tempus fugit

Emulant el resum de la novel•la de John Le Carré, “el espia que surgió del frio ” (1), no sabem quin serà l’examen de consciència de l’espia o espies sorgits de la febrada mental del Sr. Borrell contra el dret de decidir d’un poble, el seu, Catalunya.
Ara bé, d’una cosa podem tenir la seguretat i és que, si són professionals, el tip de riure que s’estarien fent per la descansada dificultat de la feina encomanada pel ministre d’exteriors de l’Estat espanyol i ara, veient-ne els resultats, bocabadats perquè quatre punts dels informes elaborats ja valguin per atiar la furibunda demanda repressiva de l’insigne proper nou ministre, també d’exteriors, de la UE aprofitant la judicialització posada en marxa del problema polític català dedicada a perseguir ideologies o opinions del tot legítimes dins l’espai de la UE i de l’entorn mundial que funcioni en democràcia.
I tornant al protagonista de la novel•la d’espionatge, que no li passi al mateix Josep Borrell, allò que sovint passa de què queden més fotuts o en ridícul, els espies que els espiats.
(1) El espia que surgió del frio: Alec Leamas, el antiguo responsable del espionaje inglés en Alemania Oriental, tiene una cuenta casi personal que saldar con sus viejos rivales. Todos sus agentes han muerto o han sido detenidos. Pero Londres le ofrece la oportunidad de superar su frustración mediante una operación sucia y arriesgada que permitirá liquidar al máximo dirigente del espionaje de Alemania Oriental. Y Alec Leamas acepta el riesgo y la sordidez de la operación. Es un buen espía, un profesional, y sabe que el doble juego, o triple, forma parte de las reglas. Sin embargo, a medida que se adentra en la trama va comprendiendo que aquél no es su juego, que no encarna el papel de un héroe en busca de rehabilitación sino el de un pobre peón caído en desgracia que está siendo manipulado en algo más sucio y arriesgado de lo que nunca hubiera estado dispuesto a asumir.