El sotrac del 9-M reclama calma i lucidesa per part de tothom, especialment en el si d'Esquerra, que va rebre un correctiu de la ciutadania sense pal·liatius. Que la conseqüència del toc d'atenció dels seus votants hagi precipitat la lluita interna pel poder per sobre d'un procés d'autocrítica que permeti una afinada lectura del missatge enviat per l'electorat republicà no fa presagiar res de bo. És en moments com aquest que calen estadistes. És l'hora dels consensos i l'entesa, no de les confrontacions. La nova fórmula que ha de servir per reorientar i redreçar el rumb del catalanisme requereix temps i només arribarà des d'una continuada i serena circulació d'idees que permeti donar forma a un projecte unitari que superi un període presidit per rivalitats estèrils i la manca d'un full de ruta clar.
En aquest context adquireixen ple sentit les quatre propostes que Vicent Partal plantejava molt encertadament aquest matí en aquest mail obert. Tota acció política s'hauria de guiar per aquestes coordenades a partir de les quals dibuixar un nou escenari que encomani il·lusió i regeneri les esperances de futur d'un país que ha d'aspirar a la condició natural de tota nació, que no ha de copiar els millors models sinó que ha d'esdevenir el model a seguir. Catalunya no pot posar límits a la seves ambicions de llibertat i desenvolupament. Només un projecte de màxims ens pot treure de l'actual atzucac.
José Zaragoza i companyia han demostrat en els últims anys una eficàcia espectacular i incontestable. Quan perden estrepitosament, com en el cas de les últimes eleccions a la Generalitat, aconsegueixen governar sense problemes. I quan guanyen ho fan amb una rotunditat que espanta, com en el cas d'ahir. Segurament que els estrategues del PSC són els que millor connecten amb el gruix d'una societat malalta que vota contra si mateixa perquè són els que millor coneixen el comportament de la massa a la qual adrecen els seus missatges. Han fet campanya únicament contra el PP i això dóna rèdits, ha quedat demostrat, però al preu de la simplificació dels discursos i de la renúncia a la política a favor del màrqueting. La política és, ha de ser, pedagogia, ha de servir per elevar el nivell de la ciutadania. Però sembla ser que a alguns ja els va bé que la massa continuï sent massa i en gran mesura ignorant i fins i tot en molts casos semianalfabeta. Hi ha qui prefereix una gran quantitat de votants a qui untar amb xecs i prestacions que no el seu progrés. La democràcia només serà digne de tal nom quan la massa esdevingui poble. Sense el subjecte que la justifica no hi ha democràcia. L’actual sistema és antagònic al poder de decisió dels ciutadans, que en el model vigent i caduc de partits i llistes tancades només poden decidir realment en referèndums sobre preguntes concretes. En la resta de conteses deleguen en uns senyors que tot i que poden ser molts honestos acaben actuant, gairebé sense excepcions, condicionats per una trama d’interessos de poder de la que no poden escapar. Fent de la por al PP la causa principal de la seva campanya el PSC, que ha propiciat amb els seus excel·lents resultats el triomf de Zapatero al conjunt de l'Estat espanyol, ha evitat que l'electorat català avalués en les eleccions d'ahir la nefasta gestió del govern del PSOE a Catalunya en àmbits molt diversos, alguns dels quals han afectat el benestar diari de centenars de milers de persones, els que es desplacen amb trens de Renfe, per exemple, per no entrar en qüestions més de fons com la retallada de l'Estatut.
El PSC ja va fer secretari general del PSOE a José Luis Rodríguez Zapatero. Ara ha estat gràcies als vots al PSC que el PSOE ha guanyat les eleccions espanyoles. Els socialistes catalans, reforçats, tenen ara potser l'última oportunitat de demostrar que són capaços de fer complir els compromisos de Zapatero amb Catalunya, cosa que fins ara no han aconseguit, més aviat han estat estafats o s’han deixat estafar una vegada i una altra per l’home de la cella arquejada, el somriure als llavis i el tarannà exquisit. La prova de foc serà el que passi amb el desplegament de l'Estatut. Coneixent a Zapatero i que darrere de l’aparença de bambi s’hi amaga el llop segurament que intentarà que el Constitucional avali l'Estatut per, salvada aquesta dificultat que podria generar tensions, aplicar-lo amb comptagotes i anar dilatant el procés de transferències que preveu el text. Intueixo que es buscarà un mandat plàcid, sense soroll, en què faci la sensació que no passa res mentre es va consumant de mica en mica l'assimilació a Espanya d'allò que en diuen nacionalitats històriques. La consulta que Ibarretxe farà al poble basc el 25 d’octubre pot ser l’únic maldecap important en la governació de l’estat. En això Zapatero trobarà en Rajoy o en qui sigui aleshores el cap de l’oposició un gran aliat (aquell que ara tan han criminalitzat) per repetir el cop de porta al pla Ibarretxe aprovat pel Parlament basc.
La patologia de la societat catalana que denota la victòria del PSC, a diferència d'altres ocasions, no m'ha decebut ni m'ha irritat. Al contrari, avui em sento profundament optimista. Vist el panorama no ens queda altre remei que treballar i molt per teixir una nova i definitiva eina al servei d’aquest poble. Em referiré al cas de cada partit d’obediència catalana en altres posts però inevitablement els mals resultats de CiU i especialment d'ERC i ICV, així com un abstencionisme cinc punts per sobre que la mitjana estatal, obren un nou i necessari cicle pel catalanisme polític. Una nova etapa d’èxit que ha de servir per definir una línia estratègica que sense ambigüitats i amb la màxima ambició i vocació de majoria ha d’apuntar clarament a la independència. Es tracta de bastir un nou projecte, de dibuixar un full de ruta que engresqui i il·lusioni, que doni forma d’expressió política a l’esperit del 18-F i l’1-D. El màxim nivell de bipolarització en clau espanyola s’ha produït just quan més catalans i catalanes es defineixen independentistes en les enquestes d’opinió. Alguna cosa falla i cal reflexió, seriositat i molta generositat per part de tothom. I sobretot construir en positiu, sense confrontacions ni sense excloure a ningú; sumant, sumant i sumant. No podem caure en el pessimisme ni el derrotisme. L’optimisme, la tenacitat i la determinació ens faran lliures. Posem ja fil a l’agulla, sense pressa però sense pausa.
El 9-M no és una derrota; és un senyal diví de la urgència d’una catarsi, l’estímul catalitzador de la grandesa que ens cal per guanyar la batalla. Ho necessitàvem.
El jorn dels miserables del Llach és el primer que m'ha vingut al cap quan he vist un Palau Sant Jordi ple de gom a gom que ovacionava a Chacón, Montilla, Zapatero i fins i tot a Felipe, un home que tothom sap que quan era president el govern espanyol cometia crims d'estat. Les persones que avui eren al Sant Jordi se suposa que viuen en aquest país però no s'han assabentat que el govern de Zapatero va prometre que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i el que va fer va ser passar-lo pel ribot, com bé va definir Alfonso Guerra. Sembla ser que tampoc deuen desplaçar-se amb tren i, per tant, no han estat afectats per la mala gestió de Renfe a Catalunya durant el mandat de Zapatero. I tampoc deuen tenir constàcia de l'apunyalment de Zapatero al que era el nostre president, Pasqual Maragall. O no ho sabien o són uns cínics.
