El nou web de documentació, debat i opinió
Des d’octubre de 2013, Gent de la Terra, l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català i el Ciemen hem posat en funcionament el web lliureimillor.cat, en el context de la campanya “Un país lliure, un país millor”. Aquest web és una eina al servei del procés, que neix de la idea clau de la campanya, que amb un país lliure podem construir un país millor, i proporciona arguments, eines i elements de reflexió per anar fent llum sobre els diferents aspectes i qüestions que hem d’afrontar per construir el nou país.
A partir d’ara, al bloc i per mitjà del correu electrònic, us anirem donant a conèixer els temes a debat i les aportacions que lliureimillor.cat va recollint, i us convidem a participar i a sumar les vostres idees i propostes per fer possible que el nou país sigui realment lliure i millor.
Marc Gafarot
Llicenciat en Humanitats. Investigador i periodista.
Darrerament des de certs sectors de l’unionisme es comença a fer córrer el missatge que l’anomenat procés sobiranista està essent molt llarg, terriblement feixuc, massa utòpic per ser real i que desgasta, quan no la divideix, al conjunt de la societat. Probablement moltes d’aquestes coses siguin certes atès que, seguint amb els tòpics, tampoc Roma es feu en dos dies i que tot a la vida duu el seu temps. Igualment quan obres un negoci o muntes una empresa, a menys que treballis per Gurtel i d’altres de la colla dels meravellosos habituals de sempre, tampoc tens assegurat guanyar diners ni, menys encara, fer-te ric. Pel que fa a dividir la societat, la política, en els més diversos àmbits, ens divideix contínuament i si el que volen és que això no passi que s’inventin un règim de partit únic on ells tinguin el monopoli de les idees i de la violència legítima. Amb perdó de Lenin i Max Weber. No res que a més d’un d’aquests i, dels de més enllà, possiblement els hagi passat pel cap. Si la societat no es dividís mai, els Estats Units no existirien, una sort per alguns, els catòlics no votarien a Anglaterra i encara, potser, continuaríem amb el règim feudal i qui sap si amb el sempre recordat i, per alguns enyorat, dret de cuixa.
Podeu continuar llegint l’article aquí
El mite de l’adoctrinament (I)
Manuel Pérez Nespereira
Doctor en història
Un dels leit motiv que reiteradament els polítics i mitjans de comunicació de Madrid repeteixen fins la nàusea consisteix a afirmar que les mobilitzacions sobiranistes responen a un rentat de cervell col·lectiu.
Un rentat instrumentalitzat des dels mitjans de comunicació públics i, més en concret, la televisió pública a través dels canals TV3, Canal 33, K3, 3/24. En un altre moment caldrà referir-se, també, al model educatiu, un altre dels “responsables”, diuen, de la deriva independentista.
Jo, habitualment, prefereixo treballar sense gaires dades “positives”, bàsicament perquè acostumen a falsejar la realitat, però en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, he decidit donar un cop d’ull als estudis demoscòpics , per veure fins a quin punt aquesta apreciació es correspon, o no, amb la realitat.
He de dir, en primer lloc, que els resultats del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) , tant els de juny de 2005 com els de novembre de 2013 són, per dir alguna cosa, dubtosos. Cal assenyalar que la pregunta que es feia als entrevistats corresponia únicament als informatius que seguien, i el resultat era colpidor: el 2005 era un 64,3% els que s’assabentaven de les notícies pels informatius dels mitjans públics catalans, l’octubre de 2007 un 58,4% i el novembre de 2013, el 56,2%.
Aquestes xifres són difícilment creïbles. Per aquest motiu he recorregut a l’EGM (Enquesta General de Mitjans), que el 2007 indicava que un 24,3% de l’audiència seguia els programes (en general) dels mitjans públics catalans (de televisió), i el novembre de 2013, és a dir, quan el CEO donava als informatius de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) un 56,6%, l’EGM situava l’audiència general en el 28,3%, incorporant, a més, 8TV.
Contineu llegint l’article aquí
Llorenç Capdevila
Escriptor
El Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) acaba de complir vint-i-cinc anys. Això vol dir que aquest consorci d’entitats va ser constituït el 1989, quan ja portàvem uns quants anys de transició democràtica. Va aparèixer quan es va veure, tant des de la Generalitat com des de diversos ens locals, que calia impulsar el coneixement i l’ús de la llengua catalana si es volia que algun dia arribés a ser una llengua d’ús normal en el propi territori.
Passats aquests vint-i-cinc anys, després de diverses onades migratòries que han modificat la fesomia sociolingüística del país, amb un procés polític en marxa que no sabem on ens durà però durant el qual s’evita deliberadament concretar el futur en matèria de llengua i de política lingüística, si una cosa està clara és que, si bé s’ha fet camí, encara quedà força lluny l’objectiu de normalitat per arribar al qual es va crear el Consorci. El català no és, ara per ara, una llengua d’ús normalitzat en el seu territori. Avui, a Catalunya (i, per descomptat, en la major part o la totalitat del territori de parla catalana) encara es pot viure exclusivament en castellà, mentre que resulta impossible fer-ho només en català.
Podeu acabar de llegir l’article aquí
Víctor Alexandre
Escriptor
El cas del jutge Santiago Vidal, que el govern espanyol, mitjançant els òrgans judicials, pretén inhabilitar per haver participat en la redacció d’una Constitució catalana, és una mostra fefaent de fins a quin punt l’Estat espanyol és una democràcia totalitària. Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte i els qui la practiquin s’exposen a patir càstigs que els afectaran tota la vida. Situats en aquest punt, és una sort que siguem al 2015 i no pas al 1940. En aquella època, per una acusació com l’esmentada, els qui manaven haurien convidat el jutge Vidal a fer turisme pel Camp de la Bota. Ara, en canvi, les depuracions són molt més civilitzades. I també més profilàctiques. Ara ningú no s’embruta les mans. Ara, com en les mascarades de luxe, les depuracions tenen un caràcter solemne, amb molta barba blanca i altíssims tribunals, tant altíssims que només Déu hi arriba estirant una mica el coll.
Podeu continuar llegint l’article aquí
L’individu com a subjecte polític i motor del moviment polític català
Entra i participa! Les teves aportacions ens ajuden i t’ajuden a reflexionar sobre el procés cap a la independència, a construir opinió i a aprofundir en l’argumentari que ens dóna força i solidesa per poder afrontar el gran repte que suposa la cruïlla política on ens trobem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!