Voler traslladar la festa de Sant Jordi del Mercadal a la plaça de la Llibertat és un dels disbarats més bàrbars que he sentit en els últims temps. Per no parlar del desterrament de les entitats al Pallol que tindrà lloc enguany sense cap diàleg previ amb els col·lectius implicats i sense establir cap mena de distinció entre les entitats de caire cultural i amb un fort arrelament a la ciutat respecte la resta. Amb tals propostes es constata que hi ha algú que no entén res de res. L'atmosfera i la màgia que es respira al Mercadal durant el 23 d'abril és intransferible a cap altre indret.

El Salvador Palomar en parla a la seva columna d'avui a El Punt: L'aranya mata Sant Jordi. El bloc de Carrutxa també hi fa referència i anuncia que l'entitat, aquest 2008, no muntarà parada.

Prepotència ecosocialista. Els membres de la direcció d'ICV i especialment els seus dos consellers al Govern són d'un perfil molt baix. Això ja ho havíem notat fa temps. En les últimes setmanes, però, amb la mala gestió de la sequera (si és que de la successió de despropòsits que ha protagonitzat se'n pot dir així) Francesc Baltasar s'ha superat a si mateix. La seva m'ha recordat l'actitud xulesca de Joan Boada arran de la detenció de Núria Pòrtulas. El to que Baltasar va utilitzar ahir contra els dirigents de la formació a les Terres de l'Ebre diu molt del tarannà d'aquesta gent que mai havia de fer transvasaments i ara es creu fins i tot amb més potestat en matèria de semàntica que l'Institut d'Estudis Catalans. 

Pla de Foment de la Lectura. El Pla presentat ahir pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per aconseguir incrementar l'hàbit lector de la població em sembla ambiciós i s'hi aboquen suficients recursos com perquè els resultats siguin apreciables ben aviat. Com va dir ahir el conseller Tresserras quan el punt de partida és molt baix el tram de millora és molt ampli. Per això no ha de ser gaire difícil millorar els penosos indicadors de lectura del país. Caldrà també que l'administració no es quedi sola estirant del carro en una qüestió, la de l'accés de la majoria de la ciutadania al coneixement i a la cultura, que és fonamental per al progrés nacional i social. Una de les mesures anunciades és la de regalar subscripcions a diaris o revistes als joves que compleixin 18 anys. S'hi destinaran tres milions d'euros anuals. El cas és però que les subscripcions que pagarà el Govern seran indistintament per a mitjans tant en català com en castellà. Tenint en compte la desproporció abismal pel que fa a la lectura en català i en castellà em pregunto si amb una acció com aquesta no podem acabar, paradoxalment, guanyant lectors però potser a la vegada propiciant a fer encara més desproporcionada la desproporció.  

Les dues ànimes del PSC. Antoni Castells ha manifestat que no seria al PSC si no hi existís la síntesi de la famoses dues ànimes que conviuen en el partit i ha defensat una vegada més la necessitat de tenir veu pròpia al Congrés de Madrid. En el si del PSC hi continua viva la tradició representada en el seu moment per Maragall i que ara poden encarnar el mateix Castells, Montserrat Tura, Raimon Obiols o Quim Nadal, entre altres. Però el cert és que aquest sector cada cop hi pinta menys al carrer Nicaragua. Des del búnquer en el que viuen instal·lats els de l'altra ànima tenen el control absolut de la situació. Res se'ls escapa. El Marz Arza en l'apunt PSC, el triomf de la mediocritat descriu molt bé com la petitesa dels Montilla, Corbacho, Zaragoza, Chacón i companyia s'ha imposat a la il·lustració. I quan això passa és que les coses no van bé. El que segurament és inviable és que un partit tingui dues ànimes. Poden compartir un mateix projecte polític gent molt diversa, amb accents, posicionaments i visions estratègiques plurals, però intentar fer compatibles dues ànimes és senzillament una temeritat, per més que això permeti sumar, almenys fins ara, vots de sectors de població que en un escenari més clar votarien opcions diferenciades. Un partit, com una persona, només pot tenir una ànima. Mentre que uns ja han imposat la seva els altres, els que es neguen a acceptar-ho i continuen al partit malgrat no compartir-ho, contribueixen a confondre més encara una societat, la catalana, ja confusa per naturalesa.  

