La realitat era que l’avió planejava impunement sobre els nostres caps sense que se sentís cap tret antiaeri. La falsa sensació de seguretat havia desaparegut, ara regnava la inquietud. La batalla havia entrat en les seves hores més indecises, el fum de les fogueres de petroli es confonia amb el dels bombardejos. De fons ja no se sentien les bombes, sinó el soroll tan particular dels helicòpters Apatxe, hi havia tancs de color caqui estacionats en els ponts, de vegades se sentia el crepitar de les metralladores o dels rifles.
més…
Els tancs nord-americans disparaven contra un grup d’elit de la Guàrdia Republicana des del seu búnquer situat just darrere el palau republicà. La batalla es va estendre per hores. Des del pis setzè seguíem els esdeveniments com si estiguéssim en un cinema gegant. A mitjan matí, les tropes invasores van ocupar la posició i la batalla es va traslladar al centre pel control del pont de Jamuriya, molt a prop d’on ens trobàvem. Els avions continuaven bombardejant el que semblaven els últims focus de resistència. De cop i volta el silenci i de sobte una explosió molt forta que va sacsejar les parets.
–Hem de baixar! Hem de baixar! –cridava la gent pels corredors.
El fotògraf va agafar la petita Mawj al braç i va arrencar a córrer escales avall. La mare i jo el seguíem. Tothom va baixar els setze pisos en un temps rècord. Teníem por que l’edifici s’enfonsés.
De sobte vaig veure com baixaven per un ascensor un home ferit tapat amb una manta. De seguida el vaig reconèixer, era Xose Couso, un periodista gallec. Després, un altre, Tarcs Prosiuc, ucraniès que també havia estat ferit de mort pel canó nord-americà que ens havia disparat. Semblava que ara l’objectiu era la premsa, feia només una estona havien atacat les corresponsalies d’Al-Jazira i Al-Arabiya, les dues cadenes de televisió àrabs.
Malgrat tots els morts i que els hospitals estaven a vessar de ferits, jo encara no havia vist la mort tan a prop. Em va impressionar molt, ja que pensava que aquesta guerra era contra dels iraquians. En la meva ment de nena no cabia la idea que també poguessin ferir els estrangers i, encara menys, periodistes. Des de les finestres tot es veia en mida reduïda, unes persones corrien, d’altres queien i s’alçaven, d’altres no es movien del terra, eren petits personatges d’una representació a l’altra banda dels vidres.
La mort ens havia vingut a visitar. L’Hotel Palestine, aquell que havíem convertit en el nostre refugi, s’havia convertit en una ratonera. Al capvespre van tornar els bombardejos. I de cop i volta es van aturar. El fum de les explosions i del petroli en flames va tornar a cobrir Bagdad i li va donar un aire sinistre.
–Al·là és gran! Al·là és gran! Només hi ha un Déu i té un profeta, Mahoma! –es va sentir una veu anònima pels altaveus.
Els gossos van començar a bordar. Lladraven i lladraven mentre es feia de nit. Anunciaven més bombardejos des del sud de Bagdad.
–No tingueu por, qualsevol cosa que ens passi, estarem juntes. Si morim o vivim, estarem plegades. Aquest és el nostre destí i no podem fer-hi res –ens va dir la mare.
–Si estem juntes, no importa el que ens passi –li vaig dir mentre l’abraçava amb força.
Aquella nit vam fer que dormíem amb la roba posada, amb les butxaques plenes de documents d’identitat i de diners per poder fugir tan de pressa com fos necessari. Recloses en la nostra habitació, que s’havia engrandit del buit que havia deixat el pare, a les fosques, amb la meva mare asseguda en un cantó amb cada una de nosaltres agafada a cada costat, resàvem una vegada i una altra per apaivagar les bombes, perquè el nostre estimat pare tornés sa i estalvi, per l’àvia i, sobretot, per viure un dia més. A fora, el cel plorava.
Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad
www.gemmapasqual.cat
