Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Gilipollas

2
Publicat el 30 d'abril de 2009

El president de la Diputació de València i
alcalde de Xàtiva va titllar de “gilipollas” a aquells mestres que
empren paraules com “aleshores” i “gairebé”. A més a més va
afegir “a esos que querrían ponernos a nosotros con la cabeza boca abajo
no vamos a darles el gusto. ¡Vamos a rematarlos, vamos a rematarlos!”.

 

més…

STEPV presentarà una demanda a Alfonso Rus davant la fiscalia

El Sindicat exigeix a Camps que el cesse en la Diputació i
que dimitisca com a alcalde de Xàtiva

Davant les declaracions d’Alfonso Rus, president de la Diputació de València
i alcalde de Xàtiva, aparegudes en premsa avui 30 d’abril, en què insulta i
amenaça a tot el professorat, universitari i no universitari, STEPV vol
manifestar el seu rebuig més absolut i la seua indignació davant aquesta
actitud impròpia d’un càrrec polític en un estat democràtic.

Declaracions com aquestes no són noves en Alfonso Rus i confirmen el seu
tarannà intolerant i antidemocràtic, per la qual cosa el Sindicat exigeix al
president Camps que el cesse immediatament en la Diputació de València i que
dimitisca com a alcalde de Xàtiva. Alfonso Rus no pot continuar representant la
ciutadania de Xàtiva i de la província de València, que, com en tants altres
punts del País Valencià, s’han manifestat pacíficament contra la política
educativa del govern, exercint el seu dret a la llibertat d’expressió.

STEPV es pregunta si el Conseller d’Educació i el president de la Generalitat
Valenciana comparteixen aquestes opinions i si pensen defensar públicament al
professorat i si el PP pensa obrir algun expedient disciplinari contra Alfonso
Rus per insultar i amenaçar greument al professorat valencià.

El Sindicat anuncia que prendrà mesures legals contra Alfonso Rus per aquestes
declaracions davant la fiscalia i la setmana que ve presentarà l’oportuna
demanda.

Adjuntem l’enllaç a la gravacions
(els insults al professorat estan a partir del minut 9).
La gravació continua en aquest altre enllaç.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Font de Mora dimissió!

0
Publicat el 28 d'abril de 2009

28 d’abril vaga a l’ensenyament

Aturem el sistema educatiu!

 

Manifestació a les 19h

València (Plaça de Manises)

Alacant (Direcció territorial)

Castelló (Direcció territorial)

 

més…

10 raons per a Manifestar-te:

 

1 Xarxa de centres
deficients

 

2 Volen 0-3 anys
pública

 

3 Manca de
professorat

 

4 Falten educadors
i fisioterapeutes

 

5 Matriculació no
selectiva

 

6 Més especialistes
en llengües estrangeres

 

7 Exigim el
requisit lingüístic

 

8 No a l’EPC en
anglès

 

9 Programes reals
contra el fracàs escolar

 

10 Ensenyament
públic i gratuït

 

PLATAFORMA PER
L’ENSENYAMENT PÚBLIC

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

0
Publicat el 26 d'abril de 2009

Quan deixàvem
de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

 

 

        La novel·la de Gemma Pasqual és una
aposta per la bona prosa. Autora que va iniciar la seua carrera editora des de
la literatura infantil, va nàixer a Almoines en 1967, amb la qual cosa
s’afegeix a l’ample nombre d’autors nascuts en aquesta dècada, els quals
ofereixen un aire fresc a la nostra creació. Quan deixàvem de ser infants és el
seu bell títol, potser ensolapat pel subtítol Vicent Andrés Estellés des del
fons de la memòria. I és que la figura del poeta és el centre cabdal de l’obra,
tot i que no siga el protagonista, i no sols per la referència als seus versos
i la seua personalitat. La gosadia de la novel·la consisteix a fer-lo aparèixer
com secundari fonamental al seu desenvolupament; pretext justificat per a
indagar en la personalitat del protagonista i l’ambient del passat.

 

més…

Miquel, amic de
Vicent Andrés Estellés i actor resident a París, s’assabenta en el primer
capítol de la defunció del poeta de Burjassot, vell amic d’infància. És llavors
quan s’inicia un flashback on Miquel rememora el passat des de xiquet fins a la
joventut; des dels camins de Burjassot a l’exili a la capital francesa. Recorda
quan jugaven de xiquets junts amb una xiqueta intel·ligent i poderosa,
Harmonia, qui va desaparèixer del món just a l’adolescència. Miquel desitjava
ser rector, seguint la vocació catòlica de la mare, però a poc a poc va
descobrint la virtut de son pare, un lluitador per la llibertat, la qual cosa
li va resultar més atractiva a la fi. La guerra civil va trencar la família i
la repressió franquista va acabar amb el pare, afusellat a Paterna. La vídua va
optar pel casament amb un ric feixista, mentre Miquel tria la carrera
eclesiàstica, abandonada poc després al descobrir la realitat d’un estament religiós
hipòcrita i la seua condició d’homosexual. A la fi, decideix exiliar-s’hi a
França i no tornar a Burjassot. Malgrat la idea, la mort del poeta Vicent li fa
retornar.