Raúl. El jugador madridista ha expressat que vol que la Champions la guanyi un equip espanyol. Potser no recorda que el seu equip ja va ser eliminat. I és que quan entre els quatre semifinalistes no hi ha cap equip espanyol desitjar que un club espanyol guanyi el títol és com voler la lluna en un cove.

Aquesta tarda m'he escapat de la feina per arribar-me a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull on fins dijous tenen lloc les ja XIV Jornades de Comunicació Blanquerna. El reclam era el Joaquim Maria Puyal, que hi oferia una xerrada amb l'enunciat de Normalizació i divulgació: el llenguatge del futbol als mèdia. Hi ha persones de les qui ja coneixes el discurs, que per molt interessant que aquest sigui, sempre el reiteren de manera que escoltats una vegada poca cosa més t'aporten. Aquest no és el cas del mestre Puyal. Evidentment es manté coherent a uns principis inalterables però escoltar les seves reflexions sobre comunicació sempre resulta enriquidor. I és que el Puyal no és només un comunicador (segurament el millor que ha donat aquest país en l'època contemporània i, per tant, el millor de l'època dels mitjans de masses) sinó que també és des de fa molts anys un investigador de la comunicació en el seu sentit més ampli, condició que li permet estructurar un discurs elaborat, farcit d'exemples, amb el qual més que proferir sentències incontestables com fan alguns quan ocupen una determinada posició de privilegi prefereix interpel·lar els interlocutors deixant preguntes a l'aire, tot incentivant així la reflexió de cadascú.

El fons del seu missatge d'avui s'ha fonamentat en tres eixos. Inicialment ha contrastat la situació actual de la llengua catalana amb la del final del franquisme en què paradoxalment el català estava legalment arraconat de les esferes oficials però en canvi moltíssima gent parlava en català i tenia molt clar que volia que el català esdevingués la llengua vehicular del país. Puyal, i no només ell, creu que ara que el català està normalitzat o en vies de normalització en molts àmbits hi ha molta gent del país que no té el català com a llengua pròpia i que pensen que no hauria de tenir un paper més rellevant. És per això que va alertar, davant un auditori format per joves estudiants de la facultat, del delicat pronòstic de futur de la nostra llengua si no aconseguim revertir aquesta situació.

Sobre el model de llengua dels mitjans Puyal és partidari de la fidelitat a la norma que fixa l'acadèmia sempre entenent la llengua com un organisme viu, en mutació, i que es nodreix constantment de noves incorporacions. Així mateix creu que per adreçar-se al gran públic cal adoptar un grau de formalitat a cavall entre el català més literari o acadèmic i el més col·loquial. Sigui com sigui considera que cal que tot parlant professional, com és el cas dels comunicadors, sigui molt competent i rigorós lingüísticament parlant. Discrepa dels que diuen que com que al carrer o a la política es parla com es parla els mitjans s'han d'expressar de la mateixa manera. En aquest sentit apel·la a la responsabilitat social dels mitjans per apujar el llistó dels ciutadans.

Puyal també s'ha referit a la trivialització de molts productes de ràdio i televisió advertint de com la frivolitat ha anat guanyant terreny fins a límits altament preocupants. Reivindica la necessitat d'un gir cap a l'interès per sobre de l'entreteniment sense més. Precisament en el transcurs de la xerrada Puyal ha aconsellat, com també feia aquest matí des d'aquest bloc, l'article de Miquel de Palol a l'AVUI i que entre moltes altres idees interessants deixava anar, en referència a la proliferació de l'humor en els mitjans: "La conyeta s'ha tornat la religió dels nostres temps: fa uns anys no podies fer una llufa que un bisbe no la beneís; ara no la pots fer sense la d'un pallasso tranquil·litzador que se'n foti. Ara bé, ¿és humor de debò, aquest condiment imprescindible?". Tal com estan les coses, Puyal, en la línia d'aquell manifest sobre l'amenaça que tenalla al periodista que va divulgar quan el Col·legi de Periodistes el va reconèixer el novembre del 2006 amb el guardó Ofici de Periodista (podeu consultar-lo en aquest apunt sobre l'acte), ha esperonat els professionals i futurs professionals a no permetre que uns altres facin la feina per ells. El periodista, ara més que mai, s'ha de comprometre a fer d'intermediari amb la societat per explicar-li amb honestedat, rigor i de la millor manera possible uns fets. "Els ciutadans han de veure el periodista com un avalador creïble del que explica, com un certificador", diu Puyal. Per això ens alerta dels poders polítics i econòmics, dels mateixos propietaris dels mitjans i dels gabinets de comunicació que cada cop més intenten col·locar als mitjans notícies elaborades per ells mateixos sense pràcticament intervenció dels periodistes, que ve a ser el mateix que aconseguir publicar publicitat sense pagar.

