De les imposicions dels partits sobre com han de tractar els mitjans públics la informació electoral ja n'he parlat en anteriors conteses electorals en aquest mateix espai. Tot i els esforços d'Albert Sáez des de la flamant presidència de la CCMA les coses no han variat gaire. Ara no s'estableixen minutatges diaris ni ordre d'aparició dels partits en els blocs d'informació sobre la campanya però sí que es fixa la proporcionalitat dels partits de major a menor en el còmput global (en el total de la campanya) de minuts dedicats a cada formació. A efectes pràctics això no representa cap salt qualitatiu. Aquesta imposició continua impedint que les informacions s'elaborin seguint criteris únicament professionals. Els polítics són els que haurien d'actuar democràticament, ara que han aprovat una llei que en teoria havia de servir per despolititzar els mitjans públics, i deixar de dictar als periodistes com han de fer la seva feina.  Però sempre he defensat que per superar aquesta llosa cal que els professionals afectats es plantin. Fins ara s'havien limitat a protestar sense firmar les informacions. Per sort, ara sembla que es plantegen fer un pas més enllà i podrien fer vagues parcials en contra de l'encotillament al que són sotmesos. És un salt que pot donar els seus fruits però continuo pensant que el més eficaç i ètic seria plantar-se definitivament i desobeir. És a dir, elaborar els informatius sense tenir en compte aquestes imposicions inacceptables i a veure qui gosa adoptar represàlies contra uns professionals per exercir bé la seva feina. Aquest gest valent posaria punt final al problema per sempre. Per tant, cal  que els periodistes de Can Catalunya Ràdio, TVC i la resta de mitjans públics es mullin. Per dignitat professional però també en deferència a l'audiència a la qual es deuen. Els receptors dels informatius no es mereixen que durant uns minuts l'espai deixi de regir-se per criteris professionals per després tornar a recuperar-los. És absurd.

En un altre ordre de coses a l'entorn de la campanya electoral i el seu seguiment en els mitjans de comunicació també cal negar-se a acceptar una pràctica d'alguns partits que s'està estenent. Em refereixo a la de vetar l'entrada de càmeres de televisió als mítings de manera que són els partits, evidentment en funció dels seus interessos, els qui serveixen les imatges als mitjans.  

Pasqual Maragall no perd el sentit de l'humor malgrat les seves circumstàncies. Aquestes iròniques però interessants reflexions sobre l'evolució de la seva malaltia ho demostren. Estan extretes del bloc de notes del seu web i daten del 14 de febrer:

"Començo a creure que allò que tan em molestava, que de la meva malaltia en diguessin demència, té prou sentit. Jo pensava: la gent, metges inclosos, tenen tanta por de la malaltia que prefereixen encapsular-la amb un nom que distingeixi clarament entre bojos i “cuerdos”, mot que curiosament no té traducció exacta i unívoca al català. Així, si perds la memòria és el mateix que si perds la xaveta. No hi toques. Evidentment perdre la memòria té a veure amb la ment*.

Però, però … no sé com dir-ho: un respecte, no? Són dements Reagan, Suárez, Solé Tura i Maragall? Haurem de concloure que la política embogeix els qui la practiquen? Què Déu perd els elegits? O castiga els que manen massa? Fóra una compensació raonable, si no fos perquè no existeix un tal diví compensador en actiu - almenys no se’l veu. I per tant és a daus que es juga la partida del teu destí, de la teva felicitat, de la teva malaltia, de la teva salut.

Un de cada tants ciutadans té un excés de proteïna Beta Amiloide que es fot entre paret i paret de la construcció que és el cervell i n’impedeix la comunicació fluida, de manera que si, pel que sigui,  vull saber com es diu l’ Oliver** de La Bisbal, ex alcalde, i un crack jugant a Borsa els divendres i explicant les perspectives econòmiques, puc fer dues coses: o bé mentre parlo anar repassant de la “a” a la “zeta” totes les lletres de l’abecedari fins que en arribar a la “o” se m’encengui la llumeta : Oliver! O bé preguntar-li a la Diana: com es diu el xicot aquest? A la Diana no crec que se li encomani la malaltia. Té el cap més clar d’Espanya. I tornant a la “O” de l’Oliver, els catalans encara tenim un problema afegit amb el mètode que he dit: Oliver es pronuncia “Ulivé”. Per tant a la “O” no el trobaràs, fonèticament parlant. La pera.

