Eduard Voltas
“L’opció de quedar-nos com estem simplement no existeix. Si el sobiranisme no té prou força per acabar aconseguint la independència o per obligar l’estat a un pacte de blindatge fiscal, lingüístic o cultural, el que vindrà darrere no és el manteniment de l’statu quo sinó una involució i un retrocés tan agressiu que pot posar en perill real l’autonomia i la pròpia identitat catalana”. Ens ho deia ahir la Milagros Pérez Oliva en un debat organitzat pel Cercle de Cultura. La Milagros és una catalana molt ben informada del que pensa el Madrid del poder polític, mediàtic i financer. És redactora en cap d’opinió del diari El País i membre de l’equip d’editorials del diari. La seva preferència personal, no cal dir-ho, és el pacte.
Tenir prou força, aquesta és la clau. En democràcia la força d’un projecte es pot demostrar de moltes maneres, però al final sempre cal concretar-la en una urna. Només així et pots comptar i només així et legitimes, i d’això va el 27-S, és clar. Però alerta, el 27-S no només es posa a prova la força del projecte independentista, sinó també la força dels altres projectes. Dic dels altres i no de l’altre, en singular, perquè potser hem de començar a dir que el 27-S l’independentisme s’enfronta a quatre projectes diferents: el projecte involucionista de PP i Ciutadans, el projecte autonomista federalitzant del PSC, el projecte confederal d’ICV, i el no-projecte de Podemos, que fins ara no ha estat capaç o no li ha donat la gana d’explicar-nos quin és el seu model d’estat.
Podeu continuar llegint l’article aquí
De Raül Romeva a J.A. Duran i Lleida
Quim Torra
La coherència és un valor a l’alça. Raül Romeva ha fet públic que abandona ICV per no compartir l’objectiu que aquest partit s’ha traçat respecte al futur de Catalunya com un “estat lliure i sobirà dins d’Espanya”. Lògicament, si tu desitges la independència del teu país, la resposta que com a partit dóna ICV és, diguem-ne, inquietant i decebedora.
Una de les grans aportacions del procés de la independència de Catalunya ha consistit no només en obligar a concretar les propostes polítiques, sinó també en infiltrar en el llenguatge una claredat inèdita. Anys d’autonomisme i peixalcovisme havien acabat per generar una neollengua que permetia anar tirant dins de la gàbia espanyola fent veure que no es deia el que realment es volia dir. Tot això s’ho ha endut pel davant el procés, i les conseqüències, pels ciutadans, són d’haver-se obert les finestres i deixar passar l’aire. Ja no és possible aferrar-se a la neollengua, perquè el rei va despullat i ara ho sabem. El cas d’ ICV i l’ “estat lliure i sobirà dins d’Espanya” n’és un magnífic exemple. Tots els partits que pretenguin continuar en la indefinició respecte al futur de Catalunya, o evitar comprometre’s, hauran de passar pel mateix sedàs. I em sembla molt bé. La propera peça que ha de moure fitxa és UDC.
Podeu seguir llegint l’article aquí
Arnau Gonzàlez: «Margallo el que ens diu és: o us atreviu, o no us atreviu»
L’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta ha publicat l’estudi “Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil” (Editorial Base), que detalla com les principals potències mundials donaven per feta la independència de Catalunya els anys 1936-37. Sosté que, ara, els cònsols destinats a Barcelona “parlen dels mateixos temes” que ja feien llavors, per bé que amb la gran diferència que llavors “la solució militar era possible pels contraris a la secessió, i ara no”. Tenint clar aquest punt, sosté que les legacions consulars a Barcelona veuen “possible” l’Estat català.
Ara bé, com llavors, assegura que tot plegat dependrà de si el sobiranisme es decideix a proclamar la independència de Catalunya, cosa que no es va atrevir a fer l’any 1936. “La decisió s’ha de prendre aquí. I el que es decideixi així, serà acceptat o acomodat -en un termini més curt o més llarg- al mapa político-econòmic global”, defensa.
