Darrere de la presumpta innocència del cançoner infantil s’amaga un univers complex i retorçut, forjat a còpia d’informació provinent del món adult processada des d’un sistema de valors i una cosmovisió molt particulars. Un fet que es pot resseguir en els textos de les seues cançons construïdes amb estranyes associacions d’idees, imatges subversives —però tolerades pel context en el qual apareixen—, una crueltat desinhibida temperada amb banys de tendresa i una especial habilitat per encabir missatges dispersos en un fil discursiu fragmentat. La naturalesa surrealista i desconcertant del cançoner infantil emergeix amb tota la seua força quan aquest cançoner es trasplanta al món adult. Llavors ens interpel·la amb una veu que es presenta a la nostra alçada i ens atrapa amb la seua magnètica combinació de cruesa i ingenuïtat. Així de magnètic, si més no, es presenta El Corral de la Pepeta, projecte comandat per un històric músic valencià, Josep Maravilla, que ja formà part del pioners Pantaix i que després ha estat en els Cors d’Aram d’Òscar Briz, la Fusteria de Rafa Xambó o els 21 Grams de Màrius Asensi. (continua)
El passat divendres vam presentar el nou disc de Mishima, L'amor feliç (Warner Music / The Rest is Silence, 2012), al Fórum FNAC de Valènca. Hi assistia només David Carabén però el format de l'acte -projecció de vídeo, presentació, entrevista al David, diàleg amb el públic i interpretació amb guitarra acústica de tres cançons- va propiciar la creació d'un ambient còmplice i proper, preludi perfecte del magnífic concert que l'endemà posà potes per amunt el Teatre de la Rambleta. La llàstima va ser no haver enregistrat l'entrevista, perquè el David estava loquaç, té sempre un discurs original i ben articulat, i deixà anar algunes perles reflexives -com les que tan sovint refulgeixen a les seues cançons- que pagava la pena registrar. En vaig retindre, però, dues de ben sucoses: "Bona part de les meues cançons són robades a la vida" i "Jo he sempre he volgut fer cançons normals; quan digueu que les nostres cançons són singulars... això vol dir que he fracassat!"
Us deixe a continuació el que més o menys vam explicar abans:
Bona vesprada. Els organitzadors del acte han volgut estructurar-lo com a una presentació informal del nou disc de Mishima, una mena d’encontre amb públic i seguidors que permeta un bon nivell d’interactivitat, faceta en la qual Mishima destaquen des de bon començament —és habitual, per exemple, veure’ls en acabar un bolo departint amb els assistents a la vora de la parada de CDs. Per aquesta raó, farem inicialment una breu presentació del grup i del disc, després li faré jo al David tres o quatre preguntes i finalment obrirem un torn de preguntes abans que ens faça un breu tast acústic del contingut d’aquest magnífic treball que presentem.
La primera cosa que em ve al cap quan pense en la trajectòria dels Mishima és que són el més allunyat al hype que hi ha en la primera línia de la nostra escena musical. El seu èxit no és el tsunami dels Manel o la rèplica posterior d’Els Amics de les Arts —i ja em disculpareu per citar dos noms amb què sovint se’ls sol associar però amb els quals mantenen notables distàncies artístiques. Si allargàvem el símil que hem començat a utilitzar, podríem dir que l’èxit dels Mishima ha estat més aviat una mena de canvi climàtic pel progressiu escalfament global que la seua obra ha suscitat. (continua)
De vegades es dóna la situació que hem de comentar un disc per partida doble: es tracta d'evitar, òbviament, però de tant en tant passa. Llavors toca fer un exercici d'equilibrisme per no repetir-se en excés: resulta incòmode perquè el que ja has escrit t'envisca sense que ho pugues evitar i dones voltes en cercles amb l'ombra de l'autoplagi acaçant-te a cada idea que comences a esbossar. Rarament, però, ocorre el contrari: escriuries una i altra vegada d'un disc, matisant les paraules, paladejant novament el plaer de descriure el plaer, com qui demana una segona ració d'un menjar saborosíssim. Això és el que ens ha regalat El paradís de les paraules de Carles Dénia i, ni que fos a tall de curiositat, ens ha vingut de gust compartir. Així doncs, trobareu a continuació la ressenya que vam escriure per a Caramella i la que va ser inclosa en l'edició valenciana del Quadern d'El País. En totes dues mancava, però, una idea central: al darrere d'un disc d'aquesta volada artística hi ha, a més dels autors, una mà en l'ombra que el propícia, que s'hi la juga sovint sense xarxa, que aposta per ell i després el defensa a mossos si cal. Per això aprofite l'avinentesa per reivindicar la figura de l'editor, Carles Carrasco, que no té prou en ser un músic de bandera, sinó que encara troba forces per fer possibles miracles artístics com aquest en un entorn hostil, descoratjador i especialment desagraït.
