tempus fugit

Agafes una cussa i una moixa com animals de companyia i, amb el temps, t’adones que la verdadera companyia i tendresa se la munten elles dues soletes, deixant-te de costat amb l’opció subtil de percebre que només els interesses a l’hora d’abocar-los al plat cada un dels dos àpats del dia. Però, com què et fan patxoca, ara que el sobtat fred domina el dia i la nit, ja estàs anant corrents a treure’ls aquell tros de manta vella que els fa de flassada i que, un cop apagats l’estufa i el televisor a l’hora d’anar-te’n a dormir, els hi deixaràs caure, amorosament, pel damunt.