M'arriba des de Reus la notícia de la mort del Quimet Ras, que va ser enterrat ahir. La família plomista, especialment la de la secció d'atletisme, està de dol. I és que el Quimet Ras segurament va passar més hores als Ploms que a casa seva, primer com atleta i més endavant com entrenador de diverses generacions de corredors. Tot i que per un període molt curt de temps el Ras també va ser el meu entrenador. Feia molt temps que no hi tenia contacte però és una d'aquelles persones que sense tenir-hi amistat ni un tracte especial formarà part sempre del meu imaginari, el d'un temps i uns llocs concrets. En la meva imatge de la pista de tartà dels Ploms, la que em remunta a temps pretèrits en què un era esportista (no com ara!), sempre hi haurà la presència del Ras, amb el seu xandall i el cronòmetre a la mà.  

A la foto el Quimet Ras apareix assegut durant un sopar de la Diada del Club al Pavelló Joan Sirolla. La noia del darrere és Núria Gil, migfondista que estava sota les ordres de Ras i que pel que diuen a reus24.com, d'on he piratejat la foto, és una gran promesa.  

L'èxit de la manifestació de l'1-D ha posat nerviós a molta gent. Si ahir llegíem una editorial a El País que amb el títol de 'Trampa y bochorno' caldrà guardar com a peça d'arqueologia ideològica i histerisme polític en aquesta entrevista que avui publica El Periódico Joan Ferran se supera a si mateix en una escalada d'ofenses a TVC que fa dies que dura. La seva visió de la manera de treballar a TVC és radicalment oposada a la meva i a la de molts. Aquest home veu el món al revés, se li poden rebatre sense cap exercici de gimnàstica mental cadascuna de les coses que diu perquè simplement són mentida. Dissabte, amb el nefast tractament de la manifestació de l'1-D, relegant-la a segona notícia del dia, es va fer palès que el que diu Joan Ferran no s'aguanta per enlloc. Més aviat subscric algunes de les coses que diu però en el sentit oposat: TVC es cada dia més espanyolista i espanyolitzant. Les barbaritats que va deixant anar no poden caure en sac foradat i els seus companys de files l'haurien de foragitar cap als dos partits que sí defensen sense complexos els seus postulats. Ferran milita al PSC però el seu discurs és idèntic al de Ciutadans i el Partit Popular. I si pretenia afavorir el relleu d'Antoni Bassas en la conducció del matinal de Catalunya Ràdio ha comès un greu error. Aquest matí els oients han enviat constants mostres de solidaritat cap al periodista i aquesta polèmica el reforça en el seu lloc. A més Ferran demostra un absolut desconeixement de la professió. Com pot dir que Bassas no pot editorialitzar? Coneix algun mitjà que no ho faci? En el programa de Bassas, que per alguna cosa és líder, queda claríssim quan s'opina i quan s'informa, mai s'intenta enganyar els oients en aquest sentit. I el que diu Ferran sobre els mapes del temps és per pixar-se de riure. M'agradaria saber què pensen d'un individu com aquest destacats militants socialistes com Ferran Mascarell, Isidre Molas, el mateix director de la CCRTV, Joan Majó -a qui també ataca durament-, el meu alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez o els consellers Nadal, Castells, Geli o Tura, entre molts altres. Comença a ser l'hora que el PSC s'aclareixi d'una vegada i decideixi si s'alinea amb el catalanisme en el qual diu situar-se o si prefereix compartir discurs en el terreny nacional amb Ciutadans i el PP. El dia que es posicioni amb nitidesa caldrà esperar que energúmens capaços de dir i pensar el que avui proclama Ferran sense cap pudor no siguin decisoris.  

