Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

18 de juliol de 1936

«Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de
dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como
nosotros.»

 

General Mola (19 de juliol de 1936)

 

 

Hi havia un fum de dones esperant la Maria
perquè els fera la classe de tots els dies i ella no es presentava, ja feia
hores que havia desaparegut. La Llíber havia anat a buscar-la però no havia
aconseguit trobar-la en lloc. La Mercè i l’Agnès estaven preocupades. Temien el
pitjor, que els falangistes hagueren anat a per ella, però no era provable,
aquell dia no s’havien deixat veure. Cap d’elles deia res, no s’atrevien a
expressar en veu alta els seus pensaments. Tot i que les condicions de vida en
aquell camp eren deplorables, el pitjor, el més terrible, eren el que els
feixistes anomenaven ruedas.
Consistien en la visita de falangistes, autoritats locals i comissions de
viudes, grups de dones que havien perdut els marits, els fills o altres
familiars, que arribaven al camp per intentar reconèixer algun dels culpables,
seguint el mètode de la desfilada, en la qual ningú podia estar segur de no
assemblar-se als culpables. Aquelles que resultaven identificades, les treien
del camp i ja no les tornaven a veure. Moltes nits, comandos de Falange de
diversos pobles entraven al camp amb una llista dels seus veïns desafectes i si els trobaven els
afusellaven allà mateix.

més…

Elles ja havien
viscut un episodi semblant al cinema Ideal, és per això que patien tant per
l’amiga.

            Van passar moltes hores fins que va
aparèixer la Maria, exultant, feliç, feia molt de contrast amb el semblant
preocupat de les seus amigues.

            –Fa
hores que et busquem! On t’has ficat? –li va preguntar la Mercè.

            –És
viu, el meu Ferran És viu! Hi he parlat i tot! –explicava contenta.

            –No
saps com me n’alegre.

            –Mercè,
jo ja em pensava que me l’havien matat. Avui, a primera hora, quan els soldats
estaven desdejunant-se, com cada matí, m’he apropat silenciosament als
filferros que ens separen del lloc on hi ha els homes, he repetit com cada dia
tres vegades el seu nom, i quan ja m’havia donat per vençuda, en fer mitja
volta he sentit que algú em cridava anomenant-me Tarongina, que és com sempre
m’ha dit el meu Ferran. M’he apropat més a la tanca i l’he vist, prim, vell,
però amb la mateixa mirada que va fer que me n’enamorara, als ulls encara hi
havia la cendra viva de la seua estima. No l’he pogut abraçar, només contemplar
i a distància, però ens ho hem dit tot. A crits, hem quedat cada dia a la
mateixa hora.

            Les
dues dones es van fer una llarga abraçada. La Maria tenia moltes ganes de
parlar, de sortir del seu anonimat, de ser una persona amb passat i futur,
d’oblidar-se per uns moments d’on es trobava i trencar aquell silenci asfixiant
que no la deixava respirar.

            –Recordes,
estimada Mercè, quan vam proclamar la República a la ciutat de València? Els
blasquistes vam ocupar l’ajuntament al capvespre i vam nomenar Vicent Marco
Miranda alcalde accidental. Jo era una de les seues secretàries en aquella
època. Portava molts anys fent de mestra i vaig voler provar una cosa nova,
m’havia picat el cuquet de la política. Tot i que el meu home era comunista i
no li va fer gens de gràcia que jo em decantara cap al blasquisme, la veritat
és que jo no em considerava cap conservadora, els ideals eren bons i una bona
amiga em va aconseguir el lloc de secretària. A mi m’agradava Blasco Ibáñez i,
és clar, era republicana, així que de seguida em van agafar, això demostra
clarament quin tipus de moviment era, però jo no me’n vaig adonar fins alguns
anys més tard.

            »Va
ser un dia molt atrafegat, anaven i venien les felicitacions. Francesc Macià
ens va adreçar un telegrama. És curiós recorde fil per randa el que deia: «En
aquesta hora solemne de lliberació, des de la presidència de la República
Catalana, que ha d’estructurar en col·laboració amb les altres nacionalitats
d’Ibèria la federació de pobles lliures, em plau d’enviar al poble valencià,
unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua, la meva
salutació cordialíssima.» Semblava que amb un dit tocàvem el cel, que aquell
estat de felicitat no acabaria mai.

