Gemma Pasqual i Escrivà

Jaume Bonet: “L’atac del govern per exterminar la llengua sí que és radical”

Si la nostra llengua és atacada a les Illes, aquest atac afecta qualsevol part del nostre territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tots i totes tenim l’obligació de respondre a aquest atac amb contundència. No podem mirar cap a una altra banda, el català és patrimoni de tots els catalans i catalanes, siga quin siga el seu lloc de naixença, i és la nostra obligació defensar-lo onsevulga que haja estat amenaçat.

«La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora. La crisi actual no és comparable amb qualsevol altra que la nostra llengua ha sofert al llarg de la història. Si almenys n’arribem a tenir una consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l’esperança. Després, encara vindrà molta feina a fer: un gran esforç, lent i complicat, enèrgic.».

Aquest gran esforç ha de ser de tots els catalans i catalanes.

Deveu recordar aquell famós discurs de Martin Luther King pronunciat a les escales del Memorial a Lincoln, on explicava davant una multitud que els afroamericans s’havien aplegat a Washington per cobrar un pagaré; aquest pagaré era la promesa que es garantirien a tothom els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

A nosaltres, catalans i catalanes, també ens deuen un xec. Fa vora 300 anys que ens el deuen, i aquesta vegada no volem que ens el retornen com ho van fer a Macià amb la inscripció “sense fons”. Ben igual que Martin Luther King, ens neguem a creure que el banc de la justícia haja fet fallida.

més…

A propòsit de l’Assemblea Nacional Catalana: Sense València no hi ha independència!         

La història ja és passada, pols i terra la taparen, però el mal que vingué d’ella, rossega encara i alcança tot el poble. Així és com Al Tall canta «Quan el mal ve d’Almansa…». Encara avui són coneguts popularment amb el nom de socarrats els veïns i naturals de Xàtiva. Aquesta ciutat va patir el setge de les tropes felipistes; després va ser incendiada, i les dones i el xiquets que es trobaven a l’església de Sant Francesc van ser massacrats. El nom de la ciutat el van canviar pel de San Felipe o Colonia Nueva de San Felipe. Malauradament, aquest no és l’únic exemple de la neteja ètnica que van dur a terme els castellans en la guerra de secessió.

Amb el Decret de Nova Planta van socarrar la nostra dignitat. A hores d’ara no hem rebut ni una nota de disculpa. Ben al contrari, estan molt ofesos amb nosaltres per haver estat tan agosarats i irrespectuosos d’haver penjat el retrat de Felip V al Museu de l’Almodí, de Xàtiva, de cap per avall.

Deveu recordar aquell famós discurs de Martin Luther King pronunciat a les escales del Memorial a Lincoln, on explicava davant una multitud que els afroamericans s’havien aplegat a Washington per cobrar un pagaré; aquest pagaré era la promesa que es garantirien a tothom els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

A nosaltres, catalans i catalanes, també ens deuen un xec. Fa vora 300 anys que ens el deuen, i aquesta vegada no volem que ens el retornen com ho van fer a Macià amb la inscripció “sense fons”. Ben igual que Martin Luther King, ens neguem a creure que el banc de la justícia haja fet fallida.

Aquesta vegada no ens passaran amb raons, ni ens explicaran les seues pròpies mentides; recordeu allò que «el castellano nunca fue una lengua de imposición».

L’intent de genocidi cultural dels Països Catalans ha estat i encara és escandalós. Tenim un país llarg i estret. Esquarterat administrativament. Però amb un senyal d’identitat clar: la nostra llengua, el català. Aquest senyal d’identitat és important que el defensem, que el preservem de totes les agressions, tant les que ens vénen de fora com també de dins.

És per això que es fa necessari l’autocentrament de la política lingüística catalana a tot el territori. No podem abaixar la guàrdia, no podem relaxar-nos i consentir que es parle o que s’escriga de qualsevol manera. El català té una normativa, la mateixa per a tot el territori. I aquesta normativa s’ha de complir, i els mitjans de comunicació l’han de difondre.

