Després de les municipals, tot i guanyar a Catalunya, a l’independentisme li ha quedat un cert regust amarg. S’ha guanyat, pero no prou. D’alguna manera l’independentisme ha perdut ‘momentum’, el que en anglès en diuen “allure” (encant, fascinació, seducció, atractiu).
Ha faltat saber transmetre il·lusió, que d’altres candidatures han sabut canalitzar millor. El que li cal a l’independentisme (de dretes, d’esquerres i del mig) és saber transmetre el que realment significa la independència, l’oportunitat de fer un país millor, no només (o necessàriament) perquè serà català (això ja se sobreenten) sinó perquè és nou, perquè el farem nosaltres, perquè el farem a la nostra manera, perquè, ara sí, podrem dir allò que deia el poeta “tot està per fer i tot és possible”. Però sense independència, senzillament, res és possible, només l’anar fent. Cal il·lusionar la gent a fer un nou país, cal fer veure a tots aquells que volen un canvi que és l’única revolució possible.
Els següents articles en fan una analisi més acurada.
Xavier Sala-i-Martín
27 de maig de 2015
L’economista Xavier Sala-i-Martín ha afirmat que “les eleccions no les guanya qui té raó o qui fa les coses bé, sinó les guanya qui fa trempar els seus i qui els excita. I aquí hi ha hagut uns que han fet trempar, i uns que no. El PP ha fet destrempar, el sobiranisme no ha fet destrempar però tampoc ha fet trempar, han estat tous, i n’hi ha hagut uns que han fet trempar.
Agustí Colomines
26 de maig de 2015
Una bona pregunta que es fa, i que és la clau de volta de tot, ja que el “perill” vindrà de les “esquerres espanyoles”, no pas de la dreta.
Qui s’ha de fer més preguntes, però, és l’esquerra independentista. ¿Per què, tot i augmentar significatiment la seva representació al consistori barceloní, no és capaç de ser alternativa a CiU? ¿Per què no absorbeixen el descontentament i en canvi perden electors a favor de Colau? Per dir-ho en els termes ideològics que agraden tant, la dreta nacionalista és un mur contra la dreta unionista mentre que l’esquerra independentista no ha aconseguit ser la majoria alternativa per derrotar “l’enemic a batre” per tothom, CiU, i contenir els que celebren el seu triomf davant Trias al crit de “Sí se puede”, que ja sabem què vol dir i a qui representa.
Pere Cardús
26 de maig de 2015
(…) Batalla de Barcelona a banda, les eleccions de diumenge han reforçat l’independentisme. I ho han fet sense gaires matisos. És cert que hi ha zones del país que encara són massa impermeables a la crida a l’aventura independentista. Però la majoria que dibuixen els resultats és sòlida i ho pot ser encara més el 27 de setembre. Ara, els bons resultats del sobiranisme i els mals resultats de l’unionisme no ens han de fer relaxar aquests quatre mesos trepidants que vénen. CiU ha caigut menys que no podia haver caigut per la factura del cas Pujol i la responsabilitat de govern en un moment de crisi. ERC ha començat a penetrar a l’àrea metropolitana. I la CUP creix amb força i sap obrir forat a tot el país. I tanmateix no hi ha res guanyat. Anem pel bon camí, però cal assegurar unes quantes coses.
Ahir Xavier Sala i Martín parlava de la necessitat de fer trempar per mobilitzar electoralment l’independentisme social. (…) No n’hi ha prou de tenir la llista de raons més llarga de totes. No n’hi ha prou de tenir tota la raó del món.Cal saber transmetre el desig, l’anhel, l’esperança i el somni de fer un país millor. Cal saber transmetre que l’únic canvi real de la situació horrible que vivim és la independència.I per fer-ho, cal transmetre confiança. Tot al contrari del que passa amb les batalles de partits que, com més ens acostem al 27-S, més fortes seran.
(…) Amb tot, queda clar que aquestes eleccions han estat positives a grans trets perquè han demostrat que l’independentisme es consolida i que la voluntat de canvi ha pogut més que la societat narcotitzada i corrupta a les Illes i al País Valencià.(…) Però el risc més gran i més immediat és ara aquesta incapacitat de fer trempar per culpa de batalles d’interès exclusivament partidista. Si abans del 27-S la gent de Pablo Iglesias a Catalunya sap construir una opció a imatge i semblança d’això que ha passat a Barcelona, les possibilitats d’un resultat clar sobre la independència trontollaran. Esperem que els màxims responsables dels partits sobiranistes entenguin que lluitant entre ells potser algun aconseguiran uns quants vots més, però l’independentisme no serà atractiu i no creixerà com cal que ho faci el 27-S. Vinga, va. Que no hi ha res més seductor que la generositat.
Míriam Nogueras. Empresària
29 de maig de 2015
“El deure democràtic de tot govern és donar resposta a les inquietuds dels ciutadans”. La frase és molt bonica, sí, però, a la pràctica, tenim gaires polítics que compleixin el deure? A Catalunya no tenim trens en condicions. Mentre el transport que han construït per a nosaltres arriba al col·lapse (21 de maig del 2015, 200 trens aturats entre les 06.45 i les 07.50, milers de persones atrapades als combois), al de Madrid hi posen wifi. Tu, Rajoy, no m’agrades. I tampoc m’agrades tu, Montilla, que has generat un deute permanent de 200M€ anuals en una línia 9 encara embrionària. 200 milions d’euros anuals que paguem per mantenir una estació fantasma. Una línia 9 que s’ha encarit 7 vegades (!!!) el seu cost inicial. I encara el Sr. Collboni, que tampoc m’agrada, té la gosadia de dir públicament que el seu partit va deixar una Barcelona sanejada (què diu, ara? Vegeu aquest document). No volia entrar en el debat de si els polítics es pensen que som imbècils, però hi entro. Hi entro perquè penso, sincerament, que la resposta a la pregunta “per què nassos fan el que fan molts polítics?” és, senzillament, perquè es pensen que la gent som idiotes. I ara que parlem d’idiotes, deixeu-me recordar-vos que a l’antiga Grècia els polítics eren aquells que es preocupaven per la ciutat, per la vila, per la gent. Van, però, començar a aparèixer personatges que no es preocupaven precisament pel bé comú i pel benestar i la felicitat dels vilatans i ciutadans. Només es preocupaven pels propis interessos. Es dedicaven a la política per beneficiar-se’n personalment sense importar-los un rave ni la ciutat, ni la vila ni la gent. Doncs a aquest grup de gent interessada i desvergonyida (us sonen aquests personatges?) els van anomenar IDIOTES.
No us sabria dir si avui tenim més idiotes o més polítics, però sí que us puc assegurar que sobren idiotes. I ja que parlem d’idiotes, comparteixo amb vosaltres una frase que va dir fa uns quants dies una dona que tampoc m’agrada. Alicia Sánchez-Camacho ens va deixar anar que “no necessitem cap monja que ens ajudi”. Senyora Alicia, deixi’m que li digui que sí que necessitem aquelles monges que, com Sor Lucia, es preocupen per la gent i el benestar de tots, i no per tenir més o menys fiscals de confiança. El que no necessitem són idiotes que s’encarreguen de mantenir altres idiotes que, en nom de Déu, estan banyats en or i es dediquen a enviar SMS en les vigílies electorals. No us penseu que no m’agrada ningú, no! Hi ha polítics que m’agraden. M’agrada en Mas, m’agrada en Jordi Turull i m’agrada la Neus Munté. M’agrada en Junqueras, en Marc Sanglas i la Marta Rovira. I també m’agrada molt en David Fernàndez. M’agraden perquè, tot i tenir molts idiotes al costat, segueixen fermament el seu compromís amb els qui fa anys que demanem un cop de timó. M’agraden perquè aparquen el “jo” i practiquen el “nosaltres”. M’agraden perquè quan algun idiota ens acusa de nazis o etarres, ells surten a defensar-nos. M’agraden perquè quan un idiota ens prohibeix votar, ells ens posen urnes. M’agraden perquè, malgrat les diferències que hi ha entre ells, són capaços de definir un full de ruta plegats. M’agraden perquè ells sí que estan complint el deure democràtic de donar resposta a les nostres inquietuds.
