?¿Qué ha dicho usted, el niño se llama Lenin? Cogieron al niño de las piernas y le estrellaron la cabeza contra la pared.?

Julia Manzanal:  “Cuando fueron a detener a Justa Mir, su hijo lloraba y ella le llamó: Lenin, ven, hijo mío.’ Los policias le dijeron: ‘¿Qué ha dicho usted, el niño se llama Lenin? Cogieron al niño de las piernas y le estrellaron la cabeza contra la pared.”

I Justa va embogir per sempre, i boja va morir a la presó. És personal, ho ha de ser perquè som persones.

Vaig conèixer aquesta història quan estava documentant-me per “L’últim vaixell”, me la van explicar diverses dones de diferents maneres, fins i tot Julia Manzanal ho relata en el documental de TV3 “Els nens perduts del franquisme”. Semblava com un pacte, ningú volia oblidar aquell nen i el que li feren els feixistes.

Vaig agafar el seu testimoni i li vaig posar Lenin al nen de “L’últim vaixell” i explico la seva història una i mil vegades.

I ara llegeixo aquest notícia: “Justícia avala prohibir el nom de Lenin al·legant que es pot confondre amb un cognom” http://www.324.cat/noticia/2088246/societat/Justicia-avala-prohibir-el-nom-de-Lenin-allegant-que-es-pot-confondre-amb-un-cognom

És increïble! Pel mateix motiu podrien prohibir, Salvador, Miquel, Pasqual… Però no és el mateix motiu… En l’Espanya de Franco no volen cap Lenin…

més…


Port d’Alacant, 31 de març de 1939

 

            Van passar dues nits en aquell port, sense que cap de les tres dones poguera aclucar l’ull. En despuntar el dia, els rumors contradictoris corrien com la pólvora. El que més anava prenent força era que les tropes franquistes ja havien ocupat València, i era qüestió d’hores que entraren al port d’Alacant. Per contra, els més optimistes encara esperaven convençuts els vaixells que els durien cap a l’exili. Elles no es volien angoixar i parlaven animosament de les seues coses, mentre la Llíber jugava amb el Lenin a l’acuit.

            –De veritat pensa vostè que arribaran més vaixells? –va preguntar la mare del Lenin a l’àvia.

            –No ho sé, filla. Cada dia que passa és pitjor, jo veig molt mala sortida a aquest afer.

            –Doncs sap que li dic? Que abans que m’agafen em tire a la mar!

            –No digues això, dona! Ni per pensaments! I el teu fill!

            –Vostè no sap el que fan aquests feixistes…

            La dona va quedar pensarosa. L’àvia no volia destorbar-la. En silenci les dues dones van restar una bona estona, fins que finalment la mare del Lenin, va començar a parlar, a poc a poc, necessitava rompre el silenci.

            –La mar, quina immensitat. Vostè no s’ho creurà però no l’havia vista mai i no sé per què la imaginava d’una altra manera. No sé, com un prat molt gran, però no així, sense final. M’he criat a la muntanya, al mig del bosc, com una cabreta. Món pare era guàrdia forestal i el poble més proper estava a dues hores caminant. Els meus germans sí que baixaven al poble, a estudiar o a prendre vins, però jo no, era una dona i per això em quedava a casa ajudant ma mare. Em fa vergonya dir-ho, però no sé llegir ni escriure. El Rafel, el meu home, em va prometre que me n’ensenyaria, però no l’han deixat complir la seua promesa. Ell sempre està llegint, és un home molt culte, vull dir era…

»El vaig conèixer una vegada que vaig baixar el poble a comprar queviures en companyia dels meus germans. De seguida que el vaig veure, vaig saber que m’hi casaria. No ho sé, però me’n vaig enamorar a primera vista, potser li semble ximpleta. Però sabia que era el home de la meua vida. I fins que no ho vaig aconseguir no vaig parar, sóc una dona molt tossuda.

            »Rafel era el fill del moliner, així que es pot dir que vaig fer una bon casament. Estàvem molt enamorats i al cap de poc de casar-nos va nàixer el meu Lenin, no cabia més felicitat al meu cos. Però aquesta alegria va durar poc en esclatar la guerra. El meu Rafel, els meus germans i fins i tot món pare van partir cap al front. Ma mare i jo ens en vam anar a viure al Molí en companyia dels meus sogres, unes bellíssimes persones que de seguida em van acollir com una filla.