Hem d’exigir respecte. El català no és cap moneda de canvi per als polítics. Diu que el vol d’una papallona al Japó pot provocar un huracà al Carib. És l’anomenat “efecte papallona”. Doncs, quan un polític del Principat esternuda, Madrid es constipa i som nosaltres, els catalans del País Valencià, els qui hem de pagar les medecines. Així que, si us plau, no us refredeu. La recepta és fàcil: el català, única llengua oficial. «La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir viu dins la societat que li és pròpia si no és l’idioma de tothom i practicat per tohom tothora.».

Parlem la llengua d’Ausiàs Marc, Joan Martorell, Ramon Llull, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Vicent Andrés Estelles, Maria Mercè Marçal, i tants altres autors i autores, reconeguts arreu del món. Tenim prou bagatge perquè la nostra llengua, la nostra cultura i sobretot la nostra nació siguen reconegudes internacionalment. Continuant amb Fuster: «Tenim dret a esperar –per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança– que un dia serà suficient dir “català” per al·ludir a la nostra condició de poble única.»

Esperem, però no de braços plegats. No podem permetre els atacs constants a la nostra nació i a la nostra cultura. No podem permetre aquesta ofensiva espanyolista, que fa lleis a la seua mida, que ens nega la memòria històrica. Ja ho va dir Mahatma Gandhi: «Així que algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seua dignitat de persona, cap tirania no el podrà dominar.»

No han demanat mai perdó. Alemanya ho ha fet pels crims de Hitler; Itàlia ho ha fet pels de Mussolini; el Vaticà pels comesos en nom de Déu.

De tota manera, que no esperen que els perdonem el deute, reclamem justícia, volem cobrar el nostre pagaré. Per la dignitat de tot un poble, per la dignitat de tants catalans i catalanes il·lustres però també anònims que han resistit i combatut estoicament el menyspreu i l’opressió espanyola. Per la dignitat dels xiquets i de les xiquetes socarrats a Xàtiva.

Per la dignitat del president Companys, que descalç, amb el front alt i mirant fit a fit l’escamot d’afusellament, abans de caure sota les bales cridà amb força i fermesa: Per Catalunya!

«La meua petitesa no podia esperar un fi més digne. Per Catalunya i el que representa de Pau, justícia i amor.» Ens va deixar escrit al seu testament.

Per la dignitat d’un home de noranta-cinc anys, Pau Casals, davant la seu de les Nacions Unides, quan va demanar el violoncel i es va dirigir als assistents per explicar-los que feia més de quaranta anys que no havia tocat en públic, però que en aquella ocasió ho havia de fer. Quan estava a punt de començar, va alçar el braç dret i va presentar «El cant dels ocells» i amb la veu tremolosa de l’emoció, però ferm i contundent, aquell cos petit i fràgil és va engrandir més que mai per fer una declaració clara i rotunda de la seua catalanitat.

«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges –una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya– per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d’ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut…». Dos anys més tard va morir, lluny de la seua estimada terra.

A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. Tinc el somni que un dia el meu poble serà lliure. I si Catalunya ha de ser una gran nació, això ha d’arribar a ser veritat.

Que repique, doncs, la llibertat des del cim del Canigó. Que repique la llibertat des de la muntanya de Montserrat. Que repique la llibertat des del Puig Major. Que repique la llibertat des del cim del Montcabrer. Que repique la llibertat a l’Alguer.

Ben igual que Martin Luther King, molts catalans i catalanes també han tingut els seus somnis de llibertat. Somnis de llibertat que com deia Salvador Espriu van esdevenir la cadena que els va lligar ja per sempre al seu cant dolorós. Catalans i catalanes que han estat un exemple de dignitat per a tots nosaltres.

Tenim molta feina, no us quedeu a casa, perquè en paraules de Bertholt Brecht: «Qui es quede a casa quan comence la batalla, i deixe la seua lluita als altres, aquest haurà de ser previsor, perquè qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota.

Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita, doncs, per la causa enemiga aquell qui no lluita per la pròpia.»

Per la dignitat del País Valencià, per la dignitat dels Països Catalans. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure i completa.

Gemma Pasqual i Escrivà

El Dia Internacional de la Dona se celebra des de fa més de vuit dècades. Dones i homes que treballen per les causes de les dones commemoren a tot el món els esforços que les dones han realitzat per aconseguir la igualtat, la justícia, la pau i el desenvolupament.

