Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

El govern valencià censura a Escola Valenciana

1

Trobades 2009: no ens aturaran

El Govern Valencià censura ara la presentació de les
Trobades després que la Biblioteca Valenciana acceptara la sol·licitud
fa un mes i mig. Membres d’Escola Valenciana ja havien realitzat una
visita prèvia per assajar les condicions tècniques de la sala. Les
Trobades 2009 estan dedicades a la promoció de la lectura en valencià.

més…

El govern de Francisco Camps ha decidit revocar la
decisió inicial de representants de la Biblioteca Valenciana i prohibir
la presentació de les Trobades 2009, que estava acordada des del mes de
febrer a la seu d’aquesta, ubicada al Monestir de Sant Miquel dels
Reis.  Des d’Escola Valenciana s’havia rebut la confirmació de l’acte
des del mes de febrer i la primera setmana de març ja es va fer una
visita al Saló d’Actes i es van comprovar les condicions tècniques i
físiques per realitzar la presentació. A última hora del dimecres 25 de
març, un funcionari de la Biblioteca Valenciana es va posar en contacte
amb l’entitat cívica per comunicar que hi havia un canvi de postura i
que, per tant, els acords previs quedaven anul·lats.

Escola
Valenciana, que ja havia convocat a representants socials i polítics
per a l’acte, ha demanat una resposta per escrit, la qual va arribar
dijous. En la mateixa, la Biblioteca Valenciana aporta un nou argument
mai esmentat fins ara: a l’actualitat, els espais del Monestir de Sant
Miquel dels Reis són exclusivament d’ús per a institucions que depenen
de la Generalitat Valenciana. En aquest moment, per tant, queda
prohibit qualsevol acte que no hi organitze la Generalitat Valenciana.

Des
d’Escola Valenciana s’ha assegurat que aquest és un fet “molt greu” en
contra dels principis de la Biblioteca Valenciana, ja que les Trobades
representararan enguany un dels impulsos més importants per a la
promoció de les lectura en valencià, conjuntament amb el Fòrum del
Llibre Valencià. Es preveuen diverses iniciatives destacades, com la de
repartir 200.000 vals de descompte d’un euro per a l’adquisició de
llibres en valencià o la participació en la campanya que organitza
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua “Llegir en valencià”.

Diego
Gómez, president de l’entitat, ha assegurat que aquest és un “atac
directe de Francisco Camps a la cultura valenciana i a la llengua”
alhora que ha relacionat la decisió del govern “amb la mobilització de
la comunitat educativa i la vaga de l’educació del proper 28 d’abril”.
Gómez ha afegit que “aquesta decisió, antidemocràtica i pròpia d’altres
èpoques, evidencia la debilitat i les pors de l’actual govern i s’ha
mostrat convençut que respostes com aquestes provocaran més
mobilitzacions i l’aturada del sistema educatiu el proper 28 d’abril”.
Gómez ha instat Camps a “preocupar-se menys per les seues mudes i més
per l’ensenyament públic, la llengua i els interessos dels ciutadans i
ciutadanes”.

L’entitat cívica ha anunciat una
resposta contundent a partir del 4 d’abril, data en què s’inauguren les
Trobades: “com a resposta, les Trobades promocionaran la lectura en
valencià però,  a més, es convertiran ara en un altaveu de la
convocatòria de mobilitzacions”. Escola Valenciana ha lamentat que
aquesta siga la moneda de pagament al talant demostrat per l’entitat
que va apostar, amb la Plataforma per l’Ensenyament Públic, per
desconvocar la darrera vaga del 17 de desembre i potenciar així un
diàleg constructiu per l’ensenyament públic”.

Escola
Valenciana ha anunciat que la presentació de Trobades es manté en la
mateixa data, dimecres 1 d’abril i que és durà a terme a les 11:30h en
el CP Pare Català del barri de Benimaclet de València. S’hi donaran a
conèixer tots els detalls de les Festes per la Llengua que comencen el
proper 4 d’abril a Llutxent i que preveuen superar els 200.000
assistents.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En el nombre de Dios y de España

0

«En el nombre de Dios y de España
Una, Grande, Libre
Y el de sus muertos.
Ya tenéis, valencianos, la Patria, el Pan y la Justicia.
¡¡Franco, Franco, Franco!!
¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España!»
Diari Avance, 30 de març de 39

Port
d’Alacant, 31 de març de 1939

 

            Van
passar dues nits en aquell port, sense que cap de les tres dones poguera
aclucar l’ull. En despuntar el dia, els rumors contradictoris corrien com la
pólvora. El que més anava prenent força era que les tropes franquistes ja
havien ocupat València, i era qüestió d’hores que entraren al port d’Alacant.
Per contra, els més optimistes encara esperaven convençuts els vaixells que els
durien cap a l’exili. Elles no es volien angoixar i parlaven animosament de les
seues coses, mentre la Llíber jugava amb el Lenin a l’acuit.

més…

            –De veritat pensa vostè que arribaran més
vaixells? –va preguntar la mare del Lenin a l’àvia.

            –No
ho sé, filla. Cada dia que passa és pitjor, jo veig molt mala sortida a aquest
afer.

            –Doncs
sap que li dic? Que abans que m’agafen em tire a la mar!

            –No
digues això, dona! Ni per pensaments! I el teu fill!

            –Vostè
no sap el que fan aquests feixistes…

            La
dona va quedar pensarosa. L’àvia no volia destorbar-la. En silenci les dues
dones van restar una bona estona, fins que finalment la mare del Lenin, va
començar a parlar, a poc a poc, necessitava rompre el silenci.

            –La
mar, quina immensitat. Vostè no s’ho creurà però no l’havia vista mai i no sé
per què la imaginava d’una altra manera. No sé, com un prat molt gran, però no
així, sense final. M’he criat a la muntanya, al mig del bosc, com una cabreta.
Món pare era guàrdia forestal i el poble més proper estava a dues hores
caminant. Els meus germans sí que baixaven al poble, a estudiar o a prendre
vins, però jo no, era una dona i per això em quedava a casa ajudant ma mare. Em
fa vergonya dir-ho, però no sé llegir ni escriure. El Rafel, el meu home, em va
prometre que me n’ensenyaria, però no l’han deixat complir la seua promesa. Ell
sempre està llegint, és un home molt culte, vull dir era…

»El vaig conèixer
una vegada que vaig baixar el poble a comprar queviures en companyia dels meus
germans. De seguida que el vaig veure, vaig saber que m’hi casaria. No ho sé,
però me’n vaig enamorar a primera vista, potser li semble ximpleta. Però sabia
que era el home de la meua vida. I fins que no ho vaig aconseguir no vaig
parar, sóc una dona molt tossuda.

            »Rafel
era el fill del moliner, així que es pot dir que vaig fer una bon casament.
Estàvem molt enamorats i al cap de poc de casar-nos va nàixer el meu Lenin, no
cabia més felicitat al meu cos. Però aquesta alegria va durar poc en esclatar
la guerra. El meu Rafel, els meus germans i fins i tot món pare van partir cap
al front. Ma mare i jo ens en vam anar a viure al Molí en companyia dels meus
sogres, unes bellíssimes persones que de seguida em van acollir com una filla.

            »Ara
fa algunes setmanes ma mare ens va deixar, el seu cor no va poder resistir la
mort dels seus dos fills. El meu home i mon pare per culpa meua van venir al
soterrament. Per ignorància pura, vaig demanar al meu sogre que els escrivira
donant-los la mala nova. Com no podia ser d’altra manera hi van acudir tots
dos.

            »Ja
veu, senyora Mercè, en les cartes que es perden, en les cartes que no arriben,
aquestes ho van fer. Davant tanta tristesa, em va consolar saber que no
enterraria ma mare sola. Però el consol va durar molt poc. Al meu poble ja feia
temps que s’havia perdut la guerra, tot i que encara ningú haguera anunciat la
victòria. Els falangistes, veïns nostres de tota la vida, fins i tot alguns que
teníem per amics, van venir a buscar el meu pare i el meu home en el mateix
moment que donàvem sepultura a ma mare. No m’ho podia creure. Món pare el van
fer presoner, el van torturar i li van trencar un braç i una cama, però és viu
en una presó de Madrid. El meu Rafel va córrer cap a les muntanyes, allà mateix
el van matar. El meu fillet no sap encara que son pare és mort. No he tingut
forces per a explicar-li que és orfe de pare…»

            L’Agnès
es va posar a plorar.

            –El
meu Josep, també el van matar al front, i la mare de la Llíber, la meua filla
Anna, va morir en un bombardeig a la mateixa ciutat de València. Aquesta guerra
només ens ha portat desgràcies –va dir l’àvia amb els ulls negats de
llàgrimes–. Hem de ser fortes, estimada amiga, si no per nosaltres pels més
menuts, tenim una responsabilitat amb ells.

            Les
dues dones es van abraçar i van restar altra vegada en silenci, un silenci que
anava guanyant espai a mesura que avançava el temps.

            Es
respirava un aire enrarit, una barreja de petroli, salnitre i humanitat. Molta
humanitat, era massa la gent que hi havia amuntegada al port. Tots mirant cap a
l’horitzó. Les hores passaven, l’evidència que els hi tocaria passar una altra
nit era patent.

            La
Llíber i el Lenin corrien entre la gentada indiferents de tot. S’amagaven
darrere la roba amuntegada, darrere la gent amuntegada. Per uns instants la
Llíber va perdre de vista el nen. Un calfred li va recórrer el cos, un estrany
pressentiment. Es va tranquil·litzar quan el va veure, divertit, burlant-se de
la cara d’espantada que feia ella. Es van asseure a terra observant l’horitzó
mentre l’aire de la mar els tocava la cara.