            »Ara fa algunes setmanes ma mare ens va deixar, el seu cor no va poder resistir la mort dels seus dos fills. El meu home i mon pare per culpa meua van venir al soterrament. Per ignorància pura, vaig demanar al meu sogre que els escrivira donant-los la mala nova. Com no podia ser d’altra manera hi van acudir tots dos.

            »Ja veu, senyora Mercè, en les cartes que es perden, en les cartes que no arriben, aquestes ho van fer. Davant tanta tristesa, em va consolar saber que no enterraria ma mare sola. Però el consol va durar molt poc. Al meu poble ja feia temps que s’havia perdut la guerra, tot i que encara ningú haguera anunciat la victòria. Els falangistes, veïns nostres de tota la vida, fins i tot alguns que teníem per amics, van venir a buscar el meu pare i el meu home en el mateix moment que donàvem sepultura a ma mare. No m’ho podia creure. Món pare el van fer presoner, el van torturar i li van trencar un braç i una cama, però és viu en una presó de Madrid. El meu Rafel va córrer cap a les muntanyes, allà mateix el van matar. El meu fillet no sap encara que son pare és mort. No he tingut forces per a explicar-li que és orfe de pare…»

            L’Agnès es va posar a plorar.

            –El meu Josep, també el van matar al front, i la mare de la Llíber, la meua filla Anna, va morir en un bombardeig a la mateixa ciutat de València. Aquesta guerra només ens ha portat desgràcies –va dir l’àvia amb els ulls negats de llàgrimes–. Hem de ser fortes, estimada amiga, si no per nosaltres pels més menuts, tenim una responsabilitat amb ells.

            Les dues dones es van abraçar i van restar altra vegada en silenci, un silenci que anava guanyant espai a mesura que avançava el temps.

            Es respirava un aire enrarit, una barreja de petroli, salnitre i humanitat. Molta humanitat, era massa la gent que hi havia amuntegada al port. Tots mirant cap a l’horitzó. Les hores passaven, l’evidència que els hi tocaria passar una altra nit era patent.

            La Llíber i el Lenin corrien entre la gentada indiferents de tot. S’amagaven darrere la roba amuntegada, darrere la gent amuntegada. Per uns instants la Llíber va perdre de vista el nen. Un calfred li va recórrer el cos, un estrany pressentiment. Es va tranquil·litzar quan el va veure, divertit, burlant-se de la cara d’espantada que feia ella. Es van asseure a terra observant l’horitzó mentre l’aire de la mar els tocava la cara.

            –Què dus al coll? –va preguntar la Llíber, en veure que el nen portava un penjoll fet de corda i un petit tros de fusta.

            –Me l’ha fet mon pare perquè em porte sort. Perquè funcione m’he de ficar la fusta a la boca. Quan venia l’avió gros i sentíem els petards, nosaltres jugàvem a amagar-nos davall la taula, mossegàvem el penjoll i no ens passava res.

            –És molt bonic.

            La Llíber de seguida va comprendre que era un bon invent perquè el soroll de les bombes no rebentara els timpans al petit. I a la seua ment van venir les imatges de la Pava, un avió gros i enorme que sembrava el terror entre la població. Va recordar com, en sentir les sirenes que avisaven de l’arribada del bombarder, ella i la seua família corrien a arrecerar-se al refugi, encara que fóra nit fosca i anaren en pijama. Va recordar aquella nit fosca que la mare estava atenent un part i no va poder córrer cap al refugi, aquella nit tràgica en què va nàixer una nena a la qual els seus pares posarien de nom Anna, el mateix de la infermera que la va portar al món abans de morir.

            –Saps, la meua mamà es diu Agnès, igual que la meua àvia, que s’ha quedat al poble tenint cura de la casa i del Samaruc.

            –Quin Samaruc?

            –El meu gos. No ha pogut venir perquè ha de fer companyia a la meua àvia. I jo em dic Lenin, igual que a un home molt important que era ruc.

            Ruc no, rus. D’un país que es diu Rússia.

            Va riure la Llíber. Tot i que semblava impossible, en aquell moment el nen la va poder treure dels seus pensaments.

            –Ja m’estranyava a mi que fóra tan important i ruc. I tu, per què et dius Llibertat?

            –Doncs, en realitat, quan vaig nàixer em van posar Anna, igual que a ma mare, però només en els papers, perquè sempre m’han dit Llíber des de petita. Sembla que abans de la República el meu nom era prohibit.

