Julià de Jòdar. Escriptor
Després de la hibernació patida a partir del 9-N, sembla que la primavera fa despertar les forces civils i polítiques per la independència. Es difonen fulls de ruta on es pren consciència que cal ampliar la base social del moviment. Així, l’acord CiU-ERC-ANC-Òmnium-AMI parla que “l’eix nacional i social són indestriables; per tant, cal fer una aposta decidida per a la recuperació de l’estat social, especialment en educació, sanitat i pensions, com a drets socials i serveis públics essencials”. Però, mentrestant, la conselleria de Sanitat no baixa del burro en la seva política –ho reconegui o no– de privatització mal dissimulada, i veu com els diputats més abrandats en la defensa de la sanitat pública abandonen la sala de reunions d’una comissió davant el conseller Ruiz.
El passat diumenge, l’ANC ha celebrat la III Conferència Nacional i ha establert deu eixos sobre els quals hauria de discórrer la futura república catalana: regeneració democràtica, educació i cultura, obertura al món, benestar i justícia social, innovació, diversitat, sostenibilitat, equilibri territorial, solidaritat, i igualtat. Es tracta d’una ampliació del punt del full de ruta esmentat a dalt, on es diu que “és imprescindible expressar una voluntat inequívoca de regeneració democràtica, transparència, retiment de comptes, participació ciutadana i lluita contra la corrupció a través de la plasmació política de l’exercici dels actes de sobirania necessaris per a construir el nou país”. Sembla lògic, doncs, que, amb aquesta perspectiva, l’ANC torni a posar damunt la taula la qüestió d’impulsar una llista unitària o de país per al 27-N. Però, tot i amb això, no és segur que la cohesió entre institucions i societat mobilitzada sigui suficient per ampliar la base social del moviment. Cal alguna cosa més, sobretot, perquè hi ha entremig unes eleccions municipals, en les quals es podrà veure en filigrana la traça del mapa posterior al 27-S. I seria una traça, aquesta, on la irrupció de forces amb base social no bel·ligerants, a tot estirar, amb la independència, tindria un paper determinant en els municipis grans i mitjans. Això demana equilibrar aquesta tendència amb la incorporació al full de ruta dels sectors independentistes d’esquerra, representats per la CUP, i les exigències que traginen com a necessitats immediates, recollides en el seu propi full de ruta, com a condició sine qua non: aturar tots els processos de privatització de serveis i no iniciar-ne de nous; establiment de la renda mínima garantida com a dret subjectiu; facilitar el transport públic gratuït per als aturats de llarga durada i per a les persones que tenen ingressos inferiors al salari mínim interprofessional; fi de la pobresa energètica, amb accés mínim, en qualitat de dret reconegut, als subministraments bàsics de la llar; garantir l’alimentació, en qualitat de dret reconegut, a totes les famílies necessitades; garantir les prestacions a totes les persones en situació de dependència severa i mancades de recursos econòmics; garantir els serveis sanitaris individuals amb independència de la possessió de targeta assistencial; garantir uns ingressos mínims mensuals a aquelles famílies que no tenen ingressos de cap tipus; moratòria de desnonaments
sobre la llar habitual; recuperar la renda mínima d’inserció mentre no s’aprovi un nou sistema de “renda garantida de ciutadania”. La capacitat política de trenar els continguts dels distints fulls de ruta serà la clau del procés cap al 27-S.
Article publicat a El Punt Avui (14/4/2015)
Josep Campos. Enginyer de telecomunicacions. Gestor de Projectes IT
I la informació va fluir.
Les parets d’aquest pantà, antany tranquil i amb capacitat limitada d’informació per l’ocultisme centralista, van començar a esquerdar-se amb l’arribada d’aquest nou cabal de dades, notícies i informació. El manteniment de les parets havia estat descurat des d’una passivitat exacerbada de Madrid a causa de la seva confiança cega que res arribaria a saber-se. Sense voler adonar-se’n, l’embranzida natural derivada de l’augment de pressió, alimentada per l’arribada de més informació, va anar a poc a poc fent mossa en les velles parets d’aquell pantà sense que ningú fes passos per resoldre la més que evident conseqüència. No se’n van obrir les rescloses. No va haver-hi gestos o presa de decisions per mitigar o disminuir la pressió.
La paret va cedir i la naturalesa va seguir el seu curs. Aquell pantà no s’havia preparat per aguantar una allau d’evidències i de xifres tan gran i va cedir. Per fi Catalunya va trencar les barreres artificials que des de feia 300 anys no deixaven que aquest poble s’expressés com a tal.
És una visió metafòrica i simplista del procés que vivim actualment si vol veure’s així, però crec que resumeix de forma molt gràfica el seu origen i la seva naturalesa.
Els catalans portem anys vivint sota un etern mantell de conformisme, assumint com a natural el nostre estatus i entenent que el paper que jugàvem en aquesta relació forçada amb l’Estat era el que ens corresponia. Així ens han educat sempre. Catalunya ha de ser solidària des de la seva suposada situació privilegiada. Catalunya ha d’entendre les necessitats de la resta de comunitats i contribuir-hi des de la seva mal percebuda riquesa. Catalunya ha d’assumir com a pròpia una llengua que arriba des d’altres regions de la Península com una via per mantenir viva aquesta relació de la qual parlem, encara que sigui pagant el preu de sacrificar l’ús de la seva. Catalunya sempre és la que ha de modificar la seva naturalesa per adaptar-se a les necessitats dels altres, però ningú ens ha recordat mai que Catalunya té una història pròpia, anterior a la del mateix Estat del qual ara forma part, i tan rica, o més, en aspectes culturals, gastronòmics, científics, lingüístics i d’altres àmbits.
En la meva època d’estudiant de batxillerat –i em remunto a l’època de la transició democràtica en la qual l’educació no estava encara transferida als governs autonòmics–, l’assignatura d’història va evitar sempre detallar de forma estricta i fefaent els fets més rellevants entorn de l’origen d’Espanya com a Estat. La Guerra de Successió era tabú, els 40 anys de dictadura de Franco ni s’anomenaven. Semblàvem viure en un estat d’harmonia aconseguit per la lògica natural dels fets, molt allunyada de la cruenta i dura realitat històrica.
Però tot això ha evolucionat, i l’arribada de l’època o els temps de la comunicació ha estat el detonant que ha fet que es despertés un poble que fins fa ben poc vivia en letargia.
Les balances fiscals es van publicar després de llargs anys de reclamació per part de l’estament polític català. El que fins feia poc era el secret més ben guardat per part de l’Estat espanyol va veure la llum. I amb ell la primera de les grans injustícies a les quals s’havia anat sotmetent el poble català.
Amb aquesta informació va arribar la confirmació en números d’allò que els catalans havíem anat observant com un fet des de feia decennis. Acostumats a conviure amb estructures de comunicació inalterades durant els últims 30 anys, a serveis de rodalies o de transport a anys llum dels que gaudien a la capital de l’Estat, o a saber que per utilitzar una via mitjanament ràpida i en condicions ens tocava gratar-nos la butxaca, vèiem passar els dies sota aquesta actitud conformista i sotmesa, convençuts i endormiscats en gran part per una història de submissió de 40 anys encara recents de dictadura, i de dos segles previs de sotmetiment després d’una brutal derrota.
I tot aquest flux d’informació va ser un dels ressorts que van activar la societat catalana. Això i l’arribada de noves generacions que no estan disposades a admetre com a normal una cosa que no ho és. I encara que des del punt de vista unionista ho negaran, Catalunya ha fet moviments previs per tractar d’aconseguir un equilibri que evités la ruptura de la paret d’aquest pantà imaginari. Totes les iniciatives possibles han estat disparades sempre des de Catalunya. L’intent d’establir un concert econòmic raonable a través d’un nou estatut, les propostes d’establiment d’un estatus federal basat en una major autonomia, i altres iniciatives que sempre han rebut la mateixa resposta. Un no rotund sense negociació possible.
Des del govern de l’Estat, lluny de percebre la naturalesa del procés i assimilar-lo no tan sols com un argument polític, sinó com un moviment nascut del poble català arran d’aquesta informació que li havia estat negada, es resisteixen a admetre la catàstrofe que suposarà per a ells la secessió del territori català, i pretenen combatre’l amb actituds que no fan altra cosa que alimentar-lo encara més.
En lloc d’obrir les rescloses, en lloc d’asseure’s a negociar i buscar una forma per alleugerir aquestes tensions, es tanquen en banda i elaboren una sèrie d’estratègies basades en una negació del problema inicial, una semiacceptació que després combaten amb tàctiques mediàtiques de por i descrèdit del moviment separatista, i una última fase on acudeixen al contraatac a través de mesures d’asfíxia econòmica o lleis educatives que busquen clarament recentralitzar la gestió de suposades eines que, creuen, els ajudaran a recuperar un control perdut des de fa temps.
Aquesta evolució s’hauria evitat si des d’un primer moment Madrid i el seu govern haguessin entès que Catalunya no trenca amb Espanya a causa de la voluntat dels seus polítics i suposats adoctrinaments cap a la massa. Més aviat al contrari: aquest moviment és el que ha adoctrinat la classe política per definir clarament els moviments que havien de realitzar i és qui marca el curs de les decisions a prendre.