I, com llavors, ningú extern a Catalunya no mourà cap dit per afavorir-ne la independència. Ni molt menys, l’Estat: “El ministre Margallo, en el fons, el que ens diu és: o us atreviu, o no us atreviu. Haureu de fer una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), nosaltres no negociarem res.”
– Si els cònsols destinats a Barcelona el 1936 parlaven sobre la possible independència de Catalunya… actualment de què parlen?
– Actualment parlen del mateix. En converses privades que he tingut amb alguns dels cònsols actuals, doncs parlen del mateix, però en un context diferent del de llavors, en què hi havia violència, revolució, potències enfrontades, feixismes… Ho viuen amb molta més normalitat, creuen que seria possible. La diferència dels 30 amb ara és que llavors Catalunya estava immersa en un mapa europeu en què la solució militar era possible pels contraris a la secessió, i ara no. I, a més, avui en dia és molt més senzill ser un país petit independent, perquè sembla que ningú no t’agredirà, ningú t’ocuparà, ja no depens d’un mercat estatal per vendre els teus productes…
– El Deutsche Bank també ho reconeix.
– Els diplomàtics parlen del mateix. Però, evidentment, ningú no vol que hi hagi cap canvi de fronteres a Europa.
– El primer ministre francès, Manuel Valls, no para de dir que vol una Espanya unida.
– Als 30, si la Generalitat hagués volgut la independència, França li hagués donat suport. Hagués calgut veure quina capacitat real tenia de fer-ho, perquè es trobava en un moment crític… A la marina militar francesa els semblava perfecte. Però no va fer res perquè no tenia capacitat militar, i perquè hagués provocat la II Guerra Mundial, segurament. França era la potència dèbil, amb un feixisme molt potent, i amb molts fronts oberts. Catalunya tenia l’aliat possible més dèbil en aquells moments. Ara, si s’hagués independitzat llavors i més tard hagués estat ocupada per un altre estat… en acabar la II Guerra Mundial, tot també hauria estat diferent.
– En qualsevol cas, ara, la postura pública de França és contrària al procés.
– El pragmatisme, tant als 30 com ara, és l’element clau de la política internacional. Ningú no donarà suport a una independència “a priori”, però després s’hi adaptaran, o intentaran fer entendre a Madrid que s’ha d’anar per una altra banda… És a dir, el que no entenen els diplomàtics és l’actitud espanyola de negar-se sistemàticament a tot. I no la comparteixen, perquè veuen que el problema hi és. I quan hi ha un problema real, no s’entén que es vulgui trobar una via intermèdia de solució. No entenen el “no, no i no” espanyol, i els sembla inacceptable.
– Durant la Guerra Civil, els països que van reconèixer el bàndol sublevat van haver de tancar les legacions a l’Espanya republicana. Ara, en cas d’independència de Catalunya, també tindran un dilema, sobre què fer amb el consolat a Barcelona?
– Evidentment. Si es produís aquest escenari, París, Londres, Washington…, haurien de decidir si tancar el consolat, si transformar-lo en ambaixada o si degradar-lo a una representació de negocis. Personalment, crec que no es produiria cap tancament, perquè a Catalunya hi ha molts ciutadans estrangers, moltes empreses estrangeres… De fet, als 30, els italians volien mantenir el consolat de Barcelona tot i reconèixer Franco! Ara bé, també crec que automàticament no passarien a ser ambaixades.
– Entre d’altres motius, perquè Madrid expulsaria els ambaixadors d’aquests països…
– Els jocs diplomàtics són un billar: si fas una cosa aquí, té efectes allà. Es cridaria als ambaixadors a Madrid i se’ls reclamaria que tanquessin les representacions a Barcelona, la Generalitat també pressionaria perquè passessin a ser ambaixades…
– En tot cas, fins que no hi hagi una acció a Barcelona, no s’ha d’esperar la reacció de ningú?
– Tant als 30 com ara, tot depèn del que decidim aquí. Però la decisió s’ha de prendre aquí. I el que es decideixi així, serà acceptat o acomodat -en un termini més curt o més llarg- al mapa político-econòmic global.
