Aquest és el títol d'un tema que els Mishima pensen incloure al nou disc i que es podria convertir també en el del quart treball del grup. Això almenys és el que proposen en aquest bloc de la seva web. Coneixent-los segur que hi donaran moltes voltes i potser el títol no s'hi acabi assemblant gens. Però almenys és una primera proposta que queda sobre la taula i que fa pensar que ja no haurem d'esperar gaire per gaudir de les noves composicions de Carabén i companyia.
Per cert, el 19 de juliol Mishima tocarà en un espai idíl·lic com el pati de l'edifici històric de la UB, el de la plaça Universitat. Al mateix lloc, uns dies abans, el dia 10, hi actuaran Las Migas. Per qui no les conegui és un bona ocasió per descobrir aquest quartet femení format per una catalana, una sevillana, una bretona i una berlinesa i que són una delícia. Una de les revisions més suggerents que es fan avui del flamenc.
Trobo fantàstic que el so de fons de l'anunci televisiu del Grec siguin els primers acords del tema "Sant Pere", de Mishima. I és que a mi és amb Mishima que se'm fon el dia. I també alguna nit.
I trobo que seria fantàstic que les entrevistes de la contraportada de La Vanguardia es poguessin llegir sempre en l'idioma que algú pot creure que es publiquen si visita l'exposició que acull el Palau Robert. Llàstima que es tracti d'una mostra de ficció.
Aquest Sant Pere he viscut presencialment les quatre tronades. Ho dic amb satisfacció i orgull perquè l'any passat em vaig perdre la de la tornada de Completes i les dues de Sant Pere, tot i que les vaig poder seguir en directe a través de telèfons mòbils. Ara, amb el final de la festa, s'apodera de mi un sentiment agredolç. Fa ràbia que la màgia d'aquests dies s'hagi volatitzat alhora que mantinc vives algunes de les emocions viscudes: la mulassa, els gegants i els nanos en dansa, la majestuositat de l'Àliga (la més bella de totes les bèsties que es fan i es desfan), la ciutat feta taverna, la trobada amb els amics, les nits de barraques, els càntics, les converses, col·leccions de riures i somriures, la pujada al campanar de bon matí quan les forces ja flaquejaven i s'aproximava l'hora de cremar els últims cartutxos... Tot molt ràpid, massa breu, massa efímer, s'ha fet curt. Però precisament la festa és això, intensitat, el trencament de la norma, de la quotidianitat. Ara ens instal·lem de nou als dies de cada dia amb impaciència perquè torni Sant Joan i endinsar-nos en una setmana de frenètica activitat lúdica i popular.
No sé si com diu el Veciana aquest Sant Pere ha estat el millor però un cop més ha estat genial i amb les particularitats que el fan igual però diferent als altres. Per cert, l'article del Palomar m'ha semblat esplèndid. Des de la ironia fa una encertadíssima radiografia del creixement, potser desmesurat potser desencaminat, del seguici festiu. Prendre'm nota de la seva proposta.
Com escrivia fa poc al seu bloc el David Figueres aquests dies costa deixar Reus. Són dies de festa major, de trencament de la normalitat, d'esclat emocional col·lectiu al carrer, de trobada amb els amics i familiars i de retrobament amb molta gent amb qui potser pràcticament no ens relacionem al llarg de l'any però amb qui compartim el sentiment de pertinença a una mateixa comunitat, a una ciutat que estimem amb devoció malgrat tots els malgrats i que cada dia ens resulta, segons en quines coses, més irreconeixible. Obligacions laborals em fan ser fora però no m'han impedit viure les dues primeres nits de barraques. També la de dilluns, gràcies a un viatge llampec d'anada i tornada a Barcelona. Diumenge vaig poder gaudir de la primera tronada del Sant Pere 2007. I tampoc em penso perdre la nit del 28 al 29 ni la processó de divendres. Dijous, tant bon punt acabi la presentació de Cultura 21 al Col·legi de Periodistes sortiré escopetejat cap a Reus falta gent. Em reclama l'embruix de Sant Pere.
La Natàlia Borbonès, una de les professionals que més admiro i de qui més he après de l'ofici gràcies al privilegi d'haver-hi compartit redacció durant quatre anys, es desfoga avui amb un article a El Punt sobre tot allò que avui ens inquieta sobre la nostra ciutat: el desastre que han fet amb el Pallol, el nou ajuntament, les jardineres del Mercadal, etcètera. Amb un títol que emula aquell "Temps estranys" de l'Amorós despotrica a tort i dret amb l'estil punyent que caracteritza la cronista. Com sempre la Borbonès és brillant, tant en la forma com en el contingut. En fi, només cal llegir-la. Certament, vivim "Dies estranys".
Ahir en tornar a Reus, després d'uns dies fora, vaig tenir una enorme satisfacció en tornar a veure el Mercadal com m'agrada veure'l: net d'obstacles visuals, en tota la seva dimensió. Les jardineres ja no ocupen l'espai central de la plaça i s'han desplaçat als costats. Allí, almenys a mi, ja no em fan nosa.
Dit això aquesta entrada és per posicionar-me sobre aquesta absurda polèmica per la participació de Ferran Adrià al Documenta de Kassel. Els que critiquen que se l'hagi invitat argumenten que un cuiner no és un artista i no sé quantes ximpleries per l'estil. Ferran Adrià és segurament un dels artistes més importants del moment i és molt possible que les seves aportacions siguin les més netamet artístiques que es podran veure al Documenta. Mentre que el valor artístic de la majoria de propostes del festival seria molt discutible, quan no directament una presa de pèl, en el cas de Ferran Adrià parlem de tot el contrari. És un creador genial, que inventa i reinventa textures i sabors, que té un elevat sentit estètic de l'exposició als plats i que persegueix sempre que les seves creacions no es limitin a proporcionar plaer gustatiu als receptors. Mitjançant el sentit del gust aconsegueix activar la resta de sentits ocults de nosaltres. Adrià crea per alimentar l'ànima dels que tenen el privelgi d'accedir a les seves creacions. I l'art només és art quan neix amb la vocació de transfigurar l'altre. Quan és capaç d'alterar-nos internament, de connectar amb l'inconscient, d'endinsar-nos en la totalitat. Si algú dubta entre si Ferran Adrià és simplement un geni dels fogons o és molt més que això és que segurament té algun problema greu.
Que la Núria Pòrtulas quedi en llibertat és motiu de satisfacció. Una bona notícia que mai s'hauria hagut de produir perquè mai l'haurien hagut d'empresonar. Desitjo que això sigui el final del malson que han viscut i viuen la Núria, els seus familiars i els seus amics. Em temo, però, que l'absurditat de l'estat no permetrà l'arxivament del cas així com així i que la injustícia que s'ha acarnissat amb la Núria encara ens entregui nous episodis. Tant de bo m'equivoqui.
També és una bona notícia que l'Ajuntament de Reus reconegui aquest divendres a persones com l'Ernest Benach, el Ramon Ferran, el Pere Anguera, el Joaquim Mallafré i la Isabel Correig. Els cinc ho mereixen.
Després de veure la vergonyosa portada d'"El Periódico" i els arguments tan prims que fa servir a l'editorial en defensa de la importància d'exercir el vot i llegir l'article del Salvador Giner, en la mateixa línia, al costat mateix de l'editorial he decidit escriure unes ratlles a favor de l'abstenció. De la mateixa manera que s'ha de respectar la gent que creu que ha d'exercir el vot cal respectar i valorar també els que opten conscientment per l'abstenció i no pel vot blanc o nul. Això d'insistir en què votar és un privilegi que tenim en comparació amb altres països o altres èpoques no té absolutament res a veure amb abstenir-se o no ara i aquí. Que les anomenades democràcies occidentals estan en decadència és una evidència i cal urgentment una regeneració democràtica i un canvi radical de model que apropi les decisions al poble. I això crec que només serà possible a mesura que creixi l'abstenció i es posi en evidència que l'actual model ha tocat fons. Hi ha qui fins i tot vol fer creure que exercir el vot és un deure democràtic. Serà un deure pels que creuen en el sistema vigent de partits i llistes tancades però la democràcia té més a veure amb el poder de decisió dels ciutadans que no amb el fet de poder elegir entre determinades opcions diferenciades (cada vegada menys) i limitades. Mentre que en un referèndum els ciutadans decideixen amb el seu vot sobre una qüestió concreta i sabem que els resultats hauran de tenir obligat compliment en les eleccions multipartidistes només pots com a molt creure que els que votes faran el que diuen que faran sense tenir-ne cap garantia. A més, tal com està el pati, es fa difícil creure que els que es dediquen a la política (excepcions al marge) puguin exercir cap mena de lideratge comunitari.
Democràcia significa la força del poble. I escoltant segons quins discursos, com bé diu Enric Casasses, és ben clar que la gent no sap grec. Perquè hi hagi democràcia hi ha d'haver el subjecte que la justifica: el poble. I aquí cada vegada hi ha més massa amorfa i menys poble. La democràcia només serà possible amb la reconstrucció de l'àmbit públic, que no oficial: quan la demòtica passi per davant de la política; quan puguem parlar d'una democràcia radical que parteixi de l'arrel, de la base. Malauradament sembla que cada dia ens allunyem una mica més d'aquest horitzó.
Per cert, que estaria bé que l'equip directiu d'"El Periódico" en comptes de caure en la mentida, l'insult, la demagògia i el simplisme estudiés a fons el sistema electoral cubà. Amb les seves imperfeccions, que segurament en té moltes, en algunes coses és un exemple a seguir. Saben, per exemple, que qualsevol ciutadà pot votar qualsevol altre ciutadà del seu carrer o barri, sigui del partit o no i es postuli o no pel càrrec? Saben que el sistema cubà permet la possibilitat de revocar els càrrecs en el transcurs del mandat si els representants no estan a l'altura de les circumstàncies?
I sobre aquestes eleccions d'avui en particular recomano aquest article de Xavier Amorós a "El Punt". En fa una radiografia perfecta: "em sembla que aquestes eleccions municipals són les que s'han produït amb menys entusiasme, amb més indiferència de les que han tingut lloc des de la restauració del règim democràtic. He procurat llegir el que em semblava més interessant per a mi: les proclames dels partits de Reus, Tarragona i Barcelona i una part d'informació general sobre el tema d'alguns diaris. M'ha semblat endevinar –com a la majoria de lectors i de seguidors dels mitjans de comunicació, em penso– molta fredor, força desinterès, i una fe escassa i esfilagarsada flotant en l'ambient públic. Als polítics, als futurs càrrecs, jo diria que la poca fe se'ls fa evident en la falta d'idees i en la falta d'espurna a l'hora d'exposar les que han segregat. Què han promès tots els nostres polítics que no fos previsible? I quins sistemes per realitzar-ho han apuntat que facin pensar en la feliç execució de les promeses? Ha sortit alguna proposta original capaç d'entusiasmar, d'engrescar? Algú ha suggerit alguna drecera per fer les coses inexcusables i previstes amb gran estalvi de diners i de temps? No; ningú".
De moment la participació és més baixa encara del que ja ho va ser fa quatre anys. Que això serveixi per a la reflexió col·lectiva i per accelerar un canvi de rumb cap a la radicalitat democràtica.
Segons l'edició digital del diari Le Monde aquesta és la probable composició del govern del primer ministre francès, François Fillon, que es constituirà demà:
Premier ministre : François Fillon.
Ministre d'Etat, chargé de l'environnement, de l'énergie et des transports : Alain Juppé (il pourrait également hériter de l'industrie). Affaires étrangères : Bernard Kouchner. Intérieur : Michèle Alliot-Marie.
Justice : Rachida Dati.
Immigration et identité nationale : Brice Hortefeux.
Défense : Hervé Morin.
Stratégie économique et emploi : Jean-Louis Borloo.
Budget (ou comptes) : Eric Wœrth.
Affaires sociales : Xavier Bertrand.
Education : Xavier Darcos.
Recherche et enseignement supérieur : Valérie Pécresse.
Em sento perplex per les notícies que arriben des de Reus sobre els confusos fets de diumenge a la matinada quan una pistola d'un agent de la Guàrdia Urbana es va disparar misteriosament per accident segons la versió oficial i va impactar contra el turmell d'un home emmanillat i que és ben conegut en cercles alternatius de la ciutat. No vaig ser a la concentració d'ahir al Mercadal però gràcies al seguiment que Pobleviu i l'Antoni Veciana fan del cas estic al dia de totes les novetats des de la distància geogràfica. Desitjo que s'aclareixi tot com més aviat millor i que sobretot, fets com aquests, no es repeteixin. Ni a Reus ni enlloc.
La professió torna a bramar aquests dies contra la imposició del sistema de blocs electorals en els mitjans públics i que no permet aplicar criteris periodístics en l'elaboració de les informacions referents a la campanya. Tot queda, però, en comunicats de protesta i mesures com les de negar-se a firmar les peces. D'acord que cal que siguin els polítics els que solucionin i acabin amb aquest atac contra la professió però per part dels periodistes s'hauria d'anar més enllà per forçar el final de la injusta imposició que impedeix als consumidors rebre un producte de qualitat i regit del principi al final per uns mateixos criteris. Altrament, a la pròxima contesa electoral, ens tornarem a trobar amb les mateixes lamentacions i protestes. Hi ha una cosa que es diu insubmissió davant les imposicions injustes. Els periodistes dels informatius dels mitjans públics, de manera coordinada, haurien de desobeir d'una vegada la llei i elaborar les informacions seguint únicament criteris professionals. Només assumint riscos s'acceleren els canvis. I per aquesta causa bé val mullar-se, ja toca. Per la dignitat de la professió i en deferència als receptors de la informació. Acceptar els blocs amb resignació significa acceptar que ens diguin com hem de fer la nostra feina. I això és intolerable i diu molt poc a favor dels professionals que potser no signen les peces però al cap i a la fi s'empassen els minutatges, l'ordre d'aparició dels partits i tot el que comporten els blocs. També ens hi juguem la credibilitat. Ha arribat l'hora de plantar-se.
En un moment de la pel·lícula "El coronel Macià", de Josep Maria Forn, l'Abel Folk, que interpreta el paper de l'aleshores militar de l'exèrcit espanyol, apareix llegint un text de Joan Maragall que apel·la a la unitat dels patriotes de les més diverses ideologies i tradicions perquè sempre guanyi Catalunya. Localitzat l'article, que es va publicar amb el títol de "L'alçament" a "La Veu de Catalunya" el 13 d'abril del 1907, n'he volgut reproduir alguns fragments per la seva força i perquè algunes de les idees que Maragall hi defensa tenen plena vigència cent anys després:
"(...) Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres el secret a l'ànima. I quan una paraula pren son veritable sentit, el popular, quan se torna viva, llavors és quan obra la potència creadora del verb, el fiat diví, i no hi ha potència humana que l'aturi. (...)"
"(...) Suposem que un candidat centralista hagi dit: si no gano por los votos, ganaré por los máusers. Ai! Malaurat! Quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels màusers? Els màusers foraden parets, foraden homes, maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d'això; i en prenen un increment; la sang vessada els dóna una realitat, que pobre d'aquell que s'hi trobi davant d'una paraula ensagnada! Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a entendre una paraula!"
"Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit dir mai allò de "Si tal cosa succeís fins les pedres s'alçarien"? Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric d'una millor manera que abans: de l'única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: això és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava".
"(...) Els partits catalans dividits en la lluita de les idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heus aquí la necessitat de la unió, de l'avinença del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d'una terra! Sagrat montón el de tots els fills d'una mare! Sols d'aquests montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d'independència o reconquista més glorioses, les croades de tota mena i, sobretot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón!
No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? És un alçament..."
Aquest és el títol de l'article que publico avui a EL PUNT. Parlant de mons al revés: la dictadura del pensament políticament correcte ha portat l'esquerra oficial del país a magnificar un vídeo electoral del PP de Badalona, que titllen de racista, mentre l'esquerra francesa, en comptes d'analitzar a fons el per què de la seva derrota electoral, es dedica a criticar les minivacances de Sarkozy. I, per cert, el Salvador Sostres demana el vot per Jordi Hereu en la seva columna a l'AVUI.
Demà s'han convocat concentracions davant les seus d'ICV per exigir la llibertat de la Núria Pòrtulas i denunciar la responsabilitat dels dirigents del partit i en particular del Departament d'Interior en la seva detenció. Continuen intentant justificar l'injustificable i cal dir prou a tanta hipocresia.
La Núria ja porta des del febrer entre barrots acusada de terrorista. Els càrrecs contra ella no s'aguanten per enlloc. La volem a casa!
Manllevo el títol de l'article que Jordi Coca publica a l'AVUI d'avui. Amb molt poques paraules ho diu tot. Els diaris d'avui parlen, i molt, de la nova sacsejada generada per les opinions en veu alta de Pasqual Maragall. La Vanguardia aprofundeix en aquesta informació que signa Jordi Barbeta en el pensament de l'expresident. Defensa que la qüestió catalana només pot quedar resolta en el marc europeu i no en l'estatal. Per la crítica que fa al PSC i a l'actual model dels partits i el discurs que desenvolupa sembla evident que el seu futur polític es troba a l'entorn del Partit Demòcrata europeu. En un article d'opinió el mateix Jordi Barbeta reconeix que el que incomoda de Maragall és que diu les veritats. I assenyala que un país on fa por dir la veritat i només la diu qui ja no té res a perdre o bé té un problema o està malalt.
Els partits polítics catalans han reaccionat a les reflexions maragallianes sense argumentacions sòlides ni meditades com sí ho són les idees plantejades per l'expresident. És una mostra de les enormes contradiccions en què viu la política catalana fins que no es defineixi una nova estratègia conjunta del catalanisme en vista al futur. És clar que per això abans s'hauria de reconèixer que això de l'Estatut ha estat una gran fiasco que a l'únic que ens pot conduir és a un altre quart de segle fent veure que fem. No gosen acceptar el gran error per no posar-se en evidència però en política admetre les equivocacions és fonamental per no tórcer encara més les coses. Cal un cop de timó però sembla que la classe política del país no té ni valentia ni claredat d'idees. Com que no estan capacitats pel debat de les idees s'aferren a l'ortodòxia de pensament i prefereixen tractar Maragall d'estrambòtic o acusar-lo de venjança personal que no entrar a una discussió de fons. Ara que la gent es mira la política des de la distància, si es vol superar l'ensopiment i la falta d'ambició actual per una nova onada d'entusiasme col·lectiu, els partits farien bé de fixar-se en com Maragall és el polític més ben valorat a les enquestes o en com és ovacionat arreu on va. Només cal recordar que va ser aplaudit al concert de comiat de Llach a Verges mentre que Mas i, especialment Montilla, eren escridassats i xiulats.
Demà s'han convocat concentracions davant les seus d'ICV per exigir la llibertat de la Núria Pòrtulas i denunciar la responsabilitat dels dirigents del partit i en particular del Departament d'Interior en la seva detenció. Continuen intentant justificar l'injustificable i cal dir prou a tanta hipocresia. 