 

        L’estructura del llibre és molt
recomanable; és una novel·la tancada per l’inici i el final amb Miquel i la
seua parella Enrico a París. El centre és la narració del passat, encara que
s’hi intercalen alguns retorns al present parisenc. Cada part és precedida per
un poema de l’Estellés i cada fragment encapçalat amb un epígraf de versos
il·lustratius del seu pensament i la seua lírica. L’autora reivindica la
perfecció i la brillantor del poeta sense descuidar que l’eix de la seua
història és la iniciació de Miquel comptada al millor mode del Bildungsroman.
L’arquitectura de la novel·la és un dels seus aspectes més destacables i més
interessants.

 

        Gemma Pasqual ens detalla la vida de
l’època; la duresa dels esdeveniments. Intercala un discurs inconformista
partint dels episodis: contra la violència masclista des de la situació
familiar d’Harmonia, la hipocresia social i sexual representades per l’estament
eclesiàstic i la burgesia, la mentida generalitzada, la repressió a
l’homosexualitat i a la cultura catalana després de la guerra civil o la
injustícia comesa amb Estellés arran de l’obtenció del Premi de les Lletres
Catalanes. I amb un llenguatge on es mesclen els registres culte i popular, on
destaca l’ús mesurat de les frases fetes i refranys. Encara que alguna
expressió (com el “quina passada!” pronunciat per Harmonia) siga
anacrònica per actual, és perfectament comprensible per acostar Estellés al
lector, fer-lo humà i proveir de sentit el marc social valencià de l’obra.

 

        Estem davant una magnífica novel·la
per la seua bellesa, l’atractiva prosa i el ric contingut valencià i universal.
Esperem que confirme Gemma Pasqual com un dels nostres grans valors literaris.
Ho pressentim ara i en el futur.

 

                                                                                       
J. Vicente Peiró

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

25 d’abril, ens deuen un xec, fa 300 anys que ens el deuen

0
Publicat el 25 d'abril de 2009

         La història ja és passada, pols i terra la
taparen, però el mal que vingué d’ella, rossega encara i alcança tot el poble
.
Així és com Al Tall canta «Quan el mal ve d’Almansa…». Encara avui són
coneguts popularment amb el nom de socarrats
els veïns i naturals de Xàtiva. Aquesta ciutat va patir el setge de les tropes
felipistes; després va ser incendiada, i les dones i el xiquets que es trobaven
a l’església de Sant Francesc van ser massacrats. El nom de la ciutat el van
canviar pel de San Felipe o Colonia Nueva de San Felipe. Malauradament, aquest
no és l’únic exemple de la neteja ètnica que van dur a terme els castellans en
la guerra de secessió.

més…

Amb el Decret de Nova Planta van
socarrar la nostra dignitat. A hores d’ara no hem rebut ni una nota de disculpa.
Ben al contrari, estan molt ofesos amb nosaltres per haver estat tan agosarats
i irrespectuosos d’haver penjat el retrat de Felip V al Museu de l’Almodí, de
Xàtiva, de cap per avall.

         Deveu recordar aquell
famós discurs de Martin Luther King pronunciat a les escales del Memorial a
Lincoln, on explicava davant una multitud que els afroamericans s’havien
aplegat a Washington per cobrar un pagaré; aquest pagaré era la promesa que es
garantirien a tothom els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la
recerca de la felicitat.

         A nosaltres, catalans i
catalanes, també ens deuen un xec. Fa 300 anys que ens el deuen, i aquesta
vegada no volem que ens el retornen com ho van fer a Macià amb la inscripció
“sense fons”. Ben igual que Martin Luther King, ens neguem a creure que el banc
de la justícia haja fet fallida.

Aquesta vegada no ens passaran amb raons, ni ens explicaran
les seues pròpies mentides; recordeu allò que «el castellano nunca fue una lengua de imposición». L’intent de
genocidi cultural dels Països Catalans ha estat i encara és escandalós. Tenim
un país llarg i estret. Esquarterat administrativament. Però amb un senyal
d’identitat clar: la nostra llengua, el català. Aquest senyal d’identitat és
important que el defensem, que el preservem de totes les agressions, tant les
que ens vénen de fora com també de dins.

És per això que es fa necessari l’autocentrament de la
política lingüística catalana a tot el territori. No podem abaixar la guàrdia,
no podem relaxar-nos i consentir que es parle o que s’escriga de qualsevol
manera. El català té una normativa, la mateixa per a tot el territori. I
aquesta normativa s’ha de complir, i els mitjans de comunicació l’han de
difondre.

