÉS O MENYS POÈTIC | 1 comentari

Haikús humans: Felip VI


El rei abdica.
Oh, Príncep de Girona,
ets Felip VI!

Publicat dins de MÉS O MENYS POÈTIC | Deixa un comentari

Haikús humans: Bin Laden

Bin Laden al mar.
El terrorisme d’Estat
és així de net.

Publicat dins de MÉS O MENYS POÈTIC | Deixa un comentari

Haikús humans: Usain Bolt


Guepard jamaicà
destrossa els límits del temps.
Usain Bolt corre.

Publicat dins de MÉS O MENYS POÈTIC | Deixa un comentari

Segon recull de relats eròtics d’Eva Bussalleu

Crònica publicada a l’Ara.cat  de la presentació de ‘Receptes per anar al llit al primer crit’, segon llibre de contes d’Eva Bussalleu.

Tres anys enrere, Eva Bussalleu (la Cellera de Ter, 1980) va publicar amb El Llop Ferotge el celebrat recull de relats humorístico-eròtics ’11 raons per no anar a dormir’, situat per Lluís Muntada en la línia de ‘Memòries d’una cantant alemanya’ (Wilhelmine Schröder-Devrient), en el to de lubricitat explícita d’un Charles Bukowski, d’un Marquès de Sade, d’un Rabelais o d’un Boccaccio. Dimecres al vespre, la Llibreria 22 de Girona va acollir la presentació –en plena Semana Santa, per reforçar el caràcter subversiu de l’obra– del segon llibre de l’autora, també publicat pel Llop Ferotge. El títol, ‘Receptes per anar al llit al primer crit’, podria fer pensar que són textos similars als anteriors, però l’editor Jorge Morales assegura que els supera amb escreix. “I no només perquè siguin disset contes en lloc d’onze [bromeja], sinó perquè l’Eva ha madurat literàriament. Cada cop en sap més, de treure punta al llapis. És una literatura escrita i viscuda a flor de pell, com si de sobte aparegués una fada bona que amb la seva vareta màgica fes realitat els nostres somnis més lúbrics i amagats, on sempre, al final de l’orgasme, ens trobem de nassos davant del mirall amb la nostra ànima despullada”. Morales va recordar que “fa molt poc que les dones poden parlar de sexe en llibertat, que poden ser protagonistes del seu cos, el seu desig i la seva sexualitat. Per a qualsevol persona amb la ment una mica oberta, escoltar-les, llegir-les, és tot un plaer”.

Interpretació hilarant

Després d’agrair a Xavi Casadesús, il·lustrador de la portada, un dibuix –cafè i melindros erotitzats, podríem dir– que, en veure’l, de seguida va suggerir-li el títol del llibre, Eva Bussalleu va explicar que ‘Receptes per anar al llit al primer crit’ va ser concebut a Pennsilvània, “enmig de la neu i envoltada de vaques i cavalls. Allà tot és XXL i es desperta la imaginació”, va afegir. Tot seguit, l’autora va repartir entre el públic que omplia la 22 unes polseres blaves, verdes i vermelles molt relacionades amb la lectura teatralitzada del conte ‘L’enginyera’, en què una dona es construeix un robot fet a la seva mida i programat per actuar de maneres diferents segons el color del braçalet que li col·loquen. La hilarant interpretació de Rosa Cullell (enginyera) i Alexandra Pazos (robot) va fer esclatar de riure els assistents mentre Bussalleu llegia el conte. Vegem-ne alguns fragments: “Quan faig prou pressió se li aixeca el sexe, que no he pas dissenyat ni petit ni prim i que s’adapta perfectament a la meva boca (…) Al final, quan ja toco un punt molt ben delimitat que li he situat a sota la natja dreta, ejacula llet de coco (…) Quan ja estic cansada de tant plaent exercici físic i l’èxtasi està a punt d’arribar, llanço el crit de guerra final: Tots els colors!”.

Bacanal al carrer Hortes?

A continuació, Rosa Cullell va llegir el relat ‘El virus’, que comença així: “Fa dies que estic preocupada; tampoc exactament amoïnada, més aviat astorada però sumant-hi un deix d’inquietud. Farà qüestió de dues setmanes, un dimarts qualsevol, em vaig llevar amb una picor anormal a l’entrecuix”. Entre espasmes i orgasmes cada cop més sorollosos, Cullell va aconseguir que tothom que passava pel carrer Hortes es preguntés si Guillem Terribas havia organitzat una bacanal. L’última lectura del vespre va combinar els plaers literaris amb els gastronòmics. Abans de llegir ‘Fortune cookies’, Bussalleu va repartir galetes de la sort amb el seu paperet corresponent. El del que signa aquestes línies posava “Somriu”. La gran afortunada va ser una noia a qui li va tocar un llibre de regal. Un bon obsequi, sens dubte; disset relats en què tot és possible, on ningú es pot escapar “quan ressona el salvatge crit de la selva que desperta l’èxtasi i el desig sexual, arrasant les nostres pors i vergonyes, trencant les convencions i instal·lant-nos de ple en una voràgine vertiginosa d’històries i aventures on el sexe és llibertat i on el plaer és el premi de viure”.

