Gemma Pasqual i Escrivà

Expliquen que, una vesprada del mes de març del 1937, el mestre feia un concert per als ferits de guerra i per a la soferta població de la reraguarda, al Palau de la Música de Barcelona; de sobte, les sirenes van anunciar un de tants bombardejos sagnants que tant van castigar la ciutat. Es van apagar els llums al Palau. Crits, desconcert entre el públic; se sentia l’espetec de les bombes al port. I de sobte, música, el violoncel de Pau Casals va començar a sonar, les bombes no el van poder fer callar. Es va fer un gran silenci, ningú es va moure. Quan es van encendre els llums, dalt l’escenari, un home menut i calb, amb el violoncel entre les cames, plorava com un infant davant els soldats de la República que, ferits en cos i ànima, saludaven amb el puny clos. 

més… 

«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però, què ha estat, Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges –una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya– per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d’ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut…»

»Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, peace, peace”, i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.»

Paraules de Pau Casals a l’ONU, 24 d’octubre de 1971

Aquestes paraules plenes d’emoció, les va pronunciar un jove Pau Casals de prop de noranta-cinc anys, el dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides, el dia de l’estrena del seu himne. Aquest dia, a Casals li van atorgar la medalla a la Pau de l’ONU. Després del concert, va demanar el violoncel i es va dirigir als assistents per explicar que feia més de quaranta anys que no havia tocat en públic, però que en aquella ocasió ho havia de fer. Quan estava a punt de començar, va alçar el braç dret, va presentar El cant dels ocells i amb la veu tremolosa de l’emoció, però ferm i contundent, aquell cos petit i fràgil és va engrandir més que mai per fer una declaració clara i rotunda de la seva catalanitat.

Aquest gran músic, compositor i director català era, a més a més, un patriota, antifeixista i compromès fins al moll de l’os. Pensava que «més important que la relació del músic cap a la música és la seva actitud davant la vida». I aquest compromís el va mantenir ferm fins al final dels seus dies.

L’any 1919 va fundar l’Orquestra Pau Casals a Barcelona. Al capdavant d’ella com a director, feia concerts per als obrers, que podia finançar gràcies al seu èxit internacional. Volia que tothom tingués accés a la música de la seva orquestra i és per això que va fundar l’Associació Obrera de Concerts. El 1938, quan va tenir lloc l’últim concert de l’orquestra al Liceu –retransmès per la ràdio en demanda d’ajut, aliments i medecines per als infants de la República–, hi havia inscrites més de 300.000 persones; aquesta va passar a ser una de les organitzacions culturals més importants de Catalunya, fins que la guerra civil ho va malmetre tot.

Expliquen que, una vesprada del mes de març del 1937, el mestre feia un concert per als ferits de guerra i per a la soferta població de la reraguarda, al Palau de la Música de Barcelona; de sobte, les sirenes van anunciar un de tants bombardejos sagnants que tant van castigar la ciutat. Es van apagar els llums al Palau. Crits, desconcert entre el públic; se sentia l’espetec de les bombes al port. I de sobte, música, el violoncel de Pau Casals va començar a sonar, les bombes no el van poder fer callar. Es va fer un gran silenci, ningú es va moure. Quan es van encendre els llums, dalt l’escenari, un home menut i calb, amb el violoncel entre les cames, plorava com un infant davant els soldats de la República que, ferits en cos i ànima, saludaven amb el puny clos.

Aquesta guerra que no vam guanyar, va obligar el mestre a exiliar-se a Prada. Aquí el seu compromís es va fer encara més ferm que mai, si això era possible. Va donar suport actiu a cercles antifranquistes de l’exterior, va lluitar per restablir la democràcia a Catalunya; tant és així que li van oferir la presidència de la Generalitat a l’exili, que a l’últim va anar a les mans de Tarradellas.

Durant l’ocupació nazi a França es va negar a tocar davant Hitler, actitud que li va costar anys d’arrest domiciliari. Acabada la Segona Guerra Mundial, fa fer una gira de concerts per denunciar la dictadura de Franco. El 1945, en el moment de màxima popularitat, va prendre la decisió de no tocar més, en solidaritat amb el seu poble, el nostre. El 1952 va signar, juntament amb altres catalans destacats, el memorial dirigit a la Unesco en el qual demanava que aquesta organització no admetés el règim franquista per la repressió duta a terme contra la cultura catalana.

Albert Einstein parlava així d’aquest gran català universal: «El que jo admiro precisament de Pau Casals no és solament la seva actitud envers els opressors del seu poble, sinó també davant els oportunistes que sempre estan disposats a pactar amb el diable en benefici propi. Pau Casals ha comprès, amb molta clarividència, que el món corre un perill més gran per part dels qui toleren el mal o el fomenten que no per part dels mateixos que el cometen.»

Nosaltres també l’admirem, aquest gran home, que es va negar en tot moment a tornar a la terra que el va veure nàixer, i que tant estimava i enyorava.

«Catalunya és la meva terra i l’estimo com una mare.»

«Tornaré, viu o mort, quan a casa tinguem la llibertat i la democràcia.»

Va morir el 22 d’octubre de 1973, a Puerto Rico, lluny de la seva estimada mare Catalunya. Una gran senyera va cobrir el seu taüt. El 9 de novembre de 1979, les seves despulles van descansar finalment al poble on va nàixer, el Vendrell.

El mestre ja no hi és, entre nosaltres, però ens resta la seva música i el seu llegat. Malauradament, aquesta no és la llibertat ni la democràcia que ell somiava per a la nostra terra. Com tampoc el món gaudeix de la pau per la qual ell tant va lluitar.

Pau Casals, ja ets a casa, ara ens toca a nosaltres, agafarem el teu relleu i lluitarem perquè la pau arribi a les nostres terres i algun dia Catalunya, tal com vas explicar a les Nacions Unides, torni a ser una de les nacions més grans del món.

Gemma Pasqual i Escrivà

“Al Tall vol aportar la temptativa de formalitzar una modalitat de folk a través de la qual, d’alguna manera, es rescata un poc de tradició viva i, alhora, s’aprofita l’estil o estímul per a un ús renovat i actual…”, deia Joan Fuster el 1976 en la presentació del primer disc, Cançó popular al País Valencià, d’un grup que s’havia format el 1975.

I des d’aleshores, Al Tall va formar part de la banda sonora de la meva vida, de les nostres vides… fins que un 19 d’octubre de 2012, el dia del meu aniversari, de cop algú va parar la música. No esperava aquest ensurt, Al Tall anunciava que es retirava a través d’un comunicat: “Ens sentim satisfets per haver assolit els nostres objectius, contribuint a despertar la consciència del nostre país, a reivindicar la nostra llengua i a rescatar la nostra forma tradicional de fer música en esta època”.

més… 

Per uns moments, els records i els sentiments s’amuntegaven al meu cervell, aquella tarantel·la mal ballada amb un mig nuviet holandès a la plaça de la Mare de Déu de València, l’actuació de Maó, de Perpinyà, d’Alacant, a Gandia, a Museros… Aquell “Viurem” inoblidable a les Cotxeres de Sants a Barcelona, el concert de l’Aplec dels Ports amb una bona colla d’amics a Morella, el cor a la gola amb la cançó de “Miquel Grau”… I en un puny a la plaça de bous de València en l’homenatge al Guillem Agulló després del seu assassinat… Cantant les cançons de Som de la pelitrúmpeli amb el meu fill petit… La pujada el Darrer Diumenge d’Octubre a la muntanyeta de la Patà, sentint el radiocasset en el meu vell Renault 8, els discos de vinil, els CD… Ara a l’Euromed amb l’iPod a les orelles.

Al Tall, des de la seva formació, ha editat 16 discos de llarga durada i alguns singles. Ha fet més de mil actuacions en directe, entre les quals figuren diversos escenaris de França, Portugal, Itàlia, Alemanya, Mèxic. Al Tall, com el grup mateix explica, crea i interpreta en la tendència folk de riproposta, terme italià que suposa la recuperació no ja d’antigues melodies i romanços sinó la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar. Així, des de la tradició musical dels Països Catalans, ha anat endinsant-se en el marc més ampli del conjunt de la música mediterrània, amb una fusió d’estils que configura la seva tasca musical com una alternativa important amb vista a situar la música actual del Mediterrani als àmbits internacionals de l’occident europeu. En els seus concerts, amb la lluïssor de les seves melodies, amb la correcció de l’execució musical, més de quinze instruments diversos de corda, vent, percussió, i amb el seu domini de l’escena, produeix una immediata connexió amb el públic, bé des de l’opció d’un repertori absolutament festiu, que provoca la participació lúdica dels assistents, com des de l’opció d’un repertori tranquil, que ofereix l’oportunitat d’escoltar temes més delicats i complexos.

Al Tall és la banda sonora de la meva vida. Però és moltes més coses: compromís, amor a la terra, la veu de la reivindicació. Una banda sonora precisa i necessària. Com diu Vicent Torrent: “Els besnéts del Tio Canya ignoràvem moltes coses sobre la nostra terra; i, a poc a poc, hem anat descobrint-la, estimant-la, defensant-la.”