L’article del director
27 de maig de 2015
Hi ha una frase d’aquestes que m’agrada col·leccionar que diu que “un pessimista és un optimista informat”. Després de les eleccions del 24M no sé si he deixat d’estar informat i el meu pessimisme -gens habitual en mi- s’ha tornat una malalatia crònica o bé vaig en direcció contrària a la resta del món (no de tot, però sí de bona part). Llegeixo i sento declaracions eufòriques que el procés és més viu que mai, que tornem a tenir trempera, que això del 27S, cas que es fes, ho tenim guanyat. No ho veig així. Més aviat penso que no anem bé. Gens bé.
Des de la gran manifestació de 2012, el país semblava anar majoritàriament en una direcció: la de la consecució de l’Estat propi. Des que els partits polítics van agafar, sobretot l’any passat, les regnes del procés, aquest camí, que abans semblava planer, s’ha tornat tortuós i, fins i tot, jo diria que en algun moment del camí ens hem perdut i hem reculat. Després de les eleccions de diumenge i malgrat l’augment d’ERC, les CUP i que CiU va aguantar prou bé la previsible patacada trobo que el procés s’ha afeblit. És més, no tenim majoria per aconseguir, valgui la redundància, una majoria independentista al Parlament després del 27S. No en som prou.
Des de 2012 fins l’ensulsiada convergent-republicana prèvia al 9N que va estar a punt d’engegar-ho tot a rodar, el país ha canviat la prioritat de l’eix polític. Durant dos anys ben bons, l’eix de la política catalana el dominava la confrontació de dos models: l’independentista vers l’unionista (amb això tan estrambòtic del federalisme donant saltirons per allà enmig). Aquestes eleccions, però, han demostrat que l’eix nacional s’ha esquerdat i s’ha tornat al vell esquema de dretes-esquerres. Una dicotomia que no li va bé al país però que convé, i molt, a certes forces polítiques -com Iniciativa i els socialistes- que havien quedat fora de joc en aquell escenari de dialèctica política.
Tornem al vell binarisme vestint-ho de “nova política”, quan en realitat les “noves” formacions són cavalls de Troia trufats de representats de la vella política, gent d’EUiA (o sigui del PSUC-ViU o sigui del PCC bàsicament), del PSUC, d’Iniciativa, de formacions verdes no reeixides i d’un munt de veterans exsocialistes que ja no se sap si han estat adoptats per ERC o si li estan xuclant el cervell a la formació republicana.
La construcció d’un país nou se cimentava, en un primer estadi, en l’acord entre el centre, la dreta i l’esquerra en fer junts el camí, ni que fos per un acord de mínims. El pas històric no el dóna ERC, que sempre ha defensat coherentment la independència, el dóna Convergència (ja veurem si Unió), que evoluciona del catalanisme autonomista al ple sobiranisme i d’aquí a la independència. Ara, però, des de diumenge a la nit hi ha un esforç polític i mediàtic per presentar Convergència com una mena de dimoni banyut que s’ha d’esborrar del mapa, perquè és un fre pel procés de canvi… social.
Els que defensen la necessitat d’un canvi de model social (i treuen a la llum tots els tòpics de la dreta més rància) no disparen a Catalunya contra el PP, no expliquen que l’escanyament econòmic que ha obligat a fer les retallades a CiU l’ha provocat el PP. Per què? Perquè les pròximes eleccions són al Parlament de Catalunya i en un escenari on la confrontació és entre esquerres i dretes, la dreta hegemònica la representa CiU (tot i que conec molts dirigents de CiU que no s’identifiquen amb aquesta etiqueta).
D’un plomall, el viratge cap a l’esquerra es fa obviant que la solució als problemes de Catalunya és la independència no pas que a Madrid governi Podemos o el PSOE (ja no dir Ciutadans). Què ens hem begut l’enteniment? ERC i les CUP es troben atrapades en aquesta dialèctica sense que se’ls hagi sentit exigir als representants de “la nova política” si volen o no la independència. No serveix de res afirmar que s’està a favor del dret a decidir. Aquesta pantalla els catalans ja l’hem passada. Ja prou d’indefinicions. O s’entén que la solució pel país -la social, l’econòmica i fins i tot la política- és la independència o es defensa el contrari. Clarifiquem el panorama i sabem, així, com tenim realment el maracador. Ens podrem comptar.
És autoenganyar-se comptar Podemos o Barcelona en Comú entre els partidaris de la independència quan els seus líders han dit coses contradictòries (uns que sí, uns altres que no…). Si no ho fem, si d’aquí al 27S no treballem a fons els motius per defensar la independència, haurem perdut la millor oportunitat que hem tingut en 300 anys. No n’hi ha prou en aixecar cartolines, fer fileres o posar-se samarretes. Cal deixar d’obeir com un xai i fer proselitisme porta a porta, un a un, entre els nostres conciutadans per fer-los saber que podem canviar Catalunya però només si abans canvíem la nostra relació amb l’Estat espanyol. La resta és una immensa pèrdua de temps.
Gabriel Rufián. Diplomat en Relacions Laborals (UPF). Membre de Súmate
28 de maig de 2015
En l’estiu de 1925 s’estrena la Quimera de l’Or. Una de les més reconegudes i iconoclastes pel·lícules de Charles Chaplin, amb una de les més reconegudes i iconoclastes escenes de la història del cinema. Un Chaplin desesperat i atrapat en una cabanya, decideix menjar-se la seva pròpia bota. En la seva imaginació, la sola es converteix en un filet i els cordons en fideus. Expliquen que durant la projecció d’aquesta escena es donava una significativa circumstància a les sales. En la platea, la zona més cara, la gent reia obertament. En l’amfiteatre, una zona intermèdia i encara acomodada, els espectadors somreien timidament. I en el galliner, la part més allunyada i que albergava a les classes més humils, la gent callava, plorava o se n’anava. Per què ho feien? Perquè les reaccions eren tan diverses? La resposta sembla òbvia. Perquè els dolia el que veien. Perquè es veien a ells mateixos. Perquè tenien consciència de classe. En aquelles sales, cadascú era plenament conscient del seu lloc al món. Com riure enfront del teu propi dolor? I 90 anys i una de les pitjors crisis en la història recent després, la gent torna a ser conscient del seu lloc al món. Torna a ser conscient del seu propi dolor. I creguin-me, no hi ha mecanisme de canvi més potent que identificar el dolor i transformar-lo en acció política. Heus aquí l’èxit de les noves candidatures ciutadanes com BEC i els nous líders polítics com Colau.
En una ciutat que compta amb una dels carrers capdavanters en desnonaments a nivell estatal (Carrer Perafita de Ciutat Meridiana) han sabut interpel·lar a una ciutadania absolutament destrossada per la crisi. I això no és un cop per a l’independentisme. És una oportunitat. Però per a això, una part important del mateix ha de deixar de costat la bandera. Ha de ser conscient que la gent no menja pàtria. I ha d’articular discursos inequívocs de transformació social. Heus aquí la via. I heus aquí la victòria. És el moment polític del procés.