Més enllà de fronteres nacionals i de diferències d’ètnia, de llengua, culturals, econòmiques i polítiques, les dones dels cinc continents organitzen diferents actes per celebrar aquest dia i refermar la consciència que, no sols la meitat de les obligacions, sinó també dels drets, els corresponen.

més…

Sobre el 8 de Març hi ha diferents versions. Les més conegudes són la de l’incendi que va tenir lloc en una fàbrica tèxtil de Nova York, l’any 1911, en el qual van morir cremades les obreres que feien una vaga, i la de la manifestació que va esdevenir-se el 27 de setembre de 1909, quan tots els treballadors i treballadores de la indústria tèxtil van fer una vaga de 13 setmanes en demanda de millores laborals. Però cap d’aquests dos fets no va ocórrer un 8 de març ni, segons la historiadora canadenca Renée Côté, hi ha proves documentals que aquests fets succediren en aquells anys, ni que foren el motiu per establir una diada internacional de les dones.

El naixement del Dia Internacional de la Dona, contràriament al que es creia en tots els fòrums, no és fruit d’una situació aïllada, sobre la qual ni tan sols existia consens entre les diferents historiografies, sinó que l’hem d’enquadrar en un context històric i ideològic molt més ampli.

La història d’aquest dia està encreuada de situacions i fets que, a la llum de les investigacions realitzades per historiadores feministes, ens mostren un escenari més complex i ric, en esdeveniments marcats per la Revolució Francesa, la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la lluita pel sufragi femení, pugnes entre socialistes i sufragistes, i el creixent augment del sindicalisme femení durant les primeres dècades del segle XX a Europa, Estats Units i Llatinoamèrica.

En qualsevol cas, els orígens del Dia Internacional de la Dona estan lligats als partits socialistes dels Estats Units i Europa, en concret al protagonisme de les dones del Partit Socialista Nord-americà, que des de 1909 van instaurar unes jornades de reflexió i acció anomenades Woman’s Day. Les primeres van tenir lloc el 3 de maig a Chicago, amb l’objectiu de fer campanya pel sufragi i contra l’esclavitud sexual. Inspirada en aquesta idea, l’any 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin, líder del moviment alemany de dones socialistes, va proposar organitzar la celebració d’un Dia Internacional de la Dona, que es va celebrar per primera vegada el dia 19 de març de 1911.

D’aquesta manera el Dia Internacional de la Dona sorgeix per promoure la lluita pel dret al sufragi femení, per defensar els drets laborals de les treballadores i per manifestar-se contra la guerra.

Amb el curs dels anys el Dia Internacional de la Dona ha esdevingut l’ocasió de celebrar i reflectir els progressos i les fites aconseguides en la lluita pels drets de les dones i de promoure les mesures que s’han de prendre per millorar la igualtat de les dones.  El 8 de març reivindiquem les transformacions socials i culturals que han de permetre la ruptura amb el paradigma patriarcal, perpetuador de discriminacions per raó de sexe, i el dret de les dones a ser i sentir-nos diferents, sense que això implique menysvaloració de la diferència, desigualtats en les oportunitats i violències físiques o psicològiques envers nosaltres.

En tot el món una de cada quatre dones pot ser víctima d’algun abús físic, psíquic, sexual o d’un altre tipus. Les  violències contra les dones són l’expressió extrema dels valors patriarcals, que perpetuen una relació de superioritat i poder dels homes sobre les dones.

La violència física contra les dones és només una de les expressions de la violència masclista. És la manifestació més extrema de la relació desigual de poder entre dones i homes.

En aquest país, les diferències salarials entre homes i dones vénen sent d’un 38%. La taxa d’atur de les dones es manté quatre punts més elevada que la dels homes. Les feines més mal remunerades i el treball a domicili són realitzats en un 80% per les dones. El 22,6% de les dones té una feina remunerada a temps parcial respecte a un 3,8% dels homes. De fet la famosa mitja jornada més que un “temps elegit” per conciliar la vida laboral i familiar ha estat per a moltes dones la seua única oportunitat.