            –I això?

            –El meu avi m’explicava que la Llibertat és un insult per als feixistes.

            –Una paraula lletja?

            –No. Llibertat és una paraula molt bonica, quan seràs gran ja ho entendràs. 

            –Què fa aquest senyor? –va dir, estranyat, mentre assenyalava amb el dit un home enfilat a un fanal molt alt i gros.

            –No ho sé.

            –Ja fa sis dies que és allà dalt, no vol baixar –els va explicar una dona que era a la vora.

            –I això?

            –Té por que l’agafen les forces de Franco.

            Encara no havia acabat la dona d’explicar-se quan pels altaveus del port van informar que tothom havia d’abandonar el port d’Alacant, els homes per una banda i les dones per una altra. Tot s’havia acabat. Havia arribat l’hora de despertar del somni, cap vaixell més els duria cap a la Llibertat. Tots els seus temors, els seus pitjors malsons es farien realitat en uns quants dies, o en unes quantes hores. L’estranya manera com transcorria el temps en aquell port el feia impossible de mesurar. Finalment, a les tropes franquistes se’ls havia acabat la paciència.

            De sobte, la multitud va començar a cridar desesperada, moltes persones es van tirar a l’aigua per tal de fugir nedant, altres no van poder resistir-ho més i es van disparar l’última bala. La Llíber va agafar el Lenin al braç, amb el seu cos li va tapar els ulls, el protegia d’aquelles imatges dantesques, i va córrer entre la gentada a cercar l’àvia.

            L’Agnès i l’àvia els buscaven desesperades. En veure-les tots junts es van refugiar en el tancat. Havien de prendre una decisió.

            –Això s’ha acabat Llíber –va dir l’àvia, derrotada.

            –I què hem de fer, lliurar-nos com si res? Què no te’n recordes, de tot el que ens ha contat el pare que fan els feixistes a les dones? Si volen alguna cosa que vinguen a agafar-me.

            –La nena té raó –va cridar de sobte una dona embarassada que devia tenir uns vint i cinc anys–. Després de tanta lluita no ens podem rendir com si fórem xais que van a l’escorxador. Resistirem fins al final. Aquí no volem covards, ni suïcides, que siguen les seues bales les que ens maten, a mi i al meu fill.

            Era una dona forta, decidida. La Llíber la mirava bocabadada. L’àvia, per contra, no ho veia tan clar, de valents n’era ple el cementiri. Però va fer cas a la néta, no es refiava dels feixistes. L’Agnès i el Lenin també es van quedar. Eren un grup de persones poc nombrós els que es van refugiar en aquell cobert, la resta de la gent anaven sortint a poc a poc, enmig d’escenes dramàtiques.

A la matinada, el port va quedar completament buit, només hi quedaven ells. Un grup de soldats moros i italians els van fer una visita. La Llíber es va espantar molt en veure’ls entrar. El Lenin, amb el seu penjoll entre les dents, es va refugiar als braços de sa mare.

            Aquells homes no deien res, en silenci els van escorcollar un per un. Un soldat gras i ros va agafar la cartera a un home; en veure-la plena de diners, els va tirar a terra i hi va calar foc. Els feixistes reien. Aquells bitllets no eren de curs legal, els diners republicans no valien per a res, els estalvis de tota una vida eren paper mullat. Només volien or, joies, rellotges. Quan va tocar el torn a la Llíber, d’una estrebada li van arrencar el penjoll en forma de cor que li havia regalat sa mare, mentre ella cridava silenciosament en el pensament «Si us plau, no!».

            La foto i el llibre de poemes van anar al foc. A poc a poc va veure com es consumien les cares somrients dels seus éssers més estimats. Al cor va sentir una forta punxada, feia mal, molt de mal, però no era un dolor físic. La seua mirada era neutra i es dirigia cap a les seues sabates. Sabia que no devia ni podia mirar aquella gent a la cara. Amagats a les calcetes duia uns diners que no tenien cap valor i els anells de boda dels seus pares. No s’havien atrevit a vendre’ls. Per sort no els van trobar. Van confiscar totes les maletes i tots els paquets, sense molestar-se ni tan sols a obrir-los. Amb melangia, l’àvia i la néta es van acomiadar de la seua vella maleta, que els havia fet tanta companyia. Amb ella desapareixien les seues úniques pertinences. 