Per tot això caldrà abandonar la poca esperança que ens provoca la vergonya del Palau Sant Jordi perquè esperar no ens allunyi més dels actes. Diumenge la humiliació com a poble que no es respecta serà encara més gran perquè l'única resposta digna seria l'abstenció massiva o les urnes plenes de vots nuls i en blanc. Però dilluns començarà l'ofensiva per la llibertat. Ha arribat el moment de l'acció decidida i ferma per fer de la nostra pàtria una nació lliure. I això no depèn dels resultats d'unes eleccions espanyoles, de la nostra capacitat d'influència a Espanya, sinó d'un canvi de xip, de la nostra determinació, d'assumir la majoria d'edat. Ja no val anar fent la viu-viu i a dipositar la confiança en una classe política que ha demostrat que no està a l'alçada. Cal que cadascú que estimi aquest país, des de la seva parcel·la, dilluns se sumi a una ofensiva quotidiana que no s'aturarà fins a la proclamació de la independència.
Ja fa dies que les noves tecnologies han deixat obsolets alguns aspectes de la llei electoral. En les últimes conteses electorals, mentre que les ràdios i televisions s'havien d'esperar fins a les vuit del vespre per fer públics els sondejos a partir de les enquestes a les portes dels col·legis durant la jornada, molts blocs ja els publicaven a partir de les sis de la tarda. Avui El Periódico ha fet un pas més enllà i ha burlat la prohibició de publicar sondejos durant els cinc dies anteriors al de la votació. La fórmula per la qual ha optat no necessitava gaire imaginació. La llei prohibeix la publicació de sondejos a l'Estat espanyol però no a l'exterior, de manera que com que el Grupo Zeta edita també El Periòdic d'Andorra, és a través de la web d'aquest mitjà des la qual publica les dades de nous sondejos que encarrega, a les quals es pot accedir sense problema. El Periódico dedica una editorial a la qüestió així com una portada monotemàtica d'aquestes que tan agraden a Rafael Nadal. El Periòdic d'Andorra publicarà cada dia un sondeig fins dissabte. El Periódico compara la legislació amb la d'altres països on es permet la publicació d'enquestes electorals sense cap limitació.
Acabo aquesta entrada recomanant el mail obert d'avui de Vicent Partal, altre cop brillant: Ni escolte la COPE ni em fa gens de por que guanye el PP. Qui actua més condicionat pel PP és qui vota només pensant en evitar que guanyi. Ja paguem molt car que moltíssima gent votés a favor d'un Estatut retallat només per no votar el mateix que el PP i sense pensar en si ens era una eina útil per al futur o no.
Jaume Renyer feia referència ahir en sel seu bloc al suport de Josep Benet a la llista de CiU a les eleccions del 9-M, un posicionament que segurament no s’hauria produït sense l’actual deriva de l’esquerra nacional. Menysprear el posicionament de Benet per part d'alguns dels que ara representen el seu espai polític natural és preocupant i diu molt del culte injustificat a la joventut que predomina en la societat d'avui, que no té en compte els seus savis, la veu de l’experiència, a la qual tota comunitat civilitzada no només escolta amb respecte sinó que en valora i n'assumeix els consells. Josep Benet, com Paco Candel, durant la campanya del referèndum es va pronunciar públicament pel no a l’Estatut retallat, com no podia ser d’altra manera, en una demostració que el seu compromís amb el país no era una cosa del passat. Es va constatar que la seva visió de futur és molt més ampla que la de la majoria de polítics en actiu. Que ara Benet demani el vot per a CiU i Heribert Barrera aposti per l’abstenció o el vot en blanc o nul hauria de fer reflexionar a més d’un que es creu més llest que els que han dedicat tota una vida al servei del país. Només des de la neciesa i un sentit de modernitat mal entès i superguai es pot fer cas omís als vells de la tribu. Tampoc es pot menystenir la particular consigna de vot de Maragall.
El millor de la reflexió de Jaume Renyer és el diàleg que estableix amb Carme-Laura Gil i que esdevé una lliçó per al catalanisme polític en un context en què massa sovint el partidisme preval per sobre dels interessos nacionals. “L’article t’enalteix”, li diu l'exconsellera d'Ensenyament de l'últim govern de Pujol, “tens el meu respecte des de fa molt temps, avui s’ha enfortit”. I el d’Esquerra li respon que per sobre d’altres consideracions allò primordial és el respecte entre patriotes, per més diferències que es mantinguin de projecte polític i d'estratègia. El respecte entre patriotes és el primer pas imprescindible per fer possible algun dia no molt llunyà la necessària unitat d'acció de tots els que volem que la nostra pàtria sigui lliure. Comencem, doncs, per aquí: pel respecte.
Tancat el termini per presentar currículums Jaume Ferrús i Rosa Cullell sembla ser que ara mateix són els més ben posicionats per convertir-se en nou director o directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). S'ha de tenir present, però, que sovint en processos de selecció com aquest es fan corre noms interessadament per intentar tapar altres candidats també amb opcions. Ferrús, a diferència de Cullell, és un gran coneixedor del sector audiovisual així com de les interioritats de l'empresa pública, atès que va ser director de TVC durant set anys, a més d'haver participat en la seva concepció i fundació. Posteriorment va ingressar a Mediapro, on va tornar després de dirigir Canal Satélite Digital. També va formar part del consell d'administració de Techfoundries SA. Caldrà està atents als moviments dels pròxims dies.
Quantes més bombes han de caure sobre Palestina? Quanta més sang ha de vessar perquè la comunitat internacional faci alguna cosa per aturar la massacre?
Quaderns Crema sempre ha estat original en el disseny de les portades dels seus llibres, ha marcat un estil propi. Ara s'ha afegit a la fal·lera de les grans editorials catalanes per les col·leccions de butxaca i llança la seva, que es nodrirà d'obres clàssiques i contemporànies del seu extens fons. Té la seva gràcia això d'una col·lecció de butxaca de Quaderns Crema ja que els seus llibres ja són de per si de format petit. Les cobertes de la nova col·lecció, com podeu veure a la imatge, presenten la peculiaritat, com a tret distintiu i identificador, que per llegir-les s'ha de col·locar el llibre en horitzonal atès que el text està escrit en vertical.
Una de les grans virtuts del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura és que ofereix una informació molt precisa dels consums mediàtics i culturals posant la lupa sobre les franges d'edat dels consumidors, el seu estatus, les seves preferències polítiques, etcètera. Però sobretot un dels elements més interessants és que ens permet observar els resultats de l'estudi comarca a comarca. Aquest matí s'ha presentat el resum de dades de tot el 2007 i m'he fixat en els comportaments que s'han registrat al Baix Camp, on s'han realitzat més de 900 entrevistes personals. En algunes coses els consums són molt semblants als generals del conjunt del Principat però també es detecten algunes peculiaritats significatives:
En el cas de la premsa escrita el Baròmetre atribueix el lideratge al Diari de Tarragona amb 32.000 lectors diaris, seguit del Més Reus (11.000), El Mundo Deportivo (10.000), La Vanguardia (9.000) i El Periódico (7.000 lectors en total amb un domini de l'edició en català).
Pel que fa a revistes i publicacions setmanals el rànquing comarcal l'encapçalen Pronto (15.000 lectors), Hola (13.000), Lecturas (7.000), Interviú (5.000) i Mía (5.000). Les publicacions mensuals o d'altres periodicitats les lideren la Revista de Cambrils (11.000 lectors), Muy Interesante (5.000), Maxi Tuning (5.000), Cosas de Casa (4.000) i Quo (4.000). Les segueixen amb una estiamció de 3.000 lectors mensuals L'Om (de Riudoms), Sàpiens, Ressò Montrogenc, Saber Vivir Muy Saludable, El Mueble i Vogue.
A diferència del rànquing nacional en què Catalunya Ràdio és l'emissora líder a la comarca del Baix Camp se situa en segona posició amb 10.000 oients acumulats al llarg del dia per darrere dels 14.000 que s'atribueixen a Los 40. Les segueixen la SER (8.000), RAC-1 (7.000) i Flaix FM i Ràdio Flaixbac (7.000).
