Aquí trobareu una agenda, que s'anirà ampliant, amb els actes d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs que s'estan organitzant en punts molt diversos dels Països Catalans.

El dilluns 3 de setembre arrencarà la nova temporada radiofònica amb poques novetats. El canvi més destacat és el ja conegut relleu de Xavier Bosch per Jordi Basté en la conducció d'"El món a Rac-1", en una emissora que continuarà amb el "Minoria Absoluta" com a puntal. Pel que fa als esports els canvis al matinal de la ràdio del Grup Godó han portat Joan Maria Pou al capdavant del "Tu diràs". Pel que fa a la resta de programació no hi ha canvis importants, tret del fitxatge de Rafael de Ribot, que presentarà un informatiu diari, de dilluns a divendres, de les nou del vespre a les onze de la nit, en una aposta per un informatiu llarg, una de les mancances de Rac-1. Una aposta que, per cert, fa saltar de la graella l'espai "No som perfectes", de Jordi Beltran i Albert Vinyoli.

A can Catalunya Ràdio, en contra dels rumors infundats que aquest estiu situaven Antoni Bassas en altres ocupacions, no hi haurà canvis de fons en el magazin de matí. El "Problemes domèstics" de Manuel Fuentes amplia horari, ara es farà de les dotze a les dues del migdia, fent caure de la graella el mític i clàssic "La solució", de Carles Pérez. L'altra bona nova és que Gaspar Hernández abandona les nits per presentar un espai diari de vuit a nou del vespre: "L'ofici de viure". Segons explica el mateix conductor no es tractarà d'un espai intimista però sí que tindrà per objectiu fonamental oferir eines pràctiques als oients per a viure millor emocionalment. Continuen "L'oracle", amb Xavier Graset; "On vols anar a parar", amb Llucià Ferrer, "El Cafè de la República", amb Joan Barril, Joan Ollé, Pere Mas i companyia, i "Els millors anys de la nostra vida", amb Bernat Soler. Adrià Cuatrecasas debuta a la franja nocturna amb "Fet a posta". Els esports i "El suplement" continuaran sent els principals eixos de la programació del cap de setmana. Pel que fa a les transmissions esportives cal subratllar que a partir d'ara Catalunya Ràdio també oferirà els partits del Reial Madrid.

Per la seva part Com Ràdio parla d'una aposta per professionals de la casa i per accentuar l'esperit municipalista del que va néixer com una xarxa d'emissores locals. Caldrà esperar quins resultats obté la nova direcció de la COM perquè ja se sap que la ràdio és una cursa de fons però confiar el matinal en un desconegut com Oriol Soler és molt arriscat, sinó directament una temeritat. El temps dirà el què.

Desconec, almenys fins al moment, les apostes de les altres ràdios nacionals. Ona FM sembla ser que no té previst variar un model que barreja música, diversió, humor i esports i que en els primers mesos (va engegar el passat mes d'abril) no va aconseguir arrelar. En definitiva, la línia que segueix la ràdio catalana és bastant continuista i conservadora. L'única aportació novedosa i amb èxit dels últims anys és la sàtira política del Minoria. Trobo a faltar més imaginació, més risc, nous formats i nous talents. La ràdio del país sempre ha estat capdavantera i ara, en un marc de canvis accelerats en tots els sentits, necessita urgentment saba nova i més qualitat.

Per cert aquests dies que tothom parla de Xirinacs, cal destacar una faceta de les moltes que tenia i que estava relacionada amb la ràdio i els mitjans de comunicació. Juntament amb Lluís Busquets feia fins fa poc un espai de ràdio sobre passatges de la Bíblia que després la productora Estrader Nadal també va distribuir en format de televisió. I de la mà de Josep Puigbó, als inicis d'Ona Catalana, feia càpsules d'opinió regulars i va participar en un programa de debat en el qual feia d'àrbitre. L'espai era innovador. Seguint els postulats de Xirinacs partia d'un seguit de normes a respectar pels participants, que es comprometien a cercar el consens a partir de la discrepància. Un exercici inèdit i que estaria bé de recuperar en temps de debats en què tothom crida, en què només es busca l'espectacle, o que retalla les possibilitats d'argumentar les coses com fa "59 segundos", que aviat tindrà també una versió catalana a la 2 de TVE.

