Coincidint amb el 61è aniversari de l'assassinat de Mahatma Gandhi (30 de gener del 1948) Televisió de Catalunya ha programat el passi d'un resum de 50 minuts de l'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs que es va fer el passat 13 d'octubre al Palau de la Música Catalana. Xirinacs, el nostre mestre particular de la no-violència, va ser un dels grans estudiosos i seguidors de Gandhi. Les seves eren i són dues ànimes paral·leles. Dos místics que van lluitar per a l'alliberament de les seves respectives nacions. Dues figures cabdals de la història del segle XX el missatge i l'exemple dels quals és ara, que es pretén reduir el concepte de pau a únicament l'absència de guerra, més vigent que mai. Treballaven per aconseguir la vera pau i estendre la fraternitat.
El resum de l'homenatge a Xirinacs es podrà veure avui a dos quarts de dotze de la nit al 33.
Els que hagin llegit Cada castell i totes les ombres, de Baltasar Porcel, coincidiran amb mi en què en aquest país nostre i en especial en l'àmbit de la política hi abunden els personatges com Pelai Puig Alosa. Que com en la novel·la arribin a llocs de responsabilitat és un símptoma de tot un estat de coses.
El FC Barcelona ha presentat el conegut periodista Vicent Sanchis (durant 12 anys director de l'AVUI i que fins avui era director de continguts del Grup Cultura 03) com a nou director de Barça TV. Ja feia unes setmanes que havia transcendit l'oferiment del càrrec a Sanchis, qui havia demanat uns dies per meditar la seva decisió. Finalment ha acceptat el repte de posicionar i redefinir aquest canal de televisió que des del passat mes de desembre emet en obert mitjançant un dels canals de la TDT atorgats al Grup Godó. Barça TV és una eina estratègica en la política de comunicació del club, més ara que pren volada amb les emissions en obert ja que el seu públic potencial creix de manera exponencial. De ben segur que el fet que Joan Oliver sigui l'actual director general del Barça ha estat determinant en tal elecció.
Ara que ja han transcendit els 11 noms que el president Montilla proposa al Parlament per formar part de l'esperat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts és un bon moment per recuperar aquesta entrevista que vaig fer a Xavier Bru de Sala, que es perfila com a president de l'organisme. Tot i que data del setembre del 2007 té plena vigència perquè Bru de Sala, que aleshores encara no sospitava que ocuparia el càrrec, hi reflexiona a fons sobre la funció que hauria de desenvolupar el Consell, que sempre ha defensat que es denomini de Cultura en comptes de les Arts, com se sol abreviar, pels motius que exposa en l'article que adjunto a aquest post.
Arxius:És de Cultura- Article al Cultura/s de La Vanguardia
La Galeria Víctor Saavedra (Enric Granados, 97, de Barcelona) és el marc fins al gener de l'exposició Territori de l'aire, que presenta l'obra més recent de Fina Oliver.
El viatge a la lluna de Fina Oliver:
"Mots que fugen de les entranyes per projectar-se a l'infinit cerquen un lloc a mig camí on els llauradors, artistes i trobadors sembren somnis en els oliverars. Somnis que adopten la forma d'ocells que es deixen guiar pel so d'una música que no senten però intueixen. Les recompenses de cada descoberta els fan volar més alt, creuant tempestes i vencent la basarda que genera cada nova etapa; plantant-se davant del jo i del nosaltres desconegut. Un trajecte sense fi que ens apropa a l'astre que ens il·lumina en la foscor".
Ja els qualifiquen com la nova troballa musical del país. Crec que d'un poc temps ençà aquest tros de terra on vivim ha fet i fa les seves millors aportacions al panorama musical mundial. A la qualitat, talent i originalitat d'artistes com Mishima i Sílvia Pérez Cruz, màxims exponents d'aquesta embranzida a la qual també contribueixen des de registres i estils molt diversos altres joves cantants i grups, s'hi afegeixen propostes com la de Manel. En molt poc temps, servint-se de xarxes com Myspace que acceleren el fenomen boca-orella i locals de música en viu que hi han apostat com el ja imprescindible Heliogàbal del carrer Ramon i Cajal de Barcelona que fa una tasca de promoció dels nous valors que mereix més que un simple reconeixement, els de Gràcia han aconseguit que el seu primer treball (Els millors professors europeus) sigui ja una referència obligada per als amants de les bones lletres i la bona música. Encara no els he vist en directe però els qui ho han fet asseguren que se superen.