CARLES DÉNIA El paradís de les paraules Comboi Records, 2011 CR-20115
La irrupció de Carles Dénia amb Tan alta com va la lluna (Comboi Records, 2008) ens va deixar a tots astorats davant la qualitat musical i interpretativa que hi exhibia, amb una veu que remetia per la seua textura al món flamenc però on, alhora, reverberaven antics arcans de la tradició musical valenciana. Ningú no haguera predit, però, que en la seua segona proposta el cantaor de Gandia anava a superar, amb tanta autoritat i llarguesa, els rèdits d’aquell primer disc perquè, o molt ens equivoquem, o El paradís de les paraules serà un treball dels que marquen època. (continua)
Un dels rituals que esperem cada any amb idèntica —i incòmoda— barreja d’expectació i aprensió és el de la publicació, per banda de les revistes i portals web especialitzats, de les llistes amb els “millors discos de l’any”. Un ritual que s’estén al llarg de sis o set setmanes perquè hi ha mitjans que l’avancen ben bé a finals de novembre —com Mojo o Uncut— i altres esperen al venciment natural de l’any per fer públic el seu inapel·lable dictamen, fet que permet fenòmens d’osmosi d’una llista a l’altra els quals molt sovint acaben resultant en una pintoresca i absolutament inversemblant unanimitat. I cada any analitzem encuriosits els mecanismes que semblen engendrar aquestes llistes, fem comparances entre països diversos, constatem les arbitrarietats i parcialitats que perpetuen, i tractem, amb una certa candidesa, de racionalitzar les intencions ocultes de determinades posicions en els rànquings, especialment les de mitja taula cap avall, quan allò que podíem anomenar “política social” dels artífex s’imposa inexorablement a les presumptes taxacions artístiques. (continua)
frechina |
dimecres, 2 de novembre de 2011 | 20:16h
JAVIER RUIBAL Pensión Triana Reed.,18 Chulos, 2010 51139
Sueño 18 Chulos, 2011 91143 (CD+DVD)
Javier Ruibal concita tres talents en la seua persona que rarament es presenten amb aquesta rotunda simultaneïtat: el del poeta, el del compositor i el de l’intèrpret. Com a lletrista, el cantautor del Puerto de Santa Maria ha sabut trobar una veu pròpia inconfusible, barreja de registres cultes i populars, que vehicula a través d’una poderosa combinació de concreció narrativa, lirisme expressiu i perfecció formal: pocs companys de professió en resistirien una comparació pel que fa a la precisió en l’ús de lèxic i prosòdia. En les seues cançons habiten les veus del carrer i les intimitats més pregones, el silenci nocturn de la casa i el bullici matiner del mercat, la sensualitat de Lorca i les xirigotes del carnaval, un estrany hedonisme pintat de melancolia i una mirada inquisitiva i tendra alhora que li atorga a tot plegat un centelleig inaprehensible de veritat. Com a músic, Ruibal ha sabut traduir l’esperit dels textos en cançó: les seues músiques apel·len al sabor de la tradició oral andalusa, amb regusts de música àrab, insinuacions jazzies i fragàncies tropicals. Diríeu escoltant-les que amb un ull mira el nord d’Àfrica i amb l’altre escruta la brisa atlàntica que porta els aromes ultramarins d’una Havana intuïda, mentre el seu cor rutila sota la llum cegadora al bell mig de la badia de Cadis. Textos i música es mariden així en unes cançons demiúrgiques les quals, cantades amb la seua veu, s’imbueixen d’una bellesa que de tan intensa arriba a ser subversiva. (continua)
Gent del Desert Celebració de la tempesta Comboi Records, 2010
El tercer disc de Gent del desert, Celebració de la tempesta,
suposa la seua consagració definitiva com a banda atípica que mereix un
seguiment atent. Atípica per moltes raons: en primer lloc, per la seua lenta i singular encarnació des d'uns inicis ben bé assemblearis en clau d'extensió musical de la tertúlia literària "El desert de la paraula", a la seua actual configuració en forma de projecte més o menys estable i artísticament emancipat; i en segon, per la seua heterodòxia i eclecticisme -valga si cal la redundància- que els permet estar més atents als seus impulsos creatius i lúdics que al dogal d'una determinada militància estètica; uns impulsos que en aquesta tercera gravació es concreten en una mena de folk-rock, àcid i agosarat, que sembla haver trobat finalment el punt just de saó.
