Avui he pujat a Prades a veure si els que en saben ja han començat a trobar bolets per l'entorn. He baixat, però, sense mercaderia. Diuen, els entesos, que cal esperar encara un dies perquè a les muntanyes de Prades hi proliferin, en quantitats que en permetin l'arribada a plaça, aquests fongs que ens tornen bojos. He sentit ara per la ràdio un paradista del Mercat Central de Reus que deia que fins entre el 6 i el 12 d'octubre, res de res d'autòcton. El poc que s'hi troba, a preus pels núvols, prové del Pirineu o de l'estranger. Sigui com sigui m'imagino un plat de rovellons acabats de collir i fets a la brasa, amb all i julivert, i la boca se'm fa aigua. Queda poc, ho sé, però el desig és tal que l'espera segur que es farà llarga.
El Periódico titula avui a portada: "Agressiu espot de la selecció catalana". Em pregunto quina agressivitat hi troben? El que resulta agressiu és negar a Catalunya la participació en competicions esportives internacionals de caràcter oficial. I és esperpèntic i preocupant que el president del CAC es plantegi prohibir-ne l'emissió. Carbonell diu que hi veu contingut polític però no sé si serà capaç de censurar-lo, seria un autèntic despropòsit. L'organisme es cobriria de glòria i perdria molta credibilitat com a òrgan independent. Cal recordar que en el seu moment ja no es va permetre que TV3 emetés l'anunci de la manifestació del 18-F. L'espot en qüestió simplement sintetitza de manera clara i imaginativa la realitat com recull El 9: "La veritat els ofèn". Almenys l'anunci, amb el molt que se n'ha parlat ja abans d'emetre's, tindrà segurament molt més impacte.
La versió que el Llach ha fet de "I si canto trist", amb la veuota de Miquel Gil, sintetitza el sentiment i la ràbia que desperta "Salvador" i et manté immòbil a la butaca, encara amb els ulls humits, fins que acaben els títols de crèdit, sona l'última nota de la cançó i es fa el silenci.
Acabo d'arribar del cinema i he de dir que feia temps que una pel·lícula no m'emocionava tant. He recordat el primer cop que vaig sentir el testimoni de les germanes Puig Antich a "Aventurers i solidaris", el programa de ràdio que feia el Xavier Joanpere i que va resultar per mi un camí de descoberta en aquells anys en què es forja la identitat que arrossegarem sempre. He pensat en la feblesa i covardia dels botxins i en la fortalesa i la dignitat dels que cauen amb el cap ben alt per una causa noble. En el preu del compromís. En els que no claudiquen. En les desil·lusions col·lectives. En el pes de la història d'aquest cony de país. En els valents que avui continuen arriscant. I en els que continuen escampant amb impunitat el terror. En els qui viuen de la tortura. M'he imaginat les cel·les i els rostres dels que esperen ara en els túnels de la mort. L'horror d'Abu Ghraib. Segrestats volant en avions secrets que han fet escala a tocar de casa. Els presos de Guantánamo. Els presos bascos. Els presos polítics catalans que encara avui hi ha a l'estat espanyol.
"Salvador" m'ha evocat aquell altre film que relata el també final tràgic d'un altre activista llibertari català, l'Oriol Solé Sugranyes, encarnat per l'Ovidi Montllor a "La fuga de Segòvia". També m'ha vingut al cap la cançó "A Margalida", del Joan Isaac. M'ha fet intuir que és en els moments més difícils quan sovint emergeix el millor de les persones.
I en el terreny més personal en aquella escena en què la Margalida defineix com som els Bessons m'he imaginat que erets tu qui t'adreçaves a mi. I quan en marxar de la sala m'he adonat que a mi també m'havia caigut el mòbil he tornat per recuperar-lo i he vist més clar que sí, que aquella conversa era extrapolable a nosaltres. O potser només és un més dels somnis que s'acumulen a la llista d'espera de les realitzacions.
