Sempre anàvem a Xàbia de festa i avui
hem anat de dol. Se'ns fa molt estrany caminar pels seus carrers estrets
amb posat ombrívol i la gola en un nuc, uns carrers que abans eren com
un pronòstic de felicitat immediata i ara subratllen, amb la seua serena
bellesa, el dolor afuat de la pèrdua.
Ens ha deixat Pep Bas i la tosca de Xàbia s'ha recobert d'un dens tel de
tristesa.
Recorde com si fos ara el dia que ens vam conéixer. Fou per mediació,
com tantes altres coses, de Toni Torregrossa. Era l'11 de maig del 1996. Feia poc més d'un any que havíem inaugurat el
café l'Infern a Massalfassar i havíem iniciat una frenètica activitat
programadora que aquell dissabte de primavera es traduïa en un curset de
danses gregues, a càrrec -òbviament- de Núria Quadrada i un concert
d'una nova formació de la Marina, de la qual Torregrossa parlava
meravelles: la Romàntica Alternativa del Saladar (RAS).
En arribar aquella colla de músics es produí un enamorament a primera
vista: la RAS tenia, i té, com un dels seus principals actius, la franca
bonhomia dels seus membres, una senzillesa i afabilitat que s'encomana a
la seua música i la fa tan i tan encantadora. D'entre tota aquella
munió de mirades afectuoses i somriures oberts, em vaig quedar amb la de
Pep Bas, Coeta, amb qui endevinava complicitats més pregones.
Joan Baptista Humet, Amor de aficionado, 1982, RCA [youtube]
Un amic comenta maliciosament que “Otoño en Navarrés” és una de les
millors cançons de Serrat. És l’estigma que va marcar Humet al llarg de
tota la seua trajectòria perquè, efectivament, compartia amb Serrat un
peculiar sentit melòdic, una mirada generosa sobre el seu voltant, una
sensibilitat especial per copsar els petits detalls i convertir-los en
vers. I, certament, “Otoño en Navarrés” és una de les seues millors
cançons.
Humet havia nascut en Navarrés ben bé accidentalment. El cunyat de sa
mare hi exercia de metge i ella li va confiar el part de tres dels seus
deu fills. entre ells, Joan Baptista. Però amb el temps, Humet establí
amb Navarrés un poderós vincle sentimental i hi tornava sempre que
podia. De fet, allí el van soterrar mentre la banda de música local
interpretava la versió més melangiosa i afligida d’“Otoño en Navarrés”
que s’haja escoltat mai.
El retrat que fa Humet de l’arribada de la tardor a la Canal és d’una
immensa tendresa: pots sentir les olors que descriu, percebre la llum
somorta de les vesprades de novembre, escoltar com el temps s’hi
alenteix. Una autèntica meravella que és impossible escoltar sense
emocionar-se.
Miquel Gil, que també manté un estret vincle amb el paisatge de la
Canal, la canta capturat per l’emoció i deixat anar sobre els bells
arranjaments de Joan Eloi Vila —guitarra d’Humet durant tants anys—
arrodonint un dels moments més bonics i emotius de l’enregistrament. (continua)
Amb I’m your man Cohen recuperava definitivament la seua jerarquia en
l’estol d’avantguarda de la cançó contemporània amb una virada important
tant en el tractament musical dels temes —dominats per la presència
abassegadora de sons sintetitzats— com en la creació poètica que sembla
voler retornar als orígens —afegint-hi un eventual distanciament irònic a
la seua peculiar espiritualitat.
“Tower of song” tancava el disc amb una reflexió, plena de lucidesa i de
sana mordacitat, sobre la seua condició d’autor de cançons. Escrita
sobre una bastida molt utilitzada en l’àmbit del blues —i explotada per
Dylan amb resultats memorables: “Highway 61 revisited”, “Desolation
row”, “Gates of Eden”...—, la cosignava la seua amiga Jennifer Warnes i ha esdevingut amb els anys un tema de culte, més apreciat encara,
potser, que les peces senyeres de l’àlbum: “First we take Manhattan”,
“I’m your man”, “Take this waltz”...