Per últim, si teniu estómac per entrar al bloc del senyor Ferran, veureu que l'home es desfà en elogis a l'editorial d'ahir d'El País, aquella que ens insultava a tots els que ens vam manifestar. Si aquesta gent continua dins el PSC, en els aires d'avenç directe cap a la llibertat nacional que corren, serà inevitable ben aviat un trencament i veurem com les dues ànimes del socialisme català parteixen peres de manera irreversible. Això donarà lloc al PSC somiat per Pallach, independent de veritat, i a una delegació catalana del PSOE, que es quedarà amb molts menys vots dels que ells es pensen i se situarà en la marginalitat política. Els temps de les mitges tintes i l'ambigüitat, menys quan es governa en un context com l'actual, ja no serveixen. L'eix esquerra-dreta ja no tornarà a regir la política catalana fins que tinguem un estat propi. Fins aleshores l'únic eix possible serà el nacional i això obliga el socialisme català a triar i també als seus socis de govern a actuar en conseqüència perquè la urgència és tal que el 2014 queda molt lluny, massa. La centralitat és ja la defensa de la independència. La resta de posicions són les extremistes. 

Si amb la manifestació del 18-F es va parlar de l'efecte Gran Via la de l'1-D va ser la marxa dels fulards grocs. Els mocadors amb el lema "Som una nació i diem prou' que l'organització va distribuir com a bo d'ajut i que gran part dels manifestants es van nuar al coll són el símbol més vistós de la majoria d'imatges de la marxa, al costat de les senyeres i les estelades. Però si les nostres banderes són presents en molts altres llocs el fulard groc és el símbol de l'1-D i de tot el que representa aquesta mobilització històrica. Ara hem de fer valer la força dels fulards grocs, la de la massa de gent que va convertir els carrers de Barcelona en una marea humana i va clamar de manera desacomplexada a favor de la independència. A més l'Oriol Junqueres va explicar que els que es van alçar contra els borbons el 1704 lluïen un mocador groc com a braçalet, la qual cosa encara li confereix més càrrega simbòlica.

(La imatge l'he pispada de l'àlbum de fotos del Saül Gordillo. I, per cert, el raonament del Joan Ferran dient que 6'9 milions de catalans no es van manifestar és dels més puerils i patètics de tots els que hem sentit des de les files del PSC dominades per l'autoodi, afortunadament cada cop menys nombroses tot i que mantenen el control de l'aparell des del búnquer del carrer Nicaragua, aïllats de la gent. Des de quan les manifestacions es compten pels que no hi van? El mateix Ferran es va ben lluir divendres passat al Parlament acusant Joan Majó i els mitjans de la Corpo d'antigovernamentals).   

Els diaris catalans obren tots amb la manifestació d'ahir. El Punt i l'AVUI fins i tot coincideixen amb el titular de portada: "Catalunya diu prou". El que no és normal és que TV3, aquesta que diuen que és la nostra però que cada dia sembla més la d'ells, la dels espanyols, en el TN d'ahir al vespre, poc després del final de la manifestació, la relegués a la segona notícia del dia per darrere de l'atemptat d'ETA a Occitània contra dos guàrdies civils. El Periódico i La Vanguardia no han tingut més remei avui que obrir amb l'únic del tema del dia que des d'un punt de vista periodístic era el més important. Sovint es poden aplicar diferents criteris professionals en l'elecció del tema del dia però ahir no hi havia dubte possible, menys encara tractant-se de la que en teoria és la televisió nacional del país. Als responsables dels informatius de TV3 els hauria de caure la cara de vergonya i ahir, com molts altres cops, van elaborar l'informatiu en clau nacional espanyola i no en clau nacional catalana. ¿Com pot ser més important un atemptat d'ETA a Occitània que una manifestació de mig milió de persones a Barcelona en la qual participen els dos expresidents de la Generalitat i que té lloc, a més, en un context marcat pel caos de Rodalies, la creixent indignació ciutadana i quan el dret de decidir centra el debat polític?

És possible que tot plegat tingui a veure amb les ingerències del PSC en intentar condicionar, quan no dictar directament, els continguts dels informatius de TVC. Mai s'havien exercit tantes pressions als professionals del sector com fan ara des de l'aparell del PSC i de l'entorn de presidència. Només cal recordar les amenaces de Bolaño a Barbeta, la carta a cal Godó amb subratllats d'intervencions radiofòniques de Francesc-Marc Álvaro o les trucades a alguns directors de diari que Bolaño va fer burlant-se de Maragall el dia que va fer públic que ja no era militant del PSC, un dia abans que anunciés que li han diagnosticat Alzheimer. Les acusacions de Joan Ferran a la sessió de control a Joan Majó al Parlament divendres passat ratllen el ridícul i no es poden interpretar de cap altra manera que una pressió més als serveis informatius de la Corporació. Segons el PSC, a sobre, TVC és un mitjà antigovernamental.