Acabo: d’aquí a 6 anys diuen que es curarà l’Eisenhower, perdó, l’Alzheimer. Però no pels que ja el tinguin avançadet. Serem els últims de Filipines. Vull dir els últims a gaudir d’una experiència estranya com aquesta, i francament antipàtica els ho asseguro: ara mateix si haig de recordar què faré desprès d’ara mateix hauré de mirar l’agenda que duc invariablement a la butxaca. Igual el culpable de tot és el costum de dur-la, d’ençà de la presidència de la Generalitat! No recordo (sic) si a l’Ajuntament de Barcelona ja la duia. Com deia aquell: ¿Te’n recordes quan parlàvem tot seguit, de corrido, com diuen a Castella, o més ben dit, de memòria? Evidentment això és cosa de vells. Que en definitiva és el que som, el que sóc. No sé pas què farem amb tants avis i àvies. Resoldre l’atur ocupant cuidadors. I de pas ajudem a economies emergents.

*(Sin ningún género de dudas, que diria l’Aznar, amb la seva famosa “solemnización de lo obvio”, que dirien els seus rivals.) 
**I dic l’Oliver perquè no recordo si es diu Joan (com  el poeta que signava Pere IV ) o no. Podria ser ben bé que es digués Josep. Segur que es diu Josep".

"La nit al dia" va tenir ahir l'encert d'entrevistar en directe a Felipe López Aranguren i Martxelo Otamendi, dos testimonis amb discursos que sovint no tenen cabuda als grans mitjans de comunicació. El primer va trencar el discurs únic sobre el futur de Cuba amb arguments molt més sòlids que els que deixen anar la immensa majoria de professionals de l'article d'opinió i de la tertúlia que no paren de repetir que és l'hora de la transició. Una transició cap a on? Cap a quin model de democràcia? I, el més important, per què?

Per la seva part Otamendi ens va recordar la ignomínia del tancament del diari Engunkaria ara fa cinc anys i les tortures que va patir. A més de referir-se al cas Egunkaria va oferir la seva visió sobre el que passa en aquests moments a Euskal Herria, on l'esquerra abertzale pateix una persecució que l'obliga a refugiar-se en la clandestinitat.

"Ja n'hi ha prou d'estalviar-se de pensar altres sortides que les actuals. Ja n'hi ha prou de renunciar a imaginar altres escenaris que els heretats. Els escenaris heretats ja han demostrat les seves limitacions". 

Vagi per endavant la meva simpatia per Najat El Hachmi, em cau molt bé i trobo que és un exemple d'integració al nostre país. Sé que és molt temerari per part meva de proclamar-ho sense haver llegit la novel·la premiada ahir amb el Premi Ramon Llull (si resulta que ha fet una obra mestra no tindré cap problema en retractar-me) però em sembla que la decisió de guardonar-la, després d'escoltar la justificació del jurat i les paraules de la guanyadora, ha estat més política que literària. Avui, i no dic que necessàriament hagi de ser negatiu que sigui així, ser dona, jove i provinent del Marroc és un plus, almenys en el cas que ens ocupa. Dubto que El Hachmi hagués estat proclamada guanyadora sense reunir aquests tres dons que en altres moments eren una llosa, i si no hagués escrit una obra que, potser contra la voluntat de la mateixa guanyadora, serà interpretada majoritàriament com una crítica a l'Islam i els seus valors, per orgasme de la Pilar Rahola. Fins i tot ja hi ha qui pretén equiparar la jove autora amb la figura de Paco Candel. I sentint els seus arguments ahir, la veritat, em sembla ridícul establir tal comparació. A més el seu comentari afirmant que el seu somni era ser una escriptora famosa de les que firmen llibres per Sant Jordi em recorda allò que el Marsé li va etzibar a la Maria de la Pau Janer sobre la diferència entre la vida literària i la literatura. Ja sabem com funcionen aquests premis però ahir a Andorra es va parlar de moltes altres coses i molt poc o gens de literatura. Per cert, vaig trobar especialment significativa l'absència a l'acte de lliurament del Ramon Llull de José Manuel Lara, l'editor de Planeta, el convocant del guardó juntament amb el Govern d'Andorra. S'imaginen que no assistís a la gala del Premi Planeta? 