L’hem escoltada també interpretada per Robert Forster —que la deriva cap
el rock’n’roll trotaire que porta a dintre—, The Jesus and Mary Chain
—que la pinten de foscors i tortuositat—, Martha Wainwright
—deliciosament sensual— o Nick Cave and The Bad Seeds, en una ben bé
llegendària presa de més de trenta minuts executada en un estat de
considerable borratxera. En tots els casos, la cançó imposa la grandesa
de la seua arquitectura per damunt de la teràpia a què la sotmeten els
intèrprets. (continua)
Francesc Pi de la Serra, Canta les seues cançons (2), 1964, Edigsa, EP [youtube]
Pi de la Serra és un dels casos que millor il·lustra les relacions
d’aquest país vel·leïtós, mudadís i massa avesat al dirigisme, amb els
seus talents més preclars. Pi de la Serra era el millor músic de la
seua generació: un artista complex i original, avantguardista en molts
aspectes, que durant uns anys gaudí d’una enganyosa popularitat
propiciada per raons extramusicals. En el moment en què aquestes raons
deixaren de ser operatives, caigué coster avall per un pronunciat
pendent d’indiferència i desagraïment fins quedar reduït a la condició
de referència desdibuixada, untada de prestigi remot, malgrat la
qualitat creixent dels seus discos coetanis: Pijama de saliva (1982) o
el tan eloqüent Quico, rendeix-te! (1988). Autor de cançons que
pensàvem inoblidables, tot i que el temps ha demostrat que,
efectivament, es van oblidant —“Havia de ser així”, “Passejant per
Barcelona”, “La meva estrella”, “Inventari”, “Cançó de l’atzar”, “No és
veritat”, “Blaus”...—, mereix ja una restitució pública que revaloritze
la seua extraordinària aportació a la cançó catalana i el reubique en
el lloc que artísticament li pertoca dins de l’escalafó cultural
català. Que discos de l’alçada de Triat i garbellat (1971) o No és
possible el que visc (1974) no es troben en format digital és,
senzillament, inacceptable. (continua)
Qui segueix de fa temps la carrera de Miquel Gil està ben avesat als
seus canvis de ritme i de direcció, als seus sotracs estilístics, a la
seua inspiració vel·leïtosa i molt sovint arriscada. Abandonà Al Tall
quan aquestos es trobaven en un dels punts més dolços de la seua
trajectòria perquè al si del grup sentia que les seues inquietuds
estètiques no anaven a trobar eixida. Més tard fundà Terminal Sur,
avançant-se a algun dels corrents que poc després farien fortuna.
Aquest decalatge temporal desanimà el grup i Miquel desaparegué dels
escenaris per reaparéixer, anys a venir, amb un disc de rumba i
mestissatge —Buscando tu olor (1997)— que iniciava una carrera en
solitari, ràpidament desviada cap a l’exploració en la tradició musical
valenciana; una tradició que deconstruí i reconstruí en quatre
magnífiques produccions discogràfiques: Orgànic (2001), Katà (2004), En
directe (2006) i Eixos (2006). Ara, quan tots esperàvem la continuació
de tan fructífera saga, Miquel es despenja amb un disc de versions,
enregistrat amb el Manel Camp trio i davall la producció musical del
trompetista David Pastor. Un disc, no cal dir-ho, que ens mostra de nou
un cantant agosarat i imprevisible, capaç d’acarar-se amb tots els
registres: del jazz al tango, del rock a la cançó, de Leonard Cohen a
Atahualpa Yupanqui. (continua)
Que un col·lectiu, amb intenció clarament subversiva, utilitze com a
punta de llança de la seua proposta contracultural el concepte de
“compartir” i que, a més, ho faça reivindicant la cultura tradicional
com a paradigma de la ideologia que propugna és, a banda de paradoxal
—subversió i tradició mai han acostumat a rimar—, d’una insòlita i
punyent lucidesa.