Aquests dies es parla molt de trucades de José Zaragoza a Rosa Marqueta que la cap d'informatius de TV3 hauria d'aclarir si no vol perdre tota credibilitat. Els fets són tan greus que Francesc Escribano ha de donar explicacions. Potser s'hauria de plantejar la possibilitat de dimitir juntament amb Rosa Marqueta. Si no es rebel·len contra aquestes pràctiques tots els professionals de la casa n'esdevenen còmplices. I per si a algú ahir no li va quedar prou clar ara és l'hora de l'èpica. Sense èpica no hi ha progrés ni llibertat possible. I, encara menys, eficàcia. La independència ja no és només el somni romàntic d'uns quants essencialistes sinó una urgència per al conjunt de la societat catalana i pel seu benestar. 

Capítol a banda el món blocaire es va bolcar amb la mani i poc després que finalitzés ja hi havia molts posts penjats que hi feien referència. I també cal felicitar especialment la cobertura de la redacció de Vilaweb, que com a diari electrònic de referència, ens va brindar un producte molt complet amb la màxima immediatesa que permet el mitjà internet. I que renovava la informació escrita en paral·lel a les imatges i a l'àudio amb fotos i vídeos d'una mobilització històrica.

El clam popular ha estat unànime. Entre 200.000 i 700.000 persones, no cal entrar en batalles de xifres perquè l'èxit de la convocatòria és incontestable, han fet aquest tarda un exercici col·lectiu de sobirania que ha de marcar un abans i un després. Això d'avui no pot quedar en una protesta puntual i tindrà conseqüències a curt i mitjà termini. La culminació d'aquest procés, iniciat amb la retallada de l'Estatut, la mani del 18-F i precipitat per l'apagada de Barcelona i els despropòsits de Renfe, només pot acabar amb la consecució d'un estat propi que arribarà abans del que alguns pensen i voldrien.

Tot i la presència de partits com CiU, ERC, ICV o la CUP el protagonisme de la marxa ha estat clarament popular. La majoria dels que hi han participat són gent poc polititzada però amb un clar sentiment de pertinença a una comunitat nacional que volen lliure i així ho han expressat. D'entre del gruix de manifestants cal subratllar la participació dels dos expresidents del Parlament, Heribert Barrera i Joan Rigol, i dels expresidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Especialment significativa ha estat l'aparició de Maragall, amb un grup d'amics entre els quals hi havia l'editor Xavier Folch, afegint-se a la marxa a meitat de Via Laietana i situant-se enmig de la multitud com un ciutadà més, sense fer ostentació de la seva condició de molt honorable. Que persones com Maragall i Pujol hagin decidit ser avui a la manifestació és un signe clar que algunes coses molt importants han canviat. També la conversió al catalanisme d'un Gerard Quintana que fa uns anys es declarava apàtrida és un signe d'aquest temps de canvis. Potser com ha proclamat el Titot des de l'escenari sí que això de dependre de l'imperi s'acaba. Avui tots plegats hem començat a entonar un adéu, Espanya, que és necessari i urgent que es concreti en definitiu ben aviat.

Durant la manfestació l'escridassada més gran no ha estat al pas per la delegació del govern espanyol sinó davant de les seus sindicals al crit d'"són-uns-ca-gats-a-quests-sin-di-cats". I això és un signe de maduresa. El problema no és Espanya, que fa el que de fer des dels seus legítims interessos, els imperis han de mantenir les seves colònies. El problema són els catalans que actuen com espanyols. I avui d'infraestructures se n'ha parlat poc. El clam unànime ha estat, com havia de ser, el d'independència. Que en prengui nota el president Montilla i passi a liderar el que poble al qual es deu reclama. Altrament haurem de donar la raó als que ahir cridaven que som una nació sense president.   

Com diu el Julià de Jòdar en aquest vídeo de vilaweb.tv demà jo també em manifestaré per la independència. La mobilització de demà, més enllà de la protesta puntual pel caos de Renfe, és un acte de sobirania popular, de dignitat nacional. No és una manifestació contra la ministra ni contra ningú sinó una marxa unitària en positiu, d'afirmació, únicament a favor del nostre futur col·lectiu. Per dir clarament que som una nació i diem prou! Que no només tenim el dret de decidir sinó el deure de determinar d'una vegada per totes que volem ser lliures i que renunciem per sempre més a les renúncies. Demà, tots i totes al carrer!

Després de l'esperpèntic i deplorable espectacle d'ahir al Congrés de Madrid i no sumant-se a la manifestació d'aquest dissabte aflora amb més nitidesa que mai el que tothom ja sabia: que el PSC té un problema greu -molt greu- que no és cap altre que la seva supeditació al PSOE. Certament que ahir ens hauria anat bé el suport solidari dels nacionalistes bascos i gallecs però ja estem avesats a ser molt solidaris amb tothom i no ser mai correspostos en la mateixa mesura, malgrat que encabat tinguem la fama que tenim i ens diguin que només mirem per nosaltres. Que el BNG i el PNB actuessin com ho van fer pot tenir un passi perquè ells no són catalans, la seva feina al Congrés no és la de defensar els interessos dels catalans. El que és injustificable és que els diputats del PSC impedissin la reprovació de la ministra de la vergonya que ha posat el país -el nostre- potes enlaire privant a gran part dels ciutadans del dret a un transport públic eficaç i de qualitat. A sobre, després de ser petonejada i felicitada com qui ha guanyat una batalla, va sortir a dir que hi havia gent que voldria que no hagués nascut. Si demanem la seva dimissió, senyora Álvarez, no és pas per una qüestió personal, al contrari, ens cau la mar de simpàtica amb aquests jocs de paraules que fa. No tenim res contra vostè sinó contra la incompetència objectiva en la seva gestió i contra la desconsideració vers el nostre país i la seva gent. El seu meu mèrit és que ni volent-ho es poden fer les coses tan malament. El cas és que els socialistes catalans van tornar ahir a actuar com a socialistes espanyols i pren més sentit que mai la reivindicació de Maragall d'un grup propi a Madrid, reclamació que reiterava aquesta setmana el conseller Antoni Castells tot i les ordres de Montilla d'aparcar aquest debat. Quan es va votar la petició de dimissió d'Álvarez al Parlament el PSC va argumentar que la cambra catalana no era el lloc adequat on fer-ho. El Congrés espanyol tampoc ho és?

Si el PSC exercís la força que podria tenir a Madrid les coses potser anirien d'una altra manera i a hores d'ara el govern espanyol ja hauria publicat unes balances fiscals que es va comprometre a divulgar algun dia. Sobre això avui s'ha conegut un estudi patrocinat per la Fundació BBVA que confirma que Madrid a banda els únics territoris de l'estat espanyol amb dèficit fiscal són els de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Eliseu Climent, protagonista avui de la contra de La Vanguardia, recorda que Vicens Vives ja advertia que l'articulació dels Països Catalans és massa perillosa per Espanya i per això sempre s'intentarà evitar-la al preu que sigui. Per cert, que com a ferm partidari sempre de l'optimisme, avui m'he sentit àmpliament superat per l'Eliseu. Crec que el català té un gran futur, també a València. Però d'aquí a proclamar que la llengua gaudeix ara mateix d'una salut excel·lent em sembla excessiu. Si estan tan bé de salut les coses estan com estan fa feredat pensar com estarem el dia que ens agafi el fred i la pluja. En tot cas és un exemple de la manera de fer i de ser del Climent, qui com més grans són les adversitats a vèncer més fort es fa. Sigui com sigui el millor de l'entrevista són, però, les revelacions d'alguns dels molts secrets vaticans que l'enyorat Pare Batllori mai va escriure als llibres. Erudit com pocs Batllori va tenir el privilegi, durant els seus anys a Roma, de furgar per biblioteques d'accés restringit o fins i tot prohibit per motius evidents.

L'altre dia al metro -si no ho recordo malament era la línia vermella- van engegar la megafonia interna per alertar (únicament en castellà) que s'havien detectat carteristes al primer vagó de manera que s'aconselleva als passatgers que tinguessin especial cura de les seves pertinences. Ho comento bàsicament perquè, tot i que sóc usuari diari del metro, és el primer cop que veig activar aquest sistema d'alerta. M'imagino els viatgers del primer vagó intentant identificar els pispes d'entre la concurrència...

Aquest migdia he passat per la plaça de Sant Jaume i mentre un grup d'operaris estaven enfilats a una grua fent no sé què a la façana del Palau de la Generalitat uns altres treballadors ultimaven el muntatge del pessebre de Nadal, que, pel poc que he vist, sembla que presenta forces diferències respecte anys anteriors.

Després d'ingerir un suc de taronja i un entrepà a la granja del carrer Banys Nous i passar a llegir la premsa a glops de tallat per La Central del Raval m'he arribat fins al Palau de la Virreina. El delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, hi ha presentat el reglament de funcionament intern del Consell de Cultura de Barcelona acompanyat de representants del sector. La notícia és que el Consell, a més d'un plenari de 50 persones, de caràcter assessor i punt de trobada i de debat entre l'administració local i el sector, tindrà també un comitè executiu format per 7 persones independents i de reconeguda vàlua (dos requisits que fan com a gràcia de sentir). Decidiran sobre les subvencions a la creació que dóna l'Ajuntament, determinaran els membres dels jurats dels Premis Ciutat de Barcelona i elaboraran informes preceptius, per encàrrec o actuant d'ofici, sobre polítiques culturals i que serviran per elegir, per exemple, els responsables dels equipaments culturals municipals. El tema donaria per una anàlisi de fons que ara no tinc ni temps ni massa ganes de fer, simplement subratllar que, casualitat o no, la presentació coincideix en el temps amb la tramitació al Parlament, en fase de ponència, de la Llei del Consell de la Cultura i les Arts, just en uns moments en què hi ha divergències importants entre la Plataforma que agrupa les entitats del sector i els grups parlamentaris del tripartit. De fet, durant la presentació del reglament, s'ha insistit en què els components del comitè executiu del Consell de Cultura de Barcelona, a diferència del que es proposa ara per al consell nacional, seran retribuïts per la seva feina però no s'hi dedicaran en exclusiva i podran compaginar aquesta tasca amb les seves activitats professionals o artístiques.

Per altra banda a les set de la tarda assistiré a la presentació de les primeres dades d'audiència i consums culturals del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un instrument de cabdal transcendència. Potser alguns encara no són prou conscients de la seva importància. Es tracta d'un dels estudis més minuciosos que es fan al món sobre consum de mitjans de comunicació i productes culturals i que té com a subjecte d'estudi el conjunt dels Països Catalans. Les dades que se n'extreguin permetran a les empreses disposar d'informació molt precisa que els resultarà de gran utilitat per orientar el seu futur i, sobretot, per ajustar la seves polítiques comercials a la nova realitat i així guanyar en competitivitat.

Enmig de tot això circulant per Barcelona no es detecta gran presència de cartells de la manifestació de dissabte, només se'n veuen alguns de bastant discrets, però sí que es nota que la gent en parla. Intueixo que aquest cop el poble respondrà a la convocatòria. Ser-hi és un deure cívic.

El Xavier Amorós ens ha obsequiat en les dues entregues més recents a El Punt amb articles sobre l'abundància de la mediocritat en molts àmbits de responsabilitat, especialment en el de la política. Es titulen Maçoneria de la mediocritat i El rostre dels partits. Tot i el sentit comú que destil·len i l'evidència de les acusacions que s'hi formulen, escrits per l'Amorós, es converteixen en lectura obligada. Es poden classificar entre la crònica i la literatura viscuda. Com que no cal posar el dit a la llaga en els polítics -prou encertadament ho fa l'Amorós- només comentar que el terreny de la comunicació no només no queda al marge d'aquest trist fenomen consistent en què la mediocritat barra el pas a l'excel·lència sinó que, malauradament, n'és un dels exemples més clars. Tan sols cal observar la incompetència lingüística i la manca de rigor professional de molts periodistes. Però el que clama el cel és el baix nivell de gran part dels que ocupen llocs de responsabilitat. Em refereixo als actuals o fins fa poc directors d'alguns dels principals diaris del país, a directors de ràdios i televisions privades i també a alguns dels responsables dels mitjans públics, per no parlar dels mitjans comarcals. Prefereixo no posar noms perquè segur que la llista seria incompleta. És en aquest panorama tan desolador que programes com La nit al dia esdevenen un referent, més pel contrast amb la resta de productes infames, que perquè sigui un espai realment excel·lent. I el problema rau en què la mediocritat de la majoria fa que siguem menys exigents amb els que sí podrien acostar-se a l'excel·lència. Com que el nivell general és tan baix quan hi ha un producte que se salva de la crema caiem en la condescendència. L'ambició màxima, desitjable, queda cada cop més lluny. Amb el paper fonamental que juguen els mitjans de comunicació en la construcció d'un univers propi i tenint en compte la incidència social que tenen no ens podem permetre que aquesta situació es perllongui més en el temps. Ara que comencen a circular travesses de noms per assumir les regnes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (nova denominació de la CCRTV amb la nova llei) és el moment de trencar o perpetuar aquesta inèrcia. I ara mateix només se m'acut un nom de solvència constrastada i que pugui aglutinar més unanimitats dins i fora del gremi: el del mestre Puyal. Que en prenguin nota els diputats i diputades, que són els que finalment hauran de consensuar la tria. Però pels noms que sonen i sabent que la política funciona tal com ens explica l'Amorós no podem ser gaire optimistes, potser gens. Tant de bo m'equivoqui.

Demà dia 22, el mateix dia del llançament editorial del primer volum de les memòries de Jordi Pujol (Proa), també arriba a les llibreries 'Dietari final' (Ara Llibres), de Lluís Maria Xirinacs. Amb pròleg de Lluís Busquets i a cura dels seus companys i deixebles de la Fundació Randa presenta els pensaments del Lluís Maria durant les setmanes anteriors al seu acte definitiu de sobirania del passat mes d'agost. El suplement de Cultura de l'AVUI en publicarà demà els passatges més significatius i impactants. I aquesta mitjanit també es preveu que el programa 'La Nit al dia', de TV3, se'n faci ressò.

Es tracta d'un llibre colpidor, un text d'un elevat valor místic basat en el Llibre de l'Amic i l'Amat de Ramon Llull i on explica el sentit nacional i espiritual del seu darrer gest. 

L'obra, que desmuntarà les mentides i indecències que alguns indocumentats i gent de mala fe van fer córrer sobre la mort de Xirinacs, es presentarà el 20 de desembre a la Sala Abat Escarré del CIEMEN, a les set de la tarda. Més informació a xirinacs.cat.  

Ahir era un dia molt especial. Els Mishima, després d'un llarg part, presentaven en societat el seu quart disc. Problemes de logística de l'organització, desbordada per la resposta del públic, va fer que el concert comencés amb retard i molta gent es quedés fora de la Sala 3 de Razzmatazz o hagués de fer molta estona de cua, l'aforament no donava més de si i no es podia complaure a tothom. Els privilegiats que vam poder accedir aviat a la sala -és el que té arribar dels primers- vam anar matant l'estona des de la barra estant tot conversant, per exemple, amb el galàctic Jaume Sisa. Sigui com sigui, el concert, malgrat la fredor de bona part del públic, que ni tan sols va demanar bisos després d'una actuació massa curta, com tots els de Mishima, va tenir màgia i nosaltres, a diferència de la majoria dels presents, vam estar a l'alçada de les circumstàncies i vam demostrar que ja ens sabem les cançons del nou treball; bé, fins ahir només les de les quatre penjades al myspace. Encabat vam marxar ja amb el nou disc que no arribarà a les botigues fins dilluns que ve en direcció a un restaurant elegit per a l'ocasió. L'aparició del disc de Mishima bé valia un sopar de celebració d'aquells que es recorden. Així que vam anar al Comerç 24. La cuina de Carles Abellan va respondre a l'expectativa: sublim. Després allargaríem la vetllada entontant per diversos caus i racons de la ciutat allò de: "diu que et transporta a un altre planeta / t'inflama el cor amb mil somriures / i del cel fa caure espurnes d'or / per cada moment que tornes a viure".

La immensa genialitat de David Carabén no podia ser casual. Dedueixo que, en bona part, deu ser genètica. Ja sabia que era fill del gran Armand Carabén, la qual cosa de ben segur que imprimeix caràcter. De fet només cal escoltar la cançó que li dedica en el tercer disc de Mishima, la del record que no has cridat, per constatar la petja del pare en el fill. Però llegint ahir el Lluís Permanyer a La Vanguardia vaig descobrir un altre Carabén, que pel que explica el cronista de la ciutat de Barcelona, tot apunta que era també un element genial: el Senyor Pepet (Josep Carabén). Es tracta del besavi del David, que durant anys (per allà del 1907 al 1922), va regentar l'emblemàtic establiment El cafè Español del Paral·lel, que va convertir en local de referència. Es veu que havia après l'ofici al Xic de l'Assiàtic, del seu pare, al carrer del Roser del Poblesec. Programava música a càrrec d'un pianista bohemi. Permanyer explica que el mateix Senyor Pepet, de jove, havia tocat el teclat. El bar era d'aquells d'època, amb solera. Tenia billars i una gran terrassa exterior. També hi actuava sovint un grup de músics de la banda municipal i donava cabuda a penyes de les afinitats més diverses. Les tertúlies de mai no acabar i sobre tot tipus de coses hi eren tradició arrelada. Hi coincidien anarquistes amb policies i gitanos. I tothom rebia el mateix tracte. L'artífex d'aquella atmosfera inusual era la simpatia i el bon fer del Senyor Pepet, que s'aplicava a fons per fidelitzar la clientela fins al punt que es comenta que al Cafè Español el fiar era norma de la casa. El 1922 es va vendre el negoci i va dedicar el últims anys de la seva vida a la política municipal en ser elegit regidor de la Lliga.   

Avui ha mort als 52 anys Claudi Arnavat, director de Comunicació Corporativa de l'Ajuntament de Reus i un referent al Camp de Tarragona en el terreny del periodisme, la publicitat i la comunicació. Durant la seva trajectòria s'ha implicat en múltiples projectes professionals i empresarials relacionats amb el sector. La cerimònia civil tindrà lloc demà dilluns a les onze del matí a la sala de cerimònies del crematori del Cementiri de Reus.

Trobareu més informació en aquesta nota de la web municipal.

El de demà serà l'últim diari AVUI de l'era Sanchis, que avui en el seu article dominical, titulat 'Els millors anys de la meva vida' s'acomiada dels lectors com a director del rotatiu però anuncia que continuarà vinculat al projecte. Almenys, de moment, el podrem continuar llegint a la columna de contraportada que signa com a Desclot i també els diumenges, com fins ara, a la pàgina 3. Xavier Bosch el relleva al capdavant de l'equip que dia rere dia ha fet possible que l'AVUI hagi aconseguit fer arribar als quioscos un producte de molta més qualitat periodística de l'exigible, tenint en compte que durant l'etapa Sanchis, al marge del dia a dia de fer funcionar una redacció com cal, que no és precisament poca cosa, el director ha hagut de treure enginy de sota les pedres per esquivar obstacles de tota mena i superar totes les vicissituds viscudes.

Sanchis va arribar de València pensant que aquí trobaria en el si de la classe periodística una gran complicitat nacional. Abans de dirigir l'AVUI va endinsar-se en registres molt diferents implicant-se en projectes televisius com aquell en el qual un fictici Grouxo Marx feia entrevistes a personatges de carn i ossos. De seguida es va adonar que el que abundava en la professió, o si més no en els llocs de certa responsabilitat, era gent parasocialista o directament amb carnet que van aconseguir ja en temps de CiU (cosa que demostra en contra de certs tòpics instal·lats que els governs de Pujol van ser molt poc intervencionistes i gens sectaris amb els mitjans de comunicació públics) que una televisió que havia de desenvolupar una funció de normalització nacional hagi contribuït al procés d'assimilació colonial, al servei d'un projecte nacional espanyol.

De l'etapa Sanchis a la direcció de l'AVUI, del 1996 fins ara, se'n poden destacar la modernització del diari, el nou disseny i moltes coses positives més així com algunes de no tan bones, però sobretot se'l recordarà com l'artífex, ja amb el tripartit al Govern, d'una fórmula que va servir per garantir el futur d'una capçalera que arrossegava una deficitària i ruïnosa situació econòmica, acumulada al llarg de molts anys, i que en posava en perill la continuïtat. Amb independència de si caure en mans del Grup Godó i Planeta era la millor de les sortides possibles el cas és que n'era una que donava sense cap mena de dubte solidesa i solvència econòmica al projecte. La principal pega de l'operació és que els dos grups totpoderosos del país no consentiran que l'AVUI pugui algun dia créixer a costa d'altres publicacions dels dos grups. Sembla evident que els directius corresponents no estaran mai disposats a invertir a l'AVUI com convindria per tal que pugui competir amb els altres productes en igualtat de condicions. Només deixaran que guanyi mercat a partir de captar nous públics. I això limita molt el potencial d'un diari que disposa d'una nòmina de professionals que de ben segur mereixen més lectors i més influència social.

Diuen les males llengües que Sanchis lidera un seguit de moviments per posar en marxa un nou projecte periodístic, les característiques del qual són a hores d'ara un misteri tot i que es parla d'un diari en paper. Alguns empresaris del país, es comenta que de l'entorn de la Fundació Catalunya Oberta, ja recullen diners per a tal empresa. Tot i que de moment sembla que la xifra assolida no és suficient per tirar endavant un nou projecte comunicatiu d'envergadura el que està clar és que la tossuderia de Sanchis és ja de per si una garantia d'èxit, un aval immillorable. La seva persistència segur que donarà fruits. El país ho necessita. Els mitjans, cada cop més concentrats en grans plataformes multimèdia, també estan en menys mans que mai. Amb tots els perills que això comporta per a la pluralitat de veus que Catalunya reclama en uns moments, en què com escriu Sanchis avui, patim una crisi política sense precedents i ens cal urgentment trobar un nord col·lectiu que ens encamini vers un horitzó concret i plausible.

Per últim dir que Sanchis, amb aquests gairebé dotze anys d'exercici al capdavant de l'AVUI, ha dignificat la figura de director de diari en un país en què ho han estat persones d'un nivell tan baix com Antonio Franco o Joan Tapia. Amb tots els respectes per Xavier Bosch, bon professional i amb el qual segur que l'AVUI mantindrà en bona mesura la línia editorial, el seu nomenament representa també una pèrdua de nivell, esclar que Sanchis ha deixat el llistó professional i intel·lectual molt alt. En aquests moments de desori general, quan fan falta referents clars que ens guiïn i inspirin, és especialment preocupant contemplar com es tendeix a apartar de llocs de responsabilitat a persones de solvència contrastada per substituir-les per noms de menys talla, de perfil més baix. A favor de Bosch dir que la seva marxa i l'entrada de Basté als matins de RAC-1 també és un exemple objectiu d'aquesta tendència que s'escampa en els àmbits més diversos.

Qui n’ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l’heroïna
I és tan eficaç com l’aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue’m si és veritat
el que m’han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s’oblida?

I ara tu digue’m si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què et parlo
Digue’m si és veritat
Digue’m que no pot ser
que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

Mishima presentarà aquest dijous a Razzmatazz el nou disc, que es posarà a la venda el dia 12. De moment entreu aquí i deixeu créixer l'estrany interioritzant aquests quatre temes: 'Un tros de fang', 'Qui n'ha begut', 'La tarda esclata' i 'El temple'.