Més enllà del fons del seu discurs, que sens dubte és el més transcendent, escoltar el Puyal sobre el món de la comunicació és molt més que això. No tan sols exerceix el magisteri amb el que diu sinó també mitjançant la manera com ho diu. Per això resulta molt pedagògic fixar-se en els múltiples recursos que desplega durant les seves exposicions. Ens ensenya que a més de dominar la llengua i la matèria de la qual es parla és primordial tenir també un domini de la siutació, de l'escena. Així, per exemple, el Puyal a mitja conferència sabia quants havien abandonat la sala i quants hi havien entrat des de l'inici, estava al corrent dels que li feien fotos i segurament tampoc li han passat desapercebuts els lladrucs dels gossos de la plaça Joan Coromines. Fa ús de la gestualitat per dotar d'intencionalitat determinats aspectes del discurs, quan percep o intueix que el nivell d'atenció dels oients pot decaure il·lustra el que explica amb imitacions o amb llistats d'exemples, alterna canvis de ritme i d'entonació. El mestre no es prodiga gaire o gens en actes socials però avui ha demostrat un cop més que prepara a consciència les seves intervencions amb la voluntat que els seus missatges esdevinguin el màxim de profitosos per als receptors. Fidel al principi segons el qual la millor improvisació és la que es prepara Puyal sap i ens ensenya que per comunicar bé cal dominar els variats i complexos factors i elements que intervenen en tot procés comunicatiu.

No he entrat en l'aparat de la xerrada sobre el llenguatge específic del futbol i els esports i sobre com cada llengua adapta el lèxic d'origens foranis. El tema donaria per un altre post i potser per més hi tot. En tot cas, almenys per avui, dono l'apunt per acabat. Simplement tancar-lo amb l'observació que em sembla que el país no es pot permetre el luxe de prescindir de personalitats com el Puyal per liderar, per exemple, la redefinició del servei públic que presten la ràdio i la televisió nacionals en un moment, en què amb una nova llei i una realitat molt diferent a la de fa 25 anys, es feia necessària. Una redefinició que calia confiar en els que estan més preparats, en els que més excel·leixen. Així ens va.

L'exdirector de TVC i actual columnista de l'AVUI, Joan Oliver, ha deixat de publicar el seu article diari a la pàgina 2 del rotatiu perquè ha estat hospitalitzat d'urgència, segons explica el cap d'Opinió del diari, David Caminada, qui des d'avui assumeix provisionalment la seva columna. Les Engrunes de l'Oliver s'han convertit ara en el Trietari de David Caminada. Esperem que l'articulista titular recuperi aviat el seu espai. 

Per cert, recomano la lectura de l'article 'Quo vadis' TV3? que Miquel de Palol publica a l'AVUI. Només un tast: "¿SÓN L'OM I EN COLOM -ACUDITS LINGÜÍSTICS al marge- l'excepció d'aquesta ignorància sistemàtica d'escriptors i artistes en llengua catalana a la televisió pública? ¿Ningú els ha fet saber que l'idioma -i quina entitat té un idioma sense els seus creadors?- és el vaixell insígnia d'un poble, i encara més, en el cas del poble català, d'un sense Estat propi ni recursos naturals que li permetin imposar-se de forma indiscutible en algun terreny?"