El share de televisió (que no només té en compte l'audiència sinó també l'estona que l'espectador dedica a cada canal) el domina TV3 amb un 31,2%. La segueixen Tele 5 (15,5%), La 1 de TVE (14, 5%), Antena 3 (10,5%) i Cuatro (5,4%). Canal Reus TV apareix a la llista més avall amb la mateixa audiència que 8tv i el 3/24.
En el cas de la televisió es comprova que el lideratge de TV3 és aclaparador en algunes comarques d'interior. Al Priorat, per exemple, el seu share és de gairebé el 60%.
Podeu accedir a l'informe complet, de més de 400 pàgines, clicant aquí.
No és cap novetat però no per això cal passar-ho per alt. La majoria de mitjans de comunicació del país, fins i tot els que haurien de tenir per lògica una visió nacional catalana del món, interioritzen cada vegada més un discurs en clau espanyola. Vull pensar que es deu més a vicis adquirits i a inèrcies d'un context altament contaminat que a decisions conscients. Però precisament perquè el més fàcil es deixar-se arrossegar cal aturar-se a reflexionar abans d'escriure o locutar determinades expressions i prestar atenció a l'elaboració d'una notícia i a l'enfocament que li donem. És clar que tot plegat no passaria si es fes cas dels llibres d'estil, que per alguna cosa hi són. TV3, a l'informatiu d'ahir, parlava de quatre dones assassinades en un sol dia per les seves parelles. Amb aquest titular, que l'AVUI també recull a portada, amb foto inclosa, hauríem de creure que han estat assassinades quatre dones a Catalunya o als Països Catalans. No és aquest o hauria de ser aquest el nostre marc de referència? Però no ha estat així, el còmput de víctimes és en clau espanyola. Només El Punt fa un tractament nacionalment correcte i recull la notícia en pàgines interiors, en una columna, i especificant en el titular que han estat assassinades a l'Estat espanyol. Tot i que potser el més apropiat hagués estat fer referència únicament al cas de la dona del País Valencià, l'únic que va tenir lloc als Països Catalans. És un exemple més de quin és l'univers que s'imposa ja no en els mitjans espanyols radicats a Catalunya sinó també en els que haurien de ser els nostres. Qüestions com aquesta no es poden prendre a la lleugera perquè el llenguatge i els conceptes que es transmeten al públic són determinants en la configuració dels imaginaris col·lectius. Aquests dies, amb el seguiment de la campanya electoral espanyola, sovint sembla que ens trobem a Múrcia o a Valladolid. La generalització d'expressions com "govern central" o "eleccions generals" constaten la tendència majoritària de renunciar als referents propis. Cada dia som més subsistema.
En l'àmbit de la comunicació dir també que avui Jordi Cabré anuncia el que feia setmanes que circulava: que abandona (o potser més aviat li fan abandonar) la direcció del diari en línia El Singular Digital. Diu que afrontarà un nou repte professional en el terreny de la comunicació tot mantenint alguns vincles amb el Singular. Ho explica en aquest article publicat en l'edició d'avui amb el títol de Plego. El rellevarà en la direcció Antoni Aira, professor de la Facultat de Comunicació de la URL, col·laborador de l'AVUI i autor del llibre La veu de l'experiència. També disposa del bloc La cortina de fum.
Sobre el paper el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA) elegirà el director general a partir dels currículums que s'han rebut mitjançant un concurs públic convocat fins i tot amb anuncis a la premsa. Però tots sabem que les coses funcionen com funcionen i que l'elecció no es farà a partir de l'examinació a fons dels mèrits dels candidats sinó que fa setmanes que els diferents partits negocien noms. De fet, el Consell de Govern de la Corporació no és altra cosa que un Parlament a petita escala. No cal recordar l'episodi de com es va fer la tria dels seus components, en contra de l'esperit de la nova llei de la CCMA i de l'opinió unànime del sector professional, que per una vegada va tancar files. Ara un dels noms que més sonen en els últims dies en alguns cercles ben informats és el de l'actual directora del Gran Teatre del Liceu, Rosa Cullell, executiva que en els últims anys també ha ocupat càrrecs directius a "la Caixa" i fugaçament al Grup 62. Va ser al costat d'Agustí Colomines el rostre visible de la campanya civil (sota l'empara de CiU i el PSC) pel sí a l'Estatut retallat sotmès a referèndum. Sorprèn, sobretot, la seva manca d'experiència en el món dels mitjans de comunicació, la qual cosa no vol dir que no pugui fer una bona gestió empresarial com l'ha feta Joan Majó, qui també provenia d'altres àmbits. Però 25 anys després del seu naixement i en un context cada cop més competitiu en què cal repensar TVC seria bo que qui assumís les regnes de la gestió de la casa conegui a fons el sector i tingui un discurs i un projecte propi sobre el servei públic que han d'oferir la televisió i la ràdio nacionals. És molt més que un bon gestor o gestora el que necessita ara la CCMA, amb el benentès que el Consell de Govern li permetrà suficient marge de maniobra. Entre altres també circulen noms com els de Josep Cuní per a la direcció general. En paral·lel corren també els noms de possibles nous directors de TVC i Catalunya Ràdio, càrrecs que en teoria hauria de proposar qui sigui elegit director general però que ja fa setmanes que també es negocien, si és que encara no estan pactats. Els noms de Mònica Terribas, Neus Bonet, Eugeni Sallent i els dels mateixos Francesc Escribano i Oleguer Sarsanedas també entren en algunes travesses.
Si primés el criteri professional per sobre d'altres consideracions s'apostaria sense cap mena de dubte pels millors. I si es parla dels mitjans de comunicació públics nacionals no calen gaires exercicis de gimnàstica mental per distingir qui són els professionals que excel·leixen clarament per sobre la resta. Les meves apostes, sense cap mena de dubte, serien les de Joaquim Maria Puyal o Vicent Partal. És clar que el que jo pensi, en aquest cas, no serà determinant, ni tan sols mínimament influent. El meu poder es limita a deixar-ho per escrit en aquest humil bloc. En els pròxims dies s'esvairan els dubtes però ens podem anar calçant...
Ahir vaig veure el Barça a Can Codina, l'escenari on vaig viure la triomfant final de París, cantonada de Torrent de l'Olla amb carrer del Perill. El partidàs ens ha inflamat optimisme a tots els culers després d'un temps enfonsats anímicament per la falta d'empenta d'un equip que portava massa sense fer-nos vibrar. Acabat l'espectacle vam passar pel Bauma i allí vam trobar-hi el Joan de Sagarra delectant-se amb copa i puro. De fet, aquest mític establiment, és una de les seves parròquies habituals, juntament amb Can Pere, a escassos metres, cites obligades de la rutina de Sagarra. Ens li presentem com a fidels i entusiastes lectors de les seves cròniques dominicals a La Vanguardia. Parlem del partit contra el Celtic, de l'Ovidi i comentem la cita enginyada pel seu pare i recollida en l'article de diumenge passat: Hem sopat amb molta gent / i a vegades amb gentussa / però mai tan malament / com als àpats de la Husa. Riem tots plegats i em comprometo a recitar-li al Joan Gaspart el dia que me'l trobi.
De les imposicions dels partits sobre com han de tractar els mitjans públics la informació electoral ja n'he parlat en anteriors conteses electorals en aquest mateix espai. Tot i els esforços d'Albert Sáez des de la flamant presidència de la CCMA les coses no han variat gaire. Ara no s'estableixen minutatges diaris ni ordre d'aparició dels partits en els blocs d'informació sobre la campanya però sí que es fixa la proporcionalitat dels partits de major a menor en el còmput global (en el total de la campanya) de minuts dedicats a cada formació. A efectes pràctics això no representa cap salt qualitatiu. Aquesta imposició continua impedint que les informacions s'elaborin seguint criteris únicament professionals. Els polítics són els que haurien d'actuar democràticament, ara que han aprovat una llei que en teoria havia de servir per despolititzar els mitjans públics, i deixar de dictar als periodistes com han de fer la seva feina. Però sempre he defensat que per superar aquesta llosa cal que els professionals afectats es plantin. Fins ara s'havien limitat a protestar sense firmar les informacions. Per sort, ara sembla que es plantegen fer un pas més enllà i podrien fer vagues parcials en contra de l'encotillament al que són sotmesos. És un salt que pot donar els seus fruits però continuo pensant que el més eficaç i ètic seria plantar-se definitivament i desobeir. És a dir, elaborar els informatius sense tenir en compte aquestes imposicions inacceptables i a veure qui gosa adoptar represàlies contra uns professionals per exercir bé la seva feina. Aquest gest valent posaria punt final al problema per sempre. Per tant, cal que els periodistes de Can Catalunya Ràdio, TVC i la resta de mitjans públics es mullin. Per dignitat professional però també en deferència a l'audiència a la qual es deuen. Els receptors dels informatius no es mereixen que durant uns minuts l'espai deixi de regir-se per criteris professionals per després tornar a recuperar-los. És absurd.
En un altre ordre de coses a l'entorn de la campanya electoral i el seu seguiment en els mitjans de comunicació també cal negar-se a acceptar una pràctica d'alguns partits que s'està estenent. Em refereixo a la de vetar l'entrada de càmeres de televisió als mítings de manera que són els partits, evidentment en funció dels seus interessos, els qui serveixen les imatges als mitjans.
Pasqual Maragall no perd el sentit de l'humor malgrat les seves circumstàncies. Aquestes iròniques però interessants reflexions sobre l'evolució de la seva malaltia ho demostren. Estan extretes del bloc de notes del seu web i daten del 14 de febrer:
"Començo a creure que allò que tan em molestava, que de la meva malaltia en diguessin demència, té prou sentit. Jo pensava: la gent, metges inclosos, tenen tanta por de la malaltia que prefereixen encapsular-la amb un nom que distingeixi clarament entre bojos i “cuerdos”, mot que curiosament no té traducció exacta i unívoca al català. Així, si perds la memòria és el mateix que si perds la xaveta. No hi toques. Evidentment perdre la memòria té a veure amb la ment*.
Però, però … no sé com dir-ho: un respecte, no? Són dements Reagan, Suárez, Solé Tura i Maragall? Haurem de concloure que la política embogeix els qui la practiquen? Què Déu perd els elegits? O castiga els que manen massa? Fóra una compensació raonable, si no fos perquè no existeix un tal diví compensador en actiu - almenys no se’l veu. I per tant és a daus que es juga la partida del teu destí, de la teva felicitat, de la teva malaltia, de la teva salut.
Un de cada tants ciutadans té un excés de proteïna Beta Amiloide que es fot entre paret i paret de la construcció que és el cervell i n’impedeix la comunicació fluida, de manera que si, pel que sigui, vull saber com es diu l’ Oliver** de La Bisbal, ex alcalde, i un crack jugant a Borsa els divendres i explicant les perspectives econòmiques, puc fer dues coses: o bé mentre parlo anar repassant de la “a” a la “zeta” totes les lletres de l’abecedari fins que en arribar a la “o” se m’encengui la llumeta : Oliver! O bé preguntar-li a la Diana: com es diu el xicot aquest? A la Diana no crec que se li encomani la malaltia. Té el cap més clar d’Espanya. I tornant a la “O” de l’Oliver, els catalans encara tenim un problema afegit amb el mètode que he dit: Oliver es pronuncia “Ulivé”. Per tant a la “O” no el trobaràs, fonèticament parlant. La pera.
