tempus fugit

Si el comentari (encertat o no, cert o no) fet pel jutge Santi Vidal en la seva última xerrada ha desfermat la ira no només dels unionistes recalcitrants de l’estat espanyol sinó dels de la mateixa Catalunya on fan orelles sordes a les verborrees pròpies dels membres del seu partit tal com encertadament comenta Toni Soler (1), ja podem anar despenjant fanals encesos per cercar, com Diògenes de Sinop, “homes i dones (per allò de la paritat) honests”, dins dels membres de l’enquistat bipartidisme que patim on podríem afegir (per acabar de fer el pes just) la torna de la monarquia que, de ben segur, es fondrà la bombeta de llarga durada del fanalet abans de trobar-ne cap.
Però per part d’unionistes i com no, també, d’algun sobiranista o independentista, no tot ha de ser fer llenya de l’arbre que honestament ha sabut dimitir del seu càrrec de senador, perquè sempre hi haurà qui, com Pep Martí (2), s’encarregui de fer-nos arribar, en aquest cas, l’acurat perfil d’aquest jutge, demòcrata d’arrel, qüestionat, envejat i odiat alhora, si més no perquè serveixi, ens agradi o no, per reflexionar una mica sobre allò del lapsus memoriae de la condició humana.
(1) “RECULL. Aquesta setmana, la setmana Vidal a Espanya, han passat totes aquestes coses: Enric Millo ha tret profit de la mort d’una nena a Blanes per desacreditar el govern Puigdemont; hem sabut que el CNI pagava els claus que Joan CarlesI feia amb Bárbara Rey (i el seu silenci); Sol Daurella ha hagut de plegar del consell consultiu de Diplocat per por a les amenaces; el ministeri d’Exteriors ha orquestrat un boicot a la Generalitat a Brussel•les; Gómez de la Serna ha estat readmès al ministeri de l’Interior tot i estar imputat en el cas Bárcenas; Rajoy ha fet el ridícul davant d’un micro, parlant precisament de Bárcenas. Cap d’aquests sucosos afers ha aparegut en cap portada, ni a Barcelona ni a Madrid. Santi Vidal ha rebut molta més atenció pels seus excessos verbals que no pas quan el van expulsar de la judicatura per la seves idees. Tot plegat demostra l’abisme que existeix entre la premsa i una part important de l’opinió pública catalana. Un cop més, queda comprovat: l’independentisme només té gent.”
(2) “Seria advocat. Després d’estudiar Dret a l’Autònoma de Bellaterra, va treballar durant més de deu anys a un despatx laboralista proper al sindicat CNT, que en els inicis de la Transició va tenir un instant de glòria. Van ser anys de lectures de clàssics de l’esquerra radical, però els més heterodoxos, els més rebels contra tot sistema: Trotsky, Bakunin… Un cop a la judicatura, magistrat de la sala penal de l’Audiència Provincial de Barcelona, Vidal va esdevenir un dels membres més actius de Jutges per a la Democràcia, l’associació progressista que es batia amb els conservadors, majoritaris, de l’Associació Professional de la Magistratura. La polèmica que aquests dies l’encercla no pot amagar el component de jutge d’avantguarda, de jurista que ha obert nous camins al dret. Moltes de les sentències pioneres a l’estat espanyol en temàtiques socials candents porten la seva signatura.”