Quan la universitat s'ha situat al centre del debat públic i en plena incertesa sobre el futur d'una institució fonamental per al progrés de tota societat Joan Francesc Mira fa definir-la així al professor d'història que protagonitza la seva nova novel·la: "en aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la saviesa, barreja d'abelles, moscardes i vespes, l'únic objecte del joc és satisfer la vanitat, i en aquest país d'universitats sense aurèola de prestigi, ni antic ni modern, ací on no hi ha cap Cambridge ni Sorbona ni Princeton, la vanitat és més gran com més ineptes i insignificants són els seus portadors, funcionaris inflats de publicacions sense un gram de substància, productors de papers inservibles, d'aportacions al no res universal, a la no ciència vàcua pagada amb els diners del contribuent".
Text que he escrit per al catàleg de l'exposició Figuració de l'imaginari. A l'entorn de Pat Andrea que acull la Galeria Víctor Saavedra (Enric Granados, 97) de Barcelona i que reuneix obres d'artistes de diverses nacionalitats però tots establerts a París. La majoria exposen per primera vegada a Catalunya. La fotografia correspon a una de les obres més impactants de la mostra. De l'iranià Ghassem Hadjizadeh es titula I love NY, amb una clara referència als atemptats de l'11-S. L'exposició es pot visitar encara fins al 27 de setembre i obre una temporada de tardor-hivern que promet. I és que les pròximes exposicions programades a la galeria són dues mostres individuals de Pat Andrea i Fina Oliver.
"Víctor Saavedra aixopluga, sota un mateix sostre, l'obra d'Adrien Vermont, Axel Pahlavi, Brann Renaud, Cristina Ruiz Guinazu, Ghassem Hadjizadeh, Jean Philippe Paty, Leopold Rabus, Mateo Andrea, Nazanin Pouyandeh, Orion Papleka, Simon Pasieka, Tassos Missouras i Xiang Shi. De geografies físiques i socials allunyades, tots es van deixar seduir un dia per la màgia de París, en una demostració de l'atracció que manté aquest escenari de les grans avantguardes pictòriques en altres temps, i comparteixen algun lligam o altre amb Pat Andrea. Diria que tots de caire amorós. Ja que l'amor es manifesta aquí en les seves més diverses cares: en el terreny amatori, en el filial, en el del mestratge en el deixeble, en el de l'amistat.
Cada artista té personalitat pròpia i desplega estètiques i relats ben diferenciats, genuïns. No podia ser d'altra manera tractant-se de narradors d'universos personals. No obstant això, podríem parlar d'un imaginari col·lectiu que els vincula també a través de les seves obres. Pat Andrea, present aquí amb un únic treball que invita a la reflexió a l'entorn de la dialèctica home-natura, esdevé referent de tots ells. La seva influència aflora amb nitidesa en alguns casos; en altres, de manera gairebé imperceptible. No opten per la figuració per imitar la naturalesa ni les formes de la realitat tangible. La seva aposta és la de donar concreció a l'imaginari singular, el que resideix en l'àmbit més íntim, tot partint d'imatges identificables de les quals se serveixen per posar a l'abast dels altres la complexitat del seu món interior. Les obres apel·len al tedi i a la passió, a la llum i a les tenebres, a l'agonia i a l'estat pletòric, als espectres i als déus. Narrar l'inenarrable només és possible mitjançant l'art. Heus aquí el perquè de tal elecció.
La figuració de l'imaginari qüestiona els límits del que molts anomenen realitat, concepte erràtic que els que es resignen a una sola mirada del món i de l'existència utilitzen de manera maldestra per traçar fronteres, per contraposar la realitat a la ficció, al somni, a les veritats ignotes. No són potser reals les imatges de les coses reflectides en la nostra ànima? No posseeixen una realitat pregona i inquietant? És que potser algú somia allò que no li importa? No vivim també en els nostres somnis? Tot dorm en les pedres fins que els corrents impetuosos del nostre jo més ocult ho inunden tot i se les emporten torrent avall.
D'infant la realitat em semblava un pacte estúpid dels adults. Des d'aleshores ha anat creixent en mi el desig ardent d'embruixar-la, de transformar-la, d'elevar-la. En això em sento molt proper als autors aquí reunits. Les seves obres són com somnis dins d'altres somnis. Trobem pintures que ens suggereixen una melodia, que són música. Altres evoquen silenci. Hi ha turment i també ironia i humor mentre que algunes mirades que ens fiten no només ens inspeccionen, ens exploren i ens interroguen. També volen comunicar-nos missatges intransferibles, a cada espectador ni pertoca un. El visitant és captivat en una creixent fantasia en què l'inconscient es presenta en el seu aspecte poètic. L'inconscient és la matriu, el fonament de l'art. Aprofundir-hi, confraternitzar-hi, o fer-lo resplendir com en aquesta exposició, ens aproxima a la globalitat. Perquè la realitat és un tot, mai no pot ser esbiaixada sinó polièdrica, ha de contenir tant allò viscut en èxtasi com quan es toca de peus a terra. És per aquesta raó que la millor manera d'admirar aquestes pintures és amb ulls color d'abisme.
Provinents dels indrets més diversos (l'Iran, Alemanya, Suïssa, Albània, Grècia, la Xina o l'Argentina), uns i altres van desembarcar un dia a París, on van tenir la fortuna de creuar-se o de topar-se amb Pat Andrea. Aquesta trobada causal o fortuïta ha fet possible el desembarcament a un nou port. Barcelona exerceix ara d'imant com en el seu dia va fer-ho la torre gris".
"Com més ens esforcem per aprofundir en els misteris de l'art i l'esperit tant més els admirem per la seva incommensurabilitat. No tinc notícies de delectança i satisfacció més grans que reconèixer que també li és concedit a l'home crear valors imperibles, i que eternement quedem units a l'Etern mitjançant el nostre esforç suprem a la terra: a través de l'art."
Així acaba la conferència que Stefan Sweig va pronunciar a Buenos Aires el 29 d'octubre de 1940 sobre el misteri de la creació artística i que recentment ha editat Sequitur en castellà. Es tracta d'una reflexió tan profunda i bella que no n'hi ha prou de llegir-la un únic cop. Ens trobem davant un petit gran llibre dels que ens haurien d'acompanyar sempre.
He rebut un mail amb aquest vídeo de regal. Tot un detall per part de Cristián Warnken, que contracorrent, des de la seva Xile, porta ja més de 12 anys fent el millor programa de televisió del món: Una belleza nueva. Per aquest mític espai hi passen els pensadors més destacats d'arreu. Les converses que s'estableixen entre Warnken i els invitats contrasten amb la frivolitat que impera en la televisió d'avui.
"¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen".
Fragment de l'article que Pasqual Maragall publica avui a El Periódico sota el títol de Què passarà amb l'Estatut?
Els grans partits catalans -i això seria extrapolable a tot el continent europeu- aposten per reivindicar l'espai del centre en uns moments en què la divisòria esquerra-dreta és més líquida que mai. Entre uns i altres estan pervertint l'autèntic i necessari sentit de la política i prefereixen erigir-se en els portaveus de la majoria més que en agents que liderin la transformació de la realitat a favor de la majoria. Avui a El País Joan Subirats reflexiona amb exquisida lucidesa sobre el viratge al centre dels principals partits polítics. Val la pena llegir-lo: "Defensant l'excentricitat".
El que més m'ha agradat del Summercase d'enguany: Ian Brown, Mishima, The Kooks, Dorian, Los Campesinos! i The Raveonettes. L'organització xifra en 81.000 els espectadors entre Barcelona i Madrid durant els dos dies, l'any passat en van ser 109.000. A Barcelona el que és segur és que dissabte hi havia molta més gent que divendres. Caldrà veure si quadren els números i també si el FIB aguanta. Cada cop sembla més clar que tots els festivals no podran sobreviure. Gay Mercader pronosticava fa uns dies en aquesta entrevista a El País que tot acabarà petant com ha passat amb la bombolla immobiliària. Temps al temps. A Youtube ja hi ha penjats un munt de vídeos de les actuacions com aquest del concert de Blondie:
Al so d'Un núvol blanc, de Lluís Llach, el llagrimeig s'ha apoderat del grapat d'oients que ens hem aplegat a la Diagonal de Barcelona a l'altre costat de la peixera des de la qual l'Antoni Bassas i el seu equip esgotaven els últims minuts d'una història que només han deixat durar 14 anys. Volíem compartir al seu costat aquest moment i ens hem trobat allí de manera espontània, sense respondre a cap convocatòria organitzada, simplement hem obeït el que ens deia el cor i ens hem dirigit amb els auriculars posats cap a Can Catalunya Ràdio. Segur que milers d'homes i dones ho han viscut amb la mateixa emoció des d'arreu dels Països Catalans i més enllà gràcies als receptors de ràdio i a internet. A les dotze el trànsit ha quedat aturat i els conductors s'afegien al comiat fent sonar els clàxons o bé baixant dels cotxes tot sumant-se als aplaudiments cap al que ha estat el líder de la ràdio del país durant tot aquest temps. Ja se sap que la ràdio, aquest mitjà màgic, crea vincles molt forts però això d'avui ha superat l'imaginable. El sentiment de pèrdua d'una companyia radiofònica diària durant anys equival pràcticament a la pèrdua d'un ésser estimat.