La mala educació d'Eto'o sembla que no té límits. No només és capaç d'escopir a la cara d'un jugador rival, no només és egoista i insolidari amb els companys de l'equip, no només no surt a recollir una copa amb la resta de la plantilla enfadat perquè el tècnic l'ha substituït... Sinó que ahir, i no és la primera vegada que ho fa, es va adreçar amb to imperatiu i despectiu a una periodista de Catalunya Ràdio exigint-li que li formulés les preguntes en castellà, tot menyspreant la llengua pròpia del país on viu i treballa i que precisament també és la llengua de Mallorca, on abans jugava. Una entitat com el Barça que es proclama a tothora més que un club no pot tolerar comportaments com aquests per més gols que faci un jugador. I és que avui dia els futbolistes són els grans referents dels més joves i certes coses no es poden consentir. El Barça no es mereix jugadors com Eto'o, que no amaga la seva gelosia de Ronaldinho que tot i ser un crac de molta més solvència que el camerunès sempre ha estat compromès amb els companys i mai ha pecat de supèrbia.
I per cert, què se n'ha fet d'aquella promesa de Laporta perquè els jugadors del Barça aprenguessin el català? La catalanitat del club de la que tant s'omple la boca hauria de començar per aquí.
L'onada de violència del món musulmà contra el Papa Benet XVI és fruit de la negligència dels mitjans de comunicació que es van dedicar a divulgar una mentida. Els grans titulars posaven en boca del Papa una cosa que no havia dit. Es va treure de context una cita d'un emperador cristià del segle XIV crític amb Mahoma feta en el transcurs d'una llarga conferència acadèmica sobre teologia el fons de la qual era una crida al diàleg entre religions. La gravetat de fets com aquests, per les conseqüències que poden tenir, hauria de fer reflexionar profundament el conjunt de la professió.
Per altre costat hem vist com alguns mitjans de comunicació, també els de la CCRTV, van donar cabuda als informatius d'ahir a l'acte d'inici de precampanya del partit Ciutadans, el de Boadella, de Carreras, Espada i companyia. Si el criteri que se segueix és el de cobrir únicament les informacions prelectorals i electorals que fan referència als partits amb representació parlamentària no veig motius per trencar-lo discriminant la resta de formacions extraparlamentàries que també presenten candidatures. O es parla de tots o de ningú, atès que per més significats que siguin els il·lustres taxidermistes ara per ara tenen la mateixa representativitat que els altres partidets. I després aquesta colla de "ciudadanos" encara es dediquen a fer victimisme.
Mentre que sembla que Artur Mas ja es vegi president de la Generalitat, Pasqual Maragall parla com si ja no ho fos. El primer va ser entrevistat ahir al programa "Geometria variable" de TVE i se'l va veure molt segur de si mateix. A banda de parlar de futurs possibles pactes i d'altres qüestions el gruix de l'entrevista va gravitar sobre el fenomen de la immigració massiva i quina resposta hi han de donar les administracions. Mas va demostrar que CiU ha estructurat un bon discurs sobre un tema que s'està convertint en un dels principals debats de la precampanya electoral. Una altra cosa és que algunes de les idees que planteja siguin aplicables, atesa la complexitat de dur-les a la pràctica. Un debat d'aquest calibre no es pot simplificar perquè és molt fàcil caure en la demagògia i és per això que una precampanya i campanya electoral no és segurament el millor escenari per tractar-lo. És per això que cal afrontar un debat de fons en plena legislatura, allunyat de la lluita partidista, que acabi en un gran pacte nacional sobre la qüestió, tal com proposava fa unes setmanes el president del Parlament, Ernest Benach. Sigui com sigui és indefugible que la immigració centri bona part de la campanya perquè els ciutadans, més encara amb el col·lapse que es viu a les Canàries, volen saber què proposa cada partit sobre aquesta matèria. Almenys, de moment, les propostes que s'han posat sobre la taula semblen sensates i constaten que s'han començat a superar certes pors condicionades per un mal entès discurs políticament correcte. L'únic que cal lamentar és la reacció de Joan Saura, cosa que no sorprèn venint de qui ve, quan va acusar de xenòfob a Duran i Lleida.