Espanya menysté el que aquests anys de submissió i abusos han significat per al poble català. Intenta amenaçar amb anuncis apocalíptics respecte a l’estat en què quedarà Catalunya si abandona Espanya. “Sortireu de la UE”, diuen. “Sereu un estat pària per a la resta de països d’Europa”, sentencien. Acudeixen fins i tot a l’argumentari infantil comparant conseqüències irrellevants enfront de la magnitud i transcendència del procés que vivim, com quan parlen que el Barça deixarà la lliga. Aquestes afirmacions són les que demostren en gran manera el mínim coneixement que es té del procés des de fora, i que poc que interessa que s’entenguin les raons de fons que alimenten aquesta separació.
I parlo de menystenir perquè el poble català té molt present aquestes possibles conseqüències (moltes d’elles pendents de demostració per part d’aquells que les defensen). I essent possibles, l’energia que mou Catalunya, lluny de decréixer, augmenta. ¿No és això una demostració plausible per a Espanya que Catalunya està considerant que, fins i tot sota aquesta situació apocalíptica, hi surt guanyant pel que fa al seu estatus actual si segueix− empenyent? ¿No és demostració suficient del problema que suposa mantenir l’statu quo actual?
Ja no hi ha marxa enrere. És evident que els camins triats pels uns i pels altres fan impossible que aquesta relació es mantingui. Espanya es resistirà fins al final des d’aquesta visió possessiva respecte al que Catalunya és per a ells. No entendran mai que un poble ho és sobre la base d’uns sentiments, emparats en la identificació amb una història, uns costums i tradicions, i una llengua que fa a qui se sent part d’aquesta identitat únic, no pas millor, i diferent, no pas superior, d’aquell que forma part de l’Estat del qual se’l vol forçar a formar part.
Catalunya se separarà d’Espanya de la forma que correspon als temps que vivim, en una Europa consolidada democràticament i que no permetrà que el que ara defineixen com a problema intern faci metàstasi cap a la resta de la Unió. I no tenen més camí per evitar-ho que posicionar-se en una defensa de l’opció dels pobles a proclamar-se com a tals, i a definir de forma plenament democràtica quin ha de ser el seu camí.
Un camí –el democràtic–, que defuig, dia sí dia també, l’Estat espanyol.
Marc Gafarot. Llicenciat en Humanitats. Investigador i periodista.
No em cansaré de repetir que l’autonomisme ha empetitit enormement les mires dels catalans i en especial d’aquells que han estat els nostres representants institucionals durant tota aquesta etapa autonòmica que encara vivim. Excepcions comptades, des de certs ambients s’ha cregut convenient que des d’aquí calia centrar-nos en la política domèstica i evitar els complexes, i a voltes conflictius, afers internacionals. La cosa, des de que vivim instal·lats en el famós procés, comença a virar en la direcció correcta, però encara som lluny de trobar-nos o ens tocaria ser.
És cert que les anomenades estructures d’estat són un pas en la bona direcció però, de la mateixa manera, també és un fet que fins que no siguis un estat independent aquestes estructures tindran molt de nom, però ben poc de contingut.
Que el president Rajoy ens etzibi a Barcelona que “Barcelona és la capital espanyola de la Mediterrània” palesa dues coses: Barcelona pot ser una capital mundial turística reconeguda internacionalment, però és una ciutat provinciana pels afers polítics i institucionals. Alhora també explicita que la nostra pretensió de convertir el “Cap i Casal” en capital de la Mediterrània – ometent la marca espanyola- només es pot assolir a través de la reclamació i posterior obtenció de l’Estat català independent. L’Estat espanyol no juga a favor nostre, i molt sovint ho fa, cas del Corredor mediterrani per exemple, a la contra. L’impacte negatiu que pot tenir pels seus interessos generals objectius de no recolzar iniciatives que surten des de Catalunya, queda compensat enormement, als seus ulls, pels rèdits polítics d’aposta per Madrid com a centre estratègic – i geogràfic- i econòmic d’Espanya i resta de la Península Ibèrica.
Si arriba, com recentment es feia ressò el president del Tribunal Constitucional, qualsevol tipus de reforma o revisió constitucional, que està per veure, que ningú s’imagini que serà per millorar el nostre estatut polític dins l’Estat. Ans al contrari, en el millor dels casos suposarà un pedaç institucional a mode de regal enverinat que no donarà, en cap cas, els seus fruits esperats.
Podeu continuar llegint l’article aquí
Entrevista:
Abans de l’ANC hi havia hagut moltes entitats sobiranistes, però cap de tan reeixida. Què ho explica?
