Aquest matí, prop de l'absis de la Prioral de Sant Pere de Reus, s'ha presentat la reedició de Yo, el primer visitante del planeta Marte. Un llibre obra de Josep Maria Gort Sardà que d'entrada ja sorprèn i impacta per les seves grans dimensions i que es va editar per primer cop el 1955. Podeu llegir aquí la crònica de l'acte organitzat per Carrutxa. Un èxit rotund, tal com es pretenia no hi ha assistit ningú fent pensar que es tractava d'una innocentada. Malgrat això els organitzadors i els dos fills de l'autor han desenvolupat igualment la presentació i han aprofitat per esmorzar un entrepà de marcianus acompanyat d'un bon vi. Per qui es vulgui formar una idea del sabor de tal entrepà s'ha de tenir en compte, com revela l'autor en el llibre, que "los marcianos, por cierto fenómenos de una inteligencia natural y civilizados como las hormigas, saben a jamón serrano y no protestan cuando les sacas el acuarium que llevan en el tejado y les clavas los dientes en la mollera o en el vientre".  

Carrutxa reedita aquest 28 de desembre 'Yo, el primer visitante del planeta Marte', de Josep Maria Gort Sardà, el meu avi. En aquesta entrada del bloc de l'entitat hi trobareu més informació. 

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix embriagada de tan gran llibertat?

-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig.... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.

-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com te faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar? ...
                                  -Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.

-Com més terra i més mar, i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tota una altra que fins jo em desconec.

-Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésse' un altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et fa falta encara molt més del que téns.
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada, l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l'empresa,
i despulles el gran de grandesa.
I encara te'n rius.

Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i amb vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pró mudes de pressa, i amb gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent....
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora....
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!

Téns aquesta rambla que és una hermosura....
i téns la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Pró ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies,
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que téns tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.

Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!

Aquest dijous al vespre el president Pasqual Maragall ha recitat aquests versos del seu avi en un escenari molt especial, al pati de l'Arxiu Maragall, al carrer Alfons XII del barri de Sant Gervasi. La que va ser la darrera residència de Joan Maragall manté gran part de les estances tal com estaven aleshores i és un gaudi passejar-s'hi. És com fer un viatge en el temps. Ha estat un acte senzill i emotiu dels que valen la pena viure. Si algú encara no coneix aquest magnífic espai té dos bons reclams per atansar-s'hi aquest mateix mes de novembre. El Cicle de lectures de poemes de Joan Maragall continuarà el dia 12 de novembre i el dijous 26 de novembre amb lectures d'El comte Arnau, a càrrec de Xavier Bru de Sala, i de Soleiada, per part d'Enric Casasses. 

 

La primera assemblea nacional de Reagrupament marca l’inici d’un canvi d’època en la política catalana. I és que l’associació no neix com un actor més del panorama polític. És molt més que això perquè es tracta d’un moviment radicalment diferent a tots els agents que en les últimes dècades han configurat el sistema polític del país. No tan sols busca sacsejar la política catalana perquè ja res torni a ser com abans. La seva vocació no és la d’aconseguir el poder per dedicar-se a administrar l’autonomia, no vol ser alternativa de govern, tampoc una força petita que pugui però tocar poder o condicionar la gestió del dia a dia. Com ha dit avui Joan Carretero el que Reagrupament persegueix és un canvi d’estat, és a dir, anar encara més enllà d’un canvi de règim. “L’Estat Català és el nostre destí”, ha proclamat. Reagrupament i el que representa suposa superar d’una vegada el parany de fer pivotar la política catalana sobre l’eix esquerra-dreta quan aquí no es podrà fer política fins que tinguem un estat com el que tenen les nacions normals del món. Per això el compromís que aquest dissabte Reagrupament ha assumit amb el poble català és el de proclamar la independència de manera unilateral des del Parlament. Es proposa passar de la Catalunya genuflexa a la Catalunya lliure, recuperar la dignitat perduda. Perquè el problema no és Espanya, som nosaltres, la nostra actitud de súbdits. Ser lliures depèn única i exclusivament de nosaltres. Salvador Cardús ja ha dit avui que no hem d’esmerçar gaire energia en fer pedagogia de la necessitat de la independència. Que és necessària ho sap tothom, ho saben fins i tot els que paradoxalment s’hi oposen. Saber transmetre que la independència és possible i volatilitzar els temors que fa anys que ens tenallen i ens mantenen esclaus és el gran repte de Reagrupament.

