tempus fugit

Una que mai ha combregat ni amb la dreta catalana, ni amb la burgesia ni amb les persones que han fet o fan negocis fraudulents per enriquir-se ni amb les que, empenyent familiars, amics o companys de feina a la cuneta, escalen cap als llocs més remunerats i, donat el cas, s’abaixen pantalons o s’alcen faldilles per no perdre pistonada en els ascensos…, una que sense gaire formació professional (la justeta qualificació de secretaria ja era tot un èxit d’aconseguir per filles de famílies humils nascudes en la dècada dels 40) sempre, al llarg dels anys pel país o per l’altiplà espanyol o ses illes, en algun moment intentaves parar els peus (tot i que no era gens ni mica sant de la teva devoció), a qui posava en entredit l’honorabilitat de l’Honorable, tot pensant que amb el currículum intel·lectual i moral que l’assignaven i demostrava, ell, estaria personalment exclòs de vulnerar cap llei pertanyent al tipus de política que, en teoria, predomina en les societats europees defensores d’ impartir com cal els drets civils i humans declarats l’any 48 del passat segle…, ara, aquelles persones que criticaven l’Honorable creixeran, i les que defensaren allò que creien veure-li, és a dir, l’honesta manera de fer pròpia del caràcter i seny català, ens haurem d’empassar les paraules dites i un cop més, haurem d’enfortir-nos les entranyes reafirmant la nostra dignitat si més no, com a poble trepitjat, espoliat  humiliat i ara, enganyat per un de casa. L’únic que personalment trobo de positiu en aquest tèrbol afer de suposades herències milionàries és que, un cop assolida la desitjada independència, la feina que encara caldrà fer per netejar de mentiders, explotadors, defraudadors o tirans la cúpula dels que ens representaran institucionalment a casa i al món, amb aquesta declaració pública,  l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, ja ens  ha llevat del damunt una família, la seva, per desemmascarar.

El pròxim 11 de setembre un cop més la ciutadania de Catalunya omplirà la capital i, els que no puguin anar, els carrers del seu poble reivindicant el dret de decidir sense que cap polític o personalitat corrupte hagi aconseguit empastifar la dignitat del poble sobirà. Aquesta catarsi col·lectiva, malgrat que l’hi pesi a més d’algun, serà, una vegada més, espectacular, nítida i contundent, comparable potser al fenomen de l’ull de sol amb què de tant en tant ens obsequiem la visió d’aquest astre en les seves sortides o postes a l’horitzó, i de ben segur que l’esperançador esborrany de la constitució catalana que s’haurà enllestit pel gener del 2015, donarà fe i serà l’exemple clar d’allò que volem i podem ser.

PD. Per norma, aquest apunt  que vaig enllestir el dissabte el penjo avui.  Ahir diumenge, la lectura de l’opinió contundent de Francesc-Marc Àlvaro, em va deixar amb els ulls oberts de bat a bat pel profund coneixement d’una de les tantes famílies que, malauradament, poden enterbolir en qualsevol lloc, el conjunt de la seva burgesia. Gràcies.