            Quan els ho van prendre tot, els van donar un ultimàtum.

            Tenéis de tiempo hasta las seis de la mañana. Si no, entraremos nosotros a buscaros.

            Tots restaven muts, amb el cap cot mirant a terra. De sobte una veu femenina va rompre el silenci.

            –Per favor, el xiquet té gana!

            Era l’Agnès, que amb tota la por que tenia va fer el cor fort per demanar menjar per al seu fill. Al cap d’una estona, un dels soldats va aparèixer amb un rosegó de pa i una llauna de sardines. Ningú s’explicava com la dona havia aconseguit entendrir el cor d’aquells energúmens. Potser va ser la força aclaparadora de les seues paraules, l’energia amb la qual una mare demana aliments per a un fill.

             L’Agnès va compartir la mica de menjar amb tots els que allí estaven refugiats. 

            –Hem de prendre una decisió, no podem resistir més en aquestes condicions. Valdrà més que ens lliurem abans de les sis –va dir l’àvia a contracor.

            Tots van assentir amb el cap, sabedors que no tenien cap altra sortida. Abans de eixir, l’àvia va estripar els passaports.

            –Que t’has tornat boja! –la va recriminar la néta.

            –T’equivoques, estic més lúcida que mai. Ets la filla del coronel de l’exèrcit republicà Mateu Pons Olcina i jo la seua sogra. Si ens agafen a nosaltres també agafaran ton pare. Ara el teu nom és Anna Martí Ventura i jo soc la teua mare Mercè Ventura Rius, el nom de ma mare.

            –Anna Martí Ventura –va repetir el nom la Llibertat, sense poder donar crèdit al que estava passant.

            –Lenin, fillet, anem a jugar al joc dels noms. Tu també canviaràs de nom, com la Llíber, ara et diràs Rafel, igual que ton pare. D’acord?

            El nen va assentir amb el cap.

            –Com et dius? –li va preguntar la mare.

            –Lenin.

            –No. Recorda-ho, ara et dius Rafel.

            –Lenin és una paraula lletja?, per això m’he de dir Rafel? –va preguntar el nen recordant la conversa que abans havia tingut amb la seua amiga.

            –No, amor, Lenin és un nom preciós –va dir entre llàgrimes la mare.

            –Passa que Lenin és un nom de xiquet, i com que tu ja tens cinc anys, ta mare ha pensat que és millor dir-te com un nen gran –va intercedir la Llíber.

            –Doncs si és així, jo ja no em vull dir Lenin. Però tampoc Rafel. A mi m’agrada més Ramon.

            Aquella estranya situació va provocar el que semblava impossible, que tots rigueren en uns instants tan dramàtics. Després de repetir els noms una vegada i una altra i aconseguir finalment que el Lenin assumira la seua nova identitat, va arribar el moment de lliurar-se. Tots es van abraçar i es van infondre missatges d’ànim, però la infinita tristesa que s’havia apoderat d’ells era molt difícil de dissimular.

 La incertesa i la por d’un destí tràgic envaïa l’atmosfera. Aquelles valentes persones, lluitadores que s’havien aplegat al port d’Alacant, cercant un exili honrós, amb el somni d’embarcar-se en un vaixell que els portara lluny de les represàlies feixistes, cercant la llibertat, es veien obligades a despertar i fer front a la dura realitat. Ja no entrarien més mercants per salvar-los, malgrat que a fora de la bocana tancada per dos vaixells franquistes es trobara el Winnipeg. El nou règim s’estrenava incomplint l’acord internacional i fent milers de detinguts. La por que els havia conduït cap a la ratonera del port d’Alacant estava plenament justificada. La llibertat va quedar segrestada, i tota aquella persona que s’atrevira ni que només fóra a esmentar el seu nom, a respirar la seua flaire, havia estat comdemnada per tota la vida.

Els homes van sortir primer, abans de les sis de la matinada. A l’hora en punt van sortir les dones, en silenci. Un silenci que s’apoderaria de tot i de tothom, un silenci instaurat que s’allargaria vora quaranta anys.

 

Fragment “L’últim vaixell” de Gemma Pasqual i Escrivà (Alfaguara/Voramar)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/64-lultim-vaixell.html

Un pensament a “?¿Qué ha dicho usted, el niño se llama Lenin? Cogieron al niño de las piernas y le estrellaron la cabeza contra la pared.?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*