Hem d’exigir respecte. El català no és cap moneda de canvi
per als polítics. Diu que el vol d’una papallona al Japó pot provocar un huracà
al Carib. És l’anomenat “efecte papallona”. Doncs, quan un polític del
Principat esternuda, Madrid es constipa i som nosaltres, els catalans del País
Valencià, els qui hem de pagar les medecines. Així que, si us plau, no us
refredeu. La recepta és fàcil: el català, única llengua oficial. «La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap, és el retorn al
monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una
trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir viu dins la societat
que li és pròpia si no és l’idioma de tothom i practicat per tohom tothora.
».

Parlem la llengua d’Ausiàs Marc, Joan Martorell, Ramon Llull,
Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Vicent Andrés Estelles, Maria Mercè
Marçal, i tants altres autors i autores, reconeguts arreu del món. Tenim prou
bagatge perquè la nostra llengua, la nostra cultura i sobretot la nostra nació
siguen reconegudes internacionalment. Continuant amb Fuster: «Tenim dret a esperar –per molt llunyana que
se’ns presenti aquesta esperança– que un dia serà suficient dir “català” per
al·ludir a la nostra condició de poble única

Esperem, però no de braços plegats. No podem permetre els
atacs constants a la nostra nació i a la nostra cultura. No podem permetre
aquesta ofensiva espanyolista, que fa lleis a la seua mida, que ens nega la
memòria històrica. Ja ho va dir Mahatma Gandhi: «Així que algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seua
dignitat de persona, cap tirania no el podrà dominar.
»

No han demanat mai perdó. Alemanya ho ha fet pels crims de
Hitler; Itàlia ho ha fet pels de Mussolini; el Vaticà pels comesos en nom de
Déu.

De tota manera, que no esperen que els
perdonem el deute, reclamem justícia, volem cobrar el nostre pagaré. Per la
dignitat de tot un poble, per la dignitat de tants catalans i catalanes
il·lustres però també anònims que han resistit i combatut estoicament el
menyspreu i l’opressió espanyola. Per la dignitat dels xiquets i de les
xiquetes socarrats a Xàtiva.

         Per la dignitat del president Companys,
que descalç, amb el front alt i mirant fit a fit l’escamot d’afusellament,
abans de caure sota les bales cridà amb força i fermesa: Per Catalunya!

         «La
meua petitesa no podia esperar un fi més digne. Per Catalunya i el que
representa de Pau, justícia i amor.
» Ens va deixar escrit al seu testament.

         Per la dignitat d’un home de
noranta-cinc anys, Pau Casals, davant la seu de les Nacions Unides, quan va
demanar el violoncel i es va dirigir als assistents per explicar-los que feia
més de quaranta anys que no havia tocat en públic, però que en aquella ocasió
ho havia de fer. Quan estava a punt de començar, va alçar el braç dret i va
presentar «El cant dels ocells» i amb la veu tremolosa de l’emoció, però ferm i
contundent, aquell cos petit i fràgil és va engrandir més que mai per fer una
declaració clara i rotunda de la seua catalanitat.

         «Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes
províncies d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació
més gran del món. Els dic, us diré per què: Catalunya va tenir el primer
Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un
principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir
el segle XI a Toluges –una ciutat que avui pertany a França però que abans era
de Catalunya– per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya
ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al
segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d’ésser aquí, amb
vosaltres, content i commogut…
». Dos anys més tard va morir, lluny de la seua estimada
terra.

A vosaltres, avui us dic, amics meus,
que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc
un somni.         Tinc el somni que un dia
el meu poble serà lliure. I si Catalunya ha de ser una gran nació, això ha
d’arribar a ser veritat.

         Que
repique, doncs, la llibertat des del cim del Canigó. Que repique la llibertat
des de la muntanya de Montserrat. Que repique la llibertat des del Puig Major.
Que repique la llibertat des del cim del Montcabrer. Que repique la llibertat a
l’Alguer.

            Ben igual que Martin Luther
King, molts catalans i catalanes també han tingut els seus somnis de llibertat.
Somnis de llibertat que com deia Salvador Espriu van esdevenir la cadena que
els va lligar ja per sempre al seu cant dolorós. Catalans i catalanes que han
estat un exemple de dignitat per a tots nosaltres.

         Per a ells, les nostres ofrenes per
Sant Jordi: un llibre, una rosa i el nostre compromís en la lluita.

         Tenim molta feina, no us quedeu a casa,
perquè en paraules de Bertholt Brecht: «Qui
es quede a casa quan comence la batalla, i deixe la seua lluita als altres,
aquest haurà de ser previsor, perquè qui no comparteix la batalla, compartirà
la derrota.

         Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita,
doncs, per la causa enemiga aquell qui no lluita per la pròpia.
»

         Avui 25 d’abril us espere a la ciutat
de València. La manifestació del 25 d’abril és un referent per a molts catalans
i catalanes d’arreu del país, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Tot i que
el govern del PP ens ha negat el pa i la sal, que tot han estat bastons a les
rodes, que continuem amenaçats pels feixistes, per la policia, pels polítics,
que ens neguen la plaça de bous i que intenten cada any canviar-nos el
recorregut. Malgrat tot, continuem resistint, i cada vegada en som més. Sé que
us estimeu el País Valencià, la vostra lluita ho confirma, us necessitem per
recórrer plegats els carrers del Cap i Casal proclamant la unitat del català,
per recordar a ocupants i botiflers que encara tenim memòria, per exigir-los
que paguen el seu deute. I per retre homenatge a tots els socarrats i
socarrades. Per la dignitat del País Valencià, per la dignitat dels Països
Catalans. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure
i completa.

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fira del Llibre de València

0
Publicat el 22 d'abril de 2009

Benvolguts amics i benvolgudes amigues,

 

Som a la setmana del llibre per excel·lència,
sembla que tothom es torni boig i surti al carrer en cerca de llibres i roses a
l’engròs, però no seré jo la que em queixaré ara, tant de bo totes les setmanes
fossin com aquesta.

 

Divendres 24 seré a la Fira del Llibre de
València, a les casetes 13 i 14 dels Llibres de Sento, on signaré els meus
darrers llibres: La mosca. Assetjament a les aules (Perifèric Edicions)
i Llàgrimes sobre Bagdad (Editorial Barcanova).

 

El Premi Mallorca de Literatura Juvenil, La
relativitat d’anomenar-se Albert
, ja és al forn i aviat el publicarà
l’editorial Barcanova.

 

A la nit, els amics de La Brúixola fan
un sopar on parlarem de La mosca i de tots els meus llibres en general.

 

Una forta abraçada i molt bona lectura,

 

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Gènova, «città chius@»

0
Publicat el 17 d'abril de 2009

Gènova, «città chius@» és una novel·la que
serveix d’introducció als nostres alumnes a un tema tan actual i polèmic com el
de la globalització de les polítiques econòmiques i les seues conseqüències
socials i polítiques. Moltes de les converses que mantenen els personatges
ajuden a fer entendre les diverses posicions dels partidaris i detractors del
sistema actual de relacions econòmiques internacionals. D’una banda, els
partidaris de la necessitat d’organismes globals que controlen les polítiques
comercials i ajuden els països del tercer món perquè reïsquen econòmicament, i
d’una altra, els que denuncien el control que en la pràctica encobreixen
aquests organismes sobre les economies de tot el món per afavorir els països
més desenvolupats.

més…


I tot açò com a teló de fons d’una història de
maduració i creixement de la protagonista, que ajuda a la identificació dels
joves lectors amb les seues angoixes i ideals. Efectivament, la protagonista
entra en el món de la conscienciació social gràcies a uns fets que la marquen
per sempre; de la mateixa manera, els lectors poden començar un treball de
recerca sobre els fets ocorreguts a Gènova per a prendre una posició sobre els
fets que hi van ocórrer i les posicions que s’hi van enfrontar i així madurar
una resposta conscient.

La novel·la és, en definitiva, un bon exemple
per a iniciar els nostres alumnes en un conflicte actual que implica la
necessitat de tindre en compte conceptes de l’àrea de ciències socials.

 

Novel·la recomanada per l’associació de
mestres Rosa Sensat

 

Guia Didàctica

http://www.alfaguarainfantilyjuvenil.com/upload/ficheros/genova_val.pdf

gemmapasqual.cat

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

14 d’abril

0
Publicat el 14 d'abril de 2009

Més encara: hi ha, proclamat,

com el gall damunt la bardissa,

el vent gran de la llibertat,

l’isolat cant trist que el gall
hissa.

 

            Els
somnis es van convertir en realitat, el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la
república. Aquell dia, mon pare era la persona més feliç del món. Eufòric, va
dir a la mare que em vestira de diumenge, que era festa major. Havíem de sortir
al carrer, demostrar la nostra alegria pel triomf de la llibertat.

més…

            –És molt perillós. Vés-hi tu sol, no t’endugues el
xic –li va demanar la mare, espantada pels esdeveniments.

            –Anem-hi
tots tres, tu també. Estem escrivint la història i no t’ho pots perdre,
estimada.

            –No
ho sé, Miquel, tinc por… El senyor rector diu que els que donen suport a la
república estan tots condemnats.

            –Condemnats?
A què? Ell sí, que està comdemnat a dormir sol totes les nits! No ho veus, que
se li ha acabat la corda, que ara les persones ja som lliures, amb opinió
pròpia, sense que ningú no ens diga el que hem de pensar o de fer. Posa’t
guapa, Caterina, que vull presumir de dona.

            Ma
mare no va respondre. Va dibuixar un somriure, contagiada pel bon humor de mon
pare, es va pintar els llavis i tots tres ens vam dirigir cap a l’ajuntament.