Publicat dins de VA DE LLETRES | Deixa un comentari

Enric Mirambell, cronista oficial de Girona: “Sóc com un periodista que va per lliure”

Aquí teniu l’entrevista que li vaig fer a l’Enric Mirambell, publicada al número 283 de la Revista de Girona (març-abril 2014).

 

Té una memòria privilegiada que li permet salpebrar la conversa de dades i noms que sovint discorren a la velocitat d’un torrent i de tant en tant descriuen meandres que el duen molt lluny en el temps. Als seus 91 anys, el cronista oficial de Girona, Enric Mirambell, exhibeix una lucidesa envejable i manté un compromís absolut amb la ciutat i amb la seva història.

Vostè i Girona mantenen un idil·li permanent, no?

[Riu] Podríem dir-ho així, sí. Deixant de banda l’època que estudiava Història a Barcelona sempre he viscut aquí i he estat molt atent a tot el que fa referència a la ciutat. Alguna vegada he dit que em sento com un monjo de clausura que el seu monestir és Girona.

Ja fa 26 anys que, coincidint amb l’any de la seva jubilació, el van nomenar cronista oficial. S’ho esperava?

La veritat és que no, no en tenia ni idea. Pocs mesos després de jubilar-me, l’u d’octubre del 1987, al migdia, vaig rebre una trucada del llavors primer tinent d’alcalde de Cultura, Joan Puigbert. Em va preguntar si acceptaria que em nomenessin cronista oficial. De seguida li vaig dir que sí. Va ser una sorpresa molt agradable i m’ho vaig agafar amb molt d’entusiasme. El dia 13 ho va aprovar l’ajuntament i el 29, el dia de Sant Narcís, es va fer l’acte oficial.

Se li va girar molta feina, en aquell moment.

Sí, però era justament el que necessitava. Quan era jove i combinava la docència amb la investigació, de vegades pensava en la jubilacio i em semblava un desastre, em deia a mi mateix que no sabria pas com viure ni què fer, quan em jubilés; i això que en aquells moments era als 70 anys, va ser després que la van avançar als 65. Al juliol del 1987, quan va arribar el moment de deixar de treballar, pensava que la investigació històrica i la lectura ja m’ajudarien a omplir el temps, però tot va agafar un altre caire amb el nomenament de cronista.

El va salvar, en certa forma?

Va ser com un alliberament, sí. Va permetre que continués dedicant-me a la investigació, la història i la lectura als arxius amb una projecció exterior més àmplia. És un càrrec honorífic, sense retribució econòmica, però el vaig assumir amb molta satisfacció. Pel repte que representava i, també, perquè venia a ser un reconeixement a la meva dedicació, durant molts anys, a estudiar la història local i a prestar una gran atenció a la vida ciutadana.

Podria dir-se que, en esdevenir cronista, va continuar fent el mateix que abans?

Sí, però d’una altra manera. Després del nomenament em vaig poder concentrar més en temes de Girona. Els primers anys vaig fer molta feina: hi havia moments que treballava més que quan estava en actiu. Encàrrecs, llibres, articles, activitats de tota mena… Com és lògic, amb l’edat ha disminuït la capacitat de treball, però encara em mantinc al peu del canó.

Ho comproven cada diumenge els lectors del Diari de Girona.

I també els de la Revista de Girona, on de tant en tant em demanen algun article.

Ha comptat mai els articles que ha publicat des que és cronista?

No, però al Diari de Girona segur que són més d’un miler.

Sempre hi parla de Girona? Mai no ha fet cap excepció?

És un compromís i una vocació. Sempre parlo de Girona. Alguns dels articles s’han recollit en llibres editats per l’ajuntament: Girona, entre la història i l’actualitat; Els gironins, entre la història i l’actualitat; Retalls de la vida gironina i Els impressors gironins del Renaixement a la Renaixença.

Repassant la seva producció, però, he trobat un llibre on parla de Figueres.

[Riu] Però va ser publicat l’any 1983, abans que fos cronista. Es tracta d’Els protocols notarials històrics del districte de Figueres, editat per l’Institut d’Estudis Empordanesos,

I també n’hi ha un altre on amplia la mirada a tota la comarca.

És veritat. El Gironès, publicat l’any 1993 per Dissenys culturals.

Com s’ho fa, per recordar-ho tot?