Pel que fa a Maragall aquest matí ha visitat TVC on amb Josep Cuní ha fet repàs de l'actualitat. Ha anunciat que impulsarà un corrent d'opinió d'inspiració euromediterrània en el marc del socialisme català i ha tret importància a la transcendència de la petició de baixa del PSC de la seva esposa Diana Garrigosa. S'ha declarat convençut que el catalanisme mai desapareixerà del PSC però ha reconegut no només maneres de ser molt diferents amb Montilla sinó també les discrepàncies que han mantingut i mantenen. Unes diferències que considera normals i fins i tot positives perquè Maragall defensa la pluralitat d'idees que conviuen en el si del PSC com un valor d'identitat i de model de partit que el diferencia de la rigidesa i l'"ordeno i mando" que va caracteritzar el lideratge de Jordi Pujol a CiU. El president s'ha mostrat disgustat amb ERC perquè diu que tot i que va accedir al govern amb molta il·lusió creu que va pecar d'ingenuïtat i inexperiència i ha dit que no és que hagi descartat viatjar al Senegal com tenia previst sinó que simplement ha posposat fer-ho ara per no entorpir les negociacions entre aquest país i el govern espanyol per la crisi de les Canàries. Més enllà de les declaracions de Maragall el més il·lustratiu de l'entrevista ha estat el to i l'actitud del president. Se l'ha notat més relaxat, més sincer. I d'alguna manera ha decebut els que esperaven que després de l'article del seu germà a El País i la sortida del PSC de la seva esposa Maragall encara es guardaria algun as a la màniga per venjar-se de Montilla i l'aparell del PSC com s'especulava. Avui, el dia que ha signat l'ordre de convocatòria electoral per l'1-N, ha donat algunes pistes sobre allò que dirà en el discurs de la Diada i en l'esperada conferència del dia 15 al Col·legi d'Arquitectes. Maragall s'ha compromès a implicar-se de ple en la campanya electoral per aconseguir que Montilla guanyi les eleccions. Que està dolgut políticament i personalment és evident. Però també és cert que tot i la seva heterodòxia Maragall té responsabilitat institucional. És clar que d'un personatge singular i imprevisble com ell es pot esperar tot.
Aquesta entrada és per adherir-me a la campanya "Jo també vull un estat propi" impulsada pel Xavier Mir. Aprofito per comentar que El Periódico i RAC-1 han renovat el disseny de les seves webs.
En les travesses que fa setmanes que circulen sobre el successor de José Montilla al ministeri d'Indústria no hi figurava el nom del fins ara alcalde de Barcelona, Joan Clos. És per això que el seu nomenament és una sorpresa que obre un altre interrogant: qui serà l'alcaldable del PSC al Cap i Casal. Jordi Hereu es perfila com a substitut de Clos, però es fa difícil pensar que sigui ell el candidat, queda poc temps per promocionar-lo com a cap de cartell electoral, per molt que assumir l'alcaldia, encara que per pocs mesos, pugui significar ja una credencial suficient.
Hereu va sortir reforçat de l'àmplia remodelació del cartipàs municipal que Clos va fer després del nomenament de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura. Hereu, com a regidor de Seguretat i Mobilitat, ha protagonitzat enfrontaments públics amb la consellera d'Interior, Montserrat Tura. Un episodi que pot ser o no contraproduent pel seu futur polític. El que està clar, és que amb Clos a Madrid al carrer Nicaragua es treuen un pes de sobre, feia temps que buscaven un nou alcaldable per rellevar-lo. Imagino que l'aparell ja ho deu tenir tot calculat. A qui no li faltarà munició per inspirar-se és a Queco Novell. Les declaracions públiques de Joan Clos com a ministre, en castellà, poden resultar encara més esperpèntiques que les que ens regalava com a alcalde. I és que Clos, potser no és un gran polític però sí que és tot un personatge. O almenys un dels que resulten més parodiables en els programes de sàtira política.