Compartir dóna gustet s’autodefineixen com “un procés col·lectiu que
treballa, des de diferents disciplines i arts, en la recerca, difusió i
intervenció per la cultura popular, lliure i de transmissió directa” i
parteixen de la percepció que “existeix una gran connexió entre les
formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves
possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen Internet
i les noves tecnologies”.
Al darrere del col·lectiu es troba gent que prové d’altres experiències
similars —hi ha membres d’Orxata Sound System, per exemple— i que s’ha
caracteritzat els darrers anys per un activisme alternatiu molt
vinculat a moviments socials i a la defensa de la cultura independent i
les llicències lliures. En aquest sentit mereix una menció especial el
rostre més visible de la seua ala musical, Marc Sempere, Marquet, a qui
hem vist al davant de Jalea Real o Ix!, com a co-guionista i actor de
l’esplèndida pel·lícula El taxista ful o co-dirigint al teatre l’obra
Realidades avanzadas. (continua)
frechina |
dissabte, 27 de febrer de 2010 | 13:56h
Miquel Àngel Tena Cançons de la nit benigna Picap, 2009 (reed.)
Em pregunten en una enquesta electrònica quina ha estat, en la meua opinió, la millor notícia musical del 2009. La resposta de tan òbvia inutilitza el propi sentit de l’enquesta: la reedició en disc compacte de Cançons de la nit benigna de Miquel Àngel Tena, l’extraordinària cruïlla de talents, ben bé oblidada per un país amnèsic i tendent a la malversació dels seus millors actius, on convergien la poesia de Joan Barceló i Jordi Pàmies, els arranjaments i la direcció artística de Josep Pons —que aconsegueix situar el disc en una terra de ningú, al bell mig del triangle format per la Nova Cançó, la música “culta” i les tendències progressives del moment— i la música i la interpretació de Miquel Àngel Tena —una de les millors veus de la història de la cançó catalana, sempre magnífic en la dicció i amb un deix apassionat que esquiva amb fortuna qualsevol mena d’amanerament o d’impostada afectació. (continua)
El reescalat a què ha sotmés Carles Llinares la seua carrera musical després d’abandonar Verdcel no pot deixar indiferent ningú: la seua nova aventura, Batà, iniciada al costat de Carles Tur i Rebeca Santjoan, abandona les ambicions conceptuals i multidisciplinars de la seua antiga companyia i redimensiona dràsticament els seus horitzons artístics per adaptar-los a una nova fórmula prêt-à-porter, d’anar per casa: el títol de la primera referència discogràfica d’aquesta nova etapa, Cançons de butxaca, no hi pot ser més explícit. (continua)
frechina |
dimecres, 24 de febrer de 2010 | 00:49h
Amanida Peiot #1, La Casa Calba, 2009
Hi ha discos on pots percebre l’esforç dels músics buscant la tornada perfecta, el vers definitiu, l’arranjament sorprenent, el ritme minuciós... i no tenen més
efecte en tu que l’esclat de l’onada contra una escullera en la llunyania. Ni l’entusiasme de les veus en els cors, ni aquelles guitarres acaçant el riff decisiu...
Passen els temes i dóna gràcies si t’arriba ni que siga una mínima olor de mar.
Altres, en canvi, encara no han insinuat ni la primera roda d’acords i ja t’electritzen amb un pessigolleig en l’espinada que t’avisa de l’impacte que te ve al
damunt: d’immediat et trobes xop enmig d’onades de complicitat emocional, atordit per una efervescència de sintonia anímica.
El primer disc dels Amanida Peiot té aquesta vibració que incita la cosquerella: només cal deixar sonar els primers compassos d’“Els terrats de la primavera”
perquè la música desaparega i tot s’ompliga de llum zenital i llençols eixamorant-se al llevant. El ritme despreocupat, l’acordió que s’hi avé amb entusiasme,
el puntejat de guitarra que saltirona una mica mandrós i la veu de Francesc Burgos celebrant al terrat que ja s’acosta el bon temps: és una cançó amb gust de vi
blanc que apunta directament al centre de la diana erigida per Pep Laguarda, Remigi Palmero i Juli Bustamante en els anys gloriosos en què patentaren el
rock mediterrani. (continua)
frechina |
dimecres, 30 de desembre de 2009 | 00:27h
Lisboa té la pell vella, cansada i crostada pel vent i un cel de teulades i aigua. Vista de lluny, sembla dormisquejar vora riu mentre la seua blancor desgastada refulgeix sota el sol i el temps hi passa sense parar-ne massa esment. De prop, però, s’exhibeix ben desperta i afanyosa: adés ranqueja com els tramvies coster amunt, guanyant alçada i perdent alè, pels carrers d’antic empedrat; adés et fita amb un somriure hospitalari que sedueix com l’olor del bacallà al forn o la familiaritat de la roba que s’eixamora estesa als balcons d’un atzucac. Descuradament bella, Lisboa magnetitza amb la seua fesomia malgirbada, els seus colors pastís i el seu aire alhora decadent i esplendorós. El fado va nàixer a Lisboa, perquè no tenia més remei: és un lament de carreró humit i parets encalades, de replecs nocturns i sentors atlàntiques, melangiós i crepuscular com la ciutat que els seus textos no paren d’invocar. D’uns anys ençà el fado viu un inesperat reviscolament empès, entre d’altres coses, per la seua nova projecció internacional de la mà de Madredeus, Dulce Pontes, Mísia, Mariza i altres noms que, sovint des de la perifèria del gènere, han fet fortuna a cavall de la indústria de la World Music, amatent depredadora de nous mercats i sempre disposada a inventar noves fórmules d’èxit, es diguen Mariza, Buena Vista Social Club, Spaccanapoli o Taraf de Haïdouks. El fado, òbviament, viatja per altres camins: visita diligent el teatre, omple si cal pavellons i és molt generós amb la seua fotogènia, però només es mostra en la seua plenitud a la taverna, el lloc d’on prové i que completa, amb els músics i l’audiència frec a frec i la melodia fluint sinuosa per l’atmosfera fosca i carregada, esquivant els gots de vi i buscant amb precisió els seus destinataris. (continua)
frechina |
dimarts, 29 de desembre de 2009 | 00:48h
Aquest matí ens ha sobtat la notícia de la mort de Joan Monleon, personatge imprescindible de la faràndula valenciana -cantant, actor, presentador de televisió, showman-, on ha estat una de les seues figures amb més carisma i amb una popularitat més transversal.
La seua fama començà a cimentar-se en la dècada del 1970 quan, al front d'Els Pavesos, passejà la seua insòlita proposta musical, entre la revista i el surrealisme popular sobre un fons de repertori majorment tradicional, per la pràctica totalitat de pobles valencians. Una proposta que deixà per a la posteritat quadre discos i una retafila de clàssics de la cançó festiva valenciana: "El Cabanyal", "La manta al coll", "Micalet Garcia", "Xe que agust", "El sabater de Sollana", "Sant Antoni de Gavarda", "El tio Pep"...
En directe, Monleon acaparava bona part del protagonisme amb la seua presència desficaciada i entranyable, connectant amb una tradició valenciana d'humor de traç gruixut molt arrelada en l'àmbit popular que ells parodiaven amb èxit indiscutible. (continua)
frechina |
dimarts, 24 de novembre de 2009 | 16:57h
Nervis. Desfici somort. Pavelló buit. Intimida. Al carrer, bones vibracions. Moviment de gent. Bars i restaurants desbordats. Carles, Albert, Sime…: quina sort de país. Portes obertes. Comença el riu. Amics. Coneguts. Compareixences inesperades. Ambient expectant i festiu. Celebració anticipada. Presentació. Alleujament. “L’amor és déu en barca”. Va de bo. Doble baix. Cadència familiar. Miquel Gil. Veu de terra eixuta. David Pastor. Trompeta encaramada al bigam. Soulimane: si ens voleu, en vindrem més. Per Palestina. Ayoub: vidre, seda, mercuri roent. Unió Musical. Fusta i metall creixent com una tronada. “Ara ve l’hivern…”. Gnawa. “…Que ve la primavera”. Darbuka. Rectoret suplica un tempo més alt. Sotrac. Més tempo. Ara sí: ballem. Amando Blanquer. Alcoi. La banda exhibint jerarquia. Botifarra. El pavelló rebenta. Jota de quintos. Despertaes. Míriam, més fresca que una rosa. Gnawa, de nou. “Katakatakatà, plou i l’agua no em mulla”. Trompeta, dolçaina, vent de banda com un colp a l’estómac. “Fill meu”. Ayoub altra vegada: “qui de tu s’allunya, d’enyorança és mor”. Estremiment. El món s’atura. La veu que balla com el cos. Cavall d’aràbia. Trombó. Sime Galduf, caigut de la lluna. Més ritmes africans. Fandango. Música contemporània. Free jazz. Clamor de banda. Dolçaina i llaüt.
I nosaltres, afortunats espectadors de primera fila, al trencant de les onades d’emoció. Les que vénen d’escena. Les que vénen del públic. Rebent els embats en l’aiguabarreig. Xops, plens, commoguts. Ho tenim entre els dits, escaldats d’aplaudiment. Premem-ho fort que s’escapa…
frechina |
dilluns, 23 de novembre de 2009 | 00:36h
Bona nit.
Hem dit molt sovint que els Instituts d’Estudis Comarcals naixen com a resposta a unes necessitats culturals que les institucions no acaben de cobrir i, de fet, ho fan estimulats per la passivitat d’aquestes mateixes institucions davant de la degradació paisatgística, desaparició del patrimoni i desarrelament cultural que ens ha tocat viure.
L’acte d’avui és una prova fefaent de tot això. Ha hagut de ser un Institut d’Estudis Comarcals, l'IDECO del Camp de Túria, qui, davant el silenci persistent i desconcertant de les institucions, prenga la iniciativa per commemorar un dels episodis més obscurs i vergonyants de la història dels valencians I ho ha fet jugant-se la pell, sense pressupostos generosos, sense partides ben nodrides per a despeses de representació.
Fa 400 anys, desenes de milers de valencians varen d’abandonar forçosament sa casa i marxar a terra estranya per motius estrictament religiosos, en una aplicació bastant curiosa de l’evangeli cristià. Aquesta operació taxativa de neteja ètnica deixà alguns pobles valencians buits per sempre, trencà famílies i provocà una quantitat de dolor humà que ens es impossible ni tan sols d’imaginar.
Òbviament si avui ens reunim ací, no és per celebrar-ho si no per fer una invitació a la reflexió col·lectiva. Una reflexió sobre la història d’un fracàs d’enormes dimensions: el fracàs de la convivència i el fracàs de les polítiques d’assimilació propiciades aleshores pel clergat la Inquisició i la monarquia. Un fracàs, no ho oblidem, després de quatre-cents anys de permanència pactada. I un fracàs —no voldríem ni pensar-ho— en el llindar del qual podríem trobar-nos altra vegada en un futur no molt llunyà.
Però el concert d’avui és també una invitació a l’esperança. Dalt de l’escenari es dibuixarà, de forma nítida i explícita, el país que podríem ser, el futur que ens podria esperar. Un país i un futur de confluències i enriquiment, d’identitats arrelades i hospitalàries que convergeixen per créixer juntes.
No sé si ho tindreu tan clar com jo, però si em donen a triar, jo vull viure en el país que ens proposen Miquel Gil, Pep Botifarra, l’Orquestra Àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria. No sabria proposar-vos un país millor.
Nota.-
La fotografia l'hem amprada del web de l'IDECO del Camp de Túria on en
trobareu una bona col·lecció.
frechina |
dimecres, 18 de novembre de 2009 | 20:48h
L'IDECO del Camp de Túria ha volgut reeditar la fantàstica experiència que suposà el concert conjunt de Miquel Gil, l'Orquestra Àrab de Barcelona i Pep Gimeno Botifarra, celebrat (i mai millor dit) a Llíria el passat mes de febrer, ara en un format més ambiciós i espectacular: amb l'acompanyament de la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria i arranjaments de David Pastor. I trobe que hi ha 10 raons per a no perdre-s'ho:
1. Miquel Gil. Miquel va ser, potser, el primer en trencar la closca, treure el cap de l'ou i exhibir la tradició musical valenciana fora del líquid amniòtic nostrat. És l'esglaó imprescindible que uneix passat i present, i ha trobat una fòrmula de treball que rendeix uns fruits esplendorosos.
2. L'Orquestra Àrab de Barcelona. Mohamed Soulimane i Mohammad Bou Ayoub representen un insòlit paradigma d'integració cultural: han florit en la terra d'acollida sense renunciar per això a cap ni una de les seues arrels.
3. Pep Botifarra. Encara caldran més explicacions?
4. La Banda Simfònica Unió Musical de Llíria, que accepta il·lusionada aquest matrimoni de sonoritats i universos musicals valencians i assumeix la quota de risc més important de la nit.
5. David Pastor. La fera de Sedaví ha anat deixant sobrades mostres del seu talent en discos propis i d'altri, però la seua col·laboració amb Miquel Gil -iniciada al disc Eixos- l'està consagrant com a un solista fantàstic per la seua combinació d'intuïció musical, convicció escènica i bon gust interpretatiu. Si signa els arranjaments, voldrem estar allí per a gaudir-los.
frechina |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 00:59h
El dissabte és el dia en què la Fira esclata definitivament. Un riu de
gent ompli els carrers, els espectacles es multipliquen i l'agenda
s'omple a vessar de bons propòsits i frustracions anticipades per no
poder-la acomplir.
Ja de matí es nota un ambient diferent: la Fira esdevé menys
professional i més popular. La Taverna retrona amb les castanyetes que
enarboren els balladors mentre dibuixen les jotes, fandangos i boleros
que interpreten, amb el seu punt cordial i una mica sofisticat, els Xaloc
Música. Al Pati del Casino, Marcel Casellas pren el pols a la seua
enèsima iniciativa, la Cobla dels Sons Esssencials, on sembla incidir
en els camins oberts per Estramp Jaç, ara des de la sonoritat vernàcula de la
cobla. El carrer bull amb les melodies circulars i els ritmes obsessius
dels Fanfaraï, que no s'estan de barrejar rumba i gnawa o raï i son
cubà, mentre això es traduesca en gatzara i sarau. I, en fi, Carles Santos, a
la Plaça Major, congrega una multitud de cantadors vinguts de diverses
corals per realitzar un exercici polifònic on la música té tanta
importància com el text de Perejaume, l'ocupació física de l'espai i el sentiment de col·lectivitat que tot plegat genera.
Després arriba la pluja, sempre amatent a la seua cita amb la Fira, i
descarrega una bona tronada que, afortunadament, agafa tothom dinant.
En arribar la vesprada, l'activitat es reprén amenitzada per un vent
fred i esmolat que incomoda les activitats del carrer i convida a resguardar-se a les carpes i el teatres. (continua)
“Otoño en Navarrés”
“L’home del carrer”
