Hèctor López Bofill. Professor de Dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra
20 de maig de 2015
Una de les principals hipoteques amb les quals ha de carregar el procés consisteix a confiar el canvi de règim a la classe política que ocupa el sistema institucional de l’autonomisme. La paradoxa l’estem constatant amb un cert estupor aquests dies de campanya electoral per escollir els regidors dels nostres municipis. Per bé que suposadament ens trobem a punt de consumar els passos definitius cap a la independència nacional, les properes eleccions del 24 de maig no s’han plantejat en cap moment com un aval democràtic cap al nou marc polític. El context és molt diferent, per exemple, de les eleccions municipals d’abril de 1931 que van posar fi al règim de la restauració borbònica, van propiciar la II República espanyola amb previ gest de ruptura del president Macià tot proclamant la República catalana en un acte d’audàcia del qual ha viscut l’autogovern català fins l’actualitat. Les municipals del proper diumenge podrien haver adquirit un caràcter similar, un caràcter “plebiscitari” per dir-ho en la terminologia de moda en el catalanisme, però no ha estat així, i no ho ha estat deliberadament per la voluntat dels partits sobiranistes que han protagonitzat el període autonòmic els quals continuen fent com sempre: demanar el vot per a ells per col·locar el màxim de personal polític en les institucions locals articulades sota el sistema constitucional espanyol de 1978 (municipis, consells comarcals i, no ho oblidem, diputacions provincials). Ítaca està molt bé però com més es pugui gaudir de la quota de poder del règim vigent, millor. Aquells que reclamaven tant “la llista de país” a la tardor de l’any passat han fet alguna mena d’esforç per forjar “llistes de país” municipals que permetessin calibrar el suport electoral al procés? L’esquerra independentista ha treballat per centrar el debat electoral en l’eix nacional o s’ha lliurat a atiar l’eix social amb connivència amb l’esquerra unionista?
El cas més feridor per la seva rellevància és sens dubte el de Barcelona. En la campanya de Trias, al meu parer, s’ha pogut observar una bona dosi d’aquesta actitud gairebé esquizofrènica: d’una banda esmorteir el debat sobre la independència per tal d’atraure vots de barcelonins unionistes i de l’altra coaccionar l’independentisme amb l’argument que si Trias no conserva l’alcaldia de la capital el procés patirà un daltabaix. Em sembla que no es pot acusar Colau de representar una càrrega en profunditat contra la independència per part d’un senyor, Trias, que no va aconseguir que Barcelona s’integrés a l’AMI, que s’ha declarat no independentista (encara que assegura que sí que votaria per la llibertat de Catalunya) i que, ja en campanya, va afirmar que creia “infantil” signar el manifest de l’ANC d’“Ajuntaments per la independència” tot i que finalment va donar suport a un document descafeïnat.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Francesc-Marc Álvaro. Periodista i escriptor
20 de maig de 2015
El paper que ha jugat fins avui l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) és més important que no sembla. Una bona prova del que dic són els atacs constants que rep des d’instàncies de l’Estat i des dels mitjans que pretenen la criminalització del nou sobiranisme. L’ANC va saber interpretar encertadament el cansament i la indignació d’una part central de la societat davant del bloqueig autonòmic, la recentralització i la catalanofòbia. El seu mèrit principal és articular aquest malestar en un moviment pacífic transversal capaç de grans manifestacions -d’una magnitud excepcional a l’Europa actual- que han aconseguit marcar l’agenda política i donar visibilitat internacional al problema de la nació catalana.
La coincidència de l’aparició de l’ANC amb un fort descrèdit de la política convencional ha servit per reforçar la confiança popular en un organisme que ha buscat superar les limitacions pròpies dels partits però sense intenció de substituir-los. Tot el protagonisme de l’ANC pivota sobre aquesta triangulació complexa: des del carrer, al costat de les formacions sobiranistes i amb voluntat de complementar i acompanyar el front institucional. Com a motor del procés, l’ANC ha tingut encerts magnífics i alguna relliscada, amb la dificultat afegida de navegar enmig de les tensions del bloc sobiranista.
El recanvi en la presidència de l’ANC s’ha fet amb més tranquil·litat del que alguns pensaven. Carme Forcadell ha sabut liderar una plataforma on hi ha sensibilitats diverses, i ha gestionat amb habilitat un capital d’il·lusió col·lectiva que constitueix la força principal d’un moviment històric que parteix del vell catalanisme i incorpora dues reclamacions universals d’aquest segle XXI: aprofundir en la democràcia i repartir el poder de manera més justa i horitzontal. El nou president, Jordi Sánchez, té al davant el repte del 27-S, les eleccions al Parlament que ens diran el pes i la força real de la ciutadania partidària de la independència.
Podeu continuar llegint l’article aquí (Publicat a La Vanguardia, 18/5/2015)
El relleu al capdavant de l’Assemblea Nacional Catalana ha estat un dels focus d’atenció de l’última setmana. Amb el repte del 27S a l’horitzó, el paper de l’ANC és clau i l’arribada de Jordi Sánchez ha provocat, com no, debats i tertúlies. Francesc-Marc Álvaro, en aquest article publicat a La Vanguardia i també al seu bloc, www.francescmarcalvaro.cat, hi diu la seva i destaca, sobretot, un factor clau: el próxim 27S “un empat no servirà”. Cal fer molta feina per asolir una majoria incontestable i, sobretot, no cometre errors contra un Estat que, com estem veient, no s’està precisament de braços plegats.