[Somriu i arronsa les espatlles]

La bona memòria és indispensable, per ser cronista?

La memòria ajuda, sens dubte. He escrit molts articles sense fer cap consulta a cap paper. I les conferències les dono amb un petit guió, sense llegir.

Ara fa poc n’ha pronunciat dues, no?

Sí, el 15 d’octubre, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura vaig parlar dels campanars i xemeneies de Girona. I el 27 de setembre, amb motiu de la festa major de Palau-Sacosta i del cinquantè aniversari de la seva integració a Girona, vaig anar a la Residència Assistida de Gent Gran de la Creu de Palau per parlar de l’antic municipi.

Dues bones ocasions per compartir els seus coneixements sobre Girona.

El tema Girona l’he de dominar per força. Hi he viscut sempre, hi tinc un arrelament absolut i procuro assabentar-me de tot el que hi succeeix; sempre que sigui d’interès històric, naturalment.

Mai no s’ha plantejat marxar?

Mai. I això que n’he tingut unes quantes ocasions. Quan encara treballava em van oferir algun càrrec d’importància a Barcelona i a Madrid. Mai no els vaig acceptar. No m’interessava.

Girona, sempre Girona.

Sempre.

I llibertat absoluta per parlar-ne, a més.

Què vol dir?

Com a cronista, possiblement té més llibertat que molts periodistes.

Tinc la meva visió de les coses i procuro ser objectiu. Podríem dir que sóc com un periodista que va per lliure. Tot i que el cronista no és pas periodista professional, és clar. D’altra banda, pel que fa a l’elecció dels temes, sempre he tingut una llibertat absoluta. Alguna vegada em demanen coses concretes amb motiu d’algun aniversari, això sí.

Si gira la vista enrere, està satisfet de la tasca realitzada com a cronista?

Home, sempre es pot fer més, però la veritat és que he tingut molt de temps per treballar i l’he aprofitat. Vist amb perspectiva, em penso que he fet el que volia fer i, per tant, n’estic satisfet.

Se sent més historiador o més cronista?

Sóc les dues coses. Al capdavall, són activitats complementàries i s’assemblen força. Totes dues m’han agradat molt, aixo segur. Ara faig menys d’historiador, perquè és una tasca més científica que requereix anar a l’arxiu i ara ja ho he deixat.

Els llibres, les biblioteques, han sigut el centre de la seva vida.

Sens dubte. Abans de doctorar-me el 1963 [amb una tesi sobre la introducció de la impremta a Girona], vaig entrar al cos facultatiu d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs i vaig assumir l’organització i direcció de la Biblioteca Pública de Girona [1949-1987]. També vaig dirigir el Centre Coordinador de Biblioteques de la Província [1955-1980], l’Arxiu Històric Provincial [1952-1985] i la Casa de Cultura [1966-1982].

Dit així sona una mica fred. I la seva tasca va ser molt intensa, apassionada.

Eren altres èpoques i hi havia molta feina per fer. Recordo que quan la biblioteca pública era a l’institut vell, al carrer de la Força, amb prou feines hi havia llum, ni electricitat, ni calefacció. Per no tenir no teníem ni màquina d’escriure ni telèfon. I estic parlant de l’any 1949.

Per això tres anys després van decidir traslladar-la.

Era necessari. Vam aprofitar una part de l’edifici de l’hospici, que a partir d’aquell moment va compartir espai amb la biblioteca i amb el recentment creat Arxiu Històric Provincial, del qual vaig assumir-ne la direcció. Amb aquest trasllat vam millorar notablement les condicions de la biblioteca i vam posar els fonaments de la Casa de Cultura.

Que no es va inaugurar fins al 1966.

El 3 d’octubre del 1966, per ser més exactes. I el pressupost del primer any era de cent mil pessetes, que van passar als setze milions del 1982. La Casa de Cultura no es va crear abans perquè vam haver d’esperar que, en finalitzar les obres de la Llar Infantil del Puig d’en Roca, s’alliberés per a usos culturals l’edifici tan cèntric que ara coneixem. De tota manera, des del 1951 a la biblioteca ja s’hi feien activitats de tota mena. A la Sala de Pergamins s’hi programaven exposicions, conferències, concerts, taules rodones… Moltes coses que a Girona, en aquella època, quasi no es feien.

Tinc entès que l’acte d’inauguració va ser memorable.

Jo almenys no l’he oblidat. Just aquells dies acabava de començar un congrés que reunia a Girona més de 200 bibliotecaris de tota Espanya, i això ja garantia una concurrència important. A més, van assistir-hi personatges com Salvador Dalí i Josep Pla.

Va parlar-hi?

