frechina |
dissabte, 3 de novembre de 2007 | 14:27h
“Tinc una gràcia molt bona / la que em va donar Sant Pere…” Ho canta Pep Gimeno, Botifarra, i el públic hi assenteix. No és un públic massa nombrós —l’efecte dissuasori de les entrades de pagament comença a fer alguns estralls— però sí força selecte: músics, periodistes i programadors ben informats somriuen amb complicitat davant la proverbial desimboltura del cantador de Xàtiva. (continua)
frechina |
divendres, 2 de novembre de 2007 | 13:42h
I Muvrini en directe són sempre una incògnita. La vasta diversitat de la seua obra -de la vena San Remo més ensucrada a les emocionants recreacions de la tradició musical corsa- sol generar també diversitat de sentiments en el seu públic, quan no directament desconcert per la profusió de teclats o de polifonies a pèl.
Jo, per exemple, sempre he tingut predilecció per la veu, racial i immensa, d'Alain Bernardini davant les pretensions, més transcendents però menys efectives, del seu germà Jean-François. (continua)
frechina |
divendres, 2 de novembre de 2007 | 11:26h
Manresa, 1 de novembre 2007
Arribe a la Fira Mediterrània amb un punt d’excitació insòlit en convocatòries anteriors. Enguany en forme part de la Comissió Artística i me la mire amb uns ulls molt diferents.
He estat molt crític en el passat amb la seua deriva ideològica, les seues irritants espifiades de programació, el distanciament “modern” i urbanita amb què el seu discurs ha tractat la cultura tradicional catalana que presumptament s’hi promovia.
M’he alçat aquest matí amb un malestar general. El grip havia passat per casa. El dia es presentava desabrid: núvols i vent i una llum blanquinosa, violenta. M’aclaparava un mal rotllo apegalós, definitivament pesat. Quan he obert l’ordinador, he descobert els motius de tot plegat: havia mort Toni Roig i el país i jo mateix començàvem a ressentir-nos-en. Ho escric com ho sent: la pèrdua de Toni, així, sobtada —en plena voràgine de la presentació del darrer disc del seu grup Al-Mayurqa— representa una sotracada immensa en la línia de flotació del nostre vulnerabilíssim país. (continua)
frechina |
diumenge, 2 de setembre de 2007 | 20:46h
Galileo MC, 2006. GMC017
Podria ser perfectament el
quart disc de l’Ham de Foc. Mara Aranda i Efrén López, però, decidiren que
aquesta vessant de la seua producció artística especialitzada en el repertori
sefardita tinguera una personalitat pròpia i diferenciada del grup matriu. Heus
aquí, doncs, el primer fruit oficial d’aquesta formació paral·lela que compta
amb alguns habituals de l’Ham –Diego López, Christos Barbas- complementats amb
altres músics de notable alçada com el sonador de kanún Aziz Samsaoui
–Orquestra Chekara de Tetuan-, la intèrpret de kemençe Eleni Kallimopoulou o el
violoncel·lista Mattieu Saglio –La Beniterrània, Jérez Texas. (continua)
Miquel Gil s’ha erigit en pocs
anys com l’actiu més poderós de la música catalana d’arrel tradicional,
gràcies, sobretot, a la singularitat i l’enorme força expressiva de la seua veu
ronca i adolorida. Amb Eixos,
encadena tres discos extraordinaris on repeteix, matisant-la, una única fórmula
magistral: textos de poetes catalans contemporanis posats al servei
d’enginyoses deconstruccions de les tradicions musicals mediterrànies,
especialment la valenciana.
Deconstrucció és un terme
introduït pel filòsof francés Jacques Derrida qui s’hi referia –i que em
disculpen els especialistes en hermenèutica per la meua simplificació- a
l’alteració d’un concepte mitjançant la transformació de les relacions
establertes entre els seus elements constitutius, maniobra que sempre sol
acabar generant noves realitats i nous significats. Aquest és exactament el mètode
de treball que segueix Miquel Gil en la seua factoria musical: agafa un
fandango, un bolero o una tirallonga infantil, en destria els seus components
essencials –discurs rítmic, patrons harmònics, intervals melòdics- i els
recombina en una peça nova que en manté l’essència més pregona però que deriva
cap altres àmbits estètics. (continua)
A les 8 de la vesprada d'aquest divendres 27 de juliol, als jardins del recinte del Far de Vilanova, seu del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, presentarem el número XVII de la revista Caramella, dedicat a la cultura popular de la mar.