Més exemples: són les pressions socials que es projecten sobre els nostres cossos, sobre els cossos de dona, perquè busquem assemblar-nos a uns cànons més pensats per agradar que per agradar-nos; o les creences socials que la “realització com a dona” només s’aconsegueix a través de la maternitat; o l’acceptació com a normalitat de fingir un orgasme pensant més a acontentar a la parella que a una mateixa; o l’assumpció d’haver de caminar amb por pel carrer quan és de nit davant de la possibilitat de poder ser agredida sexualment; o l’haver de lluitar amb aquestes contínues pressions morals del que deu i no deu fer pel fet de ser dona i dels remordiments quan s’actua de manera diferent respecte a aquestes premisses o se les qüestiona.

Tot això són exemples també de la violència masclista estructural, són signes quotidians de l’anomenat patriarcat.

Però davant d’això, ni la resignació, ni l’acceptació que és una desafortunada loteria que toca dia sí dia també poden ser part de la resposta.

La Història tendeix a presentar els avenços socials aconseguits per les dones com la conseqüència d’un progrés que camina per si sol, com a resultat d’un procés en el qual, en tot cas, les dones no han influït. Al contrari, la reconstrucció de la Història ens mostra que les dones només han aconseguit conquestes socials on i quan hi ha hagut dones lluitant i protagonitzant aquestes conquestes.

El 8 de març és un símbol per a les dones de tot el món. Quan estem a punt de complir el primer centenari dels tràgics fets que recorda aquesta jornada, el Dia Internacional de la Dona Treballadora encara té moltes raons per existir i moltes discriminacions per esborrar definitivament d’una societat amb igualtat d’oportunitats.

Històricament, el fet d’escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones i com la usurpació d’un dret que no ens pertany. Virginia Woolf va dir: «Crec que passarà encara molt de temps abans que una dona puga asseure’s a escriure un llibre sense que sorgiscai un fantasma que ha de ser assassinat, sense que aparega la pedra contra la qual estavellar-se.»

El paper de la dona com a literata ha sofert una transformació important els dos últims segles. Al llarg del segle XX i en el XXI assistim a l’entrada massiva de la dona en l’àmbit literari. Això és degut a una sèrie de transformacions d’índole social, econòmica i ideològica. No obstant això, segles enrere, la dona ha tingut molt difícil poder formar part de l’àmbit literari. Però, tot i les restriccions imposades per la seua condició genèrica, hi ha hagut dones que s’han enfrontat a la seua època, dedicant-se a l’ofici de lletraferides.

Expliquen que a la Jane Austen li feia vergonya escriure i amagava els fulls cada vegada que entrava algú. La Fanny Burney cremava tots els seus originals i feia calça com a penitència per escriure. La Katherine Anne Porter es queixava que sempre l’estaven interrompent, fins i tot en va fer el càlcul: només havia emprat un deu per cent de les seues energies en escriure, «l’altre noranta per cent l’he usat per a poder mantenir el cap fora de l’aigua». Va tardar vint anys a escriure una novel·la. A la Zelda Fitzgerald, el seu marit li va prohibir publicar el seu diari perquè ell el necessitava per a la seua pròpia feina. Parlant de marits, la Katherine Mansfield retreia al seu que ell volia que deixara d’escriure per servir-lo. O el de Colette va signar les seues primeres obres.

Virgínia Wolf, en Una cambra pròpia, reivindica un espai propi per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder parlar, poder viure i, en definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una dona ha de tenir diners  i una cambra pròpia per a escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran problema de la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la novel·la.»

I rés més, només un apunt, de vegades les persones es confonen, el feminisme mai de la vida es pot confondre amb el masclisme, les persones masclistes veuen a la dona com a un ésser inferior a l’home, les feministes lluitem per la igualtat de sexes amb les nostres peculiaritats, com deia Simone de Beauvoir «No neixes dona, arribes a ser-ho.»

Gemma Pasqual i Escrivà

Sí, les falles van ser una vegada republicanes i antifeixistes, i es van posar al servei del poble per denunciar la barbàrie. Però aquest mitjà de propaganda gràfica, tal com en diu el gran artista Josep Renau, en un altre temps també es va posar al servei del feixisme i de la incultura i va arribar fins i tot a consumir entre les seues flames Joan Fuster.

més…