            La
plaça era a gom de gent, desitjosa que la república també arribara a Burjassot.
Els amics de mon pare ja eren a l’ajuntament i van sortir al balcó amb el
quadre del rei a les mans. Tothom, des de baix, victorejava la república, tots
cantaven i ballaven bojos de felicitat.

            –Com
el voleu, amb el cap o sense? –van preguntar.

I abans que ningú poguera
respondre, el van tirar daltabaix. Es va fer una gran foguera i tots ballaven
en rotlle al voltant del quadre socarrat. Ma mare estava molt afrontada,
convençuda que aquell era el comportament típic dels heretges. Mon pare ens
agafava per les mans, mentre fèiem voltes i més voltes. Ma mare resava, segura
que tot allò era pecat.

            –Tranquil·la,
estimada, que no et condemnaràs! –li deia mon pare mentre reia per les
butxaques.

Mai no l’havia vist tan feliç,
tan content. Aquella imatge del meu pare rient i ballant m’ha acompanyat
sempre. Si més no estic segur que va poder ser feliç ni que només fóra per un
període curt de temps. Molt poca gent ha conegut la felicitat.

            Tots
estaven enfollits d’alegria. Tant és així que com a colofó van fer esclatar una
gran traca que, penjada dels balcons i de les parets, anava des de l’església
parroquial fins a la plaça de l’ajuntament. El rector no hi va posar cap
objecció, s’havia esvaït. Va desaparèixer durant una bona temporada, tots
desconeixien el seu parador. Tots excepte jo. Era evident que se n’havia anat a
Roma, a rebre instruccions directes del seu cap, el papa. En vista d’un
esdeveniment tant preocupant com aquell –havien guanyat els heretges–,
necessitava reforços per a combatre’ls. La felicitat s’encomana i el fet cert
és que, una vegada que vaig treure les meus conclusions sobre on era el senyor
rector, el meu vessant de republicà clandestí anava guanyat la batalla al de
catòlic. Almenys era molt més fàcil el republicanisme, i estava a un pas de
declarar-ho públicament. L’esclat del coets em va treure dels meus pensaments.
Prèviament, abans d’encendre la traca, el coeter feia una mena de passejada per
tot el trajecte, una mena d’aperitiu, de fer boca, i anava disparant, a dreta i
a esquerra, habitualment a bon braç, trons de bac. Després, sota la traca,
aquest home corria vertiginosament, com una pobra ànima en pena, amb un canya i
una cosa encesa a l’estopí, atent per si de cas la traca feia «fil trencat», i
aleshores calava foc a la resta. Admirava aquesta professió. Per a mi, aquests
individus eren tots uns herois que s’acaraven valentament al foc i al soroll.
En aquells instants, a causa del poc futur que s’albirava a la professió de
papa, vaig decidir fer-me coeter, coeter republicà; però no un que fa traca
sinó un mestre coeter, amb grans castells de focs d’artifici de molts colors.
Em tancaria al meu laboratori i, vestit amb una bata blanca com les de metge,
mesclaria les millors pólvores vingudes de la Xina. Em contractarien els reis i
les reines per als seus casaments. D’aquest somni em vaig despertar ràpidament
en contemplar les cendres del que havia estat el quadre que presidia el saló
d’actes de l’ajuntament. Altra vegada la mala consciència es va apoderar de mi,
era un nen molt dèbil. Quan tornara el senyor rector m’havia de confessar de
molts mals pensaments, el més greu de tots el de ballar amb els heretges. Em
vaig sentir abandonat pel meu conseller espiritual. El necessitava. Necessitava
descansar la meua ànima. Valia més que m’apuntara els pecats, per si de cas el
capellà trigava molt a tornar i me n’oblidava.

Quan
deixàvem de ser infants
, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria
(continuarà)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Primavera del 1931

0
Publicat el 13 d'abril de 2009

De tanta por. Tenen tanta pressa.

Els veus fer i desfer. Calles,
escrius.

Tu tens tot el futur a la butxaca.

 

            Quan
ets un nen, no t’adones que les busques del rellotge corren sense penediment,
que un dia dóna pas a un altre i no hi ha tornada enrere. Tampoc no ho
necessitàvem, cada dia s’esdevenia una cosa nova, petita o gran, era igualment
fascinant. El món era Burjassot, i els seus habitants, nosaltres. Vivíem al
país de Cucanya, on tot es meravellós. Aliens a la política exterior, a la
dictadura de Primo de Rivera, a tot el que no fóra el nostre dacsar i els
nostres jocs. Aliens als nous temps plens de canvis que es vaticinaven.

més…

Recorde especialment la primavera del 1931, uns
temps feliços. L’adveniment de la república va obrir una època d’esperança
popular. Eren temps d’eleccions i d’il·lusió. El meu pare estava eufòric,
sabedor que s’encetava una nova era, de llibertat, sense monarquia. Se succeïen
les manifestacions i el mítings a tot arreu. El meu poble no n’era l’excepció.

            Ma
mare, en assabentar-se que aquest mateix dia hi havia manifestació, em va
prohibir sortir de casa, estava espantada. El senyor rector l’havia advertida
del que podia passar si finalment vencia la república: els heretges dominarien
el món, Burjassot es convertiria en Sodoma i Gomorra, dues ciutats totalment
desconegudes per nosaltres però que, quan les esmentava el capellà, feien molta
por. Va decidir que valia més quedar-nos a casa i, aprofitant que mon pare no
hi era, resar el rosari per poder salvar Burjassot. Com que era molt bona dona,
també va demanar per les animetes dels qui es manifestaven, que restaven en
mans del mateix dimoni. Jo no entenia res del que passava, però estava encantat
amb el meu paper de redemptor. Aquella era una molt bona ocasió per a fer punts
en la meua carrera cap al Vaticà. Quan ja portàvem una hora fent voltes al
rosari, el meu esperit lluitador s’anava esvaint a poc a poc. De sobte van
trucar a la porta. Eren el Vicent i l’Harmonia, que venien a salvar-me. Ma mare
no em volia deixar anar. Vaig insistir. Finalment hi va accedir amb condicions;
això sí, fent-me jurar solemnement que no em mouria de cal Vicent.

            –Au,
anem a veure la manifestació –va dir l’Harmonia així que vam sortir de casa
meua.

            –No
puc, li he promès a ma mare que no ho faria.

            –Una
vegada que passa una cosa interessant al poble, no ens la podem perdre.

            –Tinc
una idea. Ma tia Presentació viu al carrer Major, podem veure passar la
manifestació des de sa casa –va dir el Vicent.

            –Jo
no puc anar-hi.

            Tenia
molta por de condemnar-me si no complia la meua promesa, tot i que em moria de
ganes d’acompanyar els meus amics, sobretot per veure quina cara feien aquells
heretges.

            –Vejam
com solucionem aquest afer. A ta mare li has dit que no et mouries de casa
meua. Ma tia és la meua padrina, és a dir, si als meus pares els passara alguna
cosa, ella es convertiria en ma mare, i la seua casa en casa meua. Tècnicament
no es pot dir que trenques cap promesa venint.

            –Sí,
però als teus pares no els ha passat res!

            –Ja
t’agradaria, només per poder-nos acompanyar! Mira que ets mala persona! Si ma
mare et vol com un fill.

            –No…
Si jo només ho deia per…

            El
Vicent m’havia desconcertat totalment.

            –Voleu
parar de dir bestieses, sembleu babaus! Si vols venir véns, i si no, et quedes.
Tu mateix! –va tercejar l’Harmonia.

No vaig tenir altre remei que
acompanyar-los. L’alternativa de tornar a resar el rosari no era gens
atractiva. De tota manera, si tècnicament la casa de la tia del Vicent no era
casa seua, només havia de confessar-me i tot arreglat.

            Era
molt emocionant veure desfilar els manifestants des del balcó. El seguici
multitudinari, amb crits i càntics, en ocasió de l’arribada electoral,
lluminosa, de la Segona República. Agafats als ferros del balcons observàvem
atentament tot el que passava al nostre voltant, amb ulls d’infants intentàvem
comprendre el que estava succeint.

            –Vosaltres,
per qui votaríeu? –va preguntar el Vicent.

            –No
ho sé. Mon pare de segur que vota per la república i ma mare per l’església.

            –Ta
mare no pot votar per ningú –va saltar l’Harmonia.

            –I
això per què?

            –A
les dones no els és permès votar.

            –Qui
ho diu, això?

            –Les
lleis, fetes pels homes, evidentment.

            Aquestes
paraules van sortir amargament de la boca d’una nena, que ja veia el seu futur
escrit, dominat pels homes, subjugat per un mascle, son pare.

            Es
va fer un gran silenci, que va rompre la insistència del Vicent.

            –Així,
tu per qui votaries?

            Em
vaig quedar pensarós, era tot un dilema. Aquesta pregunta era com aquella tan
insidiosa que et feia alguna padrina vella quan t’interrogava i et demanava que
qui volies més, el pare o la mare. Tot depenia del moment. Jo en aquell moment
no n’estava segur, i el dubte em causava mala consciència, ja que significava
que la meua fe es debilitava. Un bon papa no hauria dubtat mai.

            De
sobte, entre la multitud vaig reconéixer el meu pare. Les nostres mirades es
van encreuar. Era massa tard, m’havia descobert. O potser l’havia descobert jo
a ell, no n’estava segur. En veure’m, em va ordenar que baixara. Em vaig
acomiadar dels meus amics, com els màrtirs quan els llançaven als lleons. Mon
pare era un heretge. Vaig baixar a pam a pam les escales amb la por al cos.