Església Plural ha organitzat a Barcelona un homenatge a Lluís Maria Xirinacs que tindrà lloc demà dissabte a l'Orfeó Gracienc (Astúries, 83). Hi intervindran, entre altres Josep Torrens, Lluís Busquets i Manuel Garcia. Tancarà l'acte un recital de Jaume Arnella. Trobareu el programa complet en el document adjunt.  

Vicky Cristina Barcelona, la famosa pel·lícula que Woody Allen va rodar a la capital catalana l'any passat, es projectarà als cinemes del país doblada al català i en versió original en anglès, segons va anunciar ahir Jaume Roures durant una entrevista a RAC1. Això que hauria de ser normal esdevé notícia perquè és públic i notori que les produccions doblades al català arriben en comptagotes als cinemes, on el predomini del castellà és aclaparador, escandalós fins i tot. Les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura són molt contundents i aclaridores. Si tothom que viu i treballa a Catalunya com a mínim entén el català, o així hauria de ser, no té cap justificació que es passin pel·lícules en castellà als cinemes del país quan han estat rodades en altres llengües. Tampoc és normal que tinguem un nivell tan baix d’anglès, però en tot cas aquest és un altre debat, no menor, perquè tot i que es comencen a prendre mesures per resoldre aquest dèficit ens hi hem posat massa tard i la poca competència en la llengua franca del segle XXI ens resta competitivitat de manera alarmant en el món global.

 

Roures ha dit que la versió del film doblada al castellà es comercialitzarà només a la resta de l’Estat espanyol preguntant-se en veu alta per què s’hauria de passar en les sales d’aquí havent-se doblat al català. La seva argumentació és de lògica pura però ja se sap que en aquest país ens regim per esquemes que si destaquen per alguna cosa no és precisament pel sentit comú. Que una productora potent com Mediapro, que també produirà les pròximes tres pel·lícules de Woody Allen, faci aquest pas per trencar inèrcies absurdes però difícils de revertir és molt més transcendent del que pot semblar a primera vista. Vicky Cristina Barcelona genera molta expectació, la gent vol conèixer com el director novaiorquès ha retratat la ciutat i de ben segur que serà un èxit de taquilla. Quan es demostri que distribuir només pel·lícules doblades al català al costat de les produccions en versió original no fa perdre públic alguns es quedaran sense justificacions.

 

Les majors al·leguen que l’alt cost del doblatge de les pel·lícules per un mercat petit com el català no és rendible. Però fins i tot rebent ajudes públiques de l’administració catalana per doblar les pel·lícules continuen distribuint-ne poques còpies, que a sobre de vegades es projecten en cinemes petits, allunyats dels centres d’activitat lúdica més concorreguts o en horaris intempestius. Si el cost del doblatge és car (cosa que caldria estudiar si és certa) no ho deuen ser tant les subtitulacions. Per això també ens hem de preguntar per què les versions originals són gairebé sempre subtitulades al castellà en comptes del català.

 

També cal tenir en compte que per integrar els nouvinguts d’orígens diversos seria altament pedagògic que les pel·lícules més comercials només es poguessin veure en la llengua pròpia del país. Triar és difícil perquè l’oferta en català és molt minsa, sovint insignificant, però encara que fos del 50% contra el 50% els que no dominen el català optarien majoritàriament pel castellà, el més còmode és no esforçar-se si no en tens necessitat. El català és una llengua en inferioritat en molts àmbits però especialment en el sector lúdic. I com que la societat d’avui és cada cop mes ociosa i els joves són els principals consumidors d’oci i cultura és vital adoptar mesures per corregir urgentment la desproporció d’oferta en aquest àmbit. En el cas del cinema el problema és molt greu per no parlar del que passa per exemple amb els videojocs. I la millor manera d’actuar per canviar les coses és des de la normalitat En aquest sentit el gest anunciat per Roures és important i obre una via a explotar.