Com que estimem el nostre país el volem lliure. I també perquè estimem el nostre país plantegem la independència al costat de la regeneració democràtica. Perquè si ens dotem d’un estat és per disposar d’una democràcia d’alta qualitat, perquè volem que Catalunya sigui avantguarda mundial, un país que excel·leixi i sigui referent en els terrenys de la cultura, la tecnologia, el coneixement, la recerca, la innovació, i deixi de premiar la mediocritat. Un país de gent emprenedora i treballadora, sense mentalitat burocràtica, que arrisqui, que no posi límits a la seva ambició i que no es conformi en copiar els millors models sinó que esdevingui el model. Un país d’oportunitats en què els ciutadans visquin cada dia millor i en el que puguin participar de la gestió dels afers públics. Un país en què la política es caracteritzi per la voluntat de servei a la comunitat, en què la política no s’entengui només com un modus vivendi vitalici de determinades persones que potser tindrien serioses dificultats per gaudir d’un salari tan suculent en altres àmbits professionals.

Som una nació mil·lenària que ha viscut vicissituds de tota mena. No ens creiem superiors ni millors que cap altra comunitat humana però ens sentim orgullosos de ser com som i de parlar la llengua que parlem. Al llarg de la història s’ha anat configurant el nostre ADN particular que ens singularitza. En un món global amb tendència sovint a la uniformització i més encara en el marc d’un estat que menysprea la diversitat només podem garantir la preservació d’allò que ens defineix com a catalans mitjançant un estat propi. També per això volem un estat. Però que quedi clar que el nostre no és un projecte essencialista que s’encaterini del passat, com diuen alguns, del que estem parlant és de present i de futur. De construir un estat modern, avançat, al servei dels ciutadans. El que és retrògrad és defensar que un país no pugui administrar-se per si mateix i acceptar sense ni tan sols protestar que uns altres es quedin amb els teus recursos.

Si en els últims mesos Reagrupament ha estat treballant a les drassanes en la construcció de l’instrument avui podem dir que hem fet el bateig de la nau que es troba ja a port a punt per començar a navegar amb rumb a la llibertat. El full de ruta és molt clar. Abans de llevar àncores cal que siguem més encara els disposats a embarcar-hi. A l’apassionant trajecte hi són invitats tots els patriotes que vulguin remar en una mateixa direcció. Però el que no es pot fer és mantenir el vaixell a port per gaire temps, la urgència de la independència marca el tempo. I cal que tothom vagi agafant el seu rem per amb tenacitat i disciplina marcar la velocitat de creuer oportuna. Uns quants ja tenim el rem a punt. Sabem que hi haurà mala mar i que les adversitats seran múltiples, en som plenament conscients i això precisament ens farà més forts. Ara cal sumar més i més gent, repartir molts més rems i emprendre el viatge definitiu d’una vegada. Sense defallir, sense por de la por, amb la determinació que ens conduirà a la victòria.

 ‘Ja t’has reagrupat?’ o ‘Encara no t’has reagrupat?’. Aquestes són les dues preguntes que a partir d’avui han de córrer com la pólvora entre els catalans i catalanes. Perquè s’adonin que ja no val més practicar el victimisme, allò de viure instal·lat en la queixa permanent i no fer res o mantenir-se sempre a l’expectativa. Perquè s’adonin que tenen l’oportunitat però també el deure i la responsabilitat de contribuir a escriure un dels capítols més bells de la història, el de l’assoliment del bé més preuat de tot país: la seva llibertat.  

Des d’aquí felicitar els organitzadors de l’assemblea d’avui i els 18 components de la junta directiva de l’associació que han resultat elegits. Com ha fet Carretero, un reconeixement especial al nucli promotor de Reagrupament. Veure’ls tots junts a l’escenari i tot el públic dempeus entonant el nostre himne ha estat una de les imatges més emotives i estimulants de la jornada. Un esperó que ens ha de guiar en la molta feina a fer a partir d’ara, cadascú des de la seva parcel·la ha de trobar de quina millor manera pot contribuir a convertir aquest somni col·lectiu en una realitat que avui sabem que està a tocar.