Amb una mica de distància i sabedora que la seva desaparició no té res a veure amb el meu natalici, tot i que avui fa el seu darrer concert a un dia dels meus 46 anys,  ho prenc com un gran regal, la banda sonora de la nostra vida, de les nostres vides continua sent Al Tall i tota una nova generació de músics en català d’arreu dels Països Catalans als quals deixen el seu testimoni. Concretament, aquí al País Valencià en són capdavanters. No esmentaré ningú, no cal, només heu de visitar la web del col·lectiu de Músics Ovidi Montllor.

Estic convençuda que Al Tall no desapareix, continuaran en la trinxera, allà on se’ls demani, compromesos culturalment i políticament en aquest nació nostra que ara albirem amb més il·lusió que mai i que canta amb més força si cal la cançó del Tio Canya, ara que encara estem a temps de posar-li un forrellat nou.

Gemma Pasqual i Escrivà

Explicava Pere Calders que cadascú basteix les seves QUIMERES d’acord amb les seves il·lusions més recòndites. I potser els Països Catalans són això, una quimera, una il·lusió que duem a dintre el cor, i ara ha arribat l’hora que passi a ser una realitat al nostre cap.

Perquè, malgrat tots els intents de secessionisme polític i lingüístic, som aquí encetant el segle XXI i no hem desaparegut. Som una nació amb mil anys d’història, som el bressol de la democràcia continental de l’era moderna, hem fet aportacions extraordinàries al patrimoni de la humanitat. Aquests són els nostres arguments, les nostres paraules, el nostre bagatge cultural i polític. Els Països Catalans som una aposta de futur i progrés. Ho va dir Pere Quart: Catalunya, València, les Illes, la Gran Catalunya, amb la gent i la terra i la llengua, I el passat i el present. I el futur que ens espera, bo o dolent, infal·lible! Potser cal afegir a aquests versos la Catalunya del Nord, la Franja de ponent i l’Alguer, per completar el mapa, amb la vènia del gran Joan Oliver.

La nostra llengua, el català, la llengua d’Ausiàs Marc, Joan Martorell, Ramon Llull, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Jaume Cabré i tants altres autors i autores, reconeguts arreu del món. És un dels nostres senyals d’identitat més significatius. És la llengua pròpia de més d’onze milions de persones, és a dir, els Països Catalans tenen més habitants que Portugal i Irlanda. El català el parlem vora vuit milions de persones, cosa que ens situa una altra vegada per sobre de molts països de ple dret. Sense oblidar que som 11 milions de vots, de consumidors. I entre altres factors econòmics importants tenim els ports més importants de la Mediterrània.

Perquè volem el pa sencer, com ens va ensenyar l’Ovidi, i no trairem la memòria dels absents. Ni deixarem a la cuneta els que han estat els nostres companys i companyes de viatge durant dècades. Ens ho va dir Joan Fuster: «Per a tots els catalans, per a tots els catalanoparlants, només hi ha una resolució clara: facin versos o novel·les, quadres o escultures, política o política, la disjuntiva final és aquesta: o Països Catalans o “regionalisme” en el mal sentit de la paraula.»

I perquè aquesta quimera, aquesta il·lusió sigui una realitat, el Nou d’Octubre tenim una altra cita a València, tant important com la de l’11 a Barcelona. Sabem que us estimeu el País Valencià, la vostra lluita ho confirma, us necessitem per recórrer plegats els carrers del Cap i Casal. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure i completa.

Gemma Pasqual i Escrivà 

El somni es va esvair i va portar la fatalitat, la mar es va empassar els cossos…

Gairebé 200 morts i 150 desapareguts s’han comptat fins ara en la tragèdia que es va viure ahir a l’illa siciliana de Lampedusa, arran del naufragi per l’incendi d’una pastera carregada amb 500 immigrants.

més… 

“Vam partir a la una de la matinada, feia una nit fosca com una gola de llop, no hi havia cap lluïssor al cel ni cap claror a la terra, a penes es podia veure res, una nit negra de dol, la lluna no va voler sortir, el mar engolia cada dia moltes persones que cercaven els seus somnis i ella no volia ser-ne testimoni. Una espessa boira cobria la mar, l’oceà estava en calma i la nostra barca solcava amb facilitat les ones. El nostre únic equipatge, els records que tant pesen en el cor. Ningú no va mirar enrere, en terra ferma deixàvem els orígens, la nostra llengua, les nostres tradicions, la família, la meua estimada àvia, l’entranyable Umm i la nostra mare: Àfrica.”

Fragment Barça ou barzakh! Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.bromera.com/fitxa-llibre-coleccions/items/barca_ou_barzakh.html