 

Evidentment no cal caure en extremismes com el de fer doblar al català produccions rodades en castellà, idioma que aquí tothom entén i parla perfectament (sense oblidar, però, la particular situació de la Catalunya Nord) però sí que resultaria enormement positiu que les pel·lícules rodades en altres llengües es programin en versió original subtitulada al català en aquells cines que en programen i només doblades al català en les sales més comercials. Entre la valentia d’empresaris com Roures i accions com les que l’ICIC ha anunciat per potenciar les produccions del país la trista realitat d’ara pot començar a modificar-se. Si parlo de valentia és perquè ahir mateix ja eren molts els mitjans espanyols que tractaven la notícia de manera totalment tendenciosa i acusatòria. També perquè el més fàcil per a un empresari a qui li van bé les coses és acomodar-se a la situació vigent. Ara bé, haurem d’estar alerta per comprovar si Mediapro fa el mateix amb totes les seves produccions a partir d’ara. En cas contrari hauríem de pensar que potser només es tracta d’una contrapartida política pels diners que la Generalitat va abocar a la pel·lícula en qüestió. I seria desitjable que no fos així.

Ho escrivia ahir Xavier Bru de Sala a la seva columna del suplement 'Culturas/s' de 'La Vanguardia': "Sobre el tema estrella del conseller Tresserras, la reforma de la televisión pública, hay que ver cómo se las apañan los partidos y sus fieles enviados para levantar las resistentes palancas de TV3. Si no fuera por la pericia de Albert Sáez, daría la batalla del inmovilismo ganada por los sempiternos dirigentes de la casa. Cuando sepamos quiénes se van, no quiénes entran, sino los que se van, o mejor dicho cuantos se van, podremos predecir si hay reforma o TV3 es un dique".

Divendres passat la gala del Català de l'Any que organitzen El Periódico i TVC (dos mitjans que cada dia presenten més afinitats) es va convertir en un exercici de cinisme i hipocresia en tota regla. Els apunyaladors de Maragall s'hi van reunir per homenatjar-lo. I el mateix Montilla li lliurava el guardó. Després d'allò hem encadenat (ahir i avui) les presentacions de dos llibres sobre el breu període o no tant ("mil dies són pocs però es poden fer molt llargs") en què Maragall va exercir la presidència de la Generalitat. Per un costat Josep Maria Vallès ha escrit Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. I Jordi Mercader és l'autor de Mil dies amb PM (La Magrana). Relaten la història d'un desencís, del que hauria pogut ser i no va poder ser per les múltiples resistències amb les quals va topar el projecte de Maragall. La història del triomf del pragmatisme, de la realpolitik, contra la grandesa i l'ambició. Es va imposar el mecanisme de poder que tan bé descriu Édouard Balladur a Maquiavel en democràcia per sobre de la il·lusió i els canvis profunds que Maragall plantejava. Sempre he pensat que si el projecte de canvi s'hagués imposat, com havia de ser, el 1999 en comptes del 2003, les coses segurament haurien anat d'una altra manera. El cas és que tot allò no va ser possible i el país en paga ara les conseqüències, perquè com diu Vallès l'agenda de Maragall continua vigent i, és més, cada dia és més urgent tirar-la endavant.

A la Casa del Llibre del passeig de Gràcia ahir no s'hi cabia. Maragall, que ha viscut en la pròpia pell com pocs la solitud del poder, és àmpliament estimat. La seva bonhomia atrau gent molt diversa. A l'acte d'ahir hi havia persones de l'entorn immediat de Maragall i maragallistes dispersos però ningú amb responsabilitats en l'actual govern. Ramon García Bragado, Ferran Mascarell, Germà Bel i Manuel Royes, per part del PSC, i Josep Maria Balcells i Toni Comín, de Ciutadans pel Canvi, eren algunes de les cares conegudes entre la nombrosa concurrència. Si algunes de les absències ja no sobten sí que va fer-ho la presència de David Madí. Feia molta calor i el públic es feia un lloc com podia entre els prestatges de llibres. L'editorial hauria hagut de preveure que el reclam de Maragall deixaria petita La Casa del Llibre i haver elegit un emplaçamet més idoni. Sigui com sigui un servidor no es pot queixar ja que va aconseguir, tal com estava la situació, un lloc privilegiat. Mentre la cosa no començava vaig sentir Jordi Coca i Xavier Febrés mantenint una conversa ja típica i tòpica entre escriptors. Posaven a parir els diaris i editorials. Que si no saben fer portades, que si jo vaig escriure bé el teu nom però al diari me'l van van canviar...