Hi intervindrem un servidor, Xavier Orriols, músic i col·laborador de la revista; i Josep Ayza, membre de la Plataforma Pesquera de Vilanova i col·laborador en aquest número. A més, l'escola de teatre TRACART i Paquita Roig escenificaran el romanço "Tota la vora del mar, fins a la ratlla de França" i comptarem amb un acompanyament musical de luxe: Pere Tàpies que il·lustrarà la presentació amb un parell de cançons marineres. (continua)
frechina |
diumenge, 22 de juliol de 2007 | 00:59h
Báraka Temps Récord, 2006, TR1075-GE06
Poses el disc al
reproductor i alguna cosa et corprén. La melodia llisca per la gola de Mohammad
Bout Ayoub com ho fa l'arena pel coll de vidre d'un rellotge: amb un gra
finíssim i una lleugeresa inquietant. (continua)
frechina |
dimecres, 11 de juliol de 2007 | 14:35h
Ha passat la Segona Edició dels
Premis Ovidi a la Música
en Valencià deixant rere seu el ja conegut rastre agredolç d’esforç
amortitzat, missió acomplerta i victòria pírrica.
D’una banda s’hi
constata l’extraordinària efervescència i el magnífic moment artístic que es
viu al País Valencià en tots els àmbits musicals; d’una altra, s’hi consoliden
dues perilloses tendències: l’escassa repercussió social i mediàtica d’un
fenomen que ja hauria de començar a ser de masses si aconseguira una mínima
connexió amb el seu enorme públic potencial; i el caràcter definitivament
“regional” de la convocatòria, enllestit amb la comodíssima aquiescència dels
mitjans de comunicació del Principat que ni saben ni contesten —ni un mal
becari de l’Enderrock assistí a la gala... ni que fos per donar les
reglamentàries palmadetes a l’esquena als organitzadors!
[Publicat al Llibret de la falla d’Arrancapins,
març 2007]
A aquestes alçades de la Història ningú no posarà
en dubte que la transició s’ha saldat al País Valencià d’una manera si més no
curiosa: el país ha recuperat unes certes quotes d’autogovern però les ostenten
aquells que mai les havien desitjat. El mal d’Almansa sembla enquistat de forma
vitalícia i potser l’únic que hem avançat des del 1975 és que, ara, sí que “s’ensenya
en les escoles com van esclafar un país”.
Encara esperem, però, l’arribada del cavall blanc
de Manel Boix abillat amb la senyera, aquells altres dies “que bufe bon vent” —com
ens prometia la cançó—, un optimisme de dolçaines en la llunyania.
I mentre esperem, bo és que la gent d’Al Tall, que
ens explicà, com ningú abans, què passà el 1707, d’on eixien els botiflers, qui
era “l’incendiari i mala bava” i perquè el mal d’Almansa “rossega encara i
alcança tot el poble”, continue pertinaç blasmant aquells “lladres” des dels
escenaris de totes les places majors del país i cridant els maulets a la revolta.
Al Tall publica Quan
el mal ve d’Almansa... el 1979,en
un moment molt delicat per a la formació: el seu anterior disc Posa vi... els havia procurat molta
popularitat però havia suscitat, també, algunes feroces crítiques de cert
sector intel·lectual neguitós per la presumpta deriva del grup cap als terrenys
de la frivolitat; Enric Ortega, anomenat la “benzina” d’Al Tall per la seua
contagiosa vitalitat, moria sobtadament a Barcelona produint un immens sotrac
tant en el grup com en els seus seguidors; i, a sobre, el grup sofria els
inconvenients del règim assembleari que el governava amb forts debats interns
sobre la línia musical que s’hi havia de seguir.
La publicació del disc, però, sembla curar-ho tot.