            –Què
dus al coll? –va preguntar la Llíber, en veure que el nen portava un penjoll
fet de corda i un petit tros de fusta.

            –Me
l’ha fet mon pare perquè em porte sort. Perquè funcione m’he de ficar la fusta
a la boca. Quan venia l’avió gros i sentíem els petards, nosaltres jugàvem a
amagar-nos davall la taula, mossegàvem el penjoll i no ens passava res.

            –És
molt bonic.

            La
Llíber de seguida va comprendre que era un bon invent perquè el soroll de les
bombes no rebentara els timpans al petit. I a la seua ment van venir les
imatges de la Pava, un avió gros i enorme
que sembrava el terror entre la població. Va recordar com, en sentir les
sirenes que avisaven de l’arribada del bombarder, ella i la seua família
corrien a arrecerar-se al refugi, encara que fóra nit fosca i anaren en pijama.
Va recordar aquella nit fosca que la mare estava atenent un part i no va poder
córrer cap al refugi, aquella nit tràgica en què va nàixer una nena a la qual
els seus pares posarien de nom Anna, el mateix de la infermera que la va portar
al món abans de morir.

            –Saps,
la meua mamà es diu Agnès, igual que la meua àvia, que s’ha quedat al poble
tenint cura de la casa i del Samaruc.

            –Quin Samaruc?

            –El
meu gos. No ha pogut venir perquè ha de fer companyia a la meua àvia. I jo em
dic Lenin, igual que a un home molt important que era ruc.

            Ruc no, rus. D’un país que es diu
Rússia.

            Va
riure la Llíber. Tot i que semblava impossible, en aquell moment el nen la va
poder treure dels seus pensaments.

            –Ja
m’estranyava a mi que fóra tan important i ruc. I tu, per què et dius
Llibertat?

            –Doncs,
en realitat, quan vaig nàixer em van posar Anna, igual que a ma mare, però
només en els papers, perquè sempre m’han dit Llíber des de petita. Sembla que
abans de la República el meu nom era prohibit.

            –I
això?

            –El
meu avi m’explicava que la Llibertat és un insult per als feixistes.

            –Una
paraula lletja?

            –No.
Llibertat és una paraula molt bonica, quan seràs gran ja ho entendràs. 

            –Què
fa aquest senyor? –va dir, estranyat, mentre assenyalava amb el dit un home
enfilat a un fanal molt alt i gros.

            –No
ho sé.

            –Ja
fa sis dies que és allà dalt, no vol baixar –els va explicar una dona que era a
la vora.

            –I
això?

            –Té
por que l’agafen les forces de Franco.

            Encara
no havia acabat la dona d’explicar-se quan pels altaveus del port van informar
que tothom havia d’abandonar el port d’Alacant, els homes per una banda i les
dones per una altra. Tot s’havia acabat. Havia arribat l’hora de despertar del
somni, cap vaixell més els duria cap a la Llibertat. Tots els seus temors, els
seus pitjors malsons es farien realitat en uns quants dies, o en unes quantes
hores. L’estranya manera com transcorria el temps en aquell port el feia
impossible de mesurar. Finalment, a les tropes franquistes se’ls havia acabat
la paciència.

            De
sobte, la multitud va començar a cridar desesperada, moltes persones es van
tirar a l’aigua per tal de fugir nedant, altres no van poder resistir-ho més i
es van disparar l’última bala. La Llíber va agafar el Lenin al braç, amb el seu
cos li va tapar els ulls, el protegia d’aquelles imatges dantesques, i va
córrer entre la gentada a cercar l’àvia.

            L’Agnès
i l’àvia els buscaven desesperades. En veure-les tots junts es van refugiar en
el tancat. Havien de prendre una decisió.

            –Això
s’ha acabat Llíber –va dir l’àvia, derrotada.

            –I
què hem de fer, lliurar-nos com si res? Què no te’n recordes, de tot el que ens
ha contat el pare que fan els feixistes a les dones? Si volen alguna cosa que
vinguen a agafar-me.

            –La
nena té raó –va cridar de sobte una dona embarassada que devia tenir uns vint i
cinc anys–. Després de tanta lluita no ens podem rendir com si fórem xais que
van a l’escorxador. Resistirem fins al final. Aquí no volem covards, ni
suïcides, que siguen les seues bales les que ens maten, a mi i al meu fill.

            Era
una dona forta, decidida. La Llíber la mirava bocabadada. L’àvia, per contra,
no ho veia tan clar, de valents n’era ple el cementiri. Però va fer cas a la
néta, no es refiava dels feixistes. L’Agnès i el Lenin també es van quedar.
Eren un grup de persones poc nombrós els que es van refugiar en aquell cobert,
la resta de la gent anaven sortint a poc a poc, enmig d’escenes dramàtiques.

A la matinada, el
port va quedar completament buit, només hi quedaven ells. Un grup de soldats
moros i italians els van fer una visita. La Llíber es va espantar molt en
veure’ls entrar. El Lenin, amb el seu penjoll entre les dents, es va refugiar
als braços de sa mare.

            Aquells
homes no deien res, en silenci els van escorcollar un per un. Un soldat gras i
ros va agafar la cartera a un home; en veure-la plena de diners, els va tirar a
terra i hi va calar foc. Els feixistes reien. Aquells bitllets no eren de curs
legal, els diners republicans no valien per a res, els estalvis de tota una
vida eren paper mullat. Només volien or, joies, rellotges. Quan va tocar el torn
a la Llíber, d’una estrebada li van arrencar el penjoll en forma de cor que li
havia regalat sa mare, mentre ella cridava silenciosament en el pensament «Si
us plau, no!».

            La
foto i el llibre de poemes van anar al foc. A poc a poc va veure com es consumien
les cares somrients dels seus éssers més estimats. Al cor va sentir una forta
punxada, feia mal, molt de mal, però no era un dolor físic. La seua mirada era
neutra i es dirigia cap a les seues sabates. Sabia que no devia ni podia mirar
aquella gent a la cara. Amagats a les calcetes duia uns diners que no tenien
cap valor i els anells de boda dels seus pares. No s’havien atrevit a
vendre’ls. Per sort no els van trobar. Van confiscar totes les maletes i tots
els paquets, sense molestar-se ni tan sols a obrir-los. Amb melangia, l’àvia i
la néta es van acomiadar de la seua vella maleta, que els havia fet tanta
companyia. Amb ella desapareixien les seues úniques pertinences. 

            Quan
els ho van prendre tot, els van donar un ultimàtum.

            Tenéis de tiempo hasta las seis de la
mañana. Si no, entraremos nosotros a buscaros
.

            Tots
restaven muts, amb el cap cot mirant a terra. De sobte una veu femenina va
rompre el silenci.

            –Per
favor, el xiquet té gana!

            Era
l’Agnès, que amb tota la por que tenia va fer el cor fort per demanar menjar
per al seu fill. Al cap d’una estona, un dels soldats va aparèixer amb un
rosegó de pa i una llauna de sardines. Ningú s’explicava com la dona havia
aconseguit entendrir el cor d’aquells energúmens. Potser va ser la força
aclaparadora de les seues paraules, l’energia amb la qual una mare demana
aliments per a un fill.

             L’Agnès va compartir la mica de menjar amb
tots els que allí estaven refugiats. 

            –Hem
de prendre una decisió, no podem resistir més en aquestes condicions. Valdrà
més que ens lliurem abans de les sis –va dir l’àvia a contracor.

            Tots
van assentir amb el cap, sabedors que no tenien cap altra sortida. Abans de
eixir, l’àvia va estripar els passaports.

            –Que
t’has tornat boja! –la va recriminar la néta.

            –T’equivoques,
estic més lúcida que mai. Ets la filla del coronel de l’exèrcit republicà Mateu
Pons Olcina i jo la seua sogra. Si ens agafen a nosaltres també agafaran ton
pare. Ara el teu nom és Anna Martí Ventura i jo soc la teua mare Mercè Ventura
Rius, el nom de ma mare.

            –Anna
Martí Ventura –va repetir el nom la Llibertat, sense poder donar crèdit al que
estava passant.

            –Lenin,
fillet, anem a jugar al joc dels noms. Tu també canviaràs de nom, com la
Llíber, ara et diràs Rafel, igual que ton pare. D’acord?

            El
nen va assentir amb el cap.

            –Com
et dius? –li va preguntar la mare.

            –Lenin.

            –No.
Recorda-ho, ara et dius Rafel.

            –Lenin
és una paraula lletja?, per això m’he de dir Rafel? –va preguntar el nen
recordant la conversa que abans havia tingut amb la seua amiga.

            –No,
amor, Lenin és un nom preciós –va dir entre llàgrimes la mare.

            –Passa
que Lenin és un nom de xiquet, i com que tu ja tens cinc anys, ta mare ha
pensat que és millor dir-te com un nen gran –va intercedir la Llíber.

            –Doncs
si és així, jo ja no em vull dir Lenin. Però tampoc Rafel. A mi m’agrada més
Ramon.

            Aquella
estranya situació va provocar el que semblava impossible, que tots rigueren en
uns instants tan dramàtics. Després de repetir els noms una vegada i una altra
i aconseguir finalment que el Lenin assumira la seua nova identitat, va arribar
el moment de lliurar-se. Tots es van abraçar i es van infondre missatges
d’ànim, però la infinita tristesa que s’havia apoderat d’ells era molt difícil
de dissimular.

 La incertesa i la por d’un destí tràgic
envaïa l’atmosfera. Aquelles valentes persones, lluitadores que s’havien
aplegat al port d’Alacant, cercant un exili honrós, amb el somni d’embarcar-se
en un vaixell que els portara lluny de les represàlies feixistes, cercant la
llibertat, es veien obligades a despertar i fer front a la dura realitat. Ja no
entrarien més mercants per salvar-los, malgrat que a fora de la bocana tancada
per dos vaixells franquistes es trobara el Winnipeg.
El nou règim s’estrenava incomplint l’acord internacional i fent milers de
detinguts. La por que els havia conduït cap a la ratonera del port d’Alacant
estava plenament justificada. La llibertat va quedar segrestada, i tota aquella
persona que s’atrevira ni que només fóra a esmentar el seu nom, a respirar la
seua flaire, havia estat comdemnada per tota la vida.

Els homes van sortir
primer, abans de les sis de la matinada. A l’hora en punt van sortir les dones,
en silenci. Un silenci que s’apoderaria de tot i de tothom, un silenci
instaurat que s’allargaria vora quaranta anys.

L’últim vaixell (continuarà)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Port d?Alacant, 28 de març de 1939

0

 

«¿Qué has hecho, Alicante, qué has hecho?[…] Me pareció
que sobre ti llovía sangre. Que tu suelo estaba encharcado de sangre […] y de
sangre me pareció tu mar […] Si de todas las ciudades de España fuiste tú la
de mayor pecado, tú has de ser, de todas las ciudades de España, la que mayor
servicio, abnegación y fervor has de ofrecer al Caudillo y a nuestro porvenir
[…]»

 

Ernesto
Giménez Caballero

Finalment
van arribar de nit al port d’Alacant, la seua destinació. Milers de persones
s’amuntegaven a les andanes, els molls eren plens a vessar, tots anhelaven un
vaixell que els portara cap a l’exili. La Llibertat i la seua família van  passar la nit al cotxe, sense dormir. Havia
arribat l’hora dels acomiadaments. El pare no es va poder esperar que pujaren
al vaixell, no podia abandonar el vehicle, de fet ja s’havia arriscat massa
portant-les fins a Alacant.

   
més…

–He de tornar a València. Fes bondat, reina, i
fes cas a l’àvia, ella tindrà cura de tu. I et donarà tot l’amor que jo no et
puc donar –li deia el pare amb molt de pesar però sense llàgrimes, ja no li’n
quedaven, els ulls se li havien assecat davant els horrors de la guerra i de
les tragèdies familiars.

            La
Llibertat restava muda, no li sortien les paraules, per més que ho intentava.

            –No
patisques, fill, vés-te’n tranquil, que nosaltres estarem bé, tu fes el que
hages de fer.

            L’àvia
va fer un bes al front al pare en senyal d’aprovació.

            –Adéu,
pare –va mussitar entre sanglots la Llibertat.

            –Res
d’adéu, fins aviat. Tot aquest horror acabarà prompte. I tot tornarà a ser com
abans.

            El
pare de seguida es va penedir de dir l’última frase, res podria tornar a ser
com abans, res tornaria a la Llibertat la seua mare i el seu avi, res no
tornaria a la seua filla altra vegada els disset anys. Els dos es van abraçar
amb força, intentant fer etern aquell moment, però el temps no s’atura. A
l’àvia li va costar molt d’esforç separar el pare de la filla. Finalment el
cotxe es va posar en marxa i va desaparèixer lentament, obrint-se pas entre la
multitud.

            L’àvia
va agafar fort per la mà la néta, de l’altra portava la maleta. Va ser tot tan
precipitat que la Llibertat no va parar atenció que potser era l’única vegada
en molt de temps que parlaria amb son pare, qui sap si l’última. No va tenir
temps ni de plorar. Ni de sentir res. La guerra  no donava treva als sentiments.

Totes dues
decidides es van enfilar cap on estaven atracats dos vaixells, el Maritime i l’Stanbrook, el seu. No era fàcil acostar-s’hi, era una gran multitud
desesperada la que intentava pujar als vaixells, a empentes, amuntegant-se, de
males maneres. Les dues dones es van fer fortes en una de les cues que s’havia
quedat aturada, estaven atrapades entre la gent, immòbils. Van passar les hores
i la cua no es movia ni un mil·límetre. Per fi va començar a avançar lentament,
pas a pas, i de sobte, més ràpid, més ràpid. De cop i volta, la cua es va
dividir en dos grans rius de gent. Dissortadament, la gentada empentava la
Llibertat cap a un costat i l’àvia cap a un altre. Les dues dones s’agafaven
les mans amb força, però una bursada violenta que no van poder resistir les va
separar, malgrat tots els seus intentes per tornar a ajuntar-se, era
impossible. La Llibertat cridava la seua àvia. Mentre la seua cua avançava
ràpidament cap al vaixell.

            –No
et poses nerviosa, puja al vaixell. Allà ens trobarem.

            Aquestes
paraules no van tranquil·litzar la Llibertat, que es veia cada vegada més a
prop del vaixell i més lluny de la seua estimada àvia. La cua es va tornar a
aturar algunes hores, però era impossible tornar enrere, hi havia molta
distància entre les dues dones, a penes si es veien. I cap persona estava
disposada a abandonar la seua posició privilegiada per deixar passar a l’àvia.

            La
cua de l’àvia va fer una embranzida i va començar a avançar i reduir distància
amb la de la néta. La Llibertat va respirar alleugerida, però per poc de temps,
ja que la seua va tornar a posar-se en marxa. A poc a poc la cua anava fent-se
més prima, eren just a l’escala que donava accés al vaixell. Sense adonar-se’n,
la Llibertat ja havia aconseguit l’anhelat objectiu de tota la multitud, els
seus peus ja no trepitjaven terra ferma, havia aconseguit embarcar-se. Va voler
tornar enrere, però l’avia li feia senyals amb les mans perquè no ho fera, ja
era dalt del vaixell, que anava ple fins a la bandera. A mesura que la gent
pujava, anaven encabint-se on podien, a les bodegues, al pont, en qualsevol
lloc, la línia de flotació s’enfonsava una mica més amb cada persona. La
Llibertat, desesperada, buscava la seua àvia, i no es movia de l’entrada; per
moltes trompades i masecs que rebia, ella continuava allí palplantada, sense
perdre-la de vista. El sol a poc a poc va desaparèixer entre les muntanyes. El
dia va donar pas a la nit. Les forces de la gent van començar a flaquejar, la
cua cada vegada es movia més lentament, el vaixell ja no podia engolir més
gent, estava ataconat, ja no hi cabia ni una agulla. Per a consternació i
desesperació de tots els qui s’ho miraven de baix estant, el capità del vaixell
va ordenar que ja no hi pujarà ningú més. La gent plorava, cridava. Era
impossible, el petit vaixell carboner ja no admetia ningú més, estava a vessar.
La Llibertat cridava la seua àvia. Però ella no hi podia fer res, es trobava
atrapada entre la multitud, que a empentes i per força intentava pujar al
vaixell. Impossible, van començar a retirar l’escala. La Llibertat estava
espantada. Havia de prendre una decisió, continuar viatge sola cap a Mèxic o
cap a on fóra que anara el vaixell, o desembarcar i reunir-se amb l’àvia. No
era un gran dilema, el que li quedava de família era al port d’Alacant, i no
pensava separar-se’n. Va demanar que la deixaren baixar davant la sorpresa de
tothom. Ara sí, que la multitud li va fer passadís perquè poguera reunir-se amb
la seua àvia, per fi totes dues dones, entre llàgrimes, es van poder fondre en
una abraçada.

            A
les onze de la nit el capità va ordenar amollar les amarres, amb dues mil
sis-cents trenta-vuit persones expatriades amuntegades a bord, cent
quaranta-set de les quals eren infants. La seua destinació era Orà. La
Llibertat va veure com desapareixia el vaixell en l’horitzó, fent ziga-zaga per
damunt de la línia de flotació.

            Però
encara no estava tot perdut, l’altre vaixell, el Maritime, continuava atracat al port. Totes les mirades es van
dirigir cap a ell. Tot un emmirallament, perquè aquest era exclusiu per al
governador civil i trenta personalitats republicanes de la zona. Davant la
desesperació i la impotència de tots els qui eren en aquell lloc cercant una
eixida d’aquella ratonera, aquest vaixell va salpar quasi buit passada la mitja
nit.

            –Sóc
un vella inútil. Si no haguera estat per mi ja seríem al vaixell –es va
lamentar l’àvia.

            –No
digues això, jo tampoc m’he pogut mantenir al teu costat, la gent empentava
molt fort. No patisques, he sentit a dir a un home que vindran més vaixells per
a evacuar-nos a tots, només és qüestió d’esperar una mica més.

            –Potser
tens raó. Valdrà més que busquem un lloc a recer per a passar la nit. I que
mengem alguna cosa, avui no hem pres res en tot el dia.

            Les
dues dones van agafar la maleta i a poc a poc es van fer lloc en un cobert ple
de caixes i bótes velles. Estava a gom, però amb paciència i amb molta
tenacitat van aconseguir una mica d’espai, assegudes damunt la maleta, aquella
maleta que en només dos dies havia envellit un munt. Aquell port semblava que
tenia un efecte especial en el temps, els minuts semblaven hores, les hores
mesos i els dies anys. L’àvia va treure un parell de creïlles torrades.
S’havien d’administrar el menjar, només tenien el que els havia donat la
senyora Vicenta i quatre rosegons de pa.

