El Brasil publica el balanç final sobre els crims de la dictadura, però no fa net
Deixa un comentariFinalment ha sortit a la llum. La Comissão Nacional da Verdade (CNV), després de 2 anys i 7 mesos de treball, ha publicat l’Informe definitiu sobre els crims comesos pel regim de miliar al Brasil entre el 1964 i el 1985. En 3 volums i 1.300 pàgines, la CNV ha contat les històries de l’horror polític, comptabilitzant 434 víctimes mortals o desapareguts i 377 responsables, entre caps d’Estat, policies, metges i militars acusats de crims contra els drets humans, 191 dels quals encara estan vius.
La CNV, però, no ha rebut poders per a obrir processos criminals contra les persones que comprovadament varen cometre alguna mena de crim en nom de l’Estat. El principal obstacle es troba en la llei de l’Amnistia, publicada al 1979, en plena dictadura militar, que concedí el perdó tant als militars com als militants d’esquerra. Una sentència del Tribunal Suprem Federal del 2010 avala que aquesta amnistia s’ha d’aplicar tant als crims comuns com a les tortures.
El País-Catalunya s’ha fet ressò de la publicació de la CNV d’aquesta setmana i ho ha divulgat, en català (!). No és que aquest mitjà de comunicació sigui precisament sant de la nostra devoció, per la visió que té i transmet dels nostres països (sic), tot sigui dit. Però donada la trascendència del tema, us col·loquem a disposició l’enllaç de la notícia: El País – Catalunya: El Brasil fa recompte i mostra els crims de la seva dictadura.
Per altra banda us refresquem la memòria sobre què és la CNV i sobre què va ser la Dictadura Militar al Brasil, doncs aquest 2014 precisament s’han acomplert 50 anys del cop d’estat que donà pas a aquell nefast règim polític per als drets humans. No oblidem que la CIA, avui de nou als diaris per la pràctica de tortura a Guantànamo, també col·laborà als amb les dictadures a l’Amèrica Llatina, mitjançant l’Operació Condor, neutralitzant brutalment milers de persones més o menys vinculades amb l’esquerra política.
Al 2012, el govern del Brasil designà un grup de juristes i professors per a integrar la denominada Comissão Nacional da Verdade (CNV). Aquesta comissió ha tingut per objectiu realitzar investigacions sobre diversos crims comesos per l’Estat brasiler entre els anys 1937 i 1985, període que abarca diversos règims polítics, amb interès especial pels crims comesos durant la dictadura militar del 1964 al 1985.
Les principals accions de la CNV s’han centrat en la consulta a una série d’arxius mantinguts fins ara en sigil, així com cridar a deposar persones involucrades en presons, tortures i morts, sigui com a víctimes, testimonis, o perpetradors.
50 ANYS DE LA DICTADURA MILITAR AL BRASIL)
Entre el 31 de març i l’1 d’abril del 1964, tropes de l’exèrcit prengueren el control del país, enderrocant el govern democràtic del president João Goulart, amb el pressumpte suport de la CIA, i amb la justificativa d’antecipar-se a una pretesa confabulació colpista comunista.
Si bé als primers anys es pretenia que el nou règim fos transitori, al 1968 es convertí en una dictadura plena amb el “Ato Institucional nº5“, decret militar que donà plens poders a les forces de l’Estat per a la repressió més dura i que accentuà els enfrontaments amb la guerrilla urbana i a la selva. Començaven els “anos de chumbo” (anys de plom, del 68 al 73), un dels períodes més sinistres de la història política del país, que deixà un regueró d’assassinats, desaparicions, presons, tortures, deportacions i exili d’opositors polítics i intel·lectuals.
Als anys 70, els règim dictatorial brasiler també col.laborarà en l’anomenada Operació Cóndor, que articulà les diferents dictadures a l’Amèrica Llatina amb la CIA per a neutralitzar brutalment milers de persones més o menys vinculades amb l’esquerra política. Es constituí en una organització clandestina internacional per a la pràctica del terrorisme d’Estat, en una escala fins aleshores mai vista a la regió.
En els seus 21 anys de durada, la dictadura militar al Brasil (1964-1985) fou presidida per diversos generals. Hom pot observar una calculada distensió en pràctiques com la tortura i la censura als mitjans de comunicació amb el govern de Geisel (1974), primer i, en la llei d’Amnistia, amb el de Figueiredo (1979), després; en un lent i gradual procés cap a la redemocratització que no es completà fins al 1985, quan els civils finalment pogueren retornar de forma plena al poder.
El període dictatorial coincidí amb una fase d’intens creixement econòmic, l’anometat “milagre econômico brasileiro” si bé amb un marcat endeutament nacional i un gran cost social per a les classes més desfavorides. Indicadors com la mortalitat infantil, la pobresa, la concentració de riquesa i de terres també s’accentuaren, exacerbant la desigualtat en un país amb un ja de per sí esborronador “deute històric“. Malgrat que els militars varen fer algunes concessions en alguns drets socials dels treballadors, el període estigué marcat per la flagrant opressió dels més elementals drets civils i polítics, dentre els quals els drets al vot, a les llibertats d’opinió, d’expressió, de reunió i de manifestació.