frechina |
dimecres, 25 de febrer de 2009 | 08:56h
L'experiència gratificant Malatesta Records, 2008
Els codis tàcits del rock obliguen els intèrprets a exhibir una poc dissimulada impostura: la majoria acaben creant un personatge que bascula entre l’agressivitat primària exigida pels sons més durs i la fragilitat vaporosa dels cantautors més sensibles. Aquesta mentida reglada suscita, quan s’hi imposa la desmesura, addiccions extremes o repel·lències insalvables —que també semblen formar part del joc. Tanmateix, hi ha alguns músics que decideixen presentar-se sense la disfressa ni el maquillatge previstos: aquest exercici d’honestedat inesperada, de franquesa expressiva, desarma en primera instància l’oient i li obri una via de comunicació, expedita i directa, amb l’intèrpret. (continua)
frechina |
diumenge, 22 de febrer de 2009 | 13:54h
Llíria, 21 de febrer de 2009
Teatre de la Unió Musical
L’Institut d’Estudis del Camp de Túria, entitat cívica de llarga i profitosa trajectòria, ens convoca a Llíria per inaugurar els actes de l’Any dels Moriscos, ara que s’acompleixen quatre-cents anys de la seua expulsió del nostre país.
El tret de sortida no potser més avinent: un concert de Miquel Gil, Pep Botifarra i l’Orquestra Àrab de Barcelona; una experiència de germanor musical i efusió expressiva que ha deixat petit l’aforament —vora mil seients— del teatre de la Unió Musical. Fa molts dies que s’exhauriren les entrades, fet que demostra que el públic està tornant i que l’audàcia del teixit social valencià —representat aquí pels incombustibles Carles Subiela, Albert Dasí, Ferran Zurriaga i companyia— molt sovint es veu recompensada per èxits clamorosos com el d’anit.
Així, doncs, amb el teatre ple i el públic predisposat a l’eufòria, comença el concert que ens depara, des dels compassos inicials, una primera sorpresa: la trompeta de David Pastor va a apropiar-se d’una part substancial de la paleta sonora, amb la qual cosa el so bocaterrós i vidrenc dels primers treballs de Miquel Gil esdevé un fluid volàtil i imprevisible. (continua)
frechina |
dissabte, 14 de febrer de 2009 | 19:04h
NATACHA ATLAS ANA HINA World Village, 2008 450005
Natacha Atlas, cantant belga d’ascendència egípcia, ha ubicat la seua carrera musical en els territoris pròxims al baricentre del triangle multicultural format per la tradició musical àrab i magribí, els ritmes electrònics occidentals i les músiques associades a aqueix esguerro tan banalitzat i impostat que s’anomena “dansa del ventre”. Ana Hina, vuité disc en solitari després d’haver-ne enregistrat quatre com a cantant de Transglobal Underground, és possiblement el seu treball més arrodonit des que el 1999 estampara el celebrat Gedida i, de ben cert, l’obra on el seu peculiar eclecticisme estètic troba una traducció més concisa i equilibrada. (continua)
EL PÉNDOL I LA TERRA. HOMENATGE A DAVID MIRA I GRAMAGE autoedició, 2007 GM-200711557
La profunda desvertebració territorial que sofreix el país propicia fenòmens d’allò que podríem anomenar “localització artística”: l’existència de creadors amb una important repercussió social en el seu àmbit local o comarcal i un flagrant anonimat en la resta del territori. Aquest fenomen té una especial incidència en el camp de la poesia, gènere condemnat massa sovint a un exili interior que només se supera sotmetent-se a la parafernàlia dels premis, abundant en polèmiques mediàtiques o, en el millor dels casos, presentant-se a cavall d’una cançó. La popularització de l’obra de Marià Villangómez gràcies al treball d’Uc —Entre la mar i el vent (1996)— o de Desideri Lombarte amb l’estrena discogràfica de Túrnez i Sesé —Quedarà la paraula (2002)—, serien uns bons exemples d’aquesta darrera estratègia. (continua)
Divendres, 30 de gener de 2009 Centre Artesà Tradicionàrius, Barcelona
La veu de Biel Majoral té la bellesa eixuta, concisa i sòbria de les oliveres. Es retorç lenta i adolorida, amb una aspror ancestral, sense vinclar les branques —només ho faria per escoltar el xiuxiueig confident de la terra—, i pregonant als quatre vents la seua fermesa inapel·lable. Biel Majoral té la mirada esmolada i penetrant de l’esparver i el gest, brusc i tendre alhora, dels condemnats a la insurrecció. (continua)
frechina |
divendres, 30 de gener de 2009 | 14:27h