Moment vibrant també quan Jordi Comas ha donat la benvinguda a les personalitats de diferents àmbits que avui han volgut ser amb nosaltres. Alguns esperaven un il·lustre que no ha vingut perquè encara no tocava. No es poden cremar tots els cartutxos en un sol dia, el creixement que hem d’experimentar és per fases i cal no aturar-se però tampoc precipitar-se. Ja veureu com el que ha de passar acabarà passant si fem cas del consell de no defallir. Il·lusionant l’estratègia d’expansió detallada per Emili Valdero, que crec totalment realista si es treballa en la línia adequada. L’únic que penso és que no ens podem limitar a intentar captar aquest mig milió d’exvotants de formacions d’obediència catalana desencisats, hem de ser molt més ambiciosos. D’acord que és el nostre electorat potencial però haurem de seduir molts més electors per aconseguir el que volem aconseguir. De pell de gallina la intervenció de l’alcalde d’Arenys de Munt. I estel·lars els dos discursos del metge de Puigcerdà.

Ara és l’hora de la veritat. Comença el compte enrere. L’Estat Català és el nostre destí. 

Avui 1 d'octubre el pare Miquel Batllori hauria complert 100 anys. He pensat que és un bon moment per recuperar l'entrevista que vaig tenir el privilegi de fer-li el 2002 al Centre Borja de Sant Cugat on residia aleshores. Una petita aproximació al personatge i al seu pensament. Molt poca cosa al costat de la immensitat de la seva obra i de la seva saviesa.

Podeu trobar l'entrevista al savi en format pdf en aquest enllaç: 

Entrevista Miquel Batllori 

Demà dilluns a dos quarts menys cinc d'onze de la nit el 33 estrena nous capítols de (S)avis, el programa d'entrevistes produït per Bat a Bat (la divisió audiovisual de Cultura 03), que dedica cada episodi a una personalitat (de les més diverses disciplines) en el darrer tram de la seva vida. En una societat que ret un culte injustificat a la joventut i sovint menysté els vells de la tribu un espai d'aquestes característiques és una bona oportunitat, sobretot per a les generacions més joves, per aprendre de les vivències i els consells dels que ens han precedit. Més enllà de la bona idea dels productors i de la idoneïtat de l'aposta cal dir que en els primers capítols algunes coses van grinyolar. La factura audiovisual del producte era d'alta qualitat. Però que cada personatge fos entrevistat per un comunicador diferent va restar més que sumar, impedint una continuïtat en el to i direcció de les entrevistes a banda que alguns entrevistadors no van saber estar l'altura i es veieren superats pels personatges. Em va agradar l'elecció dels espais, tots relacionats amb el personatge en qüestió, però la tria d'alguns dels entrevistats no em va convèncer. En aquesta ocasió les entrevistadores només seran dues: Núria Solé i Sílvia Cóppulo, que s'aniran alternant. I la nòmina d'entrevistats promet. Les noves entregues comencen amb una entrevista al patriota Heribert Barrera. Alguns dels atres entrevistats seran Teresa Rebull, Montserrat Abelló, Antoni Badia i Margarit, Armand de Fluvià, Pere Portabella, el doctor Barraquer, Joan Perucho i Serra Ramoneda. Caldrà fer-ne un atent seguiment. 

El dia que es lliura el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per allò que els periodistes no hagin d'anar a corre-cuita apressats per l'hora del tancament en sortir al vespre del Palau de la Música Catalana, Òmnium organitza una roda de premsa a la seu del carrer Diputació per avançar al migdia el guanyador en presència de la persona reconeguda. Es tracta d'una informació embargada que no es pot fer pública fins a l'hora de l'acte de lliurament. Recordo que al 2007 Vicenç Villatoro, en nom del jurat, va justificar la decisió de premiar Baltasar Porcel per l'ambició i la profunditat de la seva obra i el va definir "com una de les millors cartes de presentació de la literatura catalana contemporània" alhora que subratllava que el seu compromís amb la catalanitat es concretava a través de la seva literatura més que en la retòrica.