La presentació va anar a càrrec d'Arturo San Agustín i Jordi Juan i la veritat és qui ni un ni l'altre van aportar res de substancial, a banda de donar-nos noves mostres del seu baix nivell en tots els sentits. Cosa més greu en el cas del segon per les responsabilitats que ocupa en un dels diaris líders del país. El Molt Honorable va aprofitar per demanar a Jordi Juan a veure si publiquen d'una vegada un article seu, que deu fer dies que va lliurar, sobre Ferrer i Guàrdia i un article que en el seu moment es va censuar a Joan Maragall. Acte seguit Jordi Mercader va relatar el per què del llibre. Va explicar que la idea va sorgir el dia que Maragall es va reunir amb els barons del PSOE a Madrid la nit abans de fer un important discurs al Senat i en tornar de la vetllada, de tot menys agradable, va comentar als seus col·laboradors que "uns no ens entenen i els altres no ens volen". Maragall va tancar l'acte sense entrar en detalls dels dies viscuts al Govern però sí que va reiterar les seves apostes de futur. Va mostrar-se partidari de desenvolupar l'Estatut i de guanyar autogovern a partir d'iniciatives unitàries sobre les quals va dir que aviat tindrem notícia. Diu que Joan Rigol està preparant coses al respecte. Potser del que es cou se'n va parlar en el dinar que Pujol, Maragall, Barrera i Rigol van mantenir després del funeral de Cassià Maria Just. I insisteix en què cal mirar a Europa. Mig irònicament va anunciar que si finalment no es pot fer del Partit Català d'Europa (de moment els de Ciutadans pel Canvi sembla que no estan per la labor) optarà per militar en el Partit Demòcrata Europeu italià. De fet, Maragall, que el dia 6 rebrà a Sarajevo el títol de ciutadà d'honor, s'aturarà de retorn a Itàlia per participar en un acte electoral d'aquesta formació.

Els llibres de Vallès i Mercader i les memòries que Maragall prepara amb Xavier Febrés ens permeten conèixer les interioritats d'un període altament complex i en què gairebé cada setmana teníem sorpreses. Allò important és saber entendre per què les coses van anar com van anar i extreure'n lliçons. El president Maragall, en un moment en què el país necessita com mai fórmules imaginatives, valentes i decidides que ens treguin de l'atzucac en el qual ens trobem, continua pensant en majúscules, malgrat les seves circumstàncies, que per cert encara amb una enteresa i sentit de l'humor exemplars. Es coincideixi o no amb les propostes que formula s'ha de reconèixer la seva talla, que sobretot contrasta amb la de la classe política de vol gallinaci que avui ens governa, i tots plegats hauríem de fer cas de les seves principals receptes per afrontar el futur amb garanties: unitat d'acció, ambició, imaginació i Europa. Ens cal alta volada, anar més enllà del que és previsible, sortir-nos del guió. Necessitem maragallades.   

El rum-rum de fa setmanes que col·loca Rosa Cullell a la direcció general de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA) cobra més força en la fase final del procés de selecció. Segons publica avui 'La Vanguardia' Cullell ha estat citada ja per la setmana que ve pel Consell de Govern de la CCMA perquè detalli el seu projecte. A ningú se li escapa que Cullell és la primera opció per bé que després de l'anàlisi dels 26 currículums presentats hagin transcendit els noms dels altres finalistes: el conseller delegat de TMB, Constantí Serrallonga; el director de tecnologia de la CCMA, Pere Vila; Melcior Soler, periodista que va treballar a TV3 i després va ser conseller d'Audiovisual Sport i director gerent de Gestsport, i el conegut Ramon Colom, actual president de la productora Sagrera, conductor de 'Millennium' al 33, i, entre altres coses, exdirector de TVE. Davant la circulació de travesses i la notícia que CiU no veu amb bons ulls el nom de Cullell el Consell de Govern de la CCMA ha emès un comunicat en el qual explica que "se segueix amb normalitat el procés de selecció dels candidats per proveir la plaça de director general d'acord amb els requisits establerts per la Llei. A hores d'ara, el ple del Consell té previst examinar els candidats la pròxima setmana i fins aquest moment no descarta cap persona i està valorant amb indepedència i criteri professional tots els aspirants". Així mateix demana respecte per la seva feina i que no es doni cap credibilitat a les informacions que puguin filtrar-se des d'instàncies externes al propi Consell. El seu president, Albert Sáez, té previst donar explicacions sobre el procés al Parlament divendres que ve. La resolució del culebrot és qüestió de pocs dies. Després, al director o directora, li pertocarà proposar al Consell de Govern els noms dels directors de TVC i Catalunya Ràdio.

(S)avis. TV3 va programar ahir al vespre, amb motiu de la mort de Josep Benet, l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li fa uns mesos per a la sèrie (S)avis que la productora Bat a Bat, del Grup Cultura 03, ha enregistrat per a TVC i que consta de tretze capítols dedicats a personatges que són entrevistats cadascun per un periodista diferent. Entre els interviuats, a més de Benet, hi ha per exemple Fabià Estapé, Neus Català (que per molt valor que pugui tenir el seu testimoni trobo molt aventurat elevar-la a la categoria de sàvia) i Jordi Sabater Pi. Entre els entrevistadors Josep Cuní, Xavier Graset i Ramon Pellicer. Això d'interviuats, gairebé en desús, ve a tomb perquè aquests dies he fet una immersió als convulsos anys trenta gràcies a la lectura dels treballs d'Irene Polo recollits a La fascinació del periodisme, un compendi d'obligada lectura per endinsar-se en l'efervescència d'aquells temps, en la pràctica periodística de l'època i, en especial, en la de la pionera de la professió al nostre país que malauradament va exercir massa poc temps. El cas és que aleshores no es feien entrevistes sinó intervius.

El nou programa, que suposem que aviat entrarà oficialment a la graella de TV3 després de la imprevista estrena oficiosa d'ahir, té la particularitat que els personatges són entrevistats en tres localitzacions diferents i pel que sembla les converses s'amaniran amb vídeos i intervencions de persones del carrer o amb vincles amb els protagonistes. Recursos que imagino que intenten dinamitzar les entrevistes i fer-les més digeribles tot adaptant-les, per imperatiu d'audiència, al format televisiu dominant. Crec que és un gran error. Entenc que el ritme i el format han de ser els més àgils possibles com exigeix el mitjà. Però em nego a acceptar que una entrevista a un personatge de relleu, amb coses interessants a dir que van molt més enllà de l'estricta actualitat, no sigui capaç d'atraure el públic sense artificis sobrers. Prescindir de tot el que és prescindible, que distreu, és la manera de donar el màxim relleu als continguts del missatge. Cal que l'espectador se centri en allò important. Per això no podem trencar el discurs de l'entrevistat desviant l'atenció del receptor cap a altres coses. Si calen aquests recursos per aconseguir audiències deu ser que els entrevistats no tenen suficient profunditat per connectar amb la gent o que el públic no està preparat. Si és això segon vol dir que tenim un problema social i cultural greu i que la televisió, amb el seu enorme potencial, té ara més que mai l'obligació de desenvolupar una funció formativa, que serveixi per culturalitzar la població i elevar el seu llistó, motivant-la a aprofundir en el coneixement i a exercitar la seva capacitat crítica. Sé que trobar la fórmula per fer de la televisió una eina pedagògica no és fàcil. El mateix Bernard Pivot, que va convertir l'espai de literatura Apostrophes en un fenomen mediàtic a França, reconeix que ara seria més difícil repetir l'èxit. S'haurà d'esprémer la imaginació al màxim i córrer el risc d'equivocar-se però no ens podem resignar a concebre tot programa partint de la idea que l'audiència no respon a segons quins productes.

Mònica Terribas, en l'entrevista amb Benet, en algun moment es va veure superada pel personatge i va perdre el fil del que explicava, com per exemple quan l'historiador i referent del catalanisme polític i cultural qualificava de barbaritat el mal anomenat Memorial Democràtic impulsat pel Govern. I totalment tendenciosos van ser els comentaris de Terribas quan Benet, que proposava un estat associat a Espanya, va dir que si això no era acceptat no quedava altra via que la separació amistosa. "Vol dir que això és possible per les bones?", va qüestionar Terribas, per acte seguit recordar la Guerra dels Balcans. Si la Terribas, que és la Terribas, ja no va estar a l'alçada m'esgarrifo de pensar en les entrevistes que poden haver perpetrat els altres conductors de l'espai.