Acabo: d’aquí a 6 anys diuen que es curarà l’Eisenhower, perdó, l’Alzheimer. Però no pels que ja el tinguin avançadet. Serem els últims de Filipines. Vull dir els últims a gaudir d’una experiència estranya com aquesta, i francament antipàtica els ho asseguro: ara mateix si haig de recordar què faré desprès d’ara mateix hauré de mirar l’agenda que duc invariablement a la butxaca. Igual el culpable de tot és el costum de dur-la, d’ençà de la presidència de la Generalitat! No recordo (sic) si a l’Ajuntament de Barcelona ja la duia. Com deia aquell: ¿Te’n recordes quan parlàvem tot seguit, de corrido, com diuen a Castella, o més ben dit, de memòria? Evidentment això és cosa de vells. Que en definitiva és el que som, el que sóc. No sé pas què farem amb tants avis i àvies. Resoldre l’atur ocupant cuidadors. I de pas ajudem a economies emergents.
*(Sin ningún género de dudas, que diria l’Aznar, amb la seva famosa “solemnización de lo obvio”, que dirien els seus rivals.)
**I dic l’Oliver perquè no recordo si es diu Joan (com el poeta que signava Pere IV ) o no. Podria ser ben bé que es digués Josep. Segur que es diu Josep".
"La nit al dia" va tenir ahir l'encert d'entrevistar en directe a Felipe López Aranguren i Martxelo Otamendi, dos testimonis amb discursos que sovint no tenen cabuda als grans mitjans de comunicació. El primer va trencar el discurs únic sobre el futur de Cuba amb arguments molt més sòlids que els que deixen anar la immensa majoria de professionals de l'article d'opinió i de la tertúlia que no paren de repetir que és l'hora de la transició. Una transició cap a on? Cap a quin model de democràcia? I, el més important, per què?
Per la seva part Otamendi ens va recordar la ignomínia del tancament del diari Engunkaria ara fa cinc anys i les tortures que va patir. A més de referir-se al cas Egunkaria va oferir la seva visió sobre el que passa en aquests moments a Euskal Herria, on l'esquerra abertzale pateix una persecució que l'obliga a refugiar-se en la clandestinitat.
Ahir vaig veure el Barça a Can Codina, l'escenari on vaig viure la triomfant final de París, cantonada de Torrent de l'Olla amb carrer del Perill. El partidàs ens ha inflamat optimisme a tots els culers després d'un temps enfonsats anímicament per la falta d'empenta d'un equip que portava massa sense fer-nos vibrar. Acabat l'espectacle vam passar pel Bauma i allí vam trobar-hi el Joan de Sagarra delectant-se amb copa i puro. De fet, aquest mític establiment, és una de les seves parròquies habituals, juntament amb Can Pere, a escassos metres, cites obligades de la rutina de Sagarra. Ens li presentem com a fidels i entusiastes lectors de les seves cròniques dominicals a La Vanguardia. Parlem del partit contra el Celtic, de l'Ovidi i comentem la cita enginyada pel seu pare i recollida en l'article de diumenge passat: Hem sopat amb molta gent / i a vegades amb gentussa / però mai tan malament / com als àpats de la Husa. Riem tots plegats i em comprometo a recitar-li al Joan Gaspart el dia que me'l trobi. 
"La nit al dia" va tenir ahir l'encert d'entrevistar en directe a Felipe López Aranguren i Martxelo Otamendi, dos testimonis amb discursos que sovint no tenen cabuda als grans mitjans de comunicació. El primer va trencar el discurs únic sobre el futur de Cuba amb arguments molt més sòlids que els que deixen anar la immensa majoria de professionals de l'article d'opinió i de la tertúlia que no paren de repetir que és l'hora de la transició. Una transició cap a on? Cap a quin model de democràcia? I, el més important, per què?