Jaume Botey va elaborar aquest text, al qual va donar lectura durant la presentació del llibre Dietari final de Lluís Maria Xirinacs. Val la pena llegir-lo, és un escrit brillant, molt ben elaborat, que descriu amb molt d'encert el misticisme de Xirinacs i explica com la recerca de la transcendència va guiar totes les facetes de la seva vida. I també de la seva mort. La recent divulgació de l'autòpsia ha confirmat, per cert, el que els amics de Xirinacs ja sabíem. Que va morir de mort natural. Com havíem dit en el seu moment no es podia parlar de suïcidi perquè una cosa és treure's la vida i una altra deixar-se morir, encara que sigui volgudament. La diferència de matís és substancial. Xirinacs va practicar l'endura a l'estil dels càtars, seguint els passos del que també fan molts místics orientals.   

Pasqual Maragall aprofundeix avui en aquest article a El Periódico en la idea que ja esbossava fa uns dies al diari ADN. Hi argumenta el per què de la seva simpatia per Obama i el que podria representar la seva victòria per als EUA i, de retruc, per a la situació mundial, alhora que subratlla aquells aspectes del sistema electoral nord-americà que podrien permetre aquí una política més participativa i transparent, en què les executives orgàniques dels partits no tallesin el bacallà. La manera com s'han nomenat els membres del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és l'últim exemple de molts d'aquesta manera de fer que desemboca en una creixent desafecció entre ciutadania i partits, expressada en l'abstencionsime electoral. Maragall apunta algunes línies correctores d'aquesta desafecció i també, ja en clau més local, dóna per liquidat el projecte de Ciutadans pel Canvi. La seva aposta és la d'una nova fórmula, ja anunciada, d'un partit demòcrata europeu, sobre el qual promet parlar ben aviat. Potser no hi ha tanta diferència entre la casa gran del catalanisme que proposa Mas i el nou projecte de Maragall. Catalunya necessita un nou projecte polític aglutinador de voluntats amb vocació de majoria.  I això només serà possible amb la creació d'un moviment que superi l'actual i caduc model de partits orgànics i propiciï un sistema més democràtic que acabi amb l'endogàmia. Cal saba nova per generar entusiasme col·lectiu. La idea renovadora de Maragall bé pot donar lloc a aquest moviment. I el nom que proposa pel nou projecte és definitori de l'horitzó vers el qual Catalunya ha d'avançar: Partit Català d'Europa. Ser a Europa en igualtat de condicions amb els altres socis de la Unió és l'objectiu a assolir. Superats certs debats, que fa massa temps que duren i són fruit d'un infantilisme que arrosseguem des de la transició, podrem concentrar tots els esforços en la construcció d'un país d'avantguarda en què la cultura, el pensament, el coneixement i la creativitat siguin el seu principal actiu i motor econòmic. Un país en què l'excel·lència, la recerca i l'educació siguin els puntals que facin possible el progrés del conjunt de la societat en un marc global en constant mutació que obliga a la màxima ambició col·lectiva per no perdre el tren del futur. No ens podem conformar a copiar els millors models. L'aspiració catalana del segle XXI ha de ser la d'esdevenir el model.     

