Camp de concentració dels Ametllers, 1 d?abril de 1939
«Día de la Victoria»
A trenc d?alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers. En direcció cap al castell de Sant Ferran. Van passar el castell i després un carretera costa amunt. Sense menjar, amb la por al cos es feia feixuga la pujada. Anaven per camins de mala petja i els peus els feien mal de topar amb el pedruscall. De sobte es van sentir les veus d?uns homes que els infonien ànims. Eren els presoners. Els soldats, impassibles, a cop de fusell anaven indicant el camí. En plena muntanya, aquell era el lloc designat per a les dones. Havien de romandre al bell mig del bosc, no hi havia ni una pobra barraca. Hi havia centenars, milers de dones, algunes amb els seus fills petits. Tot era ben trist.
El sol començava a despuntar. Un grup de dones se?ls va acostar. En silenci. Es van asseure a terra.
?Mare! Quan ens duran el desdejuni? ?va trencar el silenci el petit Lenin, ignorant de tot el que estava passant.
L?Agnès no va saber què respondre-li de tan preocupada que es trobava pel seu fill. Els ulls se li van negar de llàgrimes.
?Doncs té raó el nen, el servei aquí fa pena -va fer broma una dona gran amb els cabells d?argent?. Si no ens porten prompte el desdejuni, ens n?anem a un altre campament.
La Llíber se la va mirar bocabadada. No entenia com aquella dona tenia ganes de riure en aquelles circumstàncies.
?Bon dia! El meu nom és Maria i fa dos dies que estic aquí ?es va presentar la dona allargant-li la mà a l?àvia.
?Jo em dic Mercè, i aquesta és la meua filla l?Anna, la meua amiga Agnès i el seu fill Ramon.
?Això!, el meu nom és Ramon, perquè a mi el nom de Rafel no m?acabava de fer el pes, mon pare també es diu així, jo tinc un amic que es diu Pere, igual que son pare, i es fan un embolic quan sa mare crida un dels dos, així que vaig decidir que millor Ramon, perquè ja sóc gran, quan tenia quatre anys era petit i aleshores el meu nom era Le…
Abans que poguera acabar la frase, la Llíber va córrer a tapar-li la boca.
?Deixa?m! Només volia dir a aquesta senyora com… ?intentava explicar-se el nen, apartant les mans de la Llíber.
?Perquè no inspeccionem la zona, potser trobarem alguna cosa per menjar ?va provar de girar la conversa la Llíber.
?En aquesta muntanya només hi ha matolls i herba ?la va informar la Maria, que observava el nen amb una infinita tristesa?. Aquí avall hi ha més nens, si vols jugar.
?Doncs anem a buscar-los ?va decidir la Llíber per veure si, tot distraient el nen, li passava la fam i les ganes de xerrar.
Una vegada, el Lenin va desaparèixer en companyia la Llíber. La Maria va assabentar l?àvia i l?Agnès de quina era la situació. Realment desoladora. Portaven dies sense menjar. Sense informació. De tant en tant venien soldats i s?emportaven un grup de dones, però no sabien on ni per què.
?Us heu organitzat d?alguna manera? ?va preguntar l?àvia.
?Aquí cada una va a la seua. Totes tenim por i desconfiem molt les unes de les altres.
La Mercè es va aixecar i es va treure la pols del vestit.
?De moment hem de buscar un lloc on estar-nos. Som a la muntanya, un gran avantatge. Recollirem branques per fer-nos uns llits i herbes per menjar.
?Herbes? ?va preguntar estranyada la Maria, que era una dona de ciutat.
?Sí senyora. He vist per aquí moltes herbes comestibles ?va afirmar l?Agnès, que es trobava en el seu hàbitat natural i era una gran coneixedora de les plantes.
?Doncs mans a l?obra! Tu i la Maria busqueu alguna cosa per menjar mentre jo prove de fer un llit sota un arbre per passar la nit.
Les altres dones les van imitar, i aviat es van convertir en tot un exèrcit cercant fulles i intentant fer d?aquella muntanya un lloc una mica habitable. Els soldats les deixaven fer.
?Va, fill, menja una mica! ?intentava l?Agnès que el Lenin s?empassara una espècie d?amanida amb herbes. Ell tancava la boca i s?hi negava amb el cap.
?Que no tens gana? ?li va preguntar la Llíber.
El nen va assentir amb el cap.
?Doncs obre la boca que és molt bo.
?La brossa és per als conills! ?va dir el nen i va tancar el llavis ràpidament.
?No digues bestieses i menja!
La mare anava perdent els nervis amb el fill, però ell ni s?immutava, tossut que tossut.
La Llíber va agafar un manat d?herbes i va començar a menjar com si dels millors dels àpats es tractara.
?Mmm, aquesta fulleta fa gust de botifarra…
?A mi no m?agrada la botifarra! Veus que mal que has quedat! ?li va respondre el nen.
?I aquesta més verdeta, a formatge… ?continuava la Llíber llepant-se els dits amb la brossa.
?No aconseguiràs que menge!
?Doncs aquesta fulleta grogueta fa gust d?arròs ?va dir la senyora Maria. El Lenin va fer uns ulls com unes taronges.
?Quin tipus d?arròs? Perquè si és amb peix a mi no m?agrada.
?Arròs amb fesols i nap ?va puntualitzar la senyora Maria, que acabava de pronunciar el plat preferit del Lenin.
?Doncs ara que ho dius, és veritat. I mira, aquestes fulles grans fan gust de préssec ?va dir l?àvia.
?I aquestes més rogetes, de maduixes ?va dir l?Agnès.
El nen semblava que cedia amb la mirada. Les altres dones també van començar a menjar amb deler. Cada fulla i cada branca tenia un gust diferent, sabors dels plats més ben cuinats, els que més els agradaven, la imaginació era una bona arma per a combatre la desesperació.
?A veure si us ho acabeu tot! Mare, posa?m arròs, però treu-me la botifarra ?va demanar el nen amb gana.
L?Agnès així ho va fer. El Lenin devorava l?amanida com si es tractara d?un bon plat d?arròs amb fesols i nap.
De sobte, la senyora Maria va començar a repartir unes fulles marrons.
?No hi ha res com acabar un bon àpat amb un bon cafetó!
Totes les dones, per uns moments, es van oblidar de les fatalitat i van esclatar a riure.
En aquelles condicions, les emocions estaven a flor de pell, esdevenien fàcilment del riure al plor.
Passaven els dies. De tant en tant, els soldats les alimentaven amb una llauna de sardines o de llentilles, o una mica de llet per als nens, poca cosa per a resistir. Però elles ho feien, no es rendien, amb les engrunes amb les quals les mal alimentava el nou règim i les herbes que recollien intentaven subsistir.
El pitjor eren les nits. Dormien a cel descobert, sota el sostre de l?univers. Tot observant les estrelles encara se sentien més soles i desemparades. Una nit d?aquestes van venir a buscar-les un grup de soldats. Van agafar una colla de dones i nens, entre els quals hi havia el Lenin i sa mare, la senyora Maria i la Llíber i la seua àvia. A cops de fusell les van dur a peu cap a la ciutat. Estaven molt espantades, no sabien què els passaria. El pitjor els venia a la ment. Portaven molt de temps caminant, entre totes ajudaven a dur als nens. Bescanviaven les mirades i s?acomiadaven amb els ulls. Cap d?elles s?atrevia a dir res. Avançaven sense forces, pas a pas en silenci. Altra vegada el silenci. Un silenci aclaparador que omplia la nit.
Fragment de “L’últim vaixell”