Amb el seu últim acte de sobirania Lluís Maria Xirinacs és ara encara molt més present entre nosaltres. Els que avui l'hem acomiadat (tant els que érem físicament a Santa Maria del Mar i al Fossar com els que des d'arreu dels Països Catalans hi han estat en esperit) sabem que la seva ànima resideix en el poble català, en aquell subjecte col·lectiu que beu de 1.000 anys d'història i que ell ens esperonava cada dia a reconstruir. De fet és la seva ànima, deslliurada ja de carcassa, la que dóna alè a l'esperança. Com diu, però, la cançó, que esperar no ens allunyi més dels actes. El missatge del Xirinacs és que una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Més enllà de la traïció i de la indignitat de la classe política del país Xirinacs ens apel·la a tots a ser valents, a fer molt més del que fem. No s'hi val a quedar-nos amb la rebequeria, a limitar-nos a creure o pensar que tot és culpa dels nostres governants. Si fan el que fan o millor dit, si no fan el que haurien de fer, és perquè els ho permetem. És l'hora de plantar-se i dir prou. De no delegar més en gent incompetent i que no estima el país i convertir-nos en amos i senyors del destí, d'assumir riscos. I de fer fins i tot molt més del que podem imaginar que som capaços. Sense mística, sense herois malalts d'amor pel seu país estem condemnats al fracàs, a la mediocritat.

La missa d'avui, oficiada per un monjo de Montserrat, ha estat revolucionària en el discurs i en la forma: una clara invitació a la rebel·lió contra l'esclavatge individual i col·lectiu. Ara cal passar dels aplaudiments i els crits a la subversió diària i silenciosa per fer de la nostra pàtria una terra lliure. On la no-claudicació i la dignitat deixin de ser una raresa per esdevenir les coordenades que guiïn i inspirin els nostres actes quotidians.

Com dius en el teu darrer escrit, sabem que estàs en nosaltres, Lluís Maria. I només que hagis dipositat en cadascú dels que t'estimem un polsim de tu no tindrem aturador. Que la teva essència immortal ens nodreixi de la teva força. Que t'escampis en tots i totes. Si fins al moment tots érem tu en un sol home ara milers de persones som porcions de tu. Si en la vida convencional vas fer tant, ara que ets en tantes ànimes, podem capgirar la història. El futur ens reclama. Ara que has decidit encarnar-te per sempre en el poble pressento el despertar definitiu d'una terra que crida llibertat.

La gent de la Fundació Randa han creat aquest bloc que aniran actualitzant amb informació sobre el Lluís Maria Xirinacs, un valent en un país de covards que ens honora amb el seu últim acte de sobirania alhora que ens esperona a deslliurar-nos de 300 anys d'esclavitud. S'espera que tan bon punt se sàpiga s'hi comuniqui l'hora i el lloc del seu enterrament. També recull articles sobre la seva persona i una emotiva esquela.

Trasbalsat i emocionat per la notícia de la mort del mestre i amic Lluís Maria Xirinacs, que m'enganxa a Finlàndia, no sé pas si podré expressar les moltes i profundes sensacions que sento en aquest moment. Fa una estona he rebut un missatge al mòbil informant-me de la mort del Xiri. I tot just ara acabo de llegir per internet les seves circumstàncies. Només una persona genial com ell, amb la seva fortalesa i amb la seves capacitats sobrehumanes, podia marxar com ho ha fet, practicant l'endura a l'estil dels càtars, al mig de la muntanya, volgudament, en soledat i en silenci. Llegint els fragments de la carta "Acte de sobirania" no he pogut contenir les llàgrimes. No són llàgrimes de tristesa sinó d'emoció, d'alegria, d'esperança. Ara som una mica més lliures gràcies a un nou gest individual d'un home que ha dedicat la seva vida als altres i ens deixa ben definida la línia a seguir. Estic molt segur de no exagerar gens ni mica si dic que el Xiri és el català que més ha aportat al pensament universal des de Ramon Llull. Malauradement la seva obra no ha estat mai prou divulgada però algun dia ho serà. A més el Lluís Maria no era un simple pensador sinó que per sobre de tot era un home d'acció, valent, que predicava amb l'exemple fins a límits inimaginables com ho demostra aquest darrer gest solidari. Tots els que hem tingut la sort de conèixer-lo i estimar-lo sabem que hem perdut un dels nostres millors valors però precisament si ha fet el que ha fet és perquè entenia que aquesta era ara la seva millor manera de fer un servei a la pàtria i a la comunitat. El seu acte de sobirania apel·la al nostre deure de fer molt més del que fem i podem. És per tot això que hem de donar-li les gràcies un cop més. I la nostra millor gratitud vers tanta generositat és fer de la no-violència la nostra millor arma per alliberar-nos individual i col·lectivamet d'una vegada per totes. Hem de deixar de ser esclaus perquè la nostra nació també ho deixi de ser.

