tempus fugit

de tot i de res

8 d'octubre de 2015
0 comentaris

posant portes al camp o a la muntanya o al mar…

Malgrat la dita, ja sabem que el camp està ple de portes però aquí, paradoxalment, no acaba la contradicció sinó que s’espargeix amb la dèria d’instal•lar, delimitant territoris, filats dotats d’agressives punxes o, vergonyosos gruixuts i alts murs de formigó erigits en llocs calents pels conflictes culturals o pels de domini territorial excloents de qualsevol moviment migratori de supervivència.
Tanmateix i en menor mesura, pels ports on l’activitat de pesca de consum local, minva dia a dia afavorint l’espai d’amarraments per al de la nàutica d’esbarjo d’elit, podem trobar estructures de costos acer inoxidable que ens fa venir a la memòria alguna pintura de René Magritte on l’espectador embadaleix davant del missatge que l’artista transmet de l’absurd quotidià d’anar posant obstacles que impedeixin la llibertat personal fent palès que encara, i sortosament de moment, sense aconseguir vetar la del pensament.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.