Resulta que Ezra Pound, en el seu primer viatge a Espanya l'any 1907, quan encara era becari i preparava la tesi, va recórrer terres castellanes per resseguir els passos del Cid. Prop de Burgos, un noi que li va fer guia, va estar tota l'estona tractant-lo de francès. Pound li va explicar reiteradament que no era pas francès sinó dels Estats Units d'Amèrica. Però no hi va haver manera. "Tot és el mateix. Aquí a tots els estrangers els hi diem francesos", va replicar.
Josep Maria Espinàs relata una història que té certa semblança amb la de Pound. De ruta per Extremadura, una d'aquestes que ell diu que fa a peu però que alguns asseguren que fa amb taxi, es va creuar per un camí de terra amb dos homes que van aturar-lo per etzibar-li: "Vostè deu ser alemany, oi?". L'Espinàs, sorprès, els va preguntar què els ho feia sospitar. La resposta va ser: "És que fa uns anys, per aquí, va passar un alemany caminant".
Els dos episodis són dignes del Celtiberia Show de Lluís Carandell quan anava per les Espanyes a la recerca de perles entre allò bàrbar i pintoresc. El que va acabar en un llibre i en programes de televisió va començar a la revista "Triunfo". El punt de partida va ser la troballa l'any 1968 d'un gran cartell en un poble amb la inscripció: Prohibido atropellar niños bajo multa de 50 pesetas. A partir d'aquí va començar a col·leccionar centenars de perles que com aquestes són molt il·lustratives de la realitat de l'època:
Prohibido blasfemar y hablar de política. Cartells penjats en diversos bars.
Exfusilada por las hordas marxistas. Després del nom d'una difunta en una esquela al diari.
Y aquí, ¿dónde se situa la oposición?. Ho pregunta un membre d'una delegació del parlament britànic que va visitar el Congrés de Madrid. Reposta: Está un poco dispersa por todo el salón de sesiones.
Asombrosa serenidad de los bomberos de Orihuela. Cuando reciben una llamada, acude uno en bicicleta para confirmar la noticia. Publicat en un diari d'Alacant per ocultar el mal funcionament i la falta de recursos de l'administració municipal.
Noms registrats de menjars i begudes: Barquitas El Beatito de Porres; Dulces de Jesuitas; Mantecados Juan XXIII; Torta de la Virgen; Vino de Jesucristo; Polvorones Santo Cristo amarrado a la columna.
Capitalista católico colaboraría con personas serias. Anunci de diari.
Granja Ramos. Huevos frescos. Del culo a la boca. Anunci de diari.
¿Todavía no se ha estropeado su persiana? Ya se estropeará. Anunci d'un optimista venedor de persianes.
Se necesitan dos botones, preferibles de bajo estatura. Anunci de la secció de demandes i ofertes de treball.
Urge muchacha de servicio. Se le concederá un trato excepcional, salvadas las naturales distancias. Anunci de la secció de demandes i ofertes de treball.
Se necesita asistenta que se llame Rufina y sea de Sigüenza. Anunci de la secció de demandes i ofertes de treball.
Vendo rebaño de cabras con cabrero o sin él. Anunci de la secció de classificats.
Asesino, sí, pero no de personas; sólo se dedica a las mujeres. Un cinema ho va afegir al cartell promocional d'una coneguda pel·lícula de Mastroianni.
Fuente de la Salud. Agua no potable. Cartell col·locat a dita font.
Muerta a los siete meses. Que pronto empezaste a darnos disgustos! Tus padres. Inscripció al nínxol d'un cementiri.