Quan el febrer de 1999 sortia al carrer el primer número de Caramella, s’engegava, a més d’una engrescadora aventura editorial, un projecte de més llarg abast, que tenia com a principal objectiu la creació d’una xarxa de col·laboracions i intercanvis entre el gran nombre d’entitats que treballen en l’àmbit de la cultura popular arreu dels Països Catalans. Ara, deu anys després, el projecte sembla força consolidat i, per celebrar-ho, Caramella ha volgut convocar un nodrit grup d’experts per debatre la relació entre cultura popular i mitjans de comunicació, una relació sovint problemàtica atesa l’aparent incompatibilitat dels seus respectius llenguatges. La taula rodona tindrà lloc aquest dissabte 31 de gener, a les 18:00, al C.A.T. del Barri de Gràcia de Barcelona. Serà moderada per un servidor i hi participaran Jordi Lara (director del programa Nydia); Manel Carrera (portal festes.org); Toni Muñoz (coordinador del Punt de Festa); Jordi Martí (director de Sons de la Mediterrània); Ferran Riera (director del programa Rodasons); Miquel Serra (director del Diari de Balears); Jordi Roura (Ràdio 4); Jordi Fàbregas (Línia Folk, iCat FM); Pere Manzanares (Ràdio Arrels de Perpinyà). Acabada la taula rodona, es presentarà el número 20 de la revista, que inclou un dossier central dedicat al paper del foc en les festes contemporànies.
Les festes de foc a Caramella 20 Amb un dossier central sobre «El foc a la festa», la revista Caramella arriba al número 20. La revista inclou articles sobre l'evolució del foc festiu als Països Catalans en el context mediterrani, les festes de Sant Antoni, la Patum, les falles de l'Alta Ribagorça, el bestiari festiu de foc..., incidint en la problemàtica actual que afecta aquestes manifestacions festives, amb articles com «Adéu a la cordà? Un paradigma de progressiva reglamentació» o «Amb la pólvora a l'espatlla». La publicació vol contribuir, així, a un millor coneixement del valor patrimonial i la vigència de les festes –només uns quants exemples de les moltes que tenen lloc als Països Catalans– en les quals el foc és component indispensable. En el sumari d'aquest número trobem també articles sobre músics com Carles Belda o Jaume Blanch lo Xato, o el festival Folk Sona, i sobre les ximbombades, l'alfàbrega i les festes populars o l'Any Amades, entre altres, a més de les ressenyes habituals de llibres i discos. Amb motiu del seu desè aniversari, la revista inclou un DVD de regal sobre la festa de Sant Antoni a Artà.
frechina |
dilluns, 15 de desembre de 2008 | 00:17h
KRAMA HEPTAGRAMA Marmita Música Viva, 2007 MMV-005
Krama es presenta com una banda de fusió flamenca-balcànica però aquesta fórmula reduccionista no fa justícia a la profunditat del seu projecte artístic. El flamenc i les músiques de Grècia i la Mar Negra són, certament, el punt des del qual parteix la seua exploració musical. Però aviat queden darrere per deixar pas a paisatges sonors situats en una mena de terra de ningú: una regió fronterera on es concilien sense estridències ressons orientals amb ritmes nordafricans, sabors de Pèrsia amb aromes de l’Europa medieval, pinzellades de free-jazz sobre llenços de teixit hindú. Comanda la travessia —si més no, signa la majoria dels temes— Spyros Kaniaris, grec establert a València que ja hem pogut veure amb Sabir, Aljub i Miquel Gil, però s’hi percep la intensa influència ideològica de Pep Ahuir, qui formà part dels primers L’Ham de Foc. Completen el grup la viola de roda d’Abel Garcia, les percussions d’Osvaldo Jorge i Diego Alanzabe i la veu flamenca, poderosa i versàtil, d’Isabel Julbe —tota una garantia de solvència i expressió. Amb aquests efectius, no sorprén que l’exploració es realitze amb inusual comoditat sobre cèl·lules rítmiques complexes com a “Baile de las Mènades” —en 17/8— o “Heptagrama” —en 13/4—, reïsca en aliatges afortunats com el de la soleà flamenca amb el tas caucàsic —“Tasoleà”— i aclapare de tensió quan es porte a territoris limítrofes amb la música contemporània en temes com “Aleación”. El so és fosc, dens i compacte, capitalitzat per unísons greus, bordons persistents i l’afinació DADGAD de la guitarra de Spyros que li permet una certa fesomia modal i una major obertura harmònica. Això crea un ambient sonor hipnòtic i asfixiant on el grup sembla atrapat per una química embogida que els fa empaitar les melodies amb frenètica determinació. Arribat aquest punt, l’oient no pot fer altre que seguir-los al darrere fins que el silenci final l’allibere d’una persecució tan plaent com extenuant.