frechina |
dimecres, 19 d'octubre de 2011 | 20:45h
Feliu Ventura, Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011)
Sobtava la seua absència en una escena musical eufòrica de creativitat, feliçment instal·lada en un venturós i perllongat estat d’excepció que començà a gestar-se, justament, empés pel seu treball peoner i el dels pocs que l’acompanyaven en l’erm de fi de segle. I sobtava més encara perquè aquesta absència arribava de forma inesperada en el cim de la seua trajectòria, després d’haver demostrat amb el magnífic Alfabets de futur (Propaganda pel fet!, 2006) que la gira i disc conjunt amb Lluís Llach no eren flor d’un dia sinó el fruit de la constància en el conreu de la seua singular sensibilitat.
Està més que justificada, doncs, l’expectació que ha suscitat el seu retorn davall els focus amb un treball que ha anunciat com un disc de síntesi: “Serà un disc d’essència, de concreció. La cançó tal i com l’entenc, sense artificis ni embolcalls interferents. Des de l’activisme musical i el compromís poètic”. I, en efecte, Música i lletra, començant per la mateixa eloqüència del títol i el minimalisme gràfic amb què ens rep la portada d’Antoni Miró, té alguna cosa de despullament, de renúncia a tot allò accessori que poguera distreure’ns de copsar la substància íntima de cada cançó. (continua)
XAVIER BARÓ La màgica olivera Khlämor, 2011 krcd002
Cada nou treball que publica Xavier Baró significa un salt endavant tan substancial en la depuració del seu fascinant univers estètic que el situa, indefectiblement, com a colofó provissional de la seua carrera musical atípica i desparionada. De cop i volta, tot el seu passat es reordena apuntant en la direcció del nou disc, com si els anteriors formaren part d’un pla pleestablert de bon començament que conclouria defintivament en ell. Això ocorre, una vegada més, amb La màgica olivera, un treball inesgotable, desconcertant en la seua bellesa, on el cantautor d’Almacelles aconsegueix una identificació inaudita amb les foscors més impenetrables del cançoner tradicional. (continua)
1. "Cims i abismes", Carles Belda i el conjunt Badabadoc Vitamina sol/Cims i abismes, 2011, SG [vídeo]
Maderita, en el seu inesgotable Vivir para creer (El Volcán Música, 2009), en feien una versió més cadenciosa i fidel a l'original, però els Badabadoc la doten d'una inesperada volatilitat que l'obliga a pegar voltes i més voltes en el tocadiscos de qui subscriu —en efecte: només hi ha la versió en vinil. "Cims i abismes" és potser una de les millor cançons d'un dels millors discos que mai s'han fet a casa nostra, el Brossa d'ahir (Ocre-Belter, 1977) de Pep Laguarda i Tapineria, un treball amb propietats terapèutiques que esponja el temps i ilumina l'espai amb entrellums d'horabaixa. Es tracta d'una balada contemplativa i assossegada que Belda i companyia aviven per al nostre i gaudi i desconcert. Sense la seua gràcia i entusiasme no s'haurien escapat de la condemna al foc etern per una heretgia d'aquestes proporcions; en comptes d'això, però, ens l'escoltem amb un punt eufòria vacacional que no té preu. I si sembla que l'enfit amenaça li donem la volta al disc i seguim amb "Vitamina sol" dels Antònia Font, el vals que volia ser un reggae i a que, gràcies a aquesta colla, finalment ho aconseguirà. Es pot demanar més d'un senzill? (continua)
frechina |
divendres, 7 d'octubre de 2011 | 20:51h
Si ateníem els estàndards del mercat, ens va costar una petita fortuna però bé que s’ho valia. Només l’embalatge, que barrejava logos ben familiars amb indesxifrables signes katakana, ja produïa una emoció impagable. El paquet venia de l’altra banda del món però havia arribat molts pocs dies després de fer la comanda —la més estranya que havíem fet en la nostra vida, omplint un formulari a les palpentes, ajudats per les traduccions aproximatives del senyor google, i sense saber de ben cert si l’ordre de pagament s’anava a perdre en els llimbs cibernètics per un malentés en l’emplenament dels camps. Però no; com una mena de miracle domèstic, havia arribat a casa l’edició japonesa del disc d’Obrint Pas, tret de gràcia a la línia de flotació de l’argumentari dels seus detractors i menystenidors: aquest fil de pensament que desdenya la seua obra musical pel contingut explícitament ideològic dels seus textos, l’èpica sobiranista que sustenta els seus concerts i l’estètica revolucionària i ja clarament demodé que exhibeixen. (continua)
frechina |
divendres, 30 de setembre de 2011 | 10:13h
Després del lapse de l'estiu (un lapse relatiu perquè encara tinguérem ocasió de presentar La cançó en valencià al Feslloch i a Alcàsser, dins del cicle de xarrades organitzat per l'Assemblea d'Esquerres local), reprenem l'itinerari amunt i avall pel país per fer-ne una primera estació en un dels esdeveniments anuals més estimats per qui subscriu: l'aplec de sonadors de Mutxamel organitzat per la maquinària d'alt rendiment que representa el Grup Alacant.
La presentació tindrà lloc aquesta vesprada al Centre Social Polivalent José Bernabeu i ens acompanyarà una vega més Honorat Ros, autor del pròleg del llibre i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
L'aplec propiament se celebrarà demà dissabte amb el següent programa:
De 10:00 a 22.00 Exposició Enric Valor «El valor de les paraules». Passadís del Centre Social Polivalent De 11.00 a 13.00 Lectura de rondalles d´Enric valor 17:00 Taller de ball a càrrec dels sonadors d´Aragó, Mallorca i Alacant (avinguda de Carlos Soler, al costat de la SM «L´Aliança»-Centre Polivalent) 18:15 Visita de l´església arxiprestal del Salvador 19:00 Actuació del ximbombers mallorquins i de la rondalla del grup «Cresol» durant la missa (església del Salvador) 20:00 Dansà des de l´església fins a l´avinguda de Carlos Soler 20:30 VII Aplec de Sonadors amb So de Mutxamel (País Valencià), Músics d'Argelaguer (Catalunya), Rossegueta de Portocristo (Mallorca) y So d´Alacant (País Valencià)
També han parlat del llibre:
18/05/2011 Les nostres cancons, “Una vida en clau de música”, Àlex M. Orts 23/05/2011 Catalunya Ràdio, Entrevista al programa Línia Folk, Jordi Fàbregas i Núria Balaguer 24/05/2011 Ràdio 9, Entrevista al programa Alta Fidelitat, Pau Vendrell 01/06/2011 Barcella, número 43, "Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns", Vicent Berenguer 2/06/2011 Quadern El País, Crònica d’una persistència. Una història apassionada de la música en valencià, Xavier Aliaga 05/06/2011 El Periódico Mediterráneo, "Una enciclopèdia de la nostra cançó", Josep Palomero 8/06/2011 Entrevista a VilawebTV, “Josep Vicent Frechina fa el recompte de la música valenciana”, Vicent Partal 10/06/2011 rxi (El Temps, 1408), “La cançó en valencià. Dels gèneres tradicionals als repertoris moderns”, Jordi Riba 13/06/2011 Canal 9, Entrevista al program Encontres, Ricard Bellveser 17/06/2011 Endavant (OSAN) “Un títol com La cançó en valencià denota l’anormalitat de la situació” 20/06/2011 L’Informatiu, J.V. Frechina: “La música en valencià, si no és festiva, de moment ho té malament”, Maria Seguí 23/06/2011 UPV TV, Entrevista al programa Politécnica Tal Cual 25/06/2011 Llibertat.cat, “Frechina repassa la lluita per cantar en català al País Valencià amb "La cançó en valencià" 04/07/2011 Totxanes, toxos i maons, “J. V. Frechina escriu sobre la cançó en valencià.”, Joan Josep Isern 09/07/2011 Bondia Notícies, Entrevista amb motiu de la presentació del llibre al Feslloch, Daniel Martín 26/08/2011, Indiecat, Frechina presenta “La cançó en valencià”