Avui volia parlar-vos del meu viatge fins a l'extrem del continent, al mar de Barents. Però fer-ho em semblaria una minúcia insignificant davant la magnitud que representa la pèrdua del nostre millor home, del nostre mestre particular de la no-violència. La seva acció hauria de fer reflexionar tots els que han tingut responsabilitats polítiques importants i que amb les seves renúncies des de la transició fins ara han portat el país a l'atzucac actual, a aquesta subordinació continuada que no ens permet superar l'estat d'infant dependent, i al Xiri a marxar abans d'hora, quan encara podia aportar-nos moltes coses més. Però la nostra trista i dissortada pàtria l'ha obligat a aquest final. El millor dels possibles. Perquè un home que mor així només pot ser un home amb una dignitat i una generositat sense límits. Els que el coneixíem ja ho sabíem. Ara cal que els altres se sentin commoguts per una acció com aquesta i entre tots plegats comencem a fer molt més del que hem fet. Perquè podem, volem, hem de guanyar i guanyarem! 

Com ens demana en la seva carta acceptem amb gloriosa admiració aquest final absolut victoriós en contraposició amb la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. La victòria contra l'esclavitud és ara més propera. El darrer acte de sobirania del Xiri és definitiu i a la vegada definitori del que un dia acabarà passant. Ha de marcar i marcarà un abans i un després de la nostra història.  

La notes que ens ha deixat:

Des que som aquí el sol havia estat el principal protagonista. Fins avui els núvols no havien fet acte de presència. Però aquesta tarda, no només ens han ofert una imatge diferent de les tonalitats de tots els verds del paisatge finlandès, sinó que fins i tot han portat pluja, que ja tocava. Tot just fa una estona hem arribat a Rovaniemi, la principal ciutat de Lapònia, i hem pres possessió de l'hotel on farem nit abans d'emprendre un nou rumb encara més cap al nord. Atès que les carreteres són bones, fa bon temps i hi ha poc trànsit hem decidit arribar-nos fins a l'extrem del continent, a la costa del mar de Barents, ja en territori de Noruega. Durant els últims dies hem acumulat ja bastants quilòmetres i algunes hores de carretera que no s'han fet, però, gens pesades. Els paratges naturals de Finlàndia són espectaculars i incomparables. Hem compartit carretera amb els camions que traginen troncs amunt i avall i endinsant-nos per l'interior del país hem comprès perquè parlem d'un dels primers productors de fusta del món. Així com la densitat de població és exageradament baixa la d'arbres és exageradament alta. 

Són dies de descobertes d'un bocí de món fins ara desconegut per a nosaltres. La globalització arriba a tot arreu i també aquí abunden les franquícies i els macdonalds. Tot i això Finlàndia manté, tant per geografia física com social i humana, uns clars trets diferencials. Tot i això sobten certes influències exteriors, com per exemple la passió de part de la població per les harleys i els cotxes americans clàssics, tipus cadillacs. Carretera amunt i avall, des que vam sortir d'Hèlsinki, hem fet parada, entre altres indrets, en alguns dels milers de llacs, poblacions com Porvoo, Kouvola, Kupio, Kajaani i Oulu. A Sonkajärvi avui hem conegut un home al qual li faltava un ull. Tot i que la comunicació ha estat difícil, hem deduït que va ser brutalment torturat pels soviètics després de la Segona Guerra Mundial.

Potser en arribar al mar de Barents aprofitem per submergir-nos una mica i plantar la senyera amb les quatre barres i la bandera de Reus al costat de la que els russos van deixar-hi fa just uns dies. De totes maneres abans tinc pendent una entrevista amb Santa Claus, li he demanat audiència perquè aquest home i jo hem de parlar d'unes quantes coses de vital transcendència per al futur de la humanitat...