En un discurs polític poc corrent en el país de les ambigüitats i els circumloquis Ibarretxe ens ha donat una lliçó. El lehendakari ens ha transmès la força del seu missatge amb una claredat expositiva insòlita en els polítics contemporanis, unes formes exquisides i un to en tot moment constructiu. La conferència d’aquest vespre organitzada pel Cercle d’Estudis Sobiranistes, la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés ha estat un èxit de convocatòria i ha congregat a l’Auditori AXA un ampli espectre del nacionalisme català. El públic era molt divers i àmpliament representatiu i els polítics assistents han adoptat un paper secundari i discret, com havia de ser. Hi havia dirigents de CiU, d’ERC i de CpC, tots, però, de segona fila. La presència més significativa ha estat la de l’expresident Maragall, que ha acabat dempeus, com tot l’auditori, ovacionant el lehendakari. 

La nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha quedat ja en paper mullat quan tot just encara no s'ha constituït oficialment el màxim òrgan de govern de l'organisme. El vergonyant aval del Consell de l'Audiovisual (CAC) als dotze membres del Consell de Govern de la Corporació pactats pels partits, tot i admetre que neix polititzat i qüestionar la independència dels noms proposats, constata la seva ineficàcia. El repartiment de les concessions de la TDT es va fer seguint directrius partidistes i caldrà veure què passa amb el concurs obert per adjudicar més de 80 freqüències de ràdio. El CAC no és altra cosa, com també ho serà el Consell de Govern de la CCMA, que un parlament en petita escala, al servei dels pactes de passadissos entre els representants dels partits polítics, a qui els mitjans públics només els hi interessen en funció del que en poden obtenir, perquè tenir-hi més o menys presència és entès com a poder i com una manera de sumar o restar vots. Per això hi col·loquen comissaris que sobretot exerciran una funció de control en comptes de professionals d'alt rang i de solvència contrastada capacitats per incrementar la competitivitat dels mitjans públics del país en un mercat audiovisual cada cop més difícil i complex. El problema no és tant que els membres d'aquests organismes tinguin una determinada visió social i política de la realitat, la qual cosa és inevitable i és bo que se sàpiga què defensa cadascú. El més dramàtic és que no s'ha instal·lat un sistema de representació de la pluralitat política sinó únicament partidista, en clau de repartiment de quotes. Una llei no es pot aplicar, per més consens partidista que susciti, en contra de l'opinió de la professió, que en aquesta ocasió ha reaccionat unànimament en contra del disbarat comès. 

Vicent Partal ho explica molt millor que jo en aquest magistral i incontestable article d'avui que titula La raó del règim, la burla del règim. I com que es pronuncia amb aquesta claredat argumental i contundència intel·lectual, mentre les coses funcionin com funcionen, s'evidencia que Partal no ocuparà mai un càrrec directiu al CCMA. Saben que actuaria amb independència de criteri, sense lligar-se a ningú. I això, que és el que hauria de ser norma, sembla que encara fa por. Massa por. Mentre aquest temor continuiï hi haurà un important dèficit democràtic a resoldre.       

Com si fos una premonició divendres passat el blocaire Pere Meroño proposava al Grup Cultura 03 el fitxatge de Vicent Sanchis. I justament avui Comunicació 21 publica que l'exdirector de l'AVUI s'incorporarà al grup cooperatiu el pròxim 1 de febrer en qualitat de director de continguts. Es tracta d'una notícia important, atès que Sanchis és un dels grans actius del periodisme català i perquè reforça un grup empresarial potent, amb ambició, en constant creixement i que compta fins i tot amb complicitats governamentals. Amb la sortida de Sanchis de l'AVUI es comentava que impulsaria un nou projecte de diari en paper. Serà el Grup Cultura 03 qui assumirà el repte?  