            De
cop i volta, un nen petit amb uns ulls molt grossos i el cabells rulls es va
aturar davant seu. Mirava les creïlles amb deliri, només de pensar-hi li feia
venir aigua a la boca.

            –Que
estàs sol? –li va preguntar l’àvia, preocupada.

            En
sentir aquestes paraules, el nen va començar a plorar desconsolat.

            –M’he
perdut, és fosc i no trobe la meua mamà… –repetia entre sanglots.

            –Tens
gana?

            El
nen va parar en sec de plorar en veure que li oferien un tros de creïlla.
Estava desmaiat. Aquell va ser un bon bàlsam que li fa fer oblidar per uns
moments la seua desgràcia.

            La
Llibertat es va posar dreta i va observar la multitud. Era impossible entre
tanta gent buscar a ningú. A més a més feia una nit molt fosca.

            –Val
més que t’assegues aquí amb nosaltres. De segur que ta mare et vindrà a buscar.

            Aquestes
paraules no les va dir molt convençuda. Però era l’única cosa que podien fer.

            –Com
et dius?

            –Lenin
–va respondre el nen, amb la boca plena de creïlla torrada.

            –Jo
em dic Llibertat, però els meus amics em diuen Llíber, i aquesta és la meua
àvia, la Mercè. Quants anys tens?

            El
nen va somriure i li va mostrar cinc ditets petits. La Llíber el va agafar al
braç i el va tapar amb el seu abric, feia fred. El nen es trobava bé entre
aquelles dues dones que li havien amansat la fam. Quan es va acabar la creïlla,
va tancar els ulls i de seguida es va quedar adormit.

            –I
ara què fem amb aquest nen, àvia?

            –Doncs,
de moment, que dorma. No veig cap vaixell a la vista, així que nosaltres no
tenim cap altra feina que cuidar-nos d’ell fins que es presente sa mare.

            –I
si no apareix?

            –De
segur que sí, la pobra deu estar desesperada buscant-lo.

            Abans
que l’àvia acabara la frase va aparèixer una dona jove, alta, morena, molt
prima, amb uns ulls molt grossos que preguntava pel fill amb un fil de veu.

            –Lenin,
fill, estàs bé?

            –No
patisca, senyora, està bé. Val més no despertar-lo, dorm com un angelet –la va
tranquil·litzar l’àvia.

            –Moltes
gràcies. He anat a buscar una mica d’aigua a la font i quan m’he girat el nen
ja no hi era, pensava que em tornava boja.

            La
dona, se la veia cansada. Li van fer un lloc a la maleta, no era molt gran però
n’hi havia prou per a les tres. L’àvia va intentar distreure-la.

–I cap a on va,
vostè?

–Anàvem a
l’Argentina, però no hem pogut pujar a l’Stanbrook.

            –Nosaltres
tampoc, però tenim passaport per a Mèxic. De tota manera diuen que venen més
vaixells.

            –Espere
que arribaran prompte, no sé quants dies més podrem aguantar en aquestes
condicions.

            La
dona no apartava la mirada de les creïlles torrades mentre parlava. L’àvia li
va allargar l’única que quedava. La dona, una mica avergonyida, la va agafar,
tenia molta gana.

            –No
sap com li ho agraïsc, fa dos dies que no he menjat res. Hem sortit de casa amb
la camisa a l’esquena, sense res. El poc que tenia ja s’ho ha acabat el Lenin.

            –Menge
tranquil·la. Que no deu tenir una mica d’aigua? –li va preguntar l’àvia.

            –Sí,
és clar, en porte tres bótes  plenes,
les acabe d’omplir a la font.

            I
així la desesperació va donar pas a la solidaritat. Aquelles persones,
assegudes en una maleta vella que feia de banc improvisat, compartien el poc
que tenien i es feien costat amb l’esperança que prompte en l’horitzó
apareixeria un vaixell que les despertaria d’aquell malson i les portaria cap a
la llibertat.

L’últim vaixell (continuarà)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tomàs en vaga de fam per la Universitat Pública

1

Tot el meu suport al Tomàs, una abraçada ben
forta, espero que et recuperis aviat.


Us deixo aquí el comunicat arran de
l’hospitalització del Tomàs.


En Tomàs Sayes començà, en un acte de valentia
i fermesa militant, el passat dia 23 de Febrer i davant la negació permanent de
diàleg per part de les institucions universitàries una vaga de fam indefinida
per tal fer efectives les dues reivindicacions del moviment estudiantil: la
moratòria en l’aplicació de l’EEES i la readmissió dels estudiants expulsats de
la UAB.

més…


Amb aquesta acció contundent i extrema es
pretenia forçar a les institucions a iniciar un diàleg amb la comunitat
universitària per tal de resoldre el conflicte que ja s’havia fet evident
durant els darrers mesos amb els tancaments i les ocupacions a moltes de les
universitats dels Països Catalans.

 

Un cop més la resposta de les institucions ha
estat nul·la, negant en tot moment el diàleg i no només traient importància a
l’acció d’en Tomàs sinó silenciant-la i censurant tota mostra de suport.

El rectorat de la UAB per altra banda, no ha
mostrat mai ni el més mínim interès per l’estat de salut d’en Tomàs i ha permès
que la vaga de fam arribés a posar en greu perill la salut del vaguista amb el
resultat de la seva hospitalització.

 

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester
Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la
comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació,
universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg
amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el
moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i
totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

 

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països
Catalans considerem que el conjunt del moviment estudiantil està legitimat per
a utilitzar tots els mitjans necessaris per a aconseguir aturar el procés de
Bolonya i emplacem a les autoritats a reconsiderar la seva postura intransigent
i autoritària.

 

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Bellaterra, 25 de març del 2009

http://vagadefamperlauniversitatpublica.wordpress.com/

 



Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Campanya “Carrer Ferrer i Guàrdia a Barcelona”

0

L’any 2009 es commemora el centenari de la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia
després que fos pres, jutjat i afusellat el 13 d’octubre de 1909 al castell de
Montjuïc.

Una figura del seu ressò internacional i un projecte com el que va representar,
mereixen comptar amb un reconeixement dins el nomenclàtor d’aquesta Ciutat.

més…

La rèplica instal·lada a Montjuïc del monument erigit a Brussel·les l’any
1911, amb la qual s’homenatja Ferrer i Guàrdia com a màrtir de la llibertat de
pensament, té un sentit de commemoració simbòlica. Però no és un homenatge viu.
No te’l trobes quan passeges, sinó que l’has de buscar expressament. I és, més
aviat, un reconeixement fruit de la seva mort injusta, no tant de l’obra “viva”
de la seva vida.

Els carrers i places d’aquesta ciutat són plens de testimoniatges de
persones de projecció i de sensibilitats ideològiques i humanes enormement
allunyades de les que Ferrer i Guàrdia pugui representar. La diversitat de
sensibilitats d’aquesta Ciutat, i l’exemplificació del seu respecte per aquella
part de la cultura popular laica i republicana, tan barcelonina –però tan
absent dels carrers!- guanyaria amb la presència viva del record de Ferrer
enmig de l’espai públic físic. Amb un carrer o plaça on es fes constar:
Francesc Ferrer i Guàrdia. Alella 1859-Barcelona 1909. Mestre. Fundador de
l’Escola Moderna.

El 1937 la Barcelona democràtica i republicana ja va tenir clar que la
figura de Francesc Ferrer i Guàrdia mereixia un reconeixement al Centre
de la Ciutat
i d’aquesta manera el que avui es coneix com a Plaça
Urquinaona
, fruit del canvi de nom sofert amb l’arribada de la Dictadura
Franquista
, va ser inaugurada amb el nom de Plaça de Francesc
Ferrer i Guàrdia
.

Quin moment més oportú –i històricament significatiu- que aquest any 2009?
Que la Ciutat de Barcelona s’afegeixi a la commemoració de la seva injusta
mort, i en doni testimoniatge homenatjant la seva vida.

En el marc per a la promoció dels actes adreçats a la commemoració del
centenari que parteixen d’iniciatives de diferents àmbits, la Fundació Francesc
Ferrer i Guàrdia apostem pel treball conjunt, per la qual cosa us
convidem a donar suport a la campanya que durem a terme per tal que la ciutat
de Barcelona aprovi posar el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o
plaça.

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

 

Cliqueu a la següent web i tindreu més
informació sobra la campanya i la

possibilitat d’adherir-vos.

http://www.laic.org/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Font de Mora no vol restar cap per avall

0

L’expedient al director de l’IES Las Norias és
una nova manifestació intolerable del caràcter autoritari de la Conselleria

 

més…

STEPV s’autoinculpa de penjar la imatge del
conseller boca avall

 

La Conselleria d’Educació va comunicar
divendres passat al director de l’IES Las Norias de Monforte del Cid de la
incoació d’un expedient disciplinari perquè el centre exhibia una imatge boca
avall del Conseller d’Educació a l’entrada del centre. El fet s’agreuja perquè
prèviament a la incoació de l’expedient, el director del centre no va rebre cap
comunicació perquè retire la imatge o se l’incoaria l’expedient.

 

STEPV considera que aquest expedient respon a
una nova manifestació d’autoritarisme i de coacció a la llibertat d’expressió
dels claustres de professorat. Aquesta actitud no és nova. Durant la campanya
de mobilitzacions del primer quadrimestre del curs nombrosos centres docents es
van queixar perquè Conselleria censurava imatges d’accions de protesta dels
centres en les seues pàgines web i de coaccions per a retirar les pancartes de
protesta de les façanes dels centres, a banda de tindre amenaçats amb
l’obertura d’expedients aquells docents que incompliren l’ordre d’impartir EpC
en anglés.

 

STEPV vol mostrar la seua més absoluta
solidaritat amb el director del centre i durà a terme totes les accions
possibles per evitar que prospere aquest expedient. A més, el Sindicat insta a
tots els centres docents a imitar l’acció d’aquest institut i a penjar a
l’entrada del centre cartells amb la imatge del Conseller cap per avall –com el
que adjuntem-, a imitació del quadre de Felip V del museu de l’Almodí de
Xàtiva, de nefast record per al poble valencià, com ho està sent el Conseller
d’Educació, 300 anys després.

 

En aquest sentit, STEPV s’autoinculpa de
penjar a l’entrada de les diferents seus del Sindicat la imatge boca avall del
Conseller d’Educació i insta a l’administració que prenga les mesures
pertinents contra el Sindicat per aquesta acció.

 

En un estat democràtic no es pot permetre
aquests abusos de poder per part de l’administració, que està convertint la
inspecció educativa en un exèrcit a la caça de bruixes del professorat i les
direccions dels centres docents.

 

A més, un dels punts del Manifest de la
Plataforma per l’Ensenyament Públic tracta precisament de l’elecció democràtica
de les direccions dels centres precisament per a evitar aquests tipus
d’ingerències i males pràctiques de la Conselleria. Precisament avui de
vesprada l’administració ha de donar una resposta definitiva als punts de la
Plataforma, però accions com aquesta no auguren un canvi d’actitud de
l’administració pel que fa a aquest punt del Manifest.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Iraq, un trist aniversari

0

Les tempestes de sorra ocre vinguda des del gran
desert d’Aràbia bufaven amb força sobre Bagdad, van amagar la lluna de formatge
i es van endur les sabatilles de ballarina, els llaços de color de rosa, els
tutús, el masbaha de l’oncle, els
cigarrets de l’àvia. Ens van portar els míssils, els bombardejos, els rostres
preocupats i el mal humor dels adults.

            Va canviar
el paisatge, totes les finestres eren marcades amb unes grans ics amb cinta
adhesiva, semblava com si assenyalessin el centre d’una gran diana. Com que
vivíem en una casa de tres plantes, sense soterrani ni cap refugi, ens vam
haver d’instal·lar al menjador, a la planta baixa. Vam posar el llit de
matrimoni dels pares en un racó, els cantons són els llocs més segurs; en un
bombardeig, mai ningú ha de col·locar-se al centre d’una habitació, per si de
cas cau el sostre; a més a més, la pressió atmosfèrica és molt intensa, de
vegades pot pujar fins a dos graus. Ens vam refugiar lluny de les finestres,
després de cobrir-les amb cortines ben gruixudes, per protegir-nos millor.
Estàvem molt ocupats, omplint d’aigua els bidons i disposant-nos per al que ja
era inevitable.

            La nit del
20 de març Bagdad estava insòlitament silenciosa, tothom restava a casa seva en
silenci, resant perquè no passés el que ja semblava inevitable. De res va
servir el clam del món contra aquella absurda guerra. L’operació Llibertat
Duradora estava en marxa. Aquest és el nom que li havia posat la coalició
formada pels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, amb el beneplàcit polític
de l’estat espanyol. Saddam l’havia batejada com la Batalla Decisiva i
nosaltres vam acabar anomenant-la suqut,
una cosa així com el col·lapse o la caiguda; no era un nom tan grandiloqüent
com els altres però si el més escaient, s’ajustava millor a la realitat.

 

més…

Els pares ens van fer ficar-nos d’hora al llit. Ells es van
quedar llevats. Jo no podia dormir, em costava agafar el son, tenia calor, ens
havien tapat amb dues mantes gruixudes per protegir-nos dels vidres en cas d’explosió.
Era una situació estranya, estava estirada al menjador amb els pares neguitosos
amunt i avall. Entre apagada i apagada buscaven informació a la televisió, a la
ràdio cercant resposta a tants interrogants. La Mawj dormia plàcidament
abraçada al seu peluix, un aneguet groc.

            Eren dos
quarts de quatre i l’única cosa que se sentia era el brunzit d’algun cotxe i
els gossos de la urbanització, que lladraven nerviosos ensumant el perill. A
les cinc de la matinada, exhaustos de tant d’esperar, pensant que potser l’atac
no començaria aquella nit, els pares van decidir descansar i es van gitar en
companyia nostra, intentant el que semblava impossible, dormir. Aleshores va
ser quan em vaig ensopir profundament, em sentia molt segura al llit amb tota
la meva família.

            De cop i
volta em va sobresaltar un gran terrabastall esmortit. Em vaig despertar
aterrada, el cor em bategava amb força, no m’atrevia a obrir els ulls, tenia
por de veure la mort al meu costat. El llit es va moure com si hagués passat un
terratrèmol bastant lluny d’allí. Després vam sentir un avió que volava molt
alt. El pare es va llevar d’un salt i es va assegurar que el kalàixnikov era
carregat. No m’agradava veure’l amb una arma a la mà, em feia sentir encara més
insegura, convertia l’home més gran i fort que mai havia conegut en una persona
dèbil que necessitava d’aquests artefactes per a defensar-nos, jo pensava que
la seva sola presència ja espantava l’enemic. Però tots els homes anaven armats
al meu país i de vegades les dones també, no és perquè els agradés convertir
les cases en arsenals, sinó perquè la situació era molt perillosa i tothom
volia defensar-se.

            Vam mirar
per la finestra. Hi havia un incendi a l’altra banda del pont.

            –Des
d’aquí no veig res, vaig a pujar al terrat.

            –T’hi acompanyo
–li vaig dir decidida.

            –Tu et
quedes aquí amb mi! –va dir la mare molt preocupada.    

            Per sort,
la petita Mawj continuava al món dels somnis acompanyada del seu amiguet
groguet.

            –Les
columnes de fum s’eleven des de diversos punts de Bagdad! –cridava el pare des
de dalt.

            –Si us
plau, Issam, baixa! –va suplicar-li la mare.

            Se sentien sorolls més forts i
ràpids de bombes o de foc antiaeri –era impossible saber de què es tractava–,
seguits de sirenes. Les finestres tremolaven. Van sonar més detonacions. Uns
cotxes van passar a gran velocitat. Crits i més explosions. Plovien bombes
sobre Bagdad. Sis vaixells de guerra nord-americans al Golf Pèrsic van disparar
40 míssils creuers i van llançar projectils de precisió contra els centenars de
cases i palaus que mantenia Saddam als afores de la ciutat i pels quals anava
desplaçant-se cada nit per raons de seguretat. Era l’anunci de la tan temuda i
esperada guerra.

Finalment es va fer una altra vegada el silenci.

 

***

 

            L’oració és millor que dormir.

            El cant del
muetzí va trencar el silenci, ens cridava una vegada i una altra a la pregaria
des del minaret, la torre més alta de la mesquita. No va haver-hi cap més
explosió. La son va envair el meu cos, finalment vaig poder descansar una mica.

            Quan em
vaig despertar la casa era freda, les finestres s’havien quedat obertes de bat
a bat tota la nit per a salvar-les de la destrossa. Tota la família estava
pendent de la televisió. Totes les emissions s’havien interromput. Ara només hi
havia un programa, l’estrella del qual era Saddam. Davant unes cortines blaves
i amb un sol micròfon parlava a la càmera en una borrosa imatge de vídeo mentre
llegia el seu discurs canviant d’un bloc a un altre. Parlava de la humanitat
contra la humanitat, ofensa a la terra antiga, a la terra sagrada. En el seu
missatge volia deixar-nos ben clar a la població que continuava viu.

            –És
possible que aquest no sigui Saddam? Pot ser que sigui un doble? –va preguntar
la mare–. Sembla que aquest té les orelles més grans, no ho sé, el veig més vell
i porta ulleres. No, aquest no és Saddam.

            –Sí que ho
és. Les seves paraules, el llenguatge, són seus. Normalment escriu tots els
seus discursos i es pren el seu temps per a escriure amb lletra molt grossa,
així no ha d’usar les ulleres per a llegir. És ben clar que aquesta vegada l’ha
escrit molt de pressa i s’ha oblidat de fer la lletra gran, és per això que
s’ha hagut de posar les ulleres.

            –No porta
boina, com es habitual en ell. És com si s’hagués posat de qualsevol manera.
Ell sol tenir molta més cura amb aquests detalls. És ell, però no és el mateix.

            –Ho veus?
Saddam continua aquí, fort. És un expert en supervivència que li ha permès
sortir ben parat de les guerres i dels complots interns. On són els americans?
Per què no han pres Bàssora, Kirkuk o Mossul? Fet i fet, el bombardeig ha estat
fluix, la línia terrestre de telèfons encara funciona. No han tallat el
subministrament elèctric i els ponts del Tigris continuen intactes –el pare
estava sumit en la confusió. Com molts altres iraquians havia après a treballar
i a sobreviure sota el règim de Saddam i tenia sentiments oposats sobre la
guerra. D’una banda, odiava Saddam, la seva dictadura, i de l’altra, temia per
la mare i per nosaltres.

            –No
t’equivoquis, estimat, els nord-americans són molt llestos i saben que
necessitaran el sistema de comunicacions, electricitat i transport.

            La imatge
es va quedar fixa, la bandera, l’escut i la llegenda. Els bombardejos havien
trastocat els meus pares, que continuaven intentant esbrinar si aquest home era
o no Saddam, fent càbales absurdes, fins que la imatge va desaparèixer i va
donar pas als dibuixos animats.