La foto que acompanya el post és obra del Gerard Gené. En comptes de penjar les imatges de les places i els indrets més populars que visitem aquests dies a Hèlsinki l'he triat per fugir dels tòpics i perquè el reflex del sol en la cabellera blanca de la senyora serveix per fer-se una idea precisa de la vivacitat i de l'impacte que adquireix la llum en aquest racó de món en aquest punt del calendari. La dona, ja entrada en anys, ja no té res a fer per competir amb la bellesa desbordant de les joves finlandeses que ens fan anar bojos pels carrers però deixa intuir que tenia classe. El retrat està fet a l'interior de la cafeteria Erkberg, oberta al segle XIX, i que és un dels establiments amb més solera de la capital. Tot i els elevats preus ja hi hem esmorzat els dos dies: els croissants són exquisits.

Es nota que a Finlàndia l'hivern és molt dur. La gent, obligada a tancar-se a casa durant molts mesos per la rigidesa del fred, aprofita el bon temps per bolcar-se a les terrasses i als nombrosos parcs de la capital. Aquí ara només és de nit unes hores, aproximadament de les dotze a les tres-quatre de la matinada.

Em sobta que en un país que té un gran accés a les noves tecnologies i en especial a la telefonia mòbil (la gran multinacional finlandesa és Nokia) encara hi siguin operatives moltes cabines de telèfons, que a Catalunya cada cop són més cares de veure, la majoria han estat jubilades, podríem dir que es troben en vies de desaparició. Aquest matí hem visitat el Kiasma, hem contemplat la ciutat des de la torre olímpica, hem passat pel parc on hi ha la famosa escultura en forma d'espectacular orgue dedicada a Sibelius. Hem dinat plats autòctons al mercat de peix del port: salmó, amanida, pans diversos, carn de ren...). Aquesta tarda-vespre continuarem descobrint Hèlsinki i demà emprendrem una ruta en direcció nord fent parada en primer lloc a la regió dels llacs...

A les quatre de la matinada hora catalana, una més a Finlàndia, hem aterrat a l'aeroport d'Hèlsinki. Ja era totalment de dia, aquí es veu que pràcticament no hi ha nit, ja us ho explicaré. Com que hem arribat tan d'hora el dia s'està fent llarg i en aquests moments ja hem conegut molts dels racons més interessants d'una ciutat que presenta ara un aspecte segurament radicalment diferent al de l'hivern. A l'ombra refresca però al sol l'ambient és molt agradable. La gent inunda les terrasses i gaudeix del bon clima. Entre altres coses hem passejat pel port, la catedral, els mercats tancats i a l'exterior i gairebé hem resseguit ja gran part del centre de la capital.
Com vam dir al taxista de Cali que ens va dur de Barcelona al Prat a buscar l'avió intentarem popularitzar aquí el ball de la cirereta, a veure si arrela i triomfem.

Aquesta primera entrega d'aquesta espècie de dietari de viatge acaba aquí perquè no tinc gaire temps de connexió i no m'acabo d'entendre amb un teclat que no fa les ces trencades i que fa els accents i els apòstrofs de manera diferent. Intentaré ser més extens en el pròxim post i penjar alguna fotografia...