La victòria de Colau a Barcelona ha sumit en una certa consternació i malenconia a una part de l’independentisme. Potser aquell independentisme més presidencialista. Però a diferència d’alguns anàlisis pessimistes, molts ho veiem com una oportunitat. Primer perquè encara que certament ambigua, la candidatura de Colau mai no s’ha mostrat contrària al procés. Segon i més important perquè la victòria de BEC, marca el camí a seguir a l’independentisme fins al 27S: discurs social, discurs social i discurs social. I és que hi ha una evidència que molts venim defensant fa temps.
Podeu continuar llegint l’article aquí
Gabriel Rufián. Diplomat en Relacions Laborals (UPF). Membre de Súmate
28 de maig de 2015
Els resultats a les municipals, tot i ser positius per als partits sobiranistes, han deixat certs dubtes sobretot arran del que ha succeït a la ciutat de Barcelona. En aquest article, Gabriel Rufián, membre de Súmate, hi aporta el seu punt de vista i no hi veu pas un “cop” a l’independentisme, “sinó una oportunitat”. Una oportunitat per articular nous discursos, de transformació social, per ampliar la base social en favor de l’Estat propi. Perquè “l’eix social i l’eix nacional, són indivisibles, són un”, com escriu Rufián, i no hi ha res més revolucionari que crear un nou país.
28 de maig de 2015
Jordi Lleal i Giralt. Aparellador
Quin tsunami ha bategat sobre el món polític i social, tant a Catalunya com a Espanya! Han irromput amb molta força partits i coalicions de diferents tipus que han arrasat els partits de sempre. Alguna cosa està canviant, i hi ha qui no se’n vol assabentar com el Don Tancredo Mariano Rajoy, que no s’ha mogut ni un mil•límetre, amb tota una colla de barons que salten del vaixell que s’enfonsa. Hi ha a casa nostra un partit, ICV, que es fa l’harakiri, i serà engolit i dissolt fins a desaparèixer, per Barcelona en Comú i altres grups. Gemma Ubasart, acompanyada per la Camats, s’equivoquen, i llançades cap amunt, tocant el cel per la victòria a Barcelona, propugnen l’entesa per a les eleccions del 27-S, i fer fora Artur Mas, sense entendre que les municipals i les autonòmiques no són el mateix, ni tenen les mateixes preferències polítiques. L’auge dels moviments populars com Podemos no és només pels desnonats, aturats i emprenyats amb el sistema, també s’hi han afegit molts ciutadans de classe mitjana que amb la crisi s’han proletaritzat. ERC i la CUP han fet un salt amunt espectacular, però ara estaran expectants i seran prudents a l’hora de fer segons quins pactes, amb segons quins partits o agrupacions als ajuntaments, per no quedar “tacats”, tenint en el seu horitzó el 27-S. Que no s’equivoquin els que fan l’anàlisi de què està passant, això es mou i de veritat. El senyor Anton Costas, president del Cercle d’Economia, persona intel•ligent i amb una mirada àmplia sobre què es mou aquí i a Espanya, ha llegit i copsat els resultats de les eleccions i declara que no s’alarma, que té il•lusió de futur i que és necessari que es facin reformes urgents en la dimensió social. El PSC continua en davallada, i sembla que no han captat què els està passant. Ciutadans, envalentits pels resultats a Espanya, aplica la mateixa medecina a Catalunya i s’equivoca. CiU es manté amb dificultats, amb alguns fracassos escruixidors i sonats a Barcelona i Badalona. El PP català ha perdut bous i esquelles, amb un Alberto Fernández momificat. A la seu del carrer Urgell l’ambient deu estar ben escalfat. Quin panorama, això es mou!
L’ANC i Òmnium Cultural han valorat aquesta setmana els resultats de les eleccions municipals de diumenge. Jordi Sànchez i Muriel Casals, els presidents de totes dues entitats, van dir que estaven satisfets perquè l’independentisme n’havia sortit reforçat. Sànchez, nou president de l’assemblea, va ser interpelat pels periodistes sobre com caldria encarar la dificultat de penetració de l’independentisme a l’àrea metropolitana. Mireu la seva resposta en aquest vídeo de Vilaweb TV.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!