La Mesa del Parlament ha admès a tràmit aquest matí la proposta conjunta dels grups de CiU, PSC-CpC, ERC, PPC i ICV-EUiA amb els noms dels dotze candidats al Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Es tracta d'Anna Balletbò, Eduard Berraondo, Brauli Duart, Xavier Guitart, Roger Loppacher, Núria Llorach, Joan Manuel del Pozo, Marc Puig, Armand Querol, Albert Sáez (s'ha pactat que en sigui el president), Àngela Vinent i Josep Viñeta. La proposta ja ha estat enviada al Consell de l'Audiovisual de Catalunya, que n'ha de fer l'informe d'idoneïtat preceptiu. El CAC haurà d'examinar la capacitat i idoneïtat per ocupar el càrrec de cada candidat i ha de valorar especialment, segons la llei, que hagin exercit funcions d'administració, d'alta direcció, de control o d'assessorament, o funcions de responsabilitat similar en entitats públiques o privades. No nego que alguns dels candidats puguin desenvolupar amb professionalitat, neutralitat i eficiència la feina que els serà encarregada però tenint en compte el marcat perfil partidista de part dels noms no seria d'estranyar que el CAC en qüestionés la idoneïtat. Com bé diu l'editorial de l'AVUI "els membres de la CCMA haurien de ser periodistes, experts en comunicació o gestors d'empreses audiovisuals. Aquest tipus de professionals existeixen. Hi són i treballen en aquests moments tant a les mateixes TV3 i Catalunya Ràdio com en mitjans privats, en fundacions, universitats o empreses del sector. Els nomenaments haurien d'haver estat per consens davant de currículums que no admetessin discussió per la seva solvència i trajectòria. En canvi, ara tenim una reproducció en petit del Parlament de Catalunya, on cada membre representa, bàsicament, un partit polític". Salta a la vista que ja de bon començament no es respecta l'esperit d'una llei que havia de servir per despolititzar els mitjans públics. Quan coneguem els noms definitius dels membres del Consell de Govern si és que en un acte de sensatesa en cau algun dels proposats, cosa que dubto, i especialment els del director general i dels nous directors de TVC i Catalunya Ràdio, podrem constatar si ha primat el partidisme o si hi ho han fet els criteris de professionalitat com seria desitjable. Tant de bo tinguem una sorpresa.

Tot indica que els partits per fi han acordat, o estan a punt de fer-ho, els noms dels 12 components del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hagués estat ridícul que l'acord no hagués arribat fins després de les eleccions espanyoles del 9 de març. Finalment David Madí no en formarà part però sí persones d'altres formacions amb un marcat perfil polític, desvirtuant-se així l'esperit del text aprovat fa uns mesos pel Parlament i que persegueix la despolitització dels mitjans públics. El president de l'organisme serà el periodista i actual Secretari de Mitjans de Comunicació del Govern, Albert Sáez. Podeu llistar la resta de membres del Consell a l'edició d'avui de Comunicació 21. Un cop el Parlament oficialitzi l'elecció dels components del Consell de Govern de la Corporació caldrà estar atents als moviments per elegir la persona que exercirà de director general de la Corporació, si és que no està ja també pactada. El seu nomenament, en aquest cas, ja no és competència del Parlament sinó del Consell de Govern. La tria, segons l'articulat de la llei del CCMA, s'ha de fer per mitjà d'una convocatòria pública prèvia entre professionals amb prestigi i competència reconeguts. Al seu torn el director general haurà de proposar al Consell els noms dels futurs directors de TVC i de Catalunya Ràdio, tot i que aquests ja deuen ser també objecte de lluita partidista o segurament ja han estat consensuats. Altrament no s'entén que CiU hagi renunciat a col·locar Madí a la Corpo sense que el PSC no hagi retirat les propostes de Del Pozo i Balletbó.  I com que la llei també preveu un Consell Assessor de Continguts i de Programació les travesses i creuaments de noms continuaran encara. 

(Adjunto el text de la llei en PDF per si algú el vol llegir).

Per altre costat avui ha arribat als quioscos, amb un considerable retard respecte les previsions inicials del Grup Cultura 03,  el setmanari Time Out Barcelona. Després d'haver-ne fet ja una fullejada ràpida el producte promet tot i que és una aposta arriscada. Segueix el patró dels Time Out que s'editen en altres ciutats i presenta també similituds al suplement Què Fem? de La Vanguardia. Es tracta d'una gran agenda, no només cultural sinó de vida urbana, que ens invita a estar al dia de tot el que es mou al Cap i Casal en un sentit molt ampli. Hi trobem propostes de consum cultural tradicional però també de restaurants, bars, locals d'oci, botigues i un llarg etcètera. L'agenda es complementa amb altres peces com reportatges i crítiques que atorguen un valor afegit al producte, que es tanca amb obres literàries curtes per entregues. Cada mes es canviarà d'autor. L'estrena de la secció la firma Lolita Bosch. D'afinar o no en la tria de les propostes en dependrà, en gran mesura, l'èxit d'un projecte agosarat, íntegrament en català, i molt necessari per ajudar a reforçar la marca Barcelona i augmentar els consums i l'oferta cultural de la ciutat des d'una perspectiva de modernitat i avantguarda no elitista. Esperem que amb el setmanari a la mà es faci bo el lema de la campanya publicitària de llançament: "Si t'avorreixes és perquè vols". En una època d'excés d'informació com l'actual calen guies que prescriguin bé i ajudin a separar el gra de la palla. En aquest sentit la nova revista aspira a convertir-se en referent.

Per últim, només un apunt. Sé que amb això no sóc gens imparcial perquè sóc un fanàtic de Mishima. Però el concert d'ahir a Sala B de Luz Gas va ser simplement genial, sublim. I gràcies a la telefonia mòbil un amic en va poder seguir algun tema en directe des de Bucarest. Com va escriure un dia Jordi Llavina en un memorable article a La Vanguardia: Visca Mishima!. Per cert, en el número de gener de Benzina apareix una entrevista de Jordi Nopca al grup i a més el seu disc ha estat elegit per la publicació com un dels millors del 2007 de l'escena internacional.    

"(...) s'hauria de veure fins a quin punt el fracàs, alguna forma del fracàs, del desaparèixer, del perdre's, forma part de l'essència, del pinyol, de la poesia i de la música. Perquè la cosa que s'assembla més a l'art són les llavors, destinades a rebentar-se".

Enric Casasses, avui al Quadern d'El País, en l'article titulat Prop del paradís.

Sílvia Pérez Cruz, Hammershøi, el Bresca i el Comerç 24, les millors descobertes. El gol de Messi. L'ascens del Ferro. Hèlsinki. Finlàndia, de sud a nord i de dalt a baix. El creuament del cercle àrtic. L’extrem nord de Noruega: Bugøynes. Frankfurt, firaires del llibre i molts catalans. El darrer acte del nostre profeta i el comiat del poble a Santa Maria del Mar i a un Fossar que aquest 2007 ha estat més meu que mai. Gener i febrer van ser els millors mesos. Les quatre tronades de Sant Pere. Reus-Barcelona. Barcelona-Reus. Solitud, companyia. Interiors i exteriors. Pòrtia, Flamingo’s i Betty Ford. El quart disc de Mishima, altre cop magistral. Per unes setmanes desperto el país. Canvio de feina, em passo a internet. Escric i llegeixo, menys del que hauria. Exploro l’abisme. Transito amb amics enmig de la massa i milers de cretins. Màgia. L’1-D. El concert del Llach a Verges. Caiguda de cabell i accentuació del clot d’entre cella i cella. Somriures i alegries. Somnis. També decepcions, tristesa, inquietuds i pors. Melangia. Incertesa. Vacuïtat. Festa. Recolliment. A cops, brillant. Altres, ridícul. Accions furtives. Debuto en el cine amb l’Scarlett i el Woody. De tant en tant comparteixo llençol en jocs amatoris amb cossos fugaços. Converses, beuratges, menjars exquisits. Amor de correspondència breu que en mi perdura. Recupero algú que s’havia allunyat. La rosa a la meva àvia el 23 d’abril. Euromilions i travesses passen de llarg. A can Qwerty Barril em donen un premi. Els qui més m'estimen em regalen un MacBook d'aquells blancs. Compleixo una edat que ja no vull dir. No porto bon rumb però ja el trobaré si és que toca trobar-lo. Visito l’Olimp però torno amb els meus a veure què passa. No sé si faig bé. Però aquí, de moment, afronto el nou repte: combatre la mandra. El reclam de projectes per dibuixar m’invita a idear, a crear, a ensopegar, a viure i a aprendre. A tornar a intentar-ho una i altra vegada. La força de la voluntat cal imposar.