tempus fugit

La moixa, com tota gata domèstica, va tipa, dorm de dia perquè de nit passa l’estona vetllant i controlant el fet d’anar i venir de papallones, sargantanes o coleòpters nocturns i poca cosa més, però la punyetera, si durant el dia alguna baralla o juguesca d’ocells provoca una esverada piuladissa pel brancam del llimoner, pot passar-se una bona estona atenta i neguitosa com afamada, desitjant que una de les aus que està guaitant sigui aquella tendra cria recent sortida del niu que, desconeixedora dels perills, vagi a parar per terra on difícilment se’n sortirà de les seves esmolades urpes i, quan la veus amb aquesta actitud, t’oblides dels seus drets instintius i et vénen ganes de fotre-la, amb una bona puntada de peu, fora del domicili perquè aprengui a passar fam i així almenys justifiqui el seu afany de cacera però…, si això algun dia passes, de ben segur que a la llarga sortiríem perdent  la casa i els que l’habitem.