– El ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, ja va dir que si Catalunya es proclama independent, ell es passarà el dia al telèfon trucant als principals centres de poder, i des de Barcelona es farà el mateix. I, al cap del dia, es veurà qui té més suports…
– Sí, clar. I no serem Transnístria o aquests territoris que han quedat penjats de la mà de Déu. Podem tenir una setmana de llimb, que dins del control estiguem en el no-res internacional, pot haver-hi un cert escenari de tres-quatre dies d’aparent buit, però evidentment en pocs dies això s’anirà acomodant. L’Alemanya Oriental, el 1989, no va viure ni sis mesos de no-legalitat on la gent es dedicava a assaltar les sucursals bancàries i a matar la gent. Doncs, en ple segle XXI, encara menys. El ministre Margallo, en el fons, el que ens diu és: o us atreviu, o no us atreviu. Haureu de fer una DUI, nosaltres no negociarem res.
*Podeu continuar llegint l’entrevista sencera aquí.
Autor: Bernat Ferrer / Foto: B. Ferrer (Nació Digital)
Quina nació, al nord de Portbou?
Joan-Lluís Lluís
A la pàgina de Facebook de ‘El foraster’, el programa de TV3, llegeixo aquest comentari sobre el darrer poble visitat per Quim Masferrer, Portbou: ‘Situat just a la frontera amb França, és el primer poble de Catalunya si véns del nord i, si véns del sud, el darrer.’ A sota, una allau de comentaris –entre els quals, el meu– sobre aquesta afirmació que, en una frase, nega l’existència d’un tros de Catalunya.
No és que em faci gaires il·lusions: amb els anys, he integrat que una part notable dels catalans del Principat es desentén del tot de l’existència i del destí de Catalunya Nord. A penes passat al nord de Portbou, o del Pertús, entren a França, i ja els està bé. I segurament els podria costar d’entendre el dolor que pot causar una afirmació com aquesta: ‘El primer poble de Catalunya si véns del nord.’ Com si no n’hi hagués prou amb les polítiques pluriseculars de digestió francesa, també alguns catalans, és a dir, gent del meu poble, em neguen l’existència com a català perquè vaig néixer al costat nord de la ratlla.
És clar, les coses són diferents al nord i al sud. Al nord, al meu nord, no existeix cap moviment social ni polític capaç de fer que ‘Perpignan’ torni a ser, oficialment, Perpinyà. Ni tan sols s’ha aconseguit prou pressió perquè el noms dels rius, escrits amb ortografia catalana correcta al mapes de l’Institut Géographique National, siguin corregits als rètols que n’indiquen el nom de pont en pont… I si és així, si la gent del Nord no reclama res, o gairebé res, per quina raó els catalans del Sud han d’assumir en lloc seu una identitat catalana septentrional? I com ho podrien fer? L’assimilació per França d’una part de Catalunya va ser lenta i, a l’inici, complicada. Però la resistència i l’hostilitat inicials de la població, de generació en generació va convertir-se primer en acceptació resignada i tot seguit en adhesió entusiàstica. Tot gràcies als carxots dels mestres d’escoles, a un parell de guerres mundials molt útils per a reforçar la unitat francesa i a alguns avantatges socials atorgats per l’estat.
O sigui que si jo tinc molt clara quina és la meva nació, en nom de què he de retreure a uns altres que no tinguin la meva opinió? Si qualsevol català del Principat, quan entra a Cervera de la Marenda, al Pertús o a Prats de Molló té el sentiment d’haver canviat de país, és perquè la gent del territori en què acaba d’entrar vol que sigui així. Si més no, perquè gairebé ningú no fa res perquè sigui altrament.
Podeu continuar llegint l’article aquí
L’individu com a subjecte polític i motor del moviment polític català
Entra i participa! Les teves aportacions ens ajuden i t’ajuden a reflexionar sobre el procés cap a la independència, a construir opinió i a aprofundir en l’argumentari que ens dóna força i solidesa per poder afrontar el gran repte que suposa la cruïlla política on ens trobem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!