"Catalunya necessita bona gestió, però necessita també tenir un model de societat justa i equitativa. Necessita que hi hagi una idea de país, que lligui passat i futur, continuïtat i projecte, amb cohesió i convivència. Amb sentiment i capaç de lligar amb l'ambició col·lectiva. Una idea de país útil a la gent i a les persones. Un país que ofereixi a la gent llibertat i responsabilitats. En termes de referents més personalitzats, podríem dir que el país necessita la bona gestió de Prat de la Riba, la seva seriositat, la seva ambició d'excel·lència, la seva capacitat d'inspirar confiança. Necessita la capacitat d'il·lusionar del president Macià, i la seva dignitat. I necessita la seguretat que inspirava el president Tarradellas i el seu rigor. I el patriotisme de tots tres".
D'aquesta manera resumeix l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, les necessitats actuals del país en una entrevista de Vicent Sanchis que publica l'edició d'aquest dimecres de l'AVUI, pocs dies després de l'estirada d'orelles als bisbes catalans per no fer més per evitar que la Conferència Episcopal Espanyola faci pronunciaments com els de fa uns mesos sobre la unitat d'Espanya. Pujol també es refereix al procés de l'Estatut, amb el qual es mostra crític i que considera que va néixer viciat des de l'inici. Reconeix que el resultat final és insuficient i que lluny de generar entusiasme ha frustrat les ambicions de la societat catalana i fins i tot l'ha desorientada. Justifica el vot positiu al nou text amb l'únic argument que és millor que el del 1979, d'acord amb allò tan pujolià del peix al cove i de considerar millor les engrunes que no les aventures de final incert. Opina, no obstant, que si els partits catalans s'haguessin plantat davant les retallades de Madrid les coses haurien estat possiblement millor a mig o a llarg termini. El moment actual que viu el país és crític, diu Pujol, i alerta que això no significa que sigui necessàriament un moment dolent sinó que ens trobem en una fase que, segons com es facin i vagin les coses, pot portar el país cap avall o cap amunt.
Pujol també proclama que la construcció nacional i social són indissociables i parla de la seva gran obsessió actual: que funcioni l'ascensor social. Un concepte que es va posar de moda arran dels brots de violència als barris perifèrics de les grans ciutats franceses per definir la crisi de l'estat del benestar a Europa. Finalment l'expresident també fa referència als intents per reduir la política a bona gestió. Ho fa amb aquestes paraules i amb cita inclosa de Jordi Graupera: "És fals que la política s'hagi de reduir a la gestió. Fins i tot que s'hagi de reduir a progrés social provocat només per l'acció de l'administració. La política ha de ser també conreu de la pròpia personalitat -això vol dir llibertat- i suport a la creació de lligams morals i afectius entre la gent. En Jordi Graupera escrivia fa poc, molt ben dit, al seu diari, que les polítiques socials no poden ser només materials, cal que integrin camins espirituals de la persona".
Aquest vídeo és una delícia que posa la pell de gallina. Recull un dels millors moments d'aquell mític concert de Lluís Llach al Camp Nou l'any 1985. El Llach canta "Laura". I la Laura, emocionada, no pot acabar de tocar la cançó.
Amb aquest títol Josep-Lluís Carod-Rovira publica a l'AVUI d'aquest dimecres un article clarivident sobre això que s'ha posat de moda en la política catalana: reivindicar-se com a gestors i intentar vendre que la política és només bona gestió. Un article ben fonamentat sobre el perquè la política va més enllà de la gestió i sobre el perquè dels que reivindiquen aquesta idea. Podeu llegir-lo a continuació clicant a llegir la resta de l'article.
Escric aquesta entrada des del carrer Verdi. Està plovent. Gent que va amunt i avall pels carrers i places de Gràcia, malgrat la pluja, són el preludi d'uns intensos dies de festa. Ara passen els diables i tot el seguici festiu pel Torrent de l'Olla. Ahir a la nit es va veure més policia que altres anys i va regnar la tranquil·litat mentre els veïns donaven els últims retocs als guarnits dels carrers. La Vila de Gràcia, un any més, mobilitza els veïns i atrau visitants d'arreu que converteixen el barri en un espai únic. Aquests dies de trencament de la normalitat el paisatge de la vila és radicalment diferent, més vital i popular. Això només acaba de començar...
El periodista Rodolfo Serrano, pare del cantautor Ismael Serrano, ha publicat fa poc el llibre "Un oficio de fracasados. Libelo pro y contra el periodismo" (Editorial Berenice). Es tracta d'un seguit de reflexions sobre la professió que ha exercit durant 25 anys a "El País". És un llibre d'aquests que es llegeixen d'una tirada. No aporta gran novetats, recull pensaments particulars i manllevats sobre el periodisme, alguns dels quals ja molt gastats de tan repetits però no per això poc interessants. Juan Luis Cebrián defineix el treball com "un al·legat contra les escombraries de la professió i una defensa dels principis indelebles que han d'inspirar-la".
M'ha fet gràcia recollir el glossari que clou el llibre i que fa breus definicions sarcàstiques com aquestes:
Becari. Jove que, per molt poc o per res, va tot el dia de la ceca a la Meca preguntant coses que utilitzarà després un altre periodista.
Cultura (secció de). La part del diari que recull esdeveniments culturals, ressenyes de llibres, crítiques de música, de cinema... Habitualment no sol portar faltes d'ortografia.
Editorial. "Dit allò anterior i assentat el precedent, per un costat, ja ho veus, i per l'altre, què vols que et digui".
Ètica (periodística). Les normes per les quals es regeix el treball d'un professional de la informació. S'ensenya a les universitats.
Fonts. En periodisme, persona o persones i també institucions, que utilitzen els mitjans per difondre falses o i inexactes informacions.
Investigació. Filtració.
Llibre d'estil. Normes per les que es regeix el treball intern de la redacció i dels redactors. Sol ser excloent.
Manipulació. Adaptar una notícia als interessos del professional o del mitjà.
Notícia. En teoria és tot el que es publica als diaris i té un cert interès per a l'opinió pública. És allò insòlit. El que surt del normal. En massa ocasions és alguna cosa que interessa a molt poca gent. A vegades, fins i tot, a ningú. Serveix per omplir els espais que queden lliures entre anuncis publicitaris. També, no poques vegades, és publicitat.
Objectivitat. La subjectivitat en allò periodístic.
Diari. Conjunt de pàgines que es regalen als quioscos en comprar llibres, cotxes, ventalls o croissants.
Periodista de raça. Es diu de la persona que es dedica a escriure als diaris o que participa de tertulià en algun programa. En el passat va dirigir un diari, revista o una cadena de ràdio o de televisió. Sol tenir un passat poc edificant del que gairebé ningú parla. Se'l respecta i se'l tem a parts iguals.
Política (secció de). La part del diari que recull declaracions, afirmacions, desmentits, asseveracions, paraules, paraules i més paraules de personatges de rellevància en el món de la política.
Professional. Diu d'ell mateix qui treballa en programes escombraries de televisió, bé fent comentaris o bé entrevistant gent sobre les seves capacitats anatòmiques, els seus vaivens amorosos o els seus plans per no fer res.
Redacció. Lloc on abans es reunien periodistes per parlar de les seves coses i prendre una copa. Avui ha estat substituïda per un lloc al qual van els professionals del periodisme a jugar amb l'ordinador.
Tele escombraries (programes). Ningú els veu, però tothom els coneix i en parla.
Tertulià. Home del Renaixement. Té una cultura enciclopèdica. Sap què s'ha de fer o què ha de dir en qualsevol circumstància. Un fenomen.
En un altre moment del llibre Serrano referint-se als tertulians que de tot entenen i de tot pontifiquen diu: "Escoltant-los em pregunto com és possible que gent que ho té tot tan clar en economia, moral o política, no hagi dedicat la seva vida i esforços a l'economia, a la moral o l'activitat política. La contundència i la seguretat amb què parlen, espanta".