            Estàvem
molt preocupats per l’àvia. Els telèfons funcionaven en teoria, però a la
pràctica estaven col·lapsats. Era molt irritant despenjar el telèfon i no
sentir res, aleshores aquell aparell es convertia en una andròmina inútil.
Aquell era el cordó umbilical que ens unia amb la bibí i el seu silenci ens desencoratjava. Finalment vam poder oir
uns xiulets compassats que ens indicaven senyals de vida; després, converses
inconnexes d’altres persones tan desconcertades com nosaltres; fins que vam
poder sentir la veu familiar i càlida de l’àvia.

Feia molt poc de temps que havia vingut a
visitar-nos i semblava tota una eternitat, la necessitàvem. Ens va tranquil·litzar,
es trobava bé. Ens va explicar que havia estat molt ocupada en el petit hort
que tenia davant de casa. Ens va parlar de la seva mackhl, la palmera que presidia el jardí.

            –És
farcideta de dàtils. Encara són verds, però a l’estiu els collirem i farem el dibiss que tan agrada a les nenes.

            El dibiss és un xarop de dàtils fosc i
suau, és molt bo amb torrades i mantega. Vestia de quotidianitat allò que era
insòlit. Hi ha un vell proverbi del Profeta que diu que si el dia del judici
t’arriba i tens a la mà una palmera per a plantar, fes-ho. No ho dubtis.

I això és el que intentàvem fer els iraquians i les
iraquianes, plantar les nostres pròpies palmeres. A poques hores del
bombardeig, els carrers es van poblar de gent que mentre es proveïa als mercats
i a les botigues aprofitava la llum del dia per a alleugerir la tensió
acumulada durant el tancament a les seves cases i refugis en les llargues hores
nocturnes. A prop del carrer Iàssir Arafat hi havia homes reunits a les cases
de te fent petar la xerrada i comentant la guerra. Els autobusos de dos pisos
corrien per les avingudes i alguns nens jugaven al futbol a la vora del riu
Tigris.

El meu poble, aguerrit ja des de fa dotze anys a
suportar sistemàticament situacions extremes, a ser protagonista d’un drama que
no ha provocat, es manté, tot i els horrors de la guerra, amb la moral alta i
l’orgull intacte. Som gent de pell dura, acostumats a suportar tota mena de
dificultats i privacions. Civils, milicians i soldats seguien cavant trinxeres
i subterranis per resistir al que sabien que seria una batalla de sang quan les
tropes invasores arribessin a la ciutat i es produís l’enfrontament cos a cos.
Defensar Bagdad i resistir era una consigna col·lectiva. A hores d’ara, un avió
B-52 ja s’havia enlairat des d’algun lloc d’Europa, destinació: l’Iraq. La mort
és un estrany personatge, sempre ens ve a visitar quan estem ocupats en els
nostres quefers diaris.


***

           

La nostra casa s’havia reduït als pocs metres que
feia el menjador, aquell era el nostre espai vital. Acostumades a moure’ns
amunt i avall per les tres plantes a la Mawj i a mi ens faltava lloc. Els pares
no ens deixàvem sortir a fora, ni tant sols al jardí. Al sentiment constant de
por, s’hi havia unit el de l’avorriment. Ja no teníem esma ni per a barallar-nos
pel comandament del televisor, que ara vèiem en blanc i negre i amb un senyal
molt dèbil. De tota manera n’estàvem una mica fartes, de les cançons
patriòtiques, de les imatges dels soldats marxant anant al pas i de veure el
Saddam disparant a l’aire.  

            El
monotema era la guerra, no es parlava d’una altra cosa. Mentre esperàvem
l’esclafit de les bombes, l’única conversa a l’hora del sopar girava al voltant
del bombardeig, no ho podíem evitar, malgrat els esforços dels pares de
distreure’ns. Després ens ficàvem tots junts al llit a les fosques i entre
converses superficials i rialles nervioses esperàvem de nou l’udolar de les
sirenes.

            Aquella
nit de divendres es va iniciar el bombardeig més terrible que mai havíem patit.
Les sirenes antiaèries van començar a sonar a un quart de nou, seguides de foc
de canons i el que semblaven ser míssils terra-aire. Traçadores blanques i
vermelles s’elevaven en arc des de distints punts al voltant de la ciutat i
formaven una espècie de quadricula en el cel nocturn. Les primeres bombes van
fer blanc a les nou en punt i vam veure l’incendi des de la finestra.

            De cop i
volta un projectil antiaeri va interceptar un míssil creuer que va esclatar i
va caure en mil trossets prop de la casa. La Mawj estava aterrada, romania en
silenci, estoica, però si t’acostaves a ella li podies sentir carrisquejar les
dentetes, estava en una espècie de trànsit, el seu cor bategava tan de pressa
que la mare es va espantar i li va donar un tranquil·litzant.

            –Les
bombes estan caient molt lluny d’aquí –intentava calmar-nos la mare, sense
massa èxit–. Al·là és generós!

            Jo a penes
l’escoltava tapada cap i tot amb les mantes. Només demanava a Déu que el pilot
passés de llarg la nostra casa i ens permetés continuar amb vida.

            El pare no
se separava d’una ràdio petita de piles, tractava de captar senyals de les
transmissions en llengua àrab de Ràdio Monte Carlo, per a sentir el que
consideràvem informes imparcials de la guerra. La mera menció de ciutats i
pobles a prop d’on vivia l’àvia ens provocava un salt al cor, buscava cadenes
per assabentar-se de qualsevol detall, per saber què estava passant. No eren
només les explosions dels míssils i les bombes, les defenses antiaèries també
feien uns sorolls terribles. Tot d’una la televisió es va posar en marxa com
per art d’encanteri.

            –No us
espanteu, això és que ha vingut la llum –ens va tranquil·litzar la mare.

            Un general
iraquià, davant les famoses cortines blaves, ens parlava de resistència, de
victòria. De sobte un gran terrabastall provocat per les ones expansives de
míssils van fer que les cortines volessin i que es sacsegés la càmera. La
televisió es va quedar negra i nosaltres un altre cop a les fosques. No sabíem
què fer, ens va agafar de sorpresa, no pensàvem que les explosions serien
massives, perquè les nits anteriors al bombardeig havien durat una o dues
hores. Estàvem aterrats, cridàvem i boquejaven d’incredulitat, les explosions,
tremendes batzegades amb efectes retardats ens arrencaven xiscles involuntaris
de sobresalt. Tots quatre ens vam abraçar fent una pinya. En la tenebra, a
cegues em reconfortava l’escalfor dels meus, m’aferrava amb força a ells per
tal de sentir-me segura. Ningú dormia, no fos cas que ja no ens despertéssim.

            La casa es
va sacsejar durant tota la nit. A primera hora del matí vam sentir una gran
trencadissa de vidres a les habitacions. Tot i les grans ics, les finestres no
van poder resistir les bategades. Sortosament ja no dormíem en elles. Al
migdia, les bombes es van calmar, la mare i jo vam pujar a les habitacions per
netejar-les, avaluar els danys i col·locar planxes de fusta a les finestres. Em
feia molta pena veure la meva habitació en aquelles condicions.

            –Erfan,
filleta, suposo que tens clar el que has de fer si el sostre se’n vingués avall
o els tancs nord-americans s’obrissin pas pel barri.

            –Sí, mare,
m’ho has repetit centenars de vegades, agafar les bosses de la porta i córrer.

            Les bosses
formaven part d’un pla d’evacuació d’emergència, estaven sempre a la a la porta
de casa amb roba, ampolles d’aigua i documents importants com les partides de
naixement, els papers de la casa, del cotxe, etc.. i uns quants diners.

            –No
espereu ningú, simplement agafeu-les i correu.

            L’escoltava  però no volia entendre-la. Rebutjava la
possibilitat cada vegada més real d’abandonar casa meva. Tot i que era
conscient que em trobava enmig d’una guerra, intentava no pensar-hi. La mort
rondava la meva família, la possibilitat que una bomba destruís el que més
estimava era real. I aquell dia, més evident que mai.

Els Estats
Units i la Gran Bretanya van llençar una pluja de míssils i bombes contra
Bagdad, la primera d’un atac aeri massiu. Més de mil míssils van caure sobre la
capital iraquiana. La nit de divendres va ser la més terrible que Bagdad havia
viscut durant els últims vint anys. Encara durant la guerra Iran-Iraq o la
guerra del Golf, el 1991, mai van caure tants míssils i bombes sobre la meva
ciutat.

 

Llàgrimes sobre Bagdad

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Entitats de defensa dels drets humans denuncien l?actuació dels Mossos

0

C O M U N I C A T    D E    P R E M S A

 

La Comissió de Defensa dels Drets de la
Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona, juntament amb la Federació de
Veïns de Barcelona (FAVB), l’ Observatori dels drets econòmics, socials i
culturals (DESC), l’Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans (ACDDH),
l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de
Barcelona (OSPDH), Justícia i Pau i SOS-Racisme entre d’altres, totes elles
entitats ciutadanes de reconeguda trajectòria en la defensa dels drets humans,
volem manifestar la nostra ferma denuncia per l’actuació dels mossos en relació
als següents :

 

més…

FETS:

 

A les cinc de la matinada del dia d’ahir, 18
de març, els agents anti-avalots de la policia catalana  han entrat, amb l’autorització expressa del
rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Martínez,  en el vestíbul universitari de l’edifici
històric. La intervenció s’ha efectuat , per sorpresa i sense un requeriment
previ dialogat per tal de desallotjar als estudiants que hi eren tancats des
del 20 de novembre per protestar pel pla Bolonya. Per altra banda, al llarg de
tot el dia i en diferents llocs de la ciutat s’han produït diverses actuacions
policials dirigides contra aquells estudiants que protestaven per la l’actuació
policial i la seva contundència.