"No abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". El Bassas ha triat aquesta cita de Pompeu Fabra per esperonar tots els oients decebuts a continuar la feina diària, cadascú des de la seva parcel·la, per edificar una nació forta. Ha estat el colofó a una magnífica carta de comiat en la qual ha explicat el per què d'una no-renovació del contracte buscada expressament. Acabar el programa a les 11, eliminar l'APM i una major pluralitat eren les condicions per continuar. Bassas ha argumentat el per què no ho podia acceptar. És que potser El Matí de Catalunya Ràdio no ho ha estat sempre un programa on ha quedat reflectida la pluralitat del país? Qüestionar-ho és una falta de respecte al Bassas i a la veritat. És evident que el que molesta és la línia editorial del programa però la ràdio nacional no pot ser neutre. Alguns pretenen uns periodistes neutrals, objectius, acrítics, quan el que s'ha d'exigir al periodisme és rigor, honestedat i compromís. Certament si la classe política no pot aguantar un programa com el que fins avui ha fet Antoni Bassas és que tenim una democràcia molt justeta. Per tot plegat, quan el Bassas ha sortit dels estudis per agrair la presència als congregats a les portes, ha parlat més en termes de país que no de ràdio. I és que vivim uns temps d'urgència nacional, necessitem més que mai de la tasca diària a la que apel·lava avui l'Antoni per mantenir l'esperança.
Hi ha algú, i no és gaire difícil endevinar de qui es tracta, que vol que la Cadena SER sigui líder a Catalunya. I lamento dir-ho, em dol, però amb la Neus Bonet als matins sembla que ho tindran molt fàcil. Malgrat tot el país és molt més fort del que els il·lusos pensen. Que sàpiguen que les crostes no s'han d'arrencar mai perquè fer-ho deixa cicatrius de les que no marxen. I com més gran és la crosta més gran és la cicatriu. I encara més, segons com, si la ferida sagna, la crosta es reprodueix. I així tantes vegades com s'arrenca. De fet aquesta és la història del nostre país. Hem viscut vicissituds de tota mena i sempre hem resistit. Ara no serà diferent. És precisament en els moments més adversos quan més forts esdevenim. I si perseveren per aquest camí d'intentar destruir allò nacionalment més fort més proper serà el dia en què passarem de la resistència a la llibertat definitiva. Que en preguin nota.
Coincidint amb el 61è aniversari de l'assassinat de Mahatma Gandhi (30 de gener del 1948) Televisió de Catalunya ha programat el passi d'un resum de 50 minuts de l'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs que es va fer el passat 13 d'octubre al Palau de la Música Catalana. Xirinacs, el nostre mestre particular de la no-violència, va ser un dels grans estudiosos i seguidors de Gandhi. Les seves eren i són dues ànimes paral·leles. Dos místics que van lluitar per a l'alliberament de les seves respectives nacions. Dues figures cabdals de la història del segle XX el missatge i l'exemple dels quals és ara, que es pretén reduir el concepte de pau a únicament l'absència de guerra, més vigent que mai. Treballaven per aconseguir la vera pau i estendre la fraternitat. 
Els que hagin llegit 
Text que he escrit per al catàleg de l'exposició Figuració de l'imaginari. A l'entorn de Pat Andrea que acull la 
"Com més ens esforcem per aprofundir en els misteris de l'art i l'esperit tant més els admirem per la seva incommensurabilitat. No tinc notícies de delectança i satisfacció més grans que reconèixer que també li és concedit a l'home crear valors imperibles, i que eternement quedem units a l'Etern mitjançant el nostre esforç suprem a la terra: a través de l'art."
