Avesats al segrest i perversió de les paraules i conceptes que ens pertanyen no ens hauria d'alterar gaire que els de sempre s'entestin a subratllar aquests dies el "civisme" dels ciutadans davant el caos de Renfe, el desgavell de les obres i la munió de despropòsits amb que ens obsequien dia sí, dia també. Si entenem el civisme com el zel pels interessos i les institucions de la pàtria no podem admetre de cap manera que ens intentin fer creure que la resignació i el silenci siguin exemples de civisme. Empassar-se allò que és inacceptable sense com a mínim protestar enèrgicament més aviat s'hauria de qualificar d'incivisme. Per molt que ara s'hagi posat de moda la teoria aquesta de l'emergència del català emprenyat el cert és que la passivitat continua sent, malauradament, una plaga molt estesa en aquest país nostre. Els qui ens van inocular aquest virus autodestructiu és evident que ens sobrevaloraven, que ens tenien massa por. Els fets demostren que els hauria bastat amb una dosi d'anestèsia molt més reduïda. Almenys, però, que no abusin de nosaltres i no ens robin més paraules. Això que ells diuen no és civisme. El civisme és responsabilitat ciutadana. Civisme és rebel·lió.

Propostes suggerents de la premsa del dia:

-Columna del Joan Ollé a El Periódico: Pasqual Maragall.

-Entrevista a Quim Monzó al Quadern d'El País: "La literatura catalana s'enfonsarà en 20 anys".

-I Punt dels disbarats, d'Enric Casasses, també al Quadern d'El País. Ho lamento però no he localitzat cap vincle que hi enllaci.

De tant en tant passa que, al cap de molt de temps, de la manera més insospitada, retrobem algú a qui havíem perdut la pista. Aquest és el cas de l'Agustí Clua, amb qui vaig compartir un curs a Barcelona entre el 1995 i el 1997 i del qual vaig tornar a tenir notícia aquesta setmana. Vaig rebre un mail informant-me de la presentació del llibre L'absenta d'un tal Agustí Clua que resulta ser l'Agustí Clua que jo coneixia: un camarlenc exiliat a Barcelona que tot just ara publica un llibre de relats sobre la seva terra d'origen.

A la web del llibre hi he trobat aquesta cita de Pavese que em recorda la relació amb el meu Reus, que serà sempre el meu centre per més lluny que geogràficament n'estigui. Segurament una estima semblant a la del Clua per Carmarles:

“Un poble el vols, encara que només sigui per anar-te’n.
Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes,
en la terra hi ha alguna cosa que és teva,
i que fins i tot quan no hi ets es queda esperant-te.”

CESARE PAVESE, La luna e il falò 

Escric aquesta entrada des de la Fira del Llibre de Frankfurt en el primer dia que passejo pels immensos pavellons on agents literaris i editorials d'arreu intenten tancar tants contractes com puguin. Ahir, el retard que va acumular el meu vol, que sortia des de Girona, em va trencar el planning previst i fins avui no he pogut venir a la fira. El que no em vaig perdre va ser la nit del Sonar iniciada amb una mostra de la nova gastronomia de la marca Catalunza. Un sopar de tastos de plats elaborats per Jordi Vilâ i el seu equip. Xarrup de pa amb tomaca, coca amb escalivada tofonada amn anxoves, menjar blanc amb festucs i carxofes, bolets sota sorra de ceba i tubercles, arrossos de nyores amb escamarlans, rap amb espuma de mantega i carbassa i xai rostit van ser els plats que van precedir unes postres immillorables a base de copes de sopa de fruites amb iogurt i xocolates. Tot amanit amb una carta dels millors vins catalans. Encabat al Sonar em va sobtar la imatge de Max Cahner llegint el diari. Com xocant era igualment veure deambular per Frankfurt un extens grup de fans del grup aquell del Vendrell que abans liderava Pemi Fortuny.

(A aquest teclat li falten els accents). I certament, a Frankfurt, com ens diu el Monzo, els dimecres succeeixen els dimarts i els dijous als divendres. En puc donar fe.  

Així com quan els futbolistes obtenen grans victòries són rebuts massiva i entusiàsticament als aeroports en arribar de la gesta potser l'Institut Ramon Llull faria bé de divulgar els horaris del retorn a Catalunya de Quim Monzó i Joan Ollé. Mereixen una ovació.  