            –Què
fas aquí? –em va preguntar estranyat. I abans que poguera respondre em va pujar
a les seues espatlles grans i fortes i va tornar a integrar-se entre els
manifestants, cantant i cridant a favor de la república. De seguida em vaig
contagiar dels ànims d’aquella gent, també cantava i cridava en companyia del
meu pare. Teníem el futur a la butxaca.

            En
arribar a casa, em va fer prometre que no explicaria a la mare que havia estat
a la manifestació. En aquell mateix moment em vaig convertir en un republicà
clandestí. Se’m feia difícil compaginar les meues dues vocacions secretes. Tot
i això, no podia abandonar així com així la meua oportunitat única d’arribar a
ser papa. De seguida vaig comprendre que hauria estat una acte molt egoista per
la meua banda. Encara que m’ho passava millor sent republicà, em devia també al
meu poble, a Burjassot i a totes les persones que hi habitaven. No podia
privar-les de la satisfacció i de l’orgull de poder dir que el màxim dirigent
de l’església era un d’ells, un del seu poble.

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria.(continuarà)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Concerts de Pep “Botifarra” i la seua rondalla

0
Publicat el 12 d'abril de 2009
CONCERTS DE PEP "BOTIFARRA"
 I LA SEUA RONDALLA
A BENEFICI DE CARITAS
CENTRE CULTURAL
 MASSAMAGRELL
DISSABTE 25 D'ABRIL
 A LES 22:30 i DIUMENGE 26 D'ABRIL
 A LES 17:30
 
DONATIU: 5 €  ADULT
3€ JUBILATS i XIQUETS
VENDA D'ENTRADES-DONATIU 
AL CENTRE CULTURAL,COMERÇOS DEL
POBLE I AL 639827704
COL.LABORA MASSADANSA 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Bagdad, 9 d?abril del 2003

0
Publicat el 9 d'abril de 2009

Va ser un camí fàcil el que va dur els
nord-americans fins al paradís. Les trinxeres de sacs de terra portaven tot el
dia abandonades. Van arribar a la ciutat travessant un carrer recte d’uns cinc
quilòmetres de llarg. Pel camí, els marines donaven i rebien flors arrencades
dels jardins. Alguns, més agosarats, estripaven públicament un retrat de
Saddam. Potser eren el mateixos que dies enrere entonaven càntics de suport al
president, els que se sentien pertot arreu. Però ara Bush era enaltit i Saddam
destronat: el rei és mort, visca el rei.

més…

Una altra escena típica en tots els
alliberaments no va a trigar a produir-se. Nayira, una nena de quatre anys, va
ser hissada pel seu pare a un tanc perquè fes un bes a l’oficial en cap. Ho va
fer a contracor sense amollar una gerbera de color fúcsia que havia
d’oferir-li. No era una gran multitud els que van sortir a rebre les tropes,
només grups de vint o trenta persones. Uns altres curiosos s’ho miraven de casa
estant i saludaven. Els iraquians no ens sentíem alliberats. I el meu pare no
apareixia.

            Al
voltant de les tres de la tarda del 9 d’abril va entrar la primera filera de
tancs nord-americans a la plaça d’Al-Fardus, enfront del nostre hotel i centre
vital de Bagdad. No va haver-hi un sol tir. En uns quants minuts el lloc va
començar a omplir-se de gent, es treien les samarretes i les onejaven en senyal
d’alegria. Van enganxar una corda a un tanc i la van passar pel coll de
l’estàtua de Saddam, li van col·locar una bandera dels Estats Units, barres i
estrelles envoltaven l’efígie del president com a símbol d’ocupació. A algú se
li havia oblidat que havia entrat a un estat sobirà i que la idea era
alliberar-lo del tirà, no ocupar-lo. Però hi havia moltes càmeres gravant la
imatge i l’error va ser ràpidament reparat, de seguida li van treure la
bandera. Va ser el moment de la imatge històrica de la caiguda de Saddam.

Els va costar enderrocar l’estàtua, potser era
el presagi del que anava a passar. Unes desenes de persones, entre les quals
abundaven nens i adolescents, van començar a saltar sobre ella. No hi havia
molta gent, només alguns milers. Tampoc hi va haver eufòria, a penes alegria. A
poc a poc van anar animant-se. Copejaven la imatge amb maces, amb espardenyes,
algun dels pocs ancians que rondaven per allí la va escopir. La mà dreta de
Saddam, la famosa mà que alçava en les fotos, la que empunyava fusells apuntant
cap al cel, la que signava penes de mort, la mà amb la qual saludava les grans
multituds des dels balcons dels seus palaus, la mà de ferro amb la qual
governava, jeia al terra, vexada per un nen que vestia una samarreta vermella
del Liverpool. De cop i volta, algú va llençar uns quants dinars pels aires, un
grapat que tot plegat no valdria més de tres dòlars; aleshores, una bona part
de la concurrència es van oblidar de l’estàtua de bronze per uns moments i es
van abalançar embogits a agafar els diners.

 

            Havien
passat vint-i-un dies des del començament de la guerra. On era el pare? No es
podia perdre aquest moment històric. El final de la guerra. Un final que
observàvem des de la porta de l’hotel.

            –Estàs
contenta, Zouad? La guerra s’ha acabat! –li va dir un periodista mentre no
parava de fer-nos fotos.

            –Com
vols que estigui contenta si aquests han destrossat el meu país? Aquesta és la
llibertat que ens porten? –va dir la mare assenyalant l’acer que amollaven els
tancs sobre l’asfalt.

            –Almenys
ja no teniu el Saddam.

            –De
veritat? I on és?

–No ho sé. Potser és mort.

-Mort? Tu creus? D’una banda, em sento bé
perquè ja s’ha acabat el règim de Saddam; i de l’altra, em sento malament
perquè aquesta gent ha entrat aquí per la força i van a finançar ara les
depeses de la guerra amb el nostre petroli. És clar que ens agrada la
llibertat, però la que nosaltres ens guanyem, no la que ens imposen per la
força. El futur no és clar, el començament no ha sigut bo, així que resulta
impossible saber el que passarà. Si vols que et digui la veritat, jo no li veig
el final, els iraquians i les iraquianes no volem començar de zero, ja teníem
un país i volem conservar-lo –li va confessar la mare, apesarada–. Que en sabeu
res, de l’Issam?

            –No
tenim cap notícia d’ell ni dels dos periodistes que l’acompanyaven.

            –No
et preocupis. Deuen haver posat seny i decidit esperar-se una mica abans de
tornar. Aquí, ara mateix hi ha molt de tancs i soldats.

            –Això
deu ser…

             A l’entrada de l’Hotel Palestine hi havia una
pancarta amb escuts humans que insultava les tropes i les comminava a marxar
als Estats Units. Els soldats van entrar fins a la recepció. Els marines van
rastrejar l’hotel pam a pam a la recerca d’armes, milicians i efectius dels
fedaïns de Saddam, un grup d’elit. Buscaven un lloc per a dormir. Havien
acomplert la seva missió, finalment havia caigut Bagdad, la capital.

            La
incertesa s’havia apoderat dels iraquians i de les iraquianes. Els discursos
grandiloqüents no desvelaven la gran incògnita d’un futur incert. Tancats a
casa, els pares es preocupaven per refer aquella història que havien explicat
als seus fills petits uns quants mesos abans, per intentar fer comprendre a un
nen per què hi havia guerra, ens havien explicat que nosaltres els iraquians
érem més forts i guanyaríem l’invasor. Ara, amb els ulls tristos, aquests nens
i nenes observaven els soldats nord-americans. I els pares els havien d’explicar
la història de nou. Entre la població hi havia sentiments oposats. D’una banda,
alegria pel final de la tirania, la desaparició del dictador que, en aquest
moment, molts encara no s’acabaven de creure. Celebraven una recent estrenada
llibertat que els permetia expressar obertament sentiments i opinions per
primera vegada després de tres dècades, felicitat perquè Saddam ja no hi era. I
de l’altra, preocupació pel futur i tristesa pel país ocupat, humiliació de
veure un exèrcit estranger avançant pels carrers de la seva capital. Els
iraquians i les iraquianes som un poble digne.

            Nosaltres,
alienes als uniformes i a les celebracions, assegudes en el hall, esperàvem el
pare. Havia arribat l’hora de marxar a casa, la guerra s’havia acabat. Per
enèsima vegada, Bagdad havia estat proclamada una ciutat lliure.

Llàgrimes sobre Bagdad (continuarà)


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo

0
Publicat el 1 d'abril de 2009

«En el día de hoy, cautivo y desarmado el
ejercito rojo, las tropas nacionales

han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra
ha terminado.

 

Burgos,
1 de abril de 1939

El
Generalísimo Franco»

 

(Darrer comunicat de la guerra civil del quarter
general de Francisco Franco)

més…

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la
Victoria»

 

            A
trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els
soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare.
Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els
soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al
camp de concentració dels Ametllers. En direcció cap al castell de Sant Ferran.
Van passar el castell i després un carretera costa amunt. Sense menjar, amb la
por al cos es feia feixuga la pujada. Anaven per camins de mala petja i els
peus els feien mal de topar amb el pedruscall. De sobte es van sentir les veus
d’uns homes que els infonien ànims. Eren els presoners. Els soldats,
impassibles, a cop de fusell anaven indicant el camí. En plena muntanya, aquell
era el lloc designat per a les dones. Havien de romandre al bell mig del bosc,
no hi havia ni una pobra barraca. Hi havia centenars, milers de dones, algunes
amb els seus fills petits. Tot era ben trist.

L’últim vaixell

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari