frechina |
dissabte, 7 de novembre de 2009 | 11:59h
El segon dia de Fira es presenta ja amb una agenda força atapeïda que reserva un espai preeminent a l'estrena de dos espectacles concebuts per músics valencians: Afluències, d'Aljub i Krama i el macromuntatge de Compartir Dóna Gustet. A més, hi ha una altra vintena de propostes que ens abelliria conéixer de primera mà, però no podrem acudir a tot... Aljub i Krama Acudim al Kursaal amb molta expectació: Aljub i Krama són dues formacions de músics talentosos i inquiets, que no han parat de créixer al llarg de la seua trajectòria i que, amb aquest espectacle -Afluències, guardonat amb un dels Premis Mediterrània 2008 i, per tant, produït per la Fira-, afrontaven la seua aventura artística més complexa i ambiciosa. Una expectació alimentada, a més, pels canvis experimentats en totes dues formacions que havien renovat l'apartat vocal amb una veu estelar -Mara Aranda- i una promesa emergent i, pel que vam veure ahir, definitivament consolidada -Rafa Arnal. Diguem ja que els resultats superen de lluny les expectatives. Afluències aconsegueix condensar el millor de totes dues formacions i ho fa de forma brillant i equilibrada: la inclinació pels ritmes enrevessats, la seua tendència a portar melodies tonals a l'àmbit modal jugant amb harmonies obertes i tensionades o, en definitiva, la seua predilecció pel risc, es compensen amb una gran solidesa i un bon gust irrefutable a l'hora de confegir les cançons i crear universos sonors ara crispats, adés d'una bellíssima serenor. En una primera i superficial audició, em quede amb aqueixa meravella de "Cap al vespre dins ma casa", allunyadíssima del registre anterior de tots dos grups i on Joansa Maravilla se'ns descobreix com un lletrista precís i emotiu; "L'olivera", un bonic zeïbekiko de Spyros Kaniaris que avança solemne menat per la veu de Mara -ocasionalment doblada per la de Ra, en un joc de veus que recorda alguns dels millors episodis del gènere; o la fosca, neguitosa, pertorbadora "Mar de verí", amb els músics treballant al límit de la seua tècnica i la seua capacitat emocional.
Mirna Del Kusaal m'en vaig, de pressa i correguda, al pati del Casino on ja fa una estona que Mirna té seduït al públic amb aquesta nova singladura en solitari, després de més de vint anys compartint escenari amb Xavi Múrcia en Samfaina de Colors, Tralla i La Cobleta de la Selva. Quant ha canviat Mirna en tots aquestos anys! Pràcticament no queda res d'aquella cantant de formació clàssica que cantava amb una tessitura agudíssima, impostant la veu, i que ens fascinava per la seua implicació visceral amb la interpretació. Ara, només queda aquella implicació però la seua veu ha evolucionat cap a formes més madures i matisades, amb uns aguts brodats de calidesa -que explota intel·ligentment en cançons com "Espero meravelles", sobre un poema de Montserrat Abelló. Aquest primer disc que presenta ara, basat en la musicació de diversos poemes de Maria Mercé Marçal, Papasseit, Vinyoli, Estellés o Martí i Pol, podria extreure-la dels seus àmbits habituals -públic infantil i sectors folkies- i donar-la a conéixer a audiències més àmplies. Això és, almenys, el que es despren de la reacció del públic d'avui, format per gent de molt diferents edats i extraccions, i completament enamorat de la seua tendresa interpretativa i de la seua sinceritat sentimental -en aquest sentit, mereix una menció especial el moment d'intimitat compartida que ha significat la preciosa cançó de bressol adreçada als seus tres fills presents a la sala. (continua)
frechina |
divendres, 6 de novembre de 2009 | 12:30h
Mapasonor, Carles Santos i Jordi Molina, La Banda d'En Vinaixa, Fatima Spar & The Freedom Fries
Torna la Fira Mediterrània i hi torne a formar part de la seua comissió artística, la qual cosa es traduirà en quatre dies frenètics, veient concerts i espectacles sense parar, amb algunes de les millors propostes de música d'arrel tradicional de casa nostra i del veïnat de mar. Hi seran Aljub i Krama, am el seu espectacle conjunt Afluències, Pep Botifarra, Carles Dénia, Mara Aranda i Solatge, Mirna, Sol i Serena, Sitja, el macromuntatge de Compartir dóna gustet, Souad Massi, Elena Ledda, Mor Karbasi, La Squadra, I Beddi, Aksak, Panselinos, Mar Mur, nova proposta del combo Martinotti-Fàbrega-Torregrossa, cant d'estil amb Veus i Paraules (amb Josemi Sanchez i Apa al front), Jérez-Texas, Acquaragia Drom, Marcel Casellas i la seua aventura de House Aborigen, Música Nostra, Xaloc Música, etc., etc.