L'escriptor, a qui aleshores li faltava poc per complir 70 anys i semblava que havia superat el càncer que el tenallava, va mostrar-se gratificat amb el guardó: "la vida de l'escriptor és complexa, a vegades complicada en molts aspectes i la meva única justificació per escriure són els lectors; no els lector massius, sinó els lectors de qualitat que, com jo quan llegeixo, busquen que els llibres els influeixin més que cap altra cosa al món". Porcel va proclamar aquell dia allò de "jo sóc la meva obra" i es va declarar descendent dels clàssics grecs. Va aprofitar l'avinentesa per reivindicar el sentit de la llengua més enllà de normatives. "Per si algú no ho sabia Llull no coneixia pas a Pompeu Fabra", va comentar irònicament. En aquest sentit va explicar que ha emprat sempre el llenguatge utilitzat pel seu clan familiar sense fixar-se en els diccionaris: "la llengua crea el món". I va fer seva la màxima de Heidegger segons la qual la llengua és la casa de l'ànima.

Durant anys, per prejudicis estúpids sobre el personatge, em vaig mantenir allunyat de la seva obra. Però tant bon punt vaig endinsar-me en la lectura de Cavalls cap a la fosca el que vaig lamentar és no haver-ho fet abans. Heus aquí un breu fragment d'aquesta novel·la que rememora la nissaga dels Vadell, les històries d'uns avantpassats sotmesos a les passions més desenfrenades:

"...Anava ell revestit amb una blanca capa brodada en or, amb la qual embolicava el copó. Jo sostenia una descomunal ombrel·la violàcia, i portava un farolet. Els nostres passos retrunyien pels carrerons, semblava com si una colla de gent ens seguís. A la parca lluminositat, les decrèpites façanes se succeïen a trossos, com si fossin sectors d'un decorat de quilomètrica muralla xinesa, desorbitada fragmentació del poble i de la nit. De la qual de sobte sorgien, per a l'instant tornar a ésser engolides per ella, figures emboçades, que el reverend de Vadell observava de reüll, potser amb l'irracional pressentiment que podien ésser abrigalls buits, una abominació de la inexistència. El farolet, oscil·lant, creava entorn nostre una pausada i grotesca rotació de les ombres del vicari, meva, de l'ombrel·la. Espectral baldaquí en solitària, assossegada, sobrenatural processó. Més que no executar un ministeri per al més enllà, la tètrica presència del sacerdot semblava una lúgubre confirmació de l'inapel·lable".

Des de l'edició d'aquest dijous el web de l'AVUI (www.avui.cat) ha eliminat la possibilitat de consultar els continguts de l'edició en paper en PDF. Una decisió que no s'acaba de comprendre ja que continua permetent a través d'internet (Avui Paper), de forma oberta i gratuïta, l'accés a tots els continguts de l'AVUI, o més aviat s'hauria de dir a gairebé tots, ja que a partir d'ara a més de no poder apreciar la maquetació de les pàgines de l'edició en paper tampoc no podem veure, per exemple, els anuncis, la columna de confidencials de l'última pàgina o part dels continguts de la pàgina 3. 
Almenys de moment encara es pot accedir a les versions en PDF dels suplements i les edicions locals.

Dos clarividents articles de Quim Monzó sobre la llengua:

El primer és d'avui mateix: Mirando el "Telenotícies".

El segon és de fa uns mesos però malauradament no ha perdut vigència. Escenes com la relatada es repeteixen cada dia milers de vegades en molts llocs diferents del país: El bocadillo, el zumo y el menosprecio.

La meva ànima voldria enlairar-se
però el meu cos no la deixa sortir
és com si jo volgués allunyar-me de mi.

Però quan l'àngel o la musa m'inspiren
sóc l'alè d'un exèrcit diví
sóc guspira, estel o carícia

Guspira, estel o carícia, per fi...


Lletra de la cançó que Mishima ha fet per encàrrec del programa L'ànima del 33. La podeu escoltar aquí.  

"Aquesta és la immensa responsabilitat que tenen els dirigents polítics. Els toca acceptar que han conduït el catalanisme a la inanició, que han deixat la nació sense una teoria comuna sobre el present i el futur, que l'ideari catalanista només es pot reconstruir des del país plural en termes polítics, socials, culturals i cívics. Els toca comprendre que el catalanisme ha desaparegut de la consciència de la gent i que només es refarà si els alliberen de les cotilles i les contrarealitats construïdes des dels partidismes obsolets, des dels caducs managements polítics leninistes i partitocràtics que dominen la vida política catalana".

Extracte de l'article que Ferran Mascarell publica a l'AVUI amb el títol de Parlar de catalanisme.