tempus fugit

No hi ha com ser buguenvíl•lea enfiladissa i poder sortir per dalt del mur del pati a tafanejar el carrer o, a exhibir-se, que també podria ser.
No hi ha com ser planta trepadora capaç d’enlairar-se pels canals interneterians de la xarxa a la recerca de paraules i opinions tan contundents com les de la Marta Rojals, per apaivagar temors ancestrals i per tant d’infantesa reviscolats gràcies a la superba feixista exhibició de VOX, a l’antiga plaça de bous de Vistalegre de Madrid, sense que, de moment, no se sàpiga de cap gest institucional, jurídic o no, que prengui mesures contra les delictives frases d’odi i persecució, objectivant l’extermini de certes col•lectivitats ciutadanes, pronunciades des de l’escenari cap a les persones convocades, arengues follament corejades, tot s’ha de dir, per un públic assistent atrapat en una catarsi Nazi segons els tatuatges o símbols, ufanosament exhibits observats entre més d’un membre dels espectadors.