Hi ha hagut molts factors. La Plataforma pel Dret a Decidir va normalitzar aquest dret en la vida política, perquè no en parlava ningú abans del 2006. Després va sortir la coordinadora per les consultes, i per si algú tenia dubtes, la sentència del TC demostrava que era impossible entendre’s amb l’Estat. La seva política hi ha ajudat moltíssim, amb una constant recentralització contra els interessos de Catalunya. L’ANC és un conjunt de voluntats i gent que havíem estat treballant, i que ha donat fruit en un terreny molt adobat.
Comença a acomiadar-se a Lleida de la presidència de l’ANC. Han estat tres anys intensos…
Han estat un gran camí d’èxit, ja que hem passat de ser una regió d’Espanya a estar a la cua per ser el proper estat d’Europa. L’avenç fet com a país és extraordinari, igual que la capacitat de mobilització demostrada, la tenacitat i sobretot la manera de fer les coses… Perquè és molt important el què, però també com ho hem fet! Hem demostrat que la via catalana cap a la independència és possible, perquè l’estem a punt de fer realitat. I hem viscut els moments àlgids amb les tres Diades, i el 9 de novembre. Mirat en perspectiva, fa tres anys això era del tot impossible, i ara és una realitat que es concretarà el 27-S.
No hi ha hagut mals moments?
És veritat que després del 9-N hauríem hagut de pressionar més els partits. Potser en aquell moment ens vam relaxar perquè vam pensar que ja havíem fet la feina, ja que la societat civil, amb l’Ara és l’hora, va ser la que va portar la campanya realment, molt més que els partits. Vist l’èxit esclatant del 9-N vam dir que tocava que ells es posessin d’acord, i potser no hauríem hagut de deixar fer. Hauríem hagut d’estar més amatents
L’èxit del 9-N fa sorprenent que s’entrés en aquesta fase de desinflament. Creu que revifarà?
Si tenim el Palau Sant Jordi ple el 24 d’abril! Desinflament cap ni un, però no podem estar contínuament mobilitzats i en tensió, això no hi ha cap poble que ho aguanti. Ens mobilitzem quan toca, i ara ho tornarem a fer, per les eleccions municipals i pel 27-S. Estem latents però estem treballant. Tots els processos tenen els seus moments àlgids i els seus parèntesis mentre es preparen altres accions.
Fa mesos que hi ha debat sobre el seu possible relleu. Qui serà el proper president de l’ANC?
El voten primer els socis i després el secretariat, així que no sabem qui ho acabarà sent, ells tindran l’última paraula. Intentarem que hi hagi una candidatura de consens entre les persones que es queden, que són moltes i molt vàlides, i els nous que entrin. I ja ho presentarem quan toqui, tenim fins al maig.
En tot cas, què li aconsellaria, al nou president?
Tenim gent tan extraordinària i que treballa tan bé al territori, que el que ha de fer és escoltar-la. Hi ha molta imaginació, molta il·lusió i cultura de l’esforç. La força de l’ANC és la del territori, el nou president ha de saber escoltar la gent. A mi m’ha ajudat.
Ha de ser alguna figura coneguda mediàticament?
No necessàriament. El més important és que ha de ser algú acceptat per la majoria del secretariat. Quan vaig ser triada presidenta no em coneixia ningú.
I ara que plega, què farà?
Plego com a presidenta, però continuo a l’ANC, i em posaré a disposició del nou secretariat per fer el que creguin convenient. La meva proposta és continuar fent territori i anar a actes si m’hi conviden. Ara és prioritari explicar els beneficis de la independència a tothom.
Si CiU i ERC han signat un preacord pel full de ruta, té sentit que l’ANC es continuï reservant l’opció d’impulsar una llista?
Per mi és un tema tancat: vam donar suport a l’acord del 14 de gener perquè vam dir que donaríem suport al que decidissin. El full de ruta preacordat, a què s’han sumat altres entitats, per mi deixa molt clar que aquesta possibilitat és pràcticament remota, està tancada. Però això ho ha de decidir l’assemblea.
També sha oficialitzat a Lleida la mobilització de la Diada, que consistirà a omplir la Meridiana. Tindrà, però, un contingut més polític?
Ja que coincideix amb la campanya, m’agradaria que es visualitzés i fos un acte més conjunt, en què tinguessin un paper les candidatures. Farem la proposta i la presentarem, amb quatre idees bàsiques que haurà d’assumir el nou secretariat. Fins ara no n’hem parlat mai amb els partits, ells sempre hi han estat d’acord i han entès que era la nostra prerrogativa. Però aquest any és diferent i l’acte també ho hauria de ser.
Autor: Óscar Palau. Publicada a El Punt Avui (12/4/2015)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!