El títol d'aquest post bàsicament busca fer dentetes als que com gairebé tothom que conec se senten atrets per la bellesa, almenys exterior, de l'Scarlett Johansson. Evidentment que hauria volgut compartir-hi unes hores de manera més íntima i més intensa i en unes altres circumstàncies més especials. Però almenys puc proclamar que sí, que vaig passar tot un matí amb ella. El cas és que dijous vaig tenir l'oportunitat de viure des de dins el rodatge de la famosa pel·lícula que Woody Allen roda a Barcelona. Dimecres a la tarda em van trucar per fer-hi de figurant i com que no n'havia fet mai  la curiositat em va empènyer a dir que sí sense pensar-ho gaire, tot i que l'endemà em trobés en què m'hauria d'incorporar a la feina ja gairebé a la set de la tarda. Afortundament vaig explicar el perquè de la meva absència i van ser totalment comprensius, cosa d'agrair. Em pensava que em farien sortir així molt de fons en algunes de les escenes però em va sorprendre quan em van triar per acompanyar les dobles d'Scarlett Johansson i Rebecca Hall a una de les taules de la terrassa del costat del MACBA on es rodaria una de les principals seqüències del dia. Em van fer estar allí, al lloc de l'actor que compartia escena amb elles, mentre preparaven l'enquadrament, mesuraven la llum i totes aquestes coses que fan un nombrós grup de gent que criden molt i sembla que treballin bastant anàrquicament però que en realitat ho tenen tot molt apamat i controlat gràcies a un alt nivell d'organització. Des d'aquesta privilegiada posició vaig estar a tocar de l'Scarlett, de la Rebecca i del Woody Allen i vaig sentir les seves converses i el timbre de les seves veus des de ben a prop. Fins i tot, sobretot amb la Rebecca, vaig intercanviar-hi alguna mirada suggerent i algun somriure de complicitat, o això és potser només el que m'agrada pensar. Després em van col·locar a una taula just al darrere de la que seien elles on havia de simular que treballava amb un ordinador portàtil, m'imagino que algun segon o altre de la pel·lícula, molt pocs, això sí, deuré sortir per pantalla. Seguidament i després de repetir moltíssimes vegades la mateixa seqüència em van tornar a encarregar el paper de doble d'un tal Dak fins que ens van portar a dinar a La Pedrera, on s'havia de rodar una altra seqüència. En aquesta no hi vaig intervenir fins que una mica més tard, a la Casa Fuster, em van canviar el vestuari i em van donar les instruccions sobre l'última escena del dia. Simplement havia de sortir acompanyat d'una model per la porta de l'hotel caminant jardinets de Gràcia avall mentre entrava a l'edifici el personatge que interpreta la Rebecca Hall. Va ser una experiència interessant però força esgotadora, això dels rodatges requereix massa paciència. Estic content d'haver-hi participat i ara esperaré amb candeletes l'estrena de la pel·li per poder fardar a tot arreu explicant que hi surto, que vaig estar amb l'Scarlett i tot això. Sigui com sigui crec que el més probable és que el de dijous fos el meu primer i últim rodatge. És clar que debutar en el cine amb un film del Woody Allen no està gens malament, no? 

Tornen les llanternes, els llums de gas, les espelmes, les ràdios de piles, l'anar a les palpentes, les tertúlies a la fresca i les cassolades de protesta. La fosca obligada constata el dependents que ens hem tornat de l'electricitat tots plegats; ens hauríem d'aturar a repensar tot això del progrés tantes vegades mal entès. Aquest lamentable episodi que viu la ciutat de Barcelona és il·lustratiu de tot un estat de coses, la dada segons la qual Catalunya paga el 25% de la factura estatal de l'electricitat i només rep el 15% de les inversions a la xarxa parla per si mateixa. Foscos estan els carrers com foscos són els dies d'un país amb molts reptes i problemes a resoldre, que els nostres grisos governants es demostren incapaços de solucionar. I segur que hi ha qui ha pres bona nota del fàcil que és provocar el caos...

El dia 28 de juliol farà un any de la vaga salvatge dels treballadors de terra d'Ibèria que van provocar una setmana de caos a l'aeroport del Prat. En tot aquest temps no ha dimitit ningú, ningú ha assumit responsabilitats, cap dels sindicalistes i treballadors que van perjudicar a tanta i tanta gent és a la presó. Espero equivocar-me en sentenciar que d'aquí a un any segurament ningú haurà assumit responsabilitats per la indigna apagada que ha afectat la ciutat de Barcelona i ha demostrat la fragilitat i vulnerabilitat del sistema elèctric de la ciutat. Si es permet que capítols tan greus com aquests quedin impunes es dóna peu a que es repeteixin.

Una cosa és que Barcelona es quedi a les fosques, segurament sempre pot passar, encara que es fa difícil de creure si no és en situacions d'excepcionalitat. El que és inadmissible és que es trigui el que s'ha trigat a restablir el servei a la totalitat dels abonats. Voldria negar-me a pensar que tot plegat sigui una maniobra més de les elèctriques per fer-nos creure que sense la connexió amb la xarxa francesa el sistema coixeja. Fa uns estius ja vam viure una campanya d'apagades a les comarques gironines... Però avui el director del degà de la premsa barcelonina ja ho reivindicava com una necessitat que els poders fàctics ens volen vendre com a peremptòria i ineludible.

Finalment ha caigut "El Solitario", segurament era el seu destí. Amb la seva detenció cau un mite, el de l'home sense rostre (o amb molts rostres) que sempre actuava sol, que durant anys ha fet anar de corcoll els millors investigadors policials, als quals tenia totalment desconcertats. Es tracta d'un delinqüent d'aquells d'abans, noble, amb ofici, molt professional, calculador i amb molta sang freda i capacitats fins i tot militars. També tenia certes dots d'artista, atès que dominava l'art de la disfressa. Atracava sempre sucursals de caixes o bancs, mai domicilis particulars ni comerços de manera que es guanyava la simpatia de molts. En el seu cas, a diferència de Robin Hood i d'alguns admirats bandolers, no robava als escanyapobres per retornar els diners robats als que més ho necessiten sinó que ho feia perquè aquest era el seu modus vivendi. Però tot i així això de robar bancs no és altra cosa que confiscar-los-hi el que ells s'han apoderat abans gràcies a un sistema que es fonamenta en l'usura. Se li atribueixen tres homicidis: els d'un policia local i dos guàrdies civils. I per dur que pugui semblar dit així aquestes morts són coses de l'ofici. Tant els lladres com els serenos saben al que s'exposen quan decideixen fer l'opció de vida que fan. Però, ara, amb la detenció del solitari cau el seu mite. Ara ja té cara i sabem qui és. Ara bé, per a mi el solitari sempre serà l'home aquell amb barba postissa, perruca, ulleres i panxa que quedava enregistrat per les càmeres sortint tot tranquil dels bancs un cop la feina feta. Ha perdut la batalla, no sempre es pot guanyar, i ara segurament passarà la resta de la seva vida o la major part de la que li queda entre barrots. Això també són coses de l'ofici. És clar, però, que potser algun dia no molt llunyà en podem tornar a tenir notícies. I és que el deure de tot pres, sigui culpable o no, és cercar la llibertat. I coneixent les dots del solitari és molt probable que intenti, qui sap si amb èxit, la fuga. Dit tot això també cal felicitar els responsables policials que finalment l'han caçat. Ens han robat un mite popular però han complert amb la seva feina i han demostrat que també hi ha policies que són bons professionals. Però, sigui com sigui, un sempre tindrà predilecció pels bandolers. I ningú pot negar que té més mèrit el que ha fet el solitari que no la seva detenció. La desproporció de mitjans i d'efectius entre ell i els altres és abismal: David contra Goliat.

Després de setmanes de tensió preparant els exàmens, els materials a presentar i tota la pesca avui s'ha conegut l'esperada notícia. I ha estat positiva. La meva germaneta, la Jordina, ha superat el tall i ha aprovat les oposicions. S'ha fet amb una de les 250 places per a professorat de llengua i literatura catalanes a secundària que convocava el Departament d'Educació, cosa no gens fàcil tenint en compte l'elevada xifra d'aspirants i les poques convocatòries que s'han fet en els últims anys. El d'avui és per tant una dia d'enorme satisfacció, a la família estan tots que desborden felicitat i encara no s'ho acaben de creure. A casa meva i amb raó sempre hi hagut certa desconfiança cap als tribunals i coses per l'estil. Ja se sap que en els temps que corren això d'aconseguir una feina del que t'agrada i que a sobre t'aporti una estabilitat laboral absoluta és un privilegi. Me n'alegro moltíssim per a ella, sé que s'ho mereix i porta temps ja bregant per instituts i aules. La docència a vegades proporciona grans alegries i t'omple enormement; però, massa cops, la dura realitat també fa que et plantegis si tot plegat val la pena. En el seu cas estic segur que sí, que valdrà la pena aquesta aposta professional. Sé de la seva vocació per transmetre als més joves la passió per la nostra llengua i per la nostra literatura. I estic segur que la docència mai l'apartarà de la recerca. I és que sense investigació no es generen nous coneixements.

No m'allargo més perquè em sembla que ara arriba amb pastes del Jordà i una ampolla de xampany per brindar per la bona nova. I espero que un dia d'aquests caigui algun dinar o sopar de celebració al Rincón de Diego o al Bresca de Cambrils... Bé, ho dic per donar idees a una senyora a qui a partir d'ara també li podrem fer conya, que no escarni, amb això que ja és funcionària...