frechina |
divendres, 12 de desembre de 2008 | 00:15h
CARLES
DÉNIA I LA NOVA RIMAIRE
TAN ALTA COM VA LA LLUNA
Comboi Records, 2008
CR20083
En els darrers anys estem assistint a
una riquíssima bateria d’intervencions estètiques sobre el folklore musical
valencià de calat divers però amb resultats artístics francament estimulants. Unes
intervencions que fluctuen des dels subtils guarniments que en fa Pep Gimeno Botifarra fins la severa deconstrucció a
què el sotmet Miquel Gil, passant pels exercicis exploradors d’Aljub o La
Beniterrània, uns buscant línies modals i ritmes trencats que encaixen en el
seu discurs sonor i els altres l’empremta deixada pels substrats meridionals.
En aquesta conjuntura de creativitat i
revalorització dels repertoris tradicionals, irromp per la porta gran Carles
Dénia, músic tot terreny que fins ara s’havia significat com a excel·lent
guitarrista de jazz —escolteu Ten strings
for Bill Evans (2002), gravat a duo amb el contrabaixista Uli Glaszman— i
sorprenent cantaor flamenc, amb una veu forjada sobre l’enclusa dels clàssics
—Tomás Pavón, La Niña de los Peines, Manuel Torre—, com es pot ben constatar en
el seu primer disc en solitari Cante
errante (2005) —després enregistraria amb l’Internationaal Danstheater el
disc Wanderers From Rajasthan (2006).
Tan
alta com va la llunaacompleix les
previsions que tots aquestos precedents podien suscitar i delata una eriçada
sensibilitat artística capaç de traslladar un rigorós programa ideològic als
terrenys poc freqüentats del sentiment i l’expressió. Aquest programa, discret
en les formes però molt ambiciós en el fons, consisteix en una proposta de
renovació dels elements bàsics del repertori folklòric valencià: les músiques,
els textos i l’acompanyament instrumental. (continua)
frechina |
dimarts, 9 de desembre de 2008 | 17:38h
El passat 22 de novembre, el conseller valencià d’educació presentava una nova campanya de promoció del valencià per impulsar-ne el seu ús “sin tapujos ni timidez y con orgullo”. Sobtava aquesta darrera precisió metodològica perquè semblava insinuar que fins aleshores si que n’hi hauria hagut de “tapujos”,“timidez” i manca d’orgull.
Encara ens preguntàvem cap on apuntaven aquestes acotacions quan hom cancelava les subscripcions institucionals de la revista Saó, amb més de trenta anys de trajectòria promocionant el valencià, i condemnava la veterana capçalera a sol·licitar una derrama extraordinària entre els seus subscriptors i aplantejar-se seriosament la seua continuïtat. Més tard, es precintaven els repetidors d’ACPV d’Alginet i la Llosa de Ranes deixant sense TV3 la Ribera i la Costera en una mostra més de per on van anar els trets de la campanya promocional. Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presentava el segon lliurament del Llibre Blanc d’Ús del Valencià, el treball de diagnosi més important que s’ha fet mai, amb intervenció directa de la societat civil, sobre la situació de l’idioma al País Valencià, i cap membre del govern es dignava a assistir-hi —potser perquè la diagnosi constitueix un rotund desmentit de les tesis triomfalistes que sosté.
En aquest context de cinisme i bel·ligerància envers la llengua, apareix discretament, sense fer soroll, una nova publicació: una nova esperança. Es diu Silenci—un nom ben trobat, atés el panorama— i es tracta d’una revista mensual de cultura i tendències, gratuïta, que naix de la iniciativa privada i que vol funcionar sobre la base financera proporcionada per subscriptors i publicitat. El seu director és Xavi Martínez, conegut de la seua etapa amb L’Avanç, i hi tinc el plaer de col·laborar en la secció de música —ja podeu llegir aquí l’edició de desembre, on hem inclòs una breu entrevista amb Òscar Briz.