La primera cita ineludible de la Fira ha estat la presentació del tercer documental que l'associació Mapasonor està realitzant sobre les músiques de la Mediterrània. Després de València-Istambul-Tessalonika-Kabul, que enregistraren amb Efrén López com a protagonista, i d'un segon dedicat a Palestina, el tercer episodi d'aquest extraordinari projecte cultural (realitzat amb un voluntarisme modèlic i amb una passió que s'encomana) s'anomena D'Es Castell a Sa Pobla i consisteix en un viatge per les músiques de Menorca i Mallorca de la mà de dos incansables agitadors culturals, Miquel Ametler i Toni Torrens. Podeu veure'l íntegrament aquí. Resulta especialment recomfortant començar així el cap de setmana, amb la companyia de Maria Salicrú i Alba Roig, de Mapasonor, i dels dos amics balears explicant-se des de la pantalla, amb la seua assaonada saviesa, el seu compromís amb el país i aquella insubornable murrieria que els fa tan entranyables. (continua)
frechina |
dilluns, 2 de novembre de 2009 | 19:29h
1. L'entusiasme col·lectiu que han suscitat els dos concerts que Pep Botifarra 23 i 24 d'octubre al "Gran Teatre" de Xàtiva, ha tingut un enorme ressò a la xarxa, on es poden resseguir tota mena de cròniques i comentaris. Davant la impossibilitat de fer-ne un recull complet -la xarxa té molts amagatalls i nosaltres poc de temps per escorcollar-la a consciència-, us n'oferirem només una selecció del que hem anat trobant (podeu veure-la al final d'aquest text).
2. Malgrat el que se sol llegir o escoltar, Pep Botifarra no fa cant valencià d'estil. El cant d'estil és un gènere específic perfectament caracteritzat i no una denominació genèrica del cant tradicional valencià. Pep canta albades, jotes, peteneres, romanços, havaneres, cuplets, fandangos (en diverses modalitats: uns, dotze i uns, malaguenyes, granaïnes, vetlatoris...) i tot el que se li pose per davant, però no cant d'estil. Pep no fa cant d'estil, però en aquest segon disc s'hi acosta més que mai en recollir la "Versà" de Xàtiva, una variant de cant per la de l'u que, per la seua naturalesa musical, pel seu caràcter improvisat i per la seua interpretació requintada (amb les síl·labes finals dels terços molt melismades) podria considerar-se un estil autòcton del gènere. (continua)
El teatre està ple de gom a gom i sura en l’ambient un nítid aroma de celebració col·lectiva. Mirant els rostres de la gent —el públic més divers i transversal que mai haja assistit a un concert— s’endevinen ja les traces d’emoció anticipada: tot apunta a que, més que la presentació d’un disc que obrirà, sens dubte, una nova etapa, més artística i ambiciosa, en la trajectòria de Pep, anem assistir al tancament d’una altra. No és temps de sembra, sinó de collita de fruits: una collita esplendorosa assegurada a còpia de treball i bonhomia, d’acudir a tothom que el cride per intempestius que siguen l’espai, les hores o les condicions i fer-ho sempre amb aquella joie de vivre i aquella química amb el públic que el fan, senzillament, irrepetible.
Ja poden programar el que vullguen d’ara endavant al Gran Teatre de Xàtiva: tardaran en retronar les seues parets com ho feren divendres i dissabte, i tardarà en eixir un públic amb les mans tan coentes d’aplaudir i els ulls tan rojos de plorar. Perquè això és el que férem la gentada que convocà les dues nits: aplaudir i plorar fins a rebentar de goig i estremiment.
Fa tres anys ens reuníem ací per a la presentació del primer disc de Pepe.
Aleshores estava a punt de donar el salt a la popularitat que ara ostenta. Era un secret a veus que corria de boca a orella a velocitat de vertigen. Es deia: "Ha eixit un nou cantaor, que li diuen Botifarra…". Nou cantador… Dolia una mica sentir-ho, però semblava que, després de més de trenta anys de recórrer pobles i ciutats fent nits d’albaes o acompanyant grups de danses, per fi li havia arribat l’hora.
Ara, tres anys després, ja no cal el boca-orella. Avui tots els diaris n’han parlat, fins i tot, aquells que mai ho haurien fet en altres circumstàncies.
I tots, TOTS, han fet servir, casualment, el mateix qualificatiu: fenomen. Tothom en parla del fenomen Botifarra.
frechina |
dimecres, 21 d'octubre de 2009 | 20:17h
En els darrers deu anys Al Tall ha rellançat la seua trajectòria embarcant-se en projectes de gran envergadura artística, elevada exigència logística i un més que considerable atractiu musical. El primer fou l’enregistrament del disc 25 anys en directe (Picap, 2001) amb la Unió Musical de Torrent. Un projecte necessari –vinculava el grup a l’element principal del paisatge sonor valencià— que sucumbí a la lògica dels seus propis imponderables: una gravació en directe d’aquelles característiques implicava unes dificultats tècniques, interpretatives i de coordinació de tot plegat que superaven de llarg els recursos de la formació. Tot i això, Al Tall aconseguí confegir un repertori de gran efectivitat en directe i apropà alguns dels seus vells clàssics a un públic nou i a un món, el de les bandes de música, ben necessitat de reptes diferents.
Quan a la meitat de la dècada del 1950 s’inicia la guerra de la Independència d’Algèria a les muntanyes de l’Aurès, una de les estratègies psicològiques emprades pels francesos contra els algerians fou evitar que els genets de la zona pogueren muntar a cavall, amb la qual cosa desactivaven un dels recursos principals de la guerrilla i, el que és més important, atacaven el moll de l’os del seu honor. (continua)
frechina |
dijous, 24 de setembre de 2009 | 18:05h
La temptació de posar el nom d’Ovidi Montllor damunt la taula només començar a parlar d’Hugo Mas és del tot irresistible —i, com deia Oscar Wilde, puc resistir qualsevol cosa menys la temptació. Tots els indicis semblen forçar la mateixa conclusió: és d’Alcoi; té una veu fosca i profunda; recita i canta poesia amb una dicció pulcra, mal·leable, que cerca solucions inesperades per fer-nos partícips dels amagatalls expressius del text —el "Daltabaix d’una sextina" l’hauria signat sense dubtar-ho el mateix Ovidi!—; fa una versió d’"Al meu poble, Alcoi" —podeu veure-la ací— que canta com si l’haguera escrita ell mateix; i, per acabar-ho d’adobar, embolcalla el seu primer disc amb un capsa de cartró industrial que recorda necessàriament la carpeta dissenyada per Antoni Miró per al disc A Alcoi. Satisfeta la temptació, però, i tot i que l’ombra d’Ovidi és més que allargada, haurem de matisar d’immediat que no és suficient per cobrir l’enorme cos musical amb què se’ns presenta Hugo Mas, cantautor amb massa arestes i plecs per simplificar-lo amb un injust eponimat.
frechina |
dilluns, 21 de setembre de 2009 | 20:53h
Déria Galileo MC, 2009
La dissolució de L’Ham de Foc va ser un colp dur que encaixàrem amb una certa resignació, però també amb l’expectació de què ens depararien els dos components del tàndem en solitari. I convindrà aclarir de seguida que l’estrena de Mara Aranda acompanyada de Solatge —Eduard Navarro, Jota Martínez, Manolo López i Josep-Maria Ribelles— supera totes les expectatives i situa la seua línia de sortida molt a prop del punt on L’Ham de Foc decidiren d’aturar-se. (continua)
frechina |
dissabte, 19 de setembre de 2009 | 15:32h
Semblava una anècdota que duraria ben poc quan el 25 de setembre del 2004, el programa aleshores anomenat La Gran Evasión, dirigit i presentat per Enric Lencina, obria una finestreta a la música en valencià i un servidor explicava les bondats del darrer disc de Miquel Gil. Tanmateix, des d'aleshores ençà, aquesta finestreta ha romàs oberta i, bé dissabte o bé diumenge, a migdia, en el programa més escoltat als matins valencians -amb un share que, molt sovint, superava el cinquanta per cent- s'han reservat deu minuts setmanals per a la promoció de la música del país. El microespai en qüestió es va batejar amb el nom de Cercavila i amb aquest nom continua ara, dos-cents cinquanta programes després, en A vivir que son dos dias-Comunitat Valenciana, presentat i dirigit pel mateix Lencina, i emés per a tota la cadena de ràdios del País que connecten amb la SER. Enguany s'emetrà dissabtes al voltant de les 12:30 i avui mateix n'hem enregistrat els quatre primers:
19 setembre Desgavell, Showtime 26 setembre Hip hop: Jezie - "Alçar cap" / Fabre - "Traficant de somnis" 03 octubre Gràcies Raimon 10 octubre Fanzine Malalletra: Verdcel i Òscar Briz
frechina |
dijous, 17 de setembre de 2009 | 00:55h
Arthur Caravan, 2009, La Casa Calba
La portada anònima, el seu pas més que discret pels sancta sanctorum mediàtics principatins, o la modèstia que exhibeix el seu cantant Pau Miquel Soler, no haurien d’encobrir la condició majúscula d’aquest grup i aquest treball que completa una tongada extraordinària pel que fa a la producció discogràfica valenciana recent: un allau d’obres majors —Senior i el Cor Brutal, Inòpia, Gàtaca, Verdcel, Carles Dénia, Mara Aranda, Òscar Briz, Hugo Mas...— de tota mena de gèneres i estils, que trenca amb els tots els tòpics haguts i per haver, i desmenteix les veus oraculars que s’entesten en perpetuar-los.
L’estrena d’Arthur Caravan respon amb escreix a les expectatives que havien despertat les seues aparicions en directe i la maqueta que circulà per la xarxa i els situa, d’entrada, ben bé al capdamunt d’aquest sensacional esplet.
Els Caravan ens presenten un primer disc on totes les peces encaixen amb delicadesa, reblert de cançons prenyades de tensió i de misteri, vessant de solucions musicals que van del pop de cambra al folk i del noise a la psicodèlia i on, la seua facturació artesanal —que propicia alguna inseguretat vocal esporàdica—, més que restar-li lluentor, acaba redundant en benefici d’una aconseguidíssima condensació estètica. Una condensació que es trasllada també als textos embastats sobre un fil narratiu que abunda en els llocs i els viatges, entenent aquestos darrers com una mena de metàfora de la deslocalització sentimental: “Viatges, viatges, viatges... / i quan més viatges, / més lluny et trobes / del lloc on vols arribar”. (continua)
Avui no podrem acompanyar-te a Figueres, però estarem ben aprop teu quan a la vesprada puges a l'escenari de l'Acústica per cometre l'esgarrifant delicte de cantar. Has passat dies difícils, convertit en perol de cucanya i sotmés a les bastonades a l'aire que els defensors de la democràcia i la llibertat t'han volgut etzibar. No és un fet anecdòtic però tampoc respon a cap estratègia calculada: forma part de les darreres raneres d'una ofensiva que ja ve de molt lluny i que al País Valencià coneixem tan bé. Han tacat el teu nom, han escampat l'ombra del dubte -la premsa "neutral", ja em perdonaràs l'eufemisme, et tractava l'altre dia de "controvertido cantautor"-, t'han afegit a la llista de sospitosos de formar part d'un club pervers i execrable, dipositari d'una iniquitat que no es molesten en precisar: pertanys al "món radical violent", dones suport a iniciatives anatemitzades, giravoltes entorn de l'eix del mal. D'això ara se'n diu mòbing, un assetjament moral que sempre té dues finalitats: lacerar moralment el destinatari i fer-lo fora d'on és. Sabem que no et faran fora, ans al contrari, et refermaràs en la teua posició, infinitament més honesta, antiviolenta i democràtica que la dels teus mediocres assetjadors. Però temem que et procuren dolor: el dolor de veure't enmig de la seua partida d'escacs, de veure el teu nom embrutat en les seues boques infames, de converir-te en presumpte delinqüent pel mer fet de cantar les teues belles cançons d'amor i revolta. Tan de bo Figueres, d'aquí unes hores, siga una festa i que aquells que t'han envestit reben com a resposta un somriure immens que delate la inutilitat de la seua tàctica espúria. No hi serem, però des de Benifairó de la Valldigna, amb tots els músics valencians, mirarem de somriure amb tu.
Amb un primíssim alè de veu trencadissa, amb una ancianitat prematura accelerada a còpia de mala vida, amb una degradació física que ens produïa un dolor profund i agut, com més va més insuportable —fins el punt d’haver decidit deixar d’anar als seus concerts definitivament—, però amb la sensibilitat més desperta i esmolada que mai, Antonio havia anat morint-se a grans glops, amb el fil que el mantenia viu cada dia més prim i esfilagarsat, amb el seu cos més vinclat i abatut, amb els seus ulls més foscos i cansats. Hi ha qui feia una vintena d’anys que li vaticinava un final imminent; fins i tot el disc amb què els companys de professió l’homenatjaren a principi de la dècada dels 1990 —Ese chico triste y solitario— tenia una descarada sentor necrofílica. La lògica ha tardat en fer bons els seus mecanismes però finalment s’hi ha imposat amb la seua depravada arrogància. (continua)
La notícia no per esperada ha deixat de ser menys dolorosa: Alain Bashung, un dels grans, dels veritablement grans, va faltar dissabte passat. La seua trajectòria ha estat un paradigma del que s’esdevé quan el talent i l’instint maduren apropiadament: des d’aquell disc senzill, ara tan cotitzat —Pourquoi rêvez-vous des États-Unis? (1966)—, on materialitzava la seua devoció per Gene Vincent, Buddy Holly, Elvis Presley i la resta dels peoners del rock’n’roll, la seua progressió artística ha estat implacable fins assolir el seu cim, justament, en els darrers tres discos d’estudi que ens ha lliurat: Fantaisie militaire (1998), considerat el millor disc francés dels darrers vint anys; el tenebrós, profund, colpidor —fins el punt de suscitar un gir en l’evolució estètica d’altre gran del pop francés, Dominique A.—, L’imprudence (2002); i l’absolutament addictiu Bleu Petróle (2008), absent en totes les llistes del millor de l’any passat publicades pels mitjans nacionals i estatals per a públic escarni dels seus anglofílics autors. (continua)
Ho ha tornat a fer. El més singular dels cantautors valencians ens ha servit novament una col·lecció de cançons memorables.
Fora de lloc i de temps, com lúcidament es retrata en la cançó que dona títol al conjunt, Briz factura la seua música amb una llibertat estètica, una independència ideològica i una intuïció artística a prova de tendències i de pressions mercantils. Això no vol dir, però, que es bellugue pels territoris de l’avantguarda o l’experimentació. Ben al contrari: les seues asincronies són d’una caràcter més profund. És un outsider que, paradoxalment, podria funcionar sense problemes a la ràdio fòrmula: heus aquí el seu principal secret.
Asincronia sona amb el tempo i la puresa instrumental que només donen les gravacions fetes enmig les ombres vacil·lants de la lluna plena en la pinada. Diríeu que sentiu en el rostre l’aire fresc del capvespre, que endevineu el borbolleig satisfet del procés creatiu.
HOURIA AÏCHI & L'HIJÂZ'CAR
Déria
Semblava una anècdota que duraria ben poc quan el 25 de setembre del 2004, el programa aleshores anomenat La Gran Evasión, dirigit i presentat per Enric Lencina, obria una finestreta a la música en valencià i un servidor explicava les bondats del darrer disc de Miquel Gil.
Avui no podrem acompanyar-te a Figueres, però estarem ben aprop teu quan a la vesprada puges a l'escenari de l'Acústica per cometre l'esgarrifant delicte de cantar.