Ignasi Faura. Advocat
20 de maig de 2015
Sabem que les eleccions municipals del 24M tendeixen a produir una certa disgregació dels vots, tant pel pes de les persones a nivell local, com per les circumstàncies diferents que es donen a cada territori.
A la majoria de ciutats de Catalunya s’ha passat de cinc a vuit candidatures amb possibilitat de tenir algun regidor, el que obligarà a nombrosos pactes post electorals, per evitar la inestabilitat en els governs dels municipis. El 25 de maig serà moment de diàleg i aliances, com més àmplies millor.
Els factors que propiciaran el diàleg seran l’assoliment de la independència nacional i l’atenció als drets socials dels ciutadans. La perspectiva de les immediates eleccions plebiscitàries el 27 de setembre seran la referència inexorable per a qualsevol decisió. Les noves majories municipals s’aixecaran a l’entorn del 27S.
En aquest sentit les eleccions municipals permetran mesurar l’arrelament de les forces polítiques al país, la responsabilitat dels seus dirigents a l’hora d’articular majories municipals, i el nivell de participació i confiança dels ciutadans. N’ haurem de prendre nota per poder actuar després en conseqüència.
La fragmentació del vot entre diverses forces polítiques pot transformar-se en un fet positiu o negatiu segons cada cas. Positiu en el sentit d’enquadrar millor les diferents sensibilitats polítiques i estimular l’actuació en comú gràcies al diàleg i la col·laboració entorn dels objectius principals per aconseguir. Negatiu, si per al contrari s’accentuen les diferències i el particularisme porta a la irresponsabilitat a l’hora d’afrontar els interessos comuns que hauran de resoldre els nous governs territorials. En qualsevol cas tindrem una radiografia clara i actualitzada de la influència dels diferents partits a Catalunya.
Passades les municipals, s’obriran dos escenaris bàsics per definir les polítiques per al 27S. Per un costat coneixerem el grau de participació ciutadana i l’índex aproximat d’influència dels partits polítics i dels posicionaments favorables a la independència. El que ens permetrà organitzar l’estratègia política i electoral que faci possible el triomf de la independència el 27S.
Per altra banda, entrarem en una fase més aguda d’enfrontament amb l’Estat espanyol, que ja ha començat en l’àmbit de la llengua i l’escola, en desautorització del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S, en possible convocatòria avançada de les eleccions estatals, quan no d’actes de denúncia i repressió de les institucions catalanes i dels dirigents del país.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Entrevista:
17 de maig de 2015
Jordi Sànchez i Picanyol (Barcelona, 1964) dilluns posarà el seu càrrec d’adjunt general al Síndic de Greuges a disposició de Rafael Ribó. Sànchez va ser dirigent i portaveu de la Crida a la Solidaritat entre el 1983 al 1993 i conseller de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (1996-2004) a proposta d’ICV. En ser escollit, ahir el nou president de l’ANC va rebre elogis públics de tots els partits catalans, incloent-hi el del PSC. Jordi Sànchez rebutja reobrir el debat de la llista unitària que va dividir l’organització durant mesos. Propugna un gir social per traspassar les fronteres actuals de l’independentisme i no descarta que Podem s’afegeixi al procés.
—Liz Castro era la candidatura més votada pels associats de l’ANC. Se sent legitimat per al càrrec?
—El que s’ha produït és el que preveuen els estatuts. Els socis van votar dissabte passat per escollir el secretariat. Aquest secretariat té el mandat d’escollir, entre els seus membres, les persones que ocupen els càrrecs orgànics de tresorer, secretari, vicepresident i president. Hi ha hagut un debat més mediàtic a les xarxes que intern sobre la figura dels més votats, però el que és indiscutible és que avui els 75 membres del secretariat han pres consciència que som un equip i el que és rellevant no és la concreció de les quatre persones a qui se’ns ha fet confiança amb aquests càrrecs sinó els reptes que tenim per endavant. En cap moment no hi ha hagut la tensió que alguns han volgut fer creure des de fora.
—En funció dels resultats del 24-M, és partidari de reobrir el debat sobre la llista unitària?
—No. Forma part d’un acord del mes de gener, amb els partits, que inclou la convocatòria de les eleccions al setembre. Per l’Assemblea, aquest debat està tancat. Els esforços han d’anar d’una manera intensa a ampliar una majoria social. No li pertoca obrir cap mena de debat de qüestions que s’escapen de la pròpia línia de l’Assemblea.
—L’ANC no hauria de recuperar el marcatge als partits?
—Ha de vetllar perquè els acords que s’han establert es mantinguin. Però fonamentalment, s’ha de centrar a ampliar el nombre de col·lectius i partits que signin i donin suport al full de ruta, i treballar per concretar que la majoria social que existeix i que no s’ha desinflat, tot i que alguns ho vulguin fer creure, el 27-S expressi de manera inequívoca que som majoria els que volem que les institucions impulsin la desconnexió democràtica amb Espanya.
Publicada a El Punt Avui. Podeu continuar llegint l’entrevista aquí.
Autora: Odei A.-Etxearte / Foto: Juanma Ramos
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!