Properes presentacions
Castelló, Llibreria Babel, 15 de novembre València, Societat Coral el Micalet, Sopar de La Brúixola, 18 de novembre
frechina |
dilluns, 26 de setembre de 2011 | 01:58h
1. Permanentment instal·lats en un estadi d’angoixa de baixa intensitat produït per l’anormalitat cultural on hem de viure, amb la geografia natural negada, l’idioma sotmés a continus embats inutilitzadors i un assetjament, ara estrident, adés silenciós, que qüestiona, menysté o, directament, intenta evitar qualsevol pas endavant que s’hi done, era bastant previsible que un fenomen de masses com el protagonitzat pels Manel en els darrers mesos disparara tots els ressorts de l’autocelebració i la sobredimensió i que, immediatament, es començaren a suscitar les primeres reaccions en sentit contrari: saturació, animadversió i desdeny. Tant és així que alguna de les primeres crítiques publicades de 10 milles per veure una bona armadura (Discmedi-Warner Music, 2011), com la ben ponderada i elogiosa de Jordi Bianciotto per a Enderrock, dedicava una porció important del text a defensar-los dels detractors.
Malgrat, però, el poderós corrent que n’ha mostrat la seua desafecció —induïda en la majoria de casos més per la desproporcionada recepció pública i l’enfit de la seua sobreexposició als mitjans de comunicació que per la proposta artística del grup—, Manel han aconseguit ser un èxit de vendes considerable, han exhaurit repetidament les entrades als seus concerts —convertits en karaokes multitudinaris— i, potser a contracor i per sorpresa, s’han vist situats al capdavant d’un pop català renovat, símptoma, segons alguna anàlisi optimista, d’un important canvi cultural en la nostra societat. (continua)
frechina |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 01:22h
El passat 23 d’agost Las Provincias —i La Verdad en la seua edició d’Alacant— publicaven un article, signat per Burguera, amb un titular dramàtic “La música en valenciano enmudece” i uns destacats ben amanits d’aparell interpretatiu: “Durante el pasado año sólo se registraron cinco composiones musicales en valenciano mientras que en catalán rozaron el centenar”. “Las obras en lengua autóctona caen en la Comunitat desde el inicio de la crisis”. L’autor basava el seu diagnòstic en dades extretes de les estadístiques de l’ISMN (International Standard Music Number) que enllaçava, sense solució de continuïtat, amb unes declaracions de Lluís Miquel sobre la davallada de la producció musical per reblar el seu clau argumental. I acabava contrastant l’èxit del nou pop català amb el presumpte emmudiment valencià: “Quizá no tenga nada que ver, o quizá sí, pero el auge en el ISMN de obras musicales cuya lengua de publicación es el catalán coincide con la eclosión de grupos pop de gran aceptación, no sólo en Cataluña. Formaciones como Manel han agotado las entradas a la venta en Valencia semanas antes de sus actuaciones. Igualmente, grupos como Els amics de les arts también han logrado una importante aceptación de sus trabajos musicales. […] La crisis no afecta por igual a todos los idiomas”. (continua)
Passe els darrers dies de juliol a Harvard participant en un institut del Projecte Zero, referent en el canvi de paradigma educatiu liderat per monstres intel·lectuals de l’alçada de David Perkins i Howard Gardner —amb els quals tinc la fortuna de poder xarrar, debatre i aprendre al llarg d’aquests dies. El viatge a Cambridge (i per extensió, a Boston), serveix també per conéixer una ciutat preciosa, fruit d’un encantandor híbrid europeu-americà que es preserva a escala humana i que té un passejar deliciós. Però per un music-ahòlic com qui subscriu Boston és, primer que res, la ciutat dels Pixies i els Modern Lovers de Jonathan Richman, dos noms de capçalera. I també d’altres devocions menors: els estimats Galaxie 500 —formats i crescuts a Cambridge—, The Remains, The Nervous Eaters, Lemonheads, Mission of Burma, els Lyres o Ely Paperboy Reed. En canvi, altres glòries locals com The Cars mai em van fer el pes malgrat l’entusiasme que imprimien a la seua sofisticació new wave; i Boston, la banda que ostenta el nom de la ciutat, representa un rock adult que abans destestava i ara continue mirant-me amb una certa aprensió. D’altra banda, els carrers de Cambridge, amb l’enrenou universitari i tota la dinàmica postiva que això arrossega al seu redòs, han vist créixer algun dels noms essencials del folk americà: aquí començà cantant pels cantons Tracy Chapman, Joan Báez hi féu llargues estades, donà les seues primeres passes la International Submarine Band de Gram Parsons —estudiant de teologia (?!) a Harvard— i encara obre les seues portes el llegendari Club Passim, successor del Club 47 el petit escenari del qual —hi caben un centenar just de persones— ha vist actuar a Bob Dylan, Van Morrison, Joni Mitchell, Suzanne Vega, o la mateixa Joan Báez que amb désset anys era un dels intèrprets residents. Òbviament, treiem el cap per allà i assistim a un magnífic concert del cantautor texà Jon Dee Graham, que ens regala la seua veu abrasiva i queixosa i el seu humor murri ben de volta de tot. Aquesta llarga nòmina de músics i bandes vinculats a la ciutat, faria pensar que Boston és una d’aquells topònims reiterament al·ludits a les cançons per invocar la gràcia amable dels seus carrers o la bellesa dels seus parcs i jardins —esplèndids marcs per a una balada melangiosa—, o el brogit portuari dels seus molls, o les llargues nits de farra universitària… Tanmateix, quan intentem repetir un exercici com el que férem per a Nova York fa ara tres anys i recerquem entre els nostres arxius per trobar quantes cançons que ens agraden s’hi refereixen, el recompte inicial es tan minso que ens obliga a redoblar l’esforç o a desistir. Finalment, però, l’escrutini no resulta excessivament abundós però ens en proporciona una bonica desena que ordenarem cronològicament: (continua)
Ja fa molt de temps que esperàvem un treball com aquest: un disc on Josep Aparicio Apa destapara el seu pot de les essències i es consagrara definitivament en la primera línia de l’escalafó cantador. De moment, ja s'ha fet mereixedor d'un dels premis Ovidi Montllor 2011 en la modalitat de folk. Fins a aquest Cants i cants, Apa havia anat escampant generosament la seua portentosa vocalitat per diverses formacions —Alimara, El Poblet, Grup de Danses de Quart de Poblet, Jérez-Texas...—; inclús havia enregistrat un disc de cant valencià amb Josepa Blasco —Cant d’estil (Valdisc, 1987)— i havia esbossat bona part de les inquietuds artístiques que ara es materialitzen definitivament en la seua estrena discogràfica amb La Beniterrània —Sentiments (Cambra Récords, 2004)—.
Feliu Ventura, Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011)
XAVIER BARÓ
1. "Cims i abismes", Carles Belda i el conjunt Badabadoc
APA