 

S’han produït desenes de ferits i un número
indeterminat de persones detingudes. Molts dels contusionats han estat persones
absolutament alienes a la protesta que es trobaven, accidentalment, en el lloc
dels fets. Entre els persones ferides s’hi troben diversos fotoperiodistes (El
Periódico, Vilaweb, El Punt, ADN, La Vanguardia, ABC, Agència EFE, Catalunya
Ràdio…), reporters i càmeres de televisió que estaven cobrint l’esdeveniment
així com nens i persones de la tercera edat.

 

Per tot això, CONSIDEREM QUE:

 

 Respecte a l’actuació del Rectorat de la Universitat de Barcelona:

 

• Lamentem que s’hagi optat per la intervenció
policial sense haver esgotat les vies de diàleg resolutiu i lamentem, alhora,
les escenes de violència policial indiscriminada que es van produir.

 

Respecte a l’actuació policial dels Mossos
d’Esquadra:

 

• S’ha produït amb una duresa i violència
extrema, pròpia d’altres èpoques i intolerable en un sistema democràtic.

• S’ha actuat de forma desproporcionada, sense
donar als estudiants la possibilitat de dissoldre voluntàriament els actes de
protesta, i sense que s’hagués produït cap acte de provocació o violència.

• S’han causat detencions arbitraries i
ferides desenes de persones de forma indiscriminada i en parts dels cos, com
ara el cap, absolutament prohibides pel nostre ordenament jurídic i fins i tots
els propis reglaments interns IPTN dels Mossos d’Esquadra. Aquest és el cas, per
exemple, d’un fotògraf del diari ADN que ha estat traslladat a l’hospital
aquesta nit.

• S’ha agredit a nombrosos professionals del
periodisme suficientment identificables, afectant, així, a la seva tasca
informativa i al dret d’informació dels ciutadans reconegut en l’article 20 de
la Constitució espanyola.

• Les declaracions del Director General de la
Policia catalana, Rafael Olmos, en les que justificava l’agressió als
mencionats professionals per la dificultat de distingir-los dels manifestants
resulten especialment greument atès el visible distintiu que duen així com la
clara tasca professional que realitzen.

• Els agents anti-avalots dels Mossos
d’Esquadra haurien de dur ja el distintiu identificatiu a l’uniforme, tal com
preveu la instrucció aprovada per la Generalitat de Catalunya en data 12 de
novembre del 2008, per tal de disminuir el grau d’impunitat davant els abusos
comesos .

En darrer terme, volem recordar que el control
policial de les protestes és una de les tasques més compromeses de qualsevol
règim polític, no només perquè estan en joc el respecte a les llibertats i
drets de participació política dels ciutadans sinó també la pròpia
“legitimitat” del sistema democràtic.

 

Per tot això, les entitats mencionades
reclamem al Rectorat de la universitat de Barcelona:

 

• Que reobri el procés de diàleg interromput
amb els estudiants contraris al pla Bolonya i es posi fi al discurs
criminalitzador en vers la seva protesta.

 

Reclamem, així mateix, al Departament
d’Interior:

 

1. Que obri una investigació per determinar si
s’han respectat els actuals protocols d’actuació en dissolució de
manifestacions pacifiques i si la gravetat dels fets és atribuïble tan sols als
propis agents de policia anti-avalots o ha existit algun altre tipus de
responsabilitat o participació dels seus superiors jeràrquics, i en virtut del
seu resultat es depurin les responsabilitats i es plantegi el cessament del
Secretari de Seguretat Pública, Joan Delort, i del Director policial, Rafael
Olmos. En aquest sentit, cal remarcar que el director policial, Rafael Olmos,
va afirmar públicament que els “agents van complir les directrius”  i que ell personalment assumia totes les
responsabilitats d’allò succeït.

2. Que s’ apliqui immediatament la normativa
aprovada per la Generalitat de Catalunya que estableix la obligació de dur un
distintiu identificatiu en l’uniforme dels Mossos d’Esquadra  per tal d’evitar la situació d’ actual
impunitat sota la qual actuen els agents del cos d’ anti-avalots.

3. Que es revisin els actuals protocols d’actuació
en la dissolució de manifestacions, si aquests han estat els que han guiat
l’operatiu dels agents anti-avalots dels Mossos d’Esquadra.

4. Que en el futur s’opti pel diàleg i
interlocució, valors essencials d’una policia democràtica, per tal de prevenir,
així, els excessos en l’ús de la força que s’han produït en aquesta ocasió.

 

Barcelona, 19 de març del 2009.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Brutalitat policial contra els estudiants

0

Algú pot justificar la brutalitat policial? Algú justifica aquesta foto?

Comunicat
del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans


Al llarg de tot el dimecres, 18 de març, els
Mossos d’Esquadra han agredit als milers d’estudiants que han mostrat, en
diverses mobilitzacions, el seu rebuig al desallotjament de l’edifici del
rectorat de la Universitat de Barcelona (UB). En les diverses actuacions
violentes dels Mossos d’Esquadra s’han produït ferits i detinguts, i davant
d’això el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem denunciar la
brutalitat amb que ha actuat el cos policial autonòmic i que les autoritats
universitàries han decidit incrementar l’estratègia de la repressió contra el
moviment estudiantil.

més…

 

Davant de totes les actuacions policials succeïdes
al llarg del dimecres 18 de març, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
(SEPC), organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats
catalanes, volem manifestar:

 

    1.-
Tot el nostre suport a les persones detingudes i agredides pels Mossos
d’Esquadra. Els contusionats i ferits per les càrregues dels agents antiavalots
es comptabilitzen per desenes, entre manifestants, periodistes i vianants.

 

    2.-
Que l’actuació dels Mossos d’Esquadra al llarg del dia d’avui, i, en especial,
a la manifestació del vespre, s’ha caracteritzat per la violència extrema i
l’acarnissament contra els participants a les mobilitzacions.

 

    3.-
Que les càrregues policials, les detencions, les expulsions i les difamacions
contra els estudiants no aturaran la lluita en defensa d’una universitat
pública i de qualitat.

 

 

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels
Països Catalans exigim:

 

   
Que es depurin les responsabilitats pertinents per les actuacions policials
contra els manifestants.

 

   
Que la senyora Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats, es posicioni
públicament sobre l’entrada de cossos policials a les universitats públiques
catalanes.

 

   
La dimissió del rector Dídac Ramírez, i tot l’equip de govern de la UB, per
haver sol·licitat la intervenció dels Mossos d’Esquadra.

 

   
La dimissió del senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació, Universitats i
Empresa, per recolzar i ser un dels impulsors de l’estratègia repressiva contra
el moviment estudiantil català.

 

 

Finalment, encoratgem a tots els estudiants
del país a continuar lluitant per la universitat pública i a denunciar la
repressió que pateix el moviment estudiantil contrari a l’EEES.


Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans


Barcelona, 19 de març de 2009

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Són estudiants, no delinqüents!

2

És així com tractem als joves? Algú haurà de
dimitir.

 

Els Mossos d’Esquadra desallotgen el rectorat
de la UB

Universitat de Barcelona, 18-3-2009

 

Avui, dimecres 18 de març, a la matinada,
desenes d’agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra han procedit, per ordre del
rector Dídac Ramírez, al desallotjament de l’edifici del rectorat de la
Universitat de Barcelona (UB). Davant d’aquest fet, el Sindicat d’Estudiants
dels Països Catalans volem denunciar que les autoritats universitàries han
optat per la via de la força, imposició i coacció contra els estudiants
mobilitzats.

més…

CONCENTRACIONS:

17 hores – Davant la Comissaria de les Corts
(Travessera de les Corts, 319-321)

20 hores – Plaça Universitat

 

Davant del desallotjament del rectorat de la
UB, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, organització estudiantil
majoritària als claustres de les universitats catalanes i participant de les
protestes estudiantils, volem constatar que:

 

1.- L’aposta de les autoritats universitàries
per l’estratègia de la força i la coacció suposa trencar tot pont de diàleg i
entesa amb els estudiants.

 

2.- L’entrada dels Mossos d’Esquadra a les
universitats catalanes ve sent una tònica massa habitual i demostra la
inoperància dels rectors per a gestionar amb diàleg els conflictes que
sorgeixen a la universitat.

 

3.- Que la violència policial, les detencions,
les expulsions i les difamacions contra els estudiants no aturaran la lluita en
defensa d’una universitat pública i de qualitat.

 

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels
Països Catalans:

 

– Exigim la dimissió immediata del senyor
Dídac Ramírez, i de tot l’equip rectoral de la UB, per ser els màxims
responsables de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la universitat.

 

– Exigim que la senyora Blanca Palmada,
Comissionada d’Universitats, i el senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació,
Universitats i Empresa, es posicionin públicament sobre l’entrada de cossos
policials a les universitats públiques catalanes.

 

 

Finalment, encoratgem a tots els estudiants
del país a mostrar, al llarg dels propers dies, el seu rebuig a aquest
desallotjament i a denunciar la repressió que pateix el moviment estudiantil
contrari a l’EEES, per a deixar ben clar a totes les autoritats universitàries
que no ens quedarem de braços creuats davant les agressions que patim els
estudiants mobilitzats en defensa de l’educació pública i de qualitat.

 

 

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Barcelona, 18 de març de 2009

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Et recorde, Amanda

0
Et recorde, Amanda (Alfaguara/Voramar)
Premi Samaruc 2003 de Literatura Juvenil

Literatura de compromís per a joves

Amanda és una jove adolescent despreocupada que viu a Gandia. L’arribada de la seua àvia des de Xile canviarà totalment la seua vida: descobrirà que a Xile hi va haver una dictadura i que sa tia va ser una de les milers de desaparegudes del règim de Pinochet.

 

més…

Aquesta és la tercera novel·la –totes tres juvenils– «d’una dona somiadora que estima la seua terra i la seua gent» com diu la contraportada. Efectivament, totes tres novel·les –Una setmana tirant de rock, Marina i ara Et recorde, Amanda– tenen la terra i la gent d’aquest país com a personatge col·lectiu. La indignació davant les injustícies i el convenciment que les coses poden canviar impulsen aquesta autora d’origen saforenc a l’escriptura, entesa com a eina de denúncia social i de conscienciació en el lector jove, que necessita constantment d’elements d’anàlisi suficients per judicar la realitat.

Literatura de compromís, doncs, que en aquest cas té com a rerefons la dictadura feixista de Pinochet a Xile i el drama dels desapareguts. La condició d’Amanda – protagonista de la novel·la– de descendent de xilens, d’una banda, i d’exiliats valencians a Xile, de l’altra, introdueix un altre tema, secundari si es vol però molt d’actualitat: la immigració. L’autora fa un exercici de recuperació de la memòria històrica per advertir-nos que a banda de ser un poble de rebuda d’immigrants, també hem estat un poble d’emigrants (per qüestions polítiques o simplement per supervivència). Tanmateix, el tema central és el descobriment per part d’Amanda d’un fet del passat que ha estat ocultat deliberadament per sa mare i que canviarà radicalment la seua vida i el seu compromís amb la realitat. L’arribada de l’àvia de Xile possibilitarà aquest descobriment i el consegüent conflicte familiar amb sa mare i, alhora, accelerarà el procés de maduresa d’Amanda que comença a prendre decisions realment importants.

Tot plegat provoca en la protagonista un debat entre dos models de vida: el de la jove adolescent sense més preocupacions que aprovar el curs, divertir-se i eixir amb el Marc –de família acomodada amb antecedents franquistes; o el de la jove compromesa amb la veritat i la realitat que lluita per la justícia i la dignitat. Tots dos models són incompatibles, i triar sempre és discriminar i assumirne les conseqüències.

Un altre aspecte de la novel·la que crida l’atenció és la cura que ha posat l’autora en el llenguatge emprat. Conscient que el destinatari del llibre és el públic juvenil –en constant formació, també en l’aspecte lingüístic– l’autora ha vigilat d’enriquir el lector amb nombroses frases fetes, refranys i altres elements, així com ha intercal·lat constants invitacions a la correcció formal i estilística del llenguatge. A més, la diversitat de veus narratives al llarg de la novel·la, a banda de demostrar l’agilitat de l’autora, esdevé una bona eina per al lector d’enriquiment literari. Marc Candela (Lletres Valencianes)

Gemma Pasqual i Escrivà
 
http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/index.php

Et recorde, Amanda de Gemma Pasqual i Escrivà (Voramar/Alfaguara)
 http://voramar.llegiresunbonpla.cat/llibre/et-recorde-amanda/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Falles republicanes i antifeixistes

1

En un
article publicat el març del 1969 a la revista fallera Festivitat, Joan
Fuster reclamava que es prengueren les falles més seriosament, perquè segons
ell «La veritat és que, anomenant-la “tècnica artesana” o “art”, la
producció fallera es presta a un examen curiós, a una anàlisi plena de lliçons
i de suggeriments. En última instància, la falla pertany a l’àrea caricaturesca
de l’escultura. Els seus confeccionadors són vertaders escultors de la burla i
de l’habilitat amb què manegen el sarcasme com a matèria primera, depèn la
major o menor “gràcia” de l’artefacte.
»

més

No va ser l’únic intel·lectual que va posar atenció en
aquests artefactes, com en deia ell. Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés
Estellés, Carles Salvador o Josep Renau, entre d’altres, també van dir-hi la
seua sobre aquesta gran festa d’esclat i de foc. És el cas d’aquest últim, que
en plena guerra civil, en la publicació d’un número extraordinari de la revista
Nova Cultura, amb el títol «Els enemics del poble a l’infern», parlava
de «la potència funcional de les falles, com a instrument per a reforçar
aquest procés creixent, és de primer ordre en la lluita revolucionària
d’aquests temps. Més eficaç que qualsevol altre mitjà de propaganda gràfica,
perquè parla a un poble amb la llengua del seu propi temperament, amb paraules
plàstiques de regust familiar, de tradició autèntica, carregades de raó…
»

Sí, les falles van ser una vegada republicanes i
antifeixistes, i es van posar al servei del poble per denunciar la barbàrie.
Però aquest mitjà de propaganda gràfica, tal com en diu el gran artista Josep
Renau, en un altre temps també es va posar al servei del feixisme i de la
incultura i va arribar fins i tot a consumir entre les seues flames Joan
Fuster.

Esperem que aquesta primavera ens prenguem tots les
falles seriosament i que aquests magnífics monuments artístics recuperen el
seny i cremen tota la mala maror que ha acompanyat aquests darrers anys el País
Valencià. Que el foc purificador ens lliure de les urpes dels qui ens assetgen
i agredeixen contínuament la llengua i la cultura catalanes. Que les falles
tornen a enviar els enemics del poble a l’infern, i hi participem i en gaudim,
tal com ens va ensenyar Vicent Andrés Estellés: «No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant
un poble unit, alegre i combatiu

 

Gemma Pasqual i Escrivà
(Revista Marxa Popular Fallera-2008)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dia de la Dona Treballadora, tres pensaments i una Divisa

3
Publicat el 8 de març de 2009

Normal
0
21

Virgínia Wolf, en Room of One’s Own,
reivindica un espai propi per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder
parlar, poder viure i, en definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una
dona ha de tenir diners  i una cambra
pròpia per a escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran
problema de la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la
novel·la.
»

més…

Normal
0
21

Encara tenim memòria.

 

«Norma
programática del Nuevo Estado liberar a la mujer casada del trabajo del taller
y de la fábrica.»

FUERO DEL TRABAJO

 

«Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento
creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos
hacer nada más que interpretar mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho.»

Pilar Primo de Rivera

 

Una mirada a l’Iraq

 

«No era fàcil trobar feina. Més del seixanta-cinc per cent
de la població iraquiana estava desocupada. Milers d’homes deambulaven pel
carrer cercant un treball. Era tot un exèrcit que no tenia amb què alimentar la
seva família. Sobreviure en l’actual Iraq és molt difícil i encara més per a
una dona. El determinant més important de la vida de les dones iraquianes és la
inseguretat. La vida diària és caòtica. Només caminar pels carrers,
especialment en àrees urbanes, exposa diàriament les dones a la possibilitat de
patir violència indiscriminada, assalts, segrestos o mort a mans de
suicidies-bomba, de contractistes, de la força d’ocupació, de la policia, de la
guàrdia nacional iraquiana o de delinqüents locals. Enmig de la violència, les
dones han d’assegurar la satisfacció de les necessitats bàsiques humanes de les
seves famílies, una tasca que ha esdevingut difícil per la devastació que la
guerra ha causat en l’economia i en les infraestructures iraquianes. L’estesa
desocupació, la falta de recursos bàsics com l’aigua potable i l’electricitat,
l’escassesa d’aliments i de gasolina i un sistema d’atenció sanitària fet
miques suposen una gran part de la realitat diària que han d’afrontar les
iraquianes.

Comptat i debatut, al nou Iraq no volien dones. Ma mare
se’n feia creus, no es podia creure com el seu país hauria pogut canviar tant
en només uns quants mesos. Havia passat de la dictadura de Saddam al caos de
l’ocupació. No li importava el que li diguessin en aquelles portes on trucava
cercant feina, tant li feia el que li expliquessin, els seus arguments no
podien rebatre una realitat que ella coneixia molt bé, una realitat de la qual
ella va formar part, i encara no havia passat prou temps perquè se li esborrés
de la memòria. A l’Iraq, les dones estaven molt millor que en altres països
àrabs, fins i tot millor que en alguns països occidentals. Els sous eren
equitatius, formaven més del cinquanta per cent de la força laboral. Eren
metgesses, advocades, infermeres, professores, deganes, arquitectes,
programadores, traductores i molt més. Sortien i entraven quan volien, vestien
com volien, això sí, dins els límits de les restriccions socials d’una societat
conservadora.

Ella era una supervivent i no es deixaria vèncer. Era una
dona i venia d’una llarga estirp de dones lluitadores, com la bibi, que també
es va quedar vídua molt jove. Ara no era l’hora de les lamentacions sinó de la
lluita, per les seves filles, per conservar el que encara li quedava de
família. No li va costar gens assumir la seva nova condició de dona pobra,
enrere s’havia quedat la classe mitjana de la qual provenia. Ara havia
d’assumir també els riscos de ser una dona sola. Havia de sortir al carrer,
treballar i portar menjar a casa seva, aquest era el seu objectiu i ningú li ho
impediria. Era conscient que no podria recuperar la seva vida anterior, però sí
que en viuria una de nova amb tota la dignitat que li fos possible i potser
algun dia les seves filles aspirarien a un futur millor que el present que els
havia tocat viure.» (Llàgrimes sobre Bagdad)

 

La Divisa

 

A l’atzar agraeixo tres dons: Haver nascut dona,

de clase baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari