22 d'agost de 2017
un cap de fibló anomenat El País
Al text de la vinyeta de Peridis: -nosotros seguimos con la hoja de ruta, que diu un ninot amb garlanda quatribarrada per barret volant per l’aire sostenen una urna entre les mans i –nosotros quedamos con la hija de luto, del grup que ho diu amb braçalet de dol i rigorós dol, tocant de peus a terra, no deixa de fer-me venir al cap que, efectivament moltes de les persones que ara ja sé com puc qualificar per entendre’m, com a “peridistes”, s’han quedat ancorades en aquella societat dels anys 60 que tan encertadament reflectí Manuel Summers en la seva pel•lícula “La niña de luto” exponent de les condicions socials opressores i repressores representades en la nena esdevenida a dona, metàfora real de la societat d’aquells temps.
I ara, per acabar-ho d’adobar també llegeixo que els “peridistes” d’el País diuen que “El pueblo [Ripoll], conmocionado, intenta explicarse cómo unos jóvenes que estudiaban, jugaban y crecían en perfecto catalán de payés son hoy noticia trágica” amb la qual cosa, em fa venir al cap que, aquesta gent, els “peridistes” dels anys 60, d’un dia per l’altre no s’estan de retrocedir a la a mentalitat de la burgesia babaua de principis del passat segle, personatges d’aquella societat que la paraula supremacia, que ara està tan de moda per adjectivar comportaments o maneres de pensar, els hi queia tan bé per definir-los.
Resumint, El País i la vergonya aliena que de ben segur fan sofrir a moltes persones que estaran també força incòmodes dins del que ja considerem és el seu país.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!