Ràpidament es converteix en el treball més popular d’Al Tall i rellança la seua
trajectòria de forma absolutament inapel·lable fent justícia a la seua condició
d’obra mestra sense parangó. Una condició que el temps s’ha encarregat de
magnificar: vista avui, la cantata Quan
el mal ve d’Almansa... roman encara com la peça de música popular
valenciana més important de tots els temps; una explosió de talent, d’intuïció
creadora, de saviesa poètica i musical que encaixa harmònicament estètica i
funcionalitat. (continua)
Feliu Ventura és
el màxim exponent a casa nostra d’una forma de cançó d’autor que està
rehabilitant el gènere sense renunciar a alguns dels seus trets fundacionals. La
fórmula de tal rehabilitació és ben senzilla: eixamplar generosament els
confins de l’antiquat estament dels “cantants protesta” per agenciar-s’hi una
nova categoria que consent una major complexitat retòrica i argumental;
“cantautor moral” podia ser-ne una bona denominació.
El cantautor moral
deixa de banda els maximalismes del passat i observa una major tendència al
tractament intimista de les situacions. Renuncia a erigir-se com a portantveus
del país, bescanvia certeses per dubtes, obri més portes que en tanca, qüestiona
més que instrueix, espanta els prejudicis, alimenta l’esperança i ostenta un
compromís cívic transparent que no es deixa entelar per vanitats ni impostures.
Els seus
comentaris morals segueixen incomodant els esperits més irredents que se’n
fotran o el parodiaran amb cruesa: això, però, forma part d’un més que
saludable equilibri intel·lectual que, potser, resulta dolorós per l’afectat i
els seus seguidors més fidels però és indispensable, al capdavall, per
comprovar la fortalesa del seu vers.
Feliu Ventura té
molts detractors, dins del seu públic potencial, que avorreixen la figura de
l’“artista compromés”; a d’altres sempre els ha irritat que se li veieren les
costures de l’estil —les evidents influències de Raimon, Ovidi o alguns
notables autors sud-americans de presència tan recurrent en les seues primeres
compareixences.
Tanmateix, la seua
figura creix com el núvol de la cançó. Creix a mesura que es fa més íntim i
sincer, que intenta el vol ran de terra, que basteix els seus versos cercant
més cap endins que cap afora. (continua)
Massalfassar, 31 de març de 2007 12é Aniversari del Café L'Infern - Presentació d'A Kabotaes (PM produccions, 2006)
L’humor és, molt sovint,
un arma carregada de veritat que, amb les seues ràfegues càustiques, destapa
l’essència banal d’allò col·lectivament assumit com a transcendent i a
l’inrevés: la transcendència oculta en alguns racons de la banalitat.
Al capdavall, l’humor no és
altra cosa que una forma de coneixement que ataca la realitat per la via de
l’estranyament, subratllant-ne els aspectes més absurds i qüestionant-ne les
veritables dimensions dels més sagrats.
Aquest és l’ofici dels
Ovidi Twins: Xavi Mata i David Carboneras. El seu humor bascula entre el surrealisme costumista i la paròdia
vidriòlica i estén el seu abast fins i tot a l’embolcall musical: una
desacomplexada barreja de gèneres servida amb un instrumental de caràcter retro
on té un paper preponderant una caixa de ritmes tan delirant com els músics que
la manipulen.
Una actuació seua és una
catarsi col·lectiva on tothom percep com es ridiculitza, amb justícia, una part
de la seua identitat.
Els Ovidi Twins són
intel·ligents, són brillants i estan bojos. Poden ser subtils o devastadors;
tendres o bròfecs; finament irònics o descarnadament sarcàstics; no els
demaneu, però, correcció política: en el seu show rep estopa fins l’apuntador.
Els seus referents
comencen a endevinar-se des de la primera cançó, “Les ungles”, un text del segle
XVI extret del Thesaurus Puerilis
d’Onofre Pou, que sobrevola l’esperit del primer Javier Krahe, de qui Xavi
reprodueix fidelment la seua particular dicció. Quan David hi intervé amb una
tornada inesperadament rumbera, la memòria de les històriques sessions de Krahe
amb Sabina i Alberto Pérez a la
Mandràgora es fa francament inevitable. (continua)
El zeïbekiko és una dansa individual d’origen turc
interpretada amb un ritme d’amalgama arrossegat —usualment 9/8, però també 9/4—
que, trasplantat a Grècia, constituí un dels gèneres musicals preferits pels
intèrprets de rebétiko.
Ja fa molts anys que hom considera Dimitris
Mitropanos com l’indiscutible rei del gènere. Aquí el podem escoltar,
acompanyat de dues joves promeses de la cançó grega contemporània —Themis
Adamantidis i Dimitris Basis— i d’una fervent orquestra de buzuquis,
interpretant el bo i millor del repertori de zeïbekiko en un doble disc
enregistrat en directe a l’Akti del Pireu. Clàssics immortals —“Synnefiasmeni
Kiriaki” de Tsitsanis, “Zeibekiko” de Savvopoulos—, composicions d’autors
indiscutibles —Theodorakis, Markopoulos, Vamvakaris, Kaldaras, Papaïoannu,
Xarhakos— i temes pels quals els intèrprets tenen alguna especial debilitat,
conformen un disc proteic i incommensurable protagonitzat, de principi a fi,
pel to parsimoniós i sovint dramàtic d’aquesta dansa ancestral. Potser no
s’editarà fora de Grècia, però ara és fàcil accedir, si no us intimida
l’alfabet, a aquestes meravelles que ens amaga —i, paradoxalment, ens acosta—
la globalització.
La tradició musical valenciana en l’obra
d’Ovidi Montllor [Publicat a la revista Folc, 21 març-abril 2005]
Tot just deu anys després del seu traspàs, el record d’Ovidi
Montllor s’acreix proporcionalment a l’ostracisme a què va ser condemnat en els
darrers anys de la seua vida. Pocs episodis de la nostra història recent
resulten tan dolorosos i vergonyants: la marginació d’Ovidi, la malversació del
seu grandíssim talent, resta per sempre com una prova fefaent de la indigència
moral i intel·lectual amb què determinada classe política va planificar allò
que eufemísticament es coneix com a “Transició”.
La grandesa d’Ovidi no mereixia un final així: despatxat de la
discogràfica, oblidat pels programadors i gairebé vetat en els mitjans de
comunicació audiovisuals fins que la notícia de la seua malaltia disparà tots
els ressorts del remordiment i s’iniciaren les cerimònies de contrició i
hipocresia. “Ara, per a cacau!”, diria ell fent servir la saviesa burleta del
seu poble. Perquè aquest i no altre era el seu principal actiu: la seua
connexió popular. (continua)
frechina |
divendres, 23 de febrer de 2007 | 19:05h
Quart Creixent, Ventilador Music, 2006
Òscar Briz és una de les
rareses més valuoses de l’escena musical valenciana. La seua ferotge
independència intel·lectual, el seu inconformisme de pedra picada, el seu
inflamat neguit per aprendre, la radical transparència de la seua mirada... tot
li confereix una singularitat ben especial.
Singularitat que s’estén a la
seua pròpia trajectòria musical. El recordem bé amb aquella mirada agressiva i
una mica burleta, una veu que ens incomodava per la seua forçada “negrització”
i unes cançons contagioses en la seua energia que apuntaven al pop britànic més
influenciat pels designis del soul i la música negra. El grup es deia Banderas
de Mayo i la cançó que no ens podíem treure del cap, “Me siento bien”. Obria un
elapé que contenia altres grans cançons com “El sucio juego del amor” i que es
publicava en un moment, el 1989, en què el pop en castellà anava desunflant-se
lentament després d’uns anys d’eufòria i preeminència .
“Tinc una gràcia molt bona / la que em va donar Sant Pere…” Ho canta Pep Gimeno, Botifarra, i el públic hi assenteix. No és un públic massa nombrós —l’efecte dissuasori de les entrades de pagament comença a fer alguns estralls— però sí força selecte: músics, periodistes i programadors ben informats somriuen amb complicitat davant la proverbial desimboltura del cantador de Xàtiva. (continua)