S'han dit  moltes coses sobre l'estranya relació entre els castells i la plaça del Mercadal i sobre això no faré noves aportacions. Tampoc parlaré del compromís de les colles invitades i del fet que vinguin a Reus amb menys efectius que en altres grans diades perquè el problema segurament rau en què la diada, tal com està concebuda, no els resulta suficientment estimulant. El cas és que la trista imatge que la plaça oferia ahir és la constatació d'un fracàs rotund, almenys de l'actual format d'una diada que té o hauria de tenir vocació de gran esdeveniment popular. Ha passat prou temps com perquè la diada que es fa cada dos anys s'hagués consolidat. Salta a la vista que no ha estat així, ni tan sols ha arrelat mínimament. En determinats moments ahir al centre de la plaça només hi havia gent amb camisa mentre que el públic, molt escàs, seguia l'espectacle des de la distància, de sota els porxos. No és normal que les quatre millors colles del món i la colla local no aconsegueixin omplir el Mercadal en una diada com aquesta. És clar que només calia observar el balcó de l'Ajuntament per adonar-se del poc interès de les autoritats per tal esdeveniment. Potser caldria començar a buscar el per què del fracàs en aquestes absències. Si la mateixa organització -i no parlo dels Xiquets, que segurament és l'entitat més interessada en què no passi el que ahir va passar- no creu en una diada que realment podria atreure a Reus milers de persones potser és normal que el resultat sigui tan desolador: una plaça on es fan grans construccions però que presenta un aspecte àrid, fred i desangelat.  

Si no hi ha cap contratemps el quart disc de Mishima arribarà al mercat el mes de novembre. El part ha estat lent. I això, tenint en compte la meticulositat i exigència de David Carabén, no és d'estranyar. Al mysapce del grup ja podem gaudir d'un tast del nou treball: el tema Un tros de fang. Passar de Discmedi a Sinnamon Records ha de significar un salt important. El fet que Sinnamon sigui un segell especialitzat en pop i indie que no es limita a l'edició de discos sinó que és una excel·lent plataforma de promoció que porta la programació de sales com Razzmatazz i de circuits de festivals de moda ha de catapultar un grup que fins ara ha aconseguit elogis unànimes de la crítica i el públic especialitzat però que tenia una assignatura pendent: ampliar un públic ara per ara molt minoritari. La qualitat de Mishima, el millor grup del país, demostrarà que la llengua no és un impediment per triomfar fora de casa. En fi, esperem amb delit i impaciència que sigui ja novembre, que la tarda esclati i que Mishima assoleixi aviat el reconeixement definitiu que mereix.  

Aquesta setmana Quintero ha tornat amb Ratones Coloraos a Canal Sur, després d'uns mesos apartat de les càmeres d'ençà de la topada amb la direcció de TVE. Novament podrem fruir de la màgia del loco de la colina que, contracorrent, fa de la televisió poesia.

Fa poc he descobert un altre monstre de l'entrevista: el xilè Cristián Warnken. Porta 12 anys conduint l'espai Una belleza nueva. Un programa de culte pel que han passat ja més de 500 personalitats tant de Xile com d'arreu del món. Amb una posada en escena sobre un fons negre la curiositat il·limitada per saber més guia les converses entre entrevistador i convidat per transportar els espectadors pels viaranys de les grans preguntes de la ciència, la literatura, el coneixement. Un espai únic per a la reflexió, per a les preguntes i sàvies respostes. Però també per a  les preguntes sense resposta, per a les emocions i la invitació constant al viatge permanent.  

Vull, doncs, oferir a Yahvé allò que més li plau d’aquest món. Li ofereixo la meva vida, que és el millor que tinc en aquest món, sobretot actualment. Mai no havia estat tan feliç com ara.

I vull oferir-li, no la primícia. Això ja ho vaig fer als quinze anys. Sinó allò postrer, el final de la meva vida, “les postrícies”. El tall millor del plat que es queda apartat per menjar-se’l el darrer. O les postres dolces.

Amanç-2 CAMÍ MÍSTIC

Llevat de deixar-se simplement posseir per l’amor, els camins que duen de l’Amic a l’Amat són llargs, complicats, perillosos, poblats d’elucubracions, de sospirs, de plors. Són, tanmateix, camins d’il·luminació creixent per obra de l’amor de l’Amat, que aprofita totes les escletxes del cor de l’Amic.

x x x

9.7.2007

Per aquestes contrades s’establí, uns quants milers d’anys abans de Crist, un poble preindoeuropeu que els arqueòlegs i filòlegs anomenaren sorotàptics (grec) urnenfelden (alemany), camps d’urnes (català)

Taptos (gr) i felden (al) = camp (cat)

Sonos (gr) i urnen (al) = urnes (cat)

Sembla que en l’idioma d’aquest poble, el terme “Taga” volia dir roquisser enlairat, muntanya envoltada d’abismes.

La Taga, la gran Senyora, que s’alça i es manté dreçada amb absoluta elegància. Veient-la des de Campelles o Planoles. És la silueta perfecta de la serenitat. Ella presideix amb autoritat el capçal del corrent viu de la nostra nissaga. Nua, sense cap abillament de bosc. Només el borrissol tendre del prat tenaç de l’alta muntanya.

I separat pel coll del ioga, arraulit el serrat de Sant Amanç, feréstec, arbrat, ajupit, fascinat, embadalit, bavós?, contemplant el seu amor enciser, la Taga dels seus somnis. No mira res més. No veu res més. És petrificat en un èxtasi permanent.

Ha viscut una Vida bona, tot i venir d’una Riba mala. Ha deixat el seu sarró en ofrena al peu del Santuari. S’ha sadollat d’esperit en el coll del Vent. Sempre nord enllà. Ara s’està quiet, postrat en adoració davant de la gran Mare, la Taga. No es belluga. Com si estigués adormit.

Un bell matí de Pasqua s’alçarà del seu encanteri, d’una gambada creuarà el coll del ioga s’abraçarà a tu, la Mare de tots, i es fondrà amb tu definitivament, en l’acte d’incest més escandalós, a la vista de tothom.

10.7.2007

Com l’alcalde de Cork a Irlanda, vull explicar amb la meva mort als catalans que no obtindrem la plenitud dels nostres drets i deures si ho intenta qui no estigui disposat a donar la seva vida per aquest propòsit. Una cosa es desitjar la independència, com un nen petit desitja la lluna i, una altra, voler la independència com la NASA fa coets per anar a la lluna.

Qui diu “disposat a donar la vida” cal que vulgui dir també: “donar el propi temps, la pròpia salut, els propis diners, les propietats, la reputació, la fama, la llibertat ...

x x x

Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot.

Ara és l’hora de la vostra lluita. Us caldrà a vosaltres la vostra certificació final ? Jo en tenia necessitat.

x x x

11.7.2007

Amanç.- 4. EL MAL

Plorava l’Amic:

Quan cessaran els camins del mal per causa de la ignorància?

Quan guanyarà la gràcia a la pesantor? (Simone Weil)

Quan hi haurà més innocents que culpables ?

Resposta sorprenent:

Quan l’Amic voldrà morir per l’Amat.

Quan l’Amat veurà fallir l’Amic per causa de l’amor seu.

Afegeixo:

Quan l’Amic serà consumit del tot per causa de l’amor de l’Amat.

x x x

Vida bona – Mort bona

No portaré ni ulleres, ni rellotge, ni manta ni sarró.

Qui em matarà?

El cor?, la set?, el fred?, la gana?, el llop?, el voltor?, les formigues? ...

Em voldran salvar els humans ?

Em negaré a col·laborar-hi !

(En trobareu més a http://xirinacs.cat/)

Que Angela Merkel, tot i les pressions de la Xina, rebi el Dalai Lama és el més normal del món. És l'obligació de tot màxim mandatari d'un país. Per què Montilla no el va rebre durant la visita del líder budista a Barcelona?

-Carl Gustav Jung. Pel·lícula que recupera, gràcies a una laboriosa reconstrucció del film, una entrevista a Jung feta l'any 1957 a Houston. La podeu veure al Casablanca de Gràcia, el del carrer Girona.

-Xirinacs. De l'amnistia a la independència. Documental sobre Lluís Maria Xirinacs que TVC es va negar a emetre i que ara Vilaweb.tv ha penjat a la xarxa.

-Sostres. Contraeditorial de Salvador Sostres a l'editorial de la vergonya que va publicar ahir La Vanguardia.

-Bru de Sala. Escombrant cap a casa recomano també l'entrevista a Xavier Bru de Sala que avui publico a Cultura 21.  

El diari del Grup Godó dedica avui un editorial a donar lliçons de catalanisme en què sota el títol de "Eso no es catalanismo" s'hi diuen coses com aquestes i s'ataca a nivell personal a persones com Joel Joan i López Tena, que queda clar que si molesten als Godó és perquè són figures públiques que no combreguen amb l'immobilisme:

"De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente, que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico. Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas - que obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a un Estado de cuyo aparato participa".

"Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las sensibilidades ciudadanas".

"Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los mismos errores. Los extremismos extremismos se necesitan y alimentan mutuamente, pero Catalunya –que ha salido muy fatigada del reciente cambio estatutario– necesita cordura, seriedad e inteligencia para poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas".

"Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad, pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España".

Sembla ser que Antich és un digne successor de Galinsoga. I pel to de l'editorial sembla que algú està interessat en iniciar una ofensiva contra qualsevol que plantegi trencar amb la realitat vigent i que Catalunya faci un pas endavant. Deu ser que potser comencem a fer-los por? Per què sinó aquestes demandes a la desesperada a CiU i el tripartit per tal que es desmarquin d'aquests grups segons ells tan minoritaris?

Es veu que el catalanisme és cridar "Visca Espanya i Visca el Rei" i defensar que posin a la presó a tothom que gosi sortir-se del guió establert. Fins i tot aquests senyors que reben milions i milions, des de fa anys, de les institucions del país ens volen obligar a alegrar-nos de les victòries de determinats equips. Ja ho sabeu, aquests són, segons La Vanguardia (que de la voluntat d'emanciapció en diu infantilisme!), els nous postulats del catalanisme...  Per cert, que la crítica als mitjans públics catalans que conté l'editorial és més que delirant. Cal apel·lar a la rebel·lió dels treballadors del diari que no combreguin amb les barbaritats que es manifesten en aquesta editorial. Pensen restar muts?

Resulta que per allà al segle XVII el governador d'una província de l'Amèrica llatinitzada, enormement satisfet per l'obtenció d'una collita excel·lent de melons en el seu territori, va decidir enviar-ne una dotzena a un cosí seu, governador d'una província veïna. Va cridar dos dels seus servents indígenes i els va lliurar els dotze melons que haurien de transportar fins a la província en qüestió, juntament amb una carta. Fins aquell moment els indis no havien vist mai cap carta, no sabien quina utilitat tenia, per a ells era un objecte totalment desconegut. El governador els va advertir que durant els tres dies de camí que tenien fins a la destinació no es mengessin cap dels dotze melons perquè gràcies a la carta el seu parent sabria si en falta cap. Els servents no van acabar d'entendre de quina manera allò que en deien carta podria delatar-los. El cas és que durant la primera jornada del viatge feia molta calor i els dos traginers tenien gana i estaven assedegats. Malgrat això, tenint en compte el que els havia dit el seu capatàs, van véncer la temptació d'encetar alguns d'aquells meravellosos i exquisits melons. El segons dia, però, la calor apretava de valent i no es van poder resistir més. Així, que van decidir menjar-se un meló cadascú. Ho van fer en silenci, no fos cas, i no sense abans amagar la carta darrere d'un mur i solcar-la sota un munt de pedres per tal no els pugués veure o sentir. El tercer dia van repetir l'operació: van amagar la carta darrere d'un mur, la van colgar de pedres i en silenci i una mica apartats van procedir a cruspir-se dos melons més. Finalment van arribar a la residència del parent del seu governador i li van fer entrega dels melons i de la carta. L'home, tot llegint la carta, els va preguntar on eren els quatre melons que faltaven. Els dos indis van fugir corrents esperitats per explicar a la seva gent que això de les cartes són unes coses que no només hi veuen i hi senten sinó que fins i tot, a més, hi veuen i hi senten des de darrere dels murs i de sota les pedres...

(Aquest conte es veu que l'explica sovint  el conseller Tresserras per posar èmfasi en les enormes possibilitats que obren les noves tecnologies en el marc actual, i que segurament encara no ens podem ni imaginar. Vaig sentir-li explicar durant la presentació de la fase pilot de l'Anella Cultural. Es va disculpar per si algú ja li havia sentit explicar el mateix conte abans. I és que es veu que hi té certa tirada). 

El Barcelona Aixeca el Teló, la festa d'inici de curs de l'ADETCA, ens va oferir dimecres alguns tastos dels espectacles de la nova temporada teatral a Barcelona després de fer-nos voltar del Palau de la Virreina al Poliorama, al Capitol (aquest me'l vaig saltar), el Romea, i el Liceu per acabar l'itinerari al punt de partida. El veritable espectacle el va oferir gran part de la concurrència, sobretot la femenina de més edat, abraonant-se sobre els canapès i pica-pica que oferia l'organització a la plaça de les Pageses. Era tal la fam de certs assistents que van esgotar les existències en qüestió de minuts mentre la majoria de gent civilitzada que no teníem ganes de fer-nos espai tot repartint cops de colze entre la multitud vam desistir d'afegir-nos a tant descomunal batalla humana. Un dia s'hauria de fer un estudi seriós sobre el comportament de cert personal quan assisteix a qualsevol lloc on es regala alguna cosa, especialment en el cas que els obsequis siguin teca i beure. Sens dubte, és un fenomen digne d'anàlisi.  

Em van agradar els vídeos de presentació de l'Àngel Llàcer, sublim el dels nens ficats en el paper dels directors Sergi Belbel, Calixto Bieito, Bozzo i Flotats. I pel que vaig veure, un dels muntatges que més promet de la temporada és El senyor Perramon, de Josep Maria de Sagarra, una adaptació de L'avar de Molière, en què sota direcció de Joan Antoni Rechi, Boris Ruiz està esplèndid, tot indica que fa un paperàs que demostra, per si algú en dubtava, que és capaç d'assumir amb garanties d'èxit tot tipus de registres. En això i la crítica que fa dels musicals d'Stage, per descomptat en castellà tot i que els seus protagonistes són catalans, que desembarquen provinents de la Gran Via de Madrid a Barcelona, en una mostra de colonialisme cultural, coincideixo amb aquest tal Francesc Massip que avui escriu aquesta crònica de la gala a l'AVUI. L'home, però, la vessa de ple quan escriu que Bieito ha convertit el cavaller de Tirant lo Blanc en un soldadito espanyol a l'Afgansitan. El cronista de l'AVUI deu patir alguna estranya patologia que no li permet copsar bé les coses perquè el tast al que fa referència corresponia al muntatge En casa / en Kabul, amb dramatúrgia i direcció de Mario Gas, una producció del Teatro Español i que també farà temporada al Romea però que no té res a veure amb el Tirant que Bieito estrenarà aviat a Berlín, ja que finalment el tast del muntatge previst va caure de l'escaleta. Si algú el llegeix, per tant, pot creure's el que no és. Lamentable, certament, que es puguin publicar errors d'aquesta mena i quedar-se tant ample! No sé pas si l'home aquest només és dur d'orella i hauria de seguir els consells de Lola Herrera i visitar un especialista de l'oïda o si el seu és un problema, el de la incompetència, que no sol tenir cura. Malauradament la falta de rigor és com una plaga entre la professió periodística. Fa uns dies a la web del telenoticies.cat en una informació sobre la polèmica per l'exclusió de certes galeries de l'ARCO del 2008 algú rebatejava el conegut galerista Joan Gaspar com a Joan Gaspart i, és clar, ens deia que era expresident del Barça. La notícia va estar penjada dies sense que ningú la corregís...

Manifest de Sant Jordi 2007  

A la història dels pobles, les ocasions reals d'arribar a l'emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats. 

En la història immediata dels Països Catalans n'hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d'or degudes, a la mort de Franco i a l'empenta basca respectivament. 

Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació.. 

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d'un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d'edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s'ha d'emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s'ha d'emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d'Europa. 

I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d'una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l'autodeterminació) i d'altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s'autoproclamen "Estats de Dret" fins a la nàusea). D'aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col·laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d'igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. "La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei". 

Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l'Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació. 

És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l'altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s'uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l'arrel i la font de tota sobirania nacional. 

O s'haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch? 

Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d'esclavitud continuada. 

Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!  

Lluís Maria Xirinacs i Damians, Barcelona, 23 d'abril de 2007.

(El manifest va passar desapercebut en el seu moment i ara és un bon moment per recuperar-lo. La foto és de l'acte d'homenatge a Xirinacs que la CUP del Ripollèsva fer ahir a Ogassa, al peu del Taga, on es va trobar el seu cos el passat 11 d'agost).