I tant que vaig parlar-hi! Jo feia de guia i anava donant-los les explicacions pertinents mentre recorríem l’edifici. Dalí estava tota l’estona a primera fila, s’interessava per tot i feia preguntes. Pla anava més a la seva.

Ja no n’hi ha, no, de personatges com aquells?

Potser no, fa de mal dir. En tot cas penso que ara hi ha més gent d’alt nivell.

Parlant d’alt nivell, vostè ha sigut delegat del Ministeri de Cultura, membre de la Real Academia de Historia i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. També ha rebut, entre altres reconeixements, la Comanda de l’ordre d’Alfons X el Savi.

No té major importància, m’he limitat a fer la meva feina el millor que he pogut.

Ho diu com si no hagués hagut de superar un munt d’obstacles…

Era el que em tocava, però és veritat que va haver-hi moments complicats. Recordo, per exemple, quan va sortir publicada l’ordre de creació de l’arxiu històric, el 22 d’abril del 1952. No hi havia local ni pressupost i només es comptava amb el mateix personal de la biblioteca, és a dir, amb mi.

Déu n’hi do.

Sí, però va ser un moment decisiu, perquè de no haver-se creat l’arxiu s’hauria pogut perdre molta documentació, ja que estava molt dispersa. A més, la Diputació ens va ajudar molt. La feina era ingent, és ben cert. Els protocols notarials que ens van arribar dels arxius de Figueres i Santa Coloma de Farners vam col·locar-los a l’espai que havia quedat lliure a l’institut vell. I tres anys després, al 1955, vam recollir tretze tones de documentació de la Casa Falló per dur-les, en primera instància, a una nau de l’hospital de Santa Caterina.

Tretze tones!

I no només era la quantitat. Els documents estaven ben empolsats i desordenats. Però a poc a poc els vam anar ordenant perquè poguessin ser consultats. Sempre estàvem buscant col·laboradors que ens volguessin donar un cop de mà!

El cas és que vostè va ser el responsable de la restauració del convent de Sant Josep, que va esdevenir la nova seu de l’Arxiu Històric Provincial.

Era l’antiga delegació d’Hisenda i vam haver d’adaptar l’edifici al nou ús. El fons de l’arxiu es nodria de la documentació que generava l’administració de l’Estat a la demarcació, més tots els fons provinents de les desamortitzacions del segle XIX i de l’ingrés de les actes notarials. Al juny del 2002, quan es va commemorar el cinquantè aniversari de l’arxiu, ja vaig expressar la satisfacció que em produïa constatar que s’havia convertit en un dels principals centres d’investigació del país.

També va tenir un paper destacat en la creació, l’any 1969, del Col·legi Universitari de Girona, l’embrió de la UdG.

L’any 1968, en crear-se la Universitat Autònoma de Barcelona com a conseqüència d’un projecte de descentralització universitària, el president de la Diputació de Girona va posar-se en contacte amb el rector de l’Autònoma per crear estudis universitaris a Girona. La primera idea era una facultat de Veterinària, però l’oposició popular va obligar a modificar el projecte i els estudis es van obrir amb un primer curs de Lletres. S’hi van inscriure cent alumnes i l’u d’octubre del 69 es va inaugurar el curs, que s’impartia a la Casa de Cultura.

S’esperava l’expansió posterior?

Era impensable. En general, tot plegat ha sigut molt positiu per a la ciutat.

I dels canvis experimentats per Girona als anys 60 i, sobretot, a partir del 1979, què en pensa?

La ciutat ha millorat molt, això és evident. Ara convé que creixi amb moderació i prudència. Sap greu que ens certs aspectes es vagi enrere, en els últims anys. Penso en el Parc Central, és una pena que s’hagi perdut.

I dels canvis en el paisatge humà, què n’opina?

Penso que són positius i enriqueixen Girona. Hem d’entendre i acceptar les diferències. Cal fomentar la convivència, aprofitar les coses bones que ens poden aportar i donar el millor del que tenim.

Vostè que està tan atent a tot el que passa a Girona, segueix el Girona FC?

M’assabento de quan juga i dels resultats, és clar, però el futbol el segueixo poc. I això que de jove hi era molt aficionat. Abans de la guerra civil sempre anava a veure els partits a Vista Alegre. I era molt apassionat. Però l’última vegada que hi vaig anar feia molta fred i el partit va ser molt dolent, suposo que això em va marcar [riu].

Publicat dins de VA DE VIDA | Deixa un comentari

Haikús humans: Grace Kelly

Bellesa al barranc:
el Rover daurat descén
i Grace s’extingeix.

Publicat dins de MÉS O MENYS POÈTIC | Deixa un comentari

Haikús humans: Dalí

Ostentós Dalí.
Capa, bastó, mostatxo
al servei del jo.

Publicat dins de MÉS O MENYS POÈTIC | Deixa un comentari