Novament ha de ser el nervi sempre tibat del teixit social valencià qui assumesca la responsabilitat real —i el risc empresarial— de fomentar l’ús de la llengua, sense “tapujos” i a cara descoberta, sense timidesa però també sense escarafalls, amb l’orgull que dóna fer les coses ben fetes. I Silenci ho està molt, de ben feta. Felicitats!
frechina |
diumenge, 30 de novembre de 2008 | 01:35h
Escandall. Els dolçainers de Puçol
L'Infern, Massalfassar, 28 de novembre de 2008
El que va passar ahir a l’Infern
cal viure-ho per a creure-s’ho. No sé quina lectura hi farien els qui pensen
que la tradició musical no té cabuda en la societat actual més enllà de ser una
digna referència museística, els qui es desconcerten quan constaten que dus
cant d’estil a l’ipod i que Evaristo hi precedeix en l’ordenació alfabètica d’intèrprets
als Fleet Foxes, els qui es miren el fenomen Botifarra amb una incòmoda
incredulitat, els qui al·lucinen perquè algú balle una jota sense disfressa
folklòrica, els que no saben que una part gens menystenible del seu genoma
cultural es troba escrit amb melodia de fandango.
Josep Sebastià i Xampo Llobat —amb
Josep Miret a la percussió— ompliren l’Infern fins al punt de fer perillar la
integritat dels allí presents: la gentada atapeïa tot l’espai disponible,
deixant el teòric escenari amb unes dimensions esquifides i obligant els
dolçainers a tocar, literalment, en contacte físic amb el públic. L’expectació
generada escapava als vaticinis més optimistes per bé que ja feia setmanes que
les reserves per al sopar previ s’hi havien exhaurit. El públic que finalment s’hi
congregà, però, triplicava llargament les places reservades i tot això ho
provocava un concert de dos dolçaines que anaven a interpretar un repertori de
caràcter popular. Res d’experiments pretensiosos ni d’interpretacions amb els
ulls en blanc: ni música barroca, ni jazz, ni alguna gamberrada contemporània;
dolçaina tradicional executada per dos músics amb temperament. (continua)
Qui ha
escoltat A Filetta sap que hi ha unes músiques que creixen com un calfred, que
s’eleven a través de camins secrets des del centre de la Terra i des de
l’origen dels temps, per portar-nos una veritat transcendent i inefable que
apunta al bell mig del nostre esperit. És una experiència sensual i mística
alhora, de plaer carnal i de sublimació espiritual.
No tenen
la tirada comercial d’I Muvrini ni desperten les complicitats ideològiques de
Canta u Populu Corsu però, sens cap de mena de dubte, A Filetta representen el
màxim exponent actual de la polifonia corsa que adquireix de la seua mà una
dimensió artística colossal.
En
formació tancada, amb els cossos frec a frec, els sis intèrprets fan nàixer el
cant com un cos orgànic on cadascuna de les veus no és res sense les altres: una
comunió exacta de tècniques i afanys, que enllaça una veu amb l’altra, el
present amb el passat i l’ésser individual amb l’ànima col·lectiva.
Tant se
val que es tracte d’una manifestació de dol —el lamentu—, un miserere, un dies irae, o un cant profà i festiu en la línia del cantu in paghjella:
l’emotivitat que susciten és incomparable.(continua)
Ja fa uns anys que tenim la sort de poder apropar-nos a la música palestina de la mà de tres dones que semblen orientar el seu art per complementar-se mútuament: Rim Banna, Amal Murkus i Reem Kelani. Tres formes diferents de llegir la llarga tradició musical de la seua terra materialitzades ja en un bon grapat de discos fascinants: per exemple, l’únic que fins ara ha publicat aquesta darrera, Sprinting Gazelle. Palestinian Songs from the Motherland and the Diaspora (2005), fruit esplendorós d’anys de treball, de recerca i de reflexió.
Nascuda a Manchester, de pares palestins, i criada a Kuwait, Reem Kelani ha aprés aquestes músiques en els camps de refugiats del Líban i Palestina i ara ens les serveix tamisades per uns arranjaments de continguda propensió jazzística, respectuosos, preciosistes, perfectament integrats en el discurs musical. (continua)
frechina |
dimarts, 4 de novembre de 2008 | 22:52h
Per fi ix el sol que fa una
actuació brillant però malauradament breu i sense bisos. Almenys, però, la Fira
recupera el carrer, el públic ompli els espectacles i els firaires animen els
calaixos amb un dring que semblava que no arribaria mai.
Musicalment el dia es promet
estressant i atapeït. Ja pel matí, els Bramatopín,
des de la Val d’Aran, guarneixen la taverna amb les músiques de la nostra
Occitània; un escenari que tornarà a vessar a primera hora de la vesprada amb
els menorquins de S’Albaida que presenten
el seu darrer treball —Xalandria (2008)—
amb renovades energies i una creixent solidesa instrumental: l’entrada d’Anna
Ferrer com a cantant els aporta molta frescor i lleugeresa.