Quan aquest matí he llegit La Vanguardia ja he pensat que durant el dia d'avui Josep Piqué presentaria la dimissió. Estava cantat. Ha aguantat massa i la paciència té un límit. Un dia, a Madrid, Piqué ja va renunciar a la presidència del PP a Catalunya. Aleshores, Mariano Rajoy el va frenar. Era després que digués públicament que el PP necessitava cares noves. Rajoy el necessitava per no esdevenir un líder sense capacitat de lideratge, segrestat pels aznaristes. Piqué, tot i intentar-ho, mai va aconseguir allò de marcar un perfil propi, allò d'esdevenir destinatari del llegat de Francesc Cambó, perquè el que dictaven, feien i deien des del carrer Génova feia inviable la credibilitat del discurs de Piqué. Que Acebes es plantés sense avisar a la seu de Barcelona per imposar una direcció paral·lela per dissenyar l'estratègia electoral és evident que no buscava altra cosa que el que ha passat, fer saltar Piqué. Els aznaristes se n'han sortit, o potser més aviat s'hauria de parlar de zaplanistes directament. De fet, va ser Aznar qui en el seu dia va fitxar Piqué per a la política. Ara caldrà veure quins resultats obtenen a les generals a Catalunya i quin paper assumirà el PP en un territori que vulguin o no sempre els serà hostil. De moment sembla que no hi ha opcions que torni Vidal-Quadras, els noms a l'alça són els de Daniel Sirera, els germans Fernández Díaz i el de García-Albiol, que déu n'hi do. Però veient la manca total de visió estratègica d'Acebes, Zaplana i companyia tot és possible. Tot i que s'havia de ser il·lús per pensar que es podia convertir en hereu de Cambó Piqué ha demostrat, que tot i les enormes dificultats amb què ha topat, s'ha mantingut ferm en intentar la proesa que s'havia fixat. Cal recordar que el de Vilanova fins i tot va gosar intentar que el PP català disposés d'una caixa pròpia. Ara les dimissions de la gent del seu entorn poden afegir-se a la llista i ja veurem què passarà amb el grup parlamentari. Què farà l'encara més rebel Montserrat Nebrera? Tornaran algun dia a la primera línia política històrics com el tortosí Josep Curto defenestrat per Madrid però també per Piqué i que té dispositades les esperances en què Rodrigo Rato algun dia posi seny on ara per ara només hi ha vísceres i alta miopia política? Algú podrà redreçar algun dia les coses? Serà mai més civilitzada la dreta espanyola? 

Carod-Rovira diu ara que la pèrdua de vots d'Esquerra es deu al no a l'Estatut. Realment es pot viure tan allunyat de la realitat? Algú s'imagina la patacada electoral d'Esquerra si, a sobre, no s'haguessin posicionat pel no en aquell fatídic referèndum? Per cert, que Carod, uns dies abans de la consulta popular, va dir allò que el no era el vot de l'espanyolisme, en una falta de respecte impressionant a la gent digne d'aquest país que va dir no perquè aquest era l'únic vot digne possible. He de confessar que en un determinat moment vaig confiar en Esquerra i en especial en Josep-Lluís Carod-Rovira, fins i tot em em vaig sentir seduït pel seu discurs. És clar que allò era quan La Vanguardia l'obsequiava sempre amb semàfors vermells i quan precisament va aconseguir els seus millors resultats electorals. D'ençà que parla de catalanisme de pluja fina, que diu que a la independència s'hi arriba per fases, que no és capaç de marcar cap mena de perfil propi que el desmarqui de Montilla i coqueteja amb una gent molt poderosa a la qual mai ha votat ningú que els Godó li han permès accedir a la selecta llista dels semàfors verds. Algú molt savi em va aconsellar un dia que desconfiés sempre d'aquells a qui La Vanguardia dóna semàfors verds i que, en canvi, intentés aprofundir en el per què dels semàfors vermells. Tenia més raó que un sant. En fi, tenint en compte que l'alternativa de Puigcercós és encara molt pitjor, que Carretero hi faci més que nosaltres.

En un altre ordre de coses aprofito per donar la benviguda a la blocosfera a Salvador Palomar. Es tracta del bloc d'una veu autoritzada i de la qual ara podrem gaudir més sovint. Comença reflexionant sobre la festa major. El seu títol ja és tota una declaració d'intencions: La teiera. Cultura i lliurepensament.