            »Malauradament
va arribar aquell trist i penós dia del Pronunciamiento,
un cop d’estat fracassat que va esdevenir en aquesta maleïda guerra civil. Jo
feia ja dos anys que havia abandonat la política, els ideals anaven acompanyats
de molta burocràcia i jo sóc una dona de acció no de despatx. A més a més, el
meu home em va obrir els ulls. Vaig tornar a l’ensenyament. Ens havíem
traslladat a viure a Alcoi, i es pot dir que el Ferran i jo érem feliços amb la
nostra nova vida. Però aquesta felicitat va quedar completament truncada el 18
de juliol del 1936, quan per la ràdio ens vam assabentar de l’amarga notícia.
No podíem quedar-nos de braços plegats davant aquest atac feixista, havia
arribat l’hora de passar a l’acció. Bé, el que de veritat volia encetar aquesta
via era el meu home, jo el considerava massa vell per a agafar les armes, però
no podia queixar-me, mai s’havia clavat en les meues opcions polítiques i ara
li tocava a ell, n’estava profundament convençut. Vaig decidir seguir-lo; si
moríem, moriríem junts. Nosaltres érem uns privilegiats, no teníem fills, així
que ens vam unir a la primera columna valenciana, formada a Alacant i a Alcoi.
D’aquesta manera, aquest tros d’àvia de seixanta anys es va convertir en
miliciana, potser la més vella. No va ser fàcil que m’acceptaren, de bon
començament hi havia moltes reticències, però eren quatre braços, dos meus i
dos del meu home, i no podien escatimar amb gent. Vam marxar per la carretera
de Villena-Almansa-Chinchilla contra la guarnició revoltada d’Albacete, que es
van rendir. Aquesta va ser la nostra primera victòria.

            »Per
mi va ser tot un alliberament com a dona, havia assumit un rol que pensava
inaccessible. Però el coratge, la tenacitat i la dedicació de nosaltres les
milicianes no van ser suficients perquè acceptaren donar-nos un rol militar.
Tampoc no vam aconseguir evitar el descrèdit creixent que ens envoltava. Un cop
desacreditada la nostra imatge, vam ser obligades a retirar-nos a la rereguarda.
Va ser una decepció molt gran veure’ns de cop i volta relegades. “Homes, cap
als fronts de guerra; dones, a la rereguarda” va ser un eslògan comú entre les
mateixes dones de diferents ideologies polítiques. Però hi vaig accedir, de
tota manera era massa gran per a fer el soldat.

            »Ferran
va continuar en la milícia i jo em vaig traslladar altra vegada a la ciutat de
València, on feia de tot, des de construir una barricada, curar els ferits,
organitzar treballs d’assistència als infants, cosir uniformes, teixir jerseis,
qualsevol cosa que se m’oferia per a ajudar les persones que estaven al front.

            »Tot
i estar envoltada de companyes, em trobava molt sola sense el meu Ferran. Cap
al mes de març ja es veia a venir que les coses no anaven bé, la gent ja
començava a abandonar València en cerca de l’exili. Jo no pensava marxar sense
ell, tot i que era conscient del perill que corria a causa de la meua activitat
en favor de la República i la llibertat. Fins que no va venir a buscar-me el
meu company no vaig abandonar la ciutat. Però va ser massa tard, no vam
aconseguir pujar a cap vaixell, ens van atrapar en aquella ratonera del port
d’Alacant. Allà va ser on pensava que havia perdut per sempre el meu estimat
Ferran, però avui ens hem tornat a retrobar, ens separen a penes uns centenars
de metres envoltats de filferros, però sé que és viu i estem junts sota el
mateix cel.»

            Les dones
es van tornar a abraçar. La Mercè no va poder evitar les llàgrimes.

            –Prou xerrameca que ens espera una
classe! –va dir de sobte la Maria, que tenia una capacitat enorme per a
sobreposar-se de les emocions i es va dirigir cap al grup de dones que, tot i
les hores que feia que l’esperaven, no havien desistit.

            La
Mercè no la va seguir, va començar a caminar silenciosa, pas a pas com un
autòmat cap on hi havia els homes. Va aconseguir arribar a la vora dels
filferros, ningú es fixava en ella, els soldats no la van detenir. Va mirar
fixament aquells homes malmenjats que romanien asseguts a terra per centenars.

            –Josep
Palau! –va cridar el nom del seu marit tres vegades.

Silenci, silenci aclaparador. No va rebre cap
resposta. Va mirar al cel i després a l’horitzó. Sabedora que no tornaria a
veure el seu company mort al front, sabedora que no tornaria a sentir la seua
veu, ni a sentir la seua calor en el seu cos. I una enorme tristesa va inundar
la seua ment. Derrotada, trista, apagada, va tornar pas a pas a retrobar-se amb
la seua néta, el seu únic consol, el seu motiu per a continuar vivint.

 

Fragment de L’últim vaixell

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/64-lultim-vaixell.html



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent