tempus fugit

La temporada i l’agonia d’allargar-la ja ha tocat fons. Encara amb roba d’estiu al damunt, el mobiliari dels àpats a l’aire lliure en terrasses vora les aigües de la cala, s’emmagatzema dins del local, però si l’interior és l’espai reduït d’una cova excavada al començament del segle passat per aixoplugar utensilis de pesca, no queda més remei que cercar un lloc en alguna nau d’algun polígon de l’illa.

Ara, l’engranatge d’administrar els estalvis es posa en marxa. Ara, prest s’ha d’acabar d’enllestir la paperassa per, els que hagin acumulat els dies necessaris, cobrar el subsidi d’atur. Ara, per alguns, toca mirar de donar cops de mans al mateix gremi d’hostaleria -o en qualsevol altre- amb silenciades remuneracions, doncs, ara, ahir i demà, si algunes de les persones més adinerades i posseïdores de carreres universitàries o exercint càrrecs polítics o, col·laborant amb ells, fan malifetes i joc brut amb l’honestedat de declarar a hisenda allò que les pertoca, ¿per què el poble ras i pla, ha de tenir mala consciencia si un cap de setmana o algun dia d’entremig, es treu uns euros que el permetin fer la compra familiar domèstica per a la setmana vinent en una gran superfície on, sortosament, els productes de marca blanca cada vegada són més presents?