tempus fugit

de tot i de res

29 de març de 2014

0 comentaris

barraquisme (12 de 36)

En l’anterior apunt, els visibles blocs de pisos emergents prop dels nuclis de barraques, propiciaven la sovint contractació en negre de mà d’obra que tanmateix, pal·liava la precària economia de l’habitant del suburbi que com podia se’n sortia, no només de la misèria econòmica sinó també de la cultural en la qual estaven immersos gràcies al latent feixisme en conxorxa amb la doble moral de la burgesia catalana, i així, potser pensant que les fotos que anava fent-los formaven part d’algun pla especial de rehabilitació, em van increpar:
—Eh! Chica, i nosotros ¿que… una foto para la posteridad, no?

-No trabajo para ningún periodico, las hago por afición…

-Mejor, así seguro que nadie vendrà ha trocarnos los cojones haciendo preguntas…,!venga, dispara ya!
La frescor, l’espontaneïtat i el tracte despreocupat i proper et captivaven i alliçonaven a no creure en els estigmes o estereotips pejoratius tan freqüents d’aquella època (sovint també tan freqüents ara mateix), i així a poc a poc, prenies consciència de classe sense necessitat de passar pel sedàs de cap dels vells ni nous sindicats emergents on per cert, les dones, pel sol fet de ser-ho havien de duplicar-se sovint en els esforços reivindicatius dels drets socials.