l’espanya castissa

Eren els anys 70 i una àvia baixava les escales del vell caseriu que habitava pels voltants de Guernica i, segurament en algun moment del dia a dia s’aturaria uns segons contemplant el paisatge de colors roigs verds i blancs que tenia al davant.
Eren els anys quan parlar d’ETA, si ho feies intentant comprendre el rerefons de la seva creació i el fons de la seva permanència activa mancada de diàleg per part del govern espanyol, aixecava sospites de complicitat ideològica terrorista fins i tot damunt de les persones declarades pacifistes de soca-rel, que en el fons tàcitament s’adonaven que, l’existència del terrorisme anomenat d’estat, també hi era present i per tant del tot condemnador.
Eren els anys d’una recent transició que amb el temps s’ha vist -i encara perdura la visió- mal estructurada, perquè ara, amb l’anunci oficial d’ETA davant d’observadors internacionals de la seva fi com a conflicte armat, l’executiu espanyol segueix negant-se a un diàleg obert i clarificador de cara a la ciutadania que espera amb ansietat acabar amb l’escarment -obsessiu i malaltís- polític judicial de la dispersió de presos polítics, amb la qual cosa sembla com si el sentiment de revenja refermi les sospites del fet que, almenys, un dels cantons practicants del tipus de violència contra els drets humans encara continua viu i ben viu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*