Obama, un somni americà. Aquest és el títol del documental, per dir-ne d'alguna manera, que el 30 minuts va emetre diumenge passat. No vull estendre'm en comentar-lo  però qualsevol teleespectador amb un mínim de criteri va poder constatar que es tractava de pura propaganda, d'una biografia construïda a mida del personatge. Tots els testimonis que hi apareixien parlaven meravelles d'un Obama que la veritat és que té un perfil molt baix. Sort que aquí no votem als Estats Units, del contrari la Junta Electoral i el CAC haurien d'haver-se pronunciat sobre el que presentat com un documental era un simple espot de llarga durada. 

La biografia de Martí de Riquer. "Això no interessarà ningú". Aquestes diuen que van ser les primeres paraules de Martí de Riquer quan Cristina Gatell i Glòria Soler van entossudir-se a escriure la biografia de tan il·lustre homenot. Les dues autores del treball que va rebre el Premi Gaziel han dedicat cinc anys al projecte i el fet que siguin les mateixes historiadores que van escriure Records de quasi un segle, resseguint la trajectòria i el pensament d'un altre savi amb majúscules com l'admirat Miquel Batllori és ja tota una garantia. Recordo que la seva lectura em va resultar d'enorme ajut en el moment de documentar-me per entrevistar el pare Batllori al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès, on amb només 23 anys vaig tenir l'honor de conèixer-lo i compartir-hi dues hores de conversa. Martí de Riquer, però, s'equivocava en el vaticini. Perquè la seva biografia interessa i molt per més que un dels llibreters de la Documenta de Barcelona, on vaig comprar-me'n un exemplar la setmana passada, també se sorprengués que tal obra tingués sortida. Quan la llegeixi se li esvairan els dubtes. Jo ja hi estic enganxat. 

Els 24-M s'estan convertint en jornades d'alta càrrega emotiva. Si el del 2007 vaig tenir el privilegi de gaudir del comiat del Llach a Verges avui he tingut el goig de compartir una celebració molt especial amb una de les persones que més estimo. La meva germana ha reunit amics i família en una festa singular i exemplar per als que s'entesten a oposar laïcitat i religiositat per explicitar que ha decidit reforçar més encara el projecte en comú amb la persona amb qui traça camí des de ja fa temps. Els que hi hem assistit ens sentim còmplices d'una història d'amor que encara una nova etapa de major compromís, amb tot el que això que implica. Desitjo que la vida us regali aventures i ensenyances, que les vicissituds de tot llarg trajecte no estronquin mai la felicitat que transmeteu.

Avui fa un any d'aquell vespre màgic i memorable a Verges. Va ser el dissabte 24 de març del 2007 quan Amor particular va cobrar més sentit que mai, especialment allò de "passaran els anys i vindrà l'adéu...". T'has sabut, però, acostumar a la nostra absència? Nosaltres, no.

Xavier Rubert de Ventós, un dels més clars exemples d'independentista no nacionalista, publica un article per entregues a l'AVUI amb el títol de Tot serà bonic i feliç. Hi podeu accedir des d'aquests enllaços: 1a part, 2a part i 3a part.

El seu discurs, d'una lògica implacable, aporta novetats i matisos al discurs tradicional del catalanisme i tot i que no és l'únic possible és bo tenir-lo present. El catalanisme ha de tenir un objectiu clar i compartit. Per fer-lo tangible cal, però, sumar veus polièdriques que enriqueixin un discurs que peca de reduccionista, que massa sovint s'enclaustra en tòpics que no li permeten anar més enllà. Sense negar la raó de determinats arguments, que no tenim perquè abandonar, ens cal complementar-los i ampliar-los amb noves idees i conceptes ajustats a una realitat canviant que ens obliga a innovar, a no encarcarar-nos. Guanyarem la llibertat a partir de la batalla de les idees. I és en la construcció del discurs on primer hem d'excel·lir i afinar.