Al pati del Casino, Eduard Iniesta defensa la joia de la
corona de la seua trajectòria: el bellíssim Secrets
guardats (2008), un lluminós cant al plaer de viure, un disc optimista i
seré que convida a carregar totes les foscors personals en un globus aerostàtic
i desfer-se’n per sempre. Es presenta en format de quartet, amb Sandra Ortega
assumint el protagonisme vocal que al disc se sindicava entre un grapat molt
ben trobat d’intèrprets: de Feliu Ventura a Franca Masu i de Jordi Fàbregas a
Miquela Lladó. Les cançons, però, no se’n ressenten gens ni miqueta del canvi
de veu: “La tartana”, “El meu tresor” o l’excepcional “Vida vulnerable” —sobre
el poema homònim de Joan Vinyoli— continuen exhibint-se com el que són,
autèntics miracles de sensibilitat i de calma, una mirada a la vida feta des de
l’alleujament que succeeix al dolor.
frechina |
dissabte, 1 de novembre de 2008 | 12:13h
Plou
sense commiseració i tots els espectacles de carrer se’n van en orris. La
pluja, a més, dissuadeix el públic de comparéixer als espectacles a cobert
durant la vesprada —quan plou a bots i barrals i l’aigua repica sobre les
carpes fent una remor burleta i desafiant.
Tot
i això, el nivell artístic dels espectacles musicals aconsegueix remuntar-nos l’ànim
i fer-nos acceptar més fàcilment la inclemència —mai millor dit— de l’oratge.
Comencem
el frenètic itinerari per la cantant d’origen palestí Reem Kelani i la seua passional aproximació a la tradició musical de
la seua “terra mare”, com l’anomena al seu únic disc (Sprinting Gazelle, 2005). Comentarem el concert en un altre post.
Després
guaitem a la taverna on Taffuff despleguen,
amb força públic, la seua proposta ballable protagonitzada per un duet d’acordions
diatònics —Aleix Armengol i Marc del Pino— i la viola de roda de Adrià Grandia.
La tímbrica de la formació instrumental propicia un so opac i dens que s’escau
amb l’ambient tavernari i el murmuri somort de la pluja que colpeja amb força
les lones. (continua)
frechina |
divendres, 31 d'octubre de 2008 | 13:27h
Manresa, 31 d'octubre de 2008
Em
presente al Kursaal expectant i una mica temerós. Formava part del jurat que
concedí a Túrnez i Sesé un dels Premis Mediterrània 2007 per desenvolupar el
projecte que avui s’estrena, i ha arribat l’hora de constatar l’encert de
l’elecció.
He
tingut amb l’obra Túrnez i Sesé algunes sensacions contradictòries: el treball
sobre els versos de Desideri Lombarte, no sé si per afinitat sentimental o per
la musicalitat intrínseca de la poesia del malaguanyat prohom de Pena-roja de
Tastavins, el vaig trobar esplèndid, definitivament entranyable. El disc
posterior, però, no vaig aconseguir empassar-me’l: hi perseverava aquella
sensibilitat eriçada, aquella delicada, vaporosa, manipulació musical de la
matèria poètica; però em provocava enfit. L’afectació habitual de Túrnez, que
tant bé li parava a Lombarte, infringida sobre els textos de Carner o d’Espriu
els dotava d’un tel una mica enutjós: em feia la impressió que, per alguna raó,
els desfigurava.
El
projecte que presenten aquesta nit és tant ambiciós com suggeridor: han
encarregat a set poetes contemporanis que confeccionen cadascun dos romanços de
temàtica actual, respectant, però, els trets formals del gènere; uns romanços
que després han musicat i, per acabar-ho d’arrodonir, han estat il·lustrats per
una colla d’artistes plàstics —el propi Sesé, Mariona Cabassa, Xavier Solomó,
etc.
En
aixecar-se el teló certifiquem que l’escenografia dissenyada per Pep Tossar,
amb el grup darrere d’una gasa sobre la qual es projecta un muntatge
audiovisual amb les esmentades il·lustracions, ens depararà moments d’alta volada
estètica.
Els
dos músics s’acompanyen d’una banda sòbria i efectiva, comandada per Toni
Xuclà, on hi ha percussions, un violí, un cello, l’arpa de Josep Maria Ribelles
i un inesperat Albert Fibla a les veus. (continua)
L'experiència gratificant
NATACHA ATLAS
EL PÉNDOL I LA TERRA. HOMENATGE A DAVID MIRA I GRAMAGE
Manresa, 31 d'octubre de 2008
