frechina |
dijous, 11 de novembre de 2010 | 01:08h
Manresa, 5 de novembre
Després d'una estrena bastant discreta al FIMPT de Vilanova i la Geltrú -discreta en el sentit de la poca opinió publicada que suscità- arriba a Manresa l'insòlit espectacle conjunt que reuneix sobre l'escenari el talent múltiple de Raül Fernandez, Refree, i l’atractiu emergent de Maria Rodés. El primer ja ha donat mostres sobrades de la seua oblicua genialitat com a escriptor de cançons —"Ya no hay pena", "Raisa", "La reina de les neus", "El cumpleaños"...—, com a autor de versions —"Helena" de Serrat, que interpretava Sílvia Pérez a Immigrasons; "La Soledat" de Moustaki, reviscuda amb Roger Mas en un dels discos de la Marató; o “Sueño dormido” amb què saldava la seua participació en l’homenatge a Umpahpah— i com a responsable d'espectacles arriscats fets per encàrrec —el mateix Immigrasons, Rockdelux Experience, etc. —. La segona ha fascinat propis i estranys amb la seua torbadora mixtura d'innocència formal i calat expressiu de fons amb un darrer disc més que interessant (Una forma de hablar, 2010). (continua)
frechina |
dimarts, 9 de novembre de 2010 | 12:30h
Manresa, 5 de novembre
L'expectació és gran. Fa temps que volíem polsar en directe la nova proposta d'Eva Dénia que sembla situar-se en un punt, no del tot equidistant, entre la cançó tradicional i la cançó moderna. La mateixa composició de la banda que l'acompanya ja ens informa de les seues intencions hibridants: tres músics procedents de tres àmbits distints que es veuen forçats a expressar-se en un llenguatge comú bastant diferent del seu. El possible experiment, però, deixa de ser-ho des del moment en què sonen les primeres notes d'una malaguenya alacantina i la música comença a fluir amb dignitat imperial. El gran Paco Lucas obre pas amb la doble corda sense immutar-se davant l'abrigall poc habitual que l'arrecera; el violoncel d'Enrique Jorques traça contracants d'una bellesa exacta i, de tant en tant, imprevista; José Luis Porras -autor de la trama matemàtica que sustenta els arranjaments- estilitza les dinàmiques rítmiques sense perdre el batec escaient; i Eva Dénia, mentre completa ritme i harmonia amb la guitarra, deixa córrer la seua veu elegant i lluminosa per un repertori confegit amb molt bon paladar i un coneixement poc comú de les virtuts personals. (continua)
frechina |
dilluns, 8 de novembre de 2010 | 20:38h
Manresa, 4 de novembre
Hasna El Becharia s'ha guanyat un prestigi de dona inconformista i combativa. Només veure la descarada naturalitat i determinació amb què punteja el guimbrí, un instrument suposadament reservat per a ús exclusiu d'homes, ens dóna indicis suficients del seu caràcter díscol, independent i contestatari. Ve de Bechar, un poble enmig del desert en la regió meridional d'Algèria i interpreta un repertori gnawa que, en altres mans, sol equivaldre a ritmes convulsos i agitació corporal accentuada, però que en les seues pren un aire ple de narcòtiques sinuositats. Escoltada en disc -li'n coneguem dos: Djazair Johara (2001) i el recent Smaa, Smaa (2009)-, la seua veu d'arena torrada ens convida a una agradable letargia, com un massatge reiterat i insistent que ens amainara el neguit i ens col·locara cada peça al seu lloc. (continua)
frechina |
divendres, 5 de novembre de 2010 | 11:12h
Gelabert-Azzopardi Manresa, 4 de novembre
La treztena Fira Mediterrània de Manresa comença amb un dels seus indiscutibles plats forts: la reposició, vint-i-dos anys després de la seua estrena, de Belmonte, l’espectacle de dansa concebut per la companyia Gelabert-Azzopardi que ja s’havia pogut veure fa unes setmanes al Teatre Lliure de Barcelona. La fira té enguany com a fil conductor el concepte del moviment i, com a artista convidat, el ballarí Cesc Gelabert. Res millor doncs per obrir-la que aquesta icona de la dansa catalana contemporània, una creació inspirada en la figura inquietant del torero Juan Belmonte i on conflueixen feliçment quatre universos expressius de notable envergadura: el complex i matisadíssim discurs artístic del duet Gelabert-Azzopardi; la música híbrida, poderosa, d’una versatilitat endimoniada, de Carles Santos amb una de les seues més belles partitures; l’escenografia i vestuari de Frederic Amat, que impregna tota la representació amb una atmosfera onírica carregada de torbadores referències marines; i, obviament, la plasticitat cinètica del toreig de la qual la coreografia en fa una inspiradíssima abstracció. (continua)
Arthur Caravan Si t’arriba el dematí (la nit de la música en valencià) Centre Octubre 14/10/2010
Arthur Caravan ens proposen celebrar el bon moment que viu la música en valencià —el millor de la seua història si atenem a les dades quantitatives i qualitatives— fent un llarg itinerari per aquesta mateixa història des de les darreres raneres del franquisme fins a l’actualitat.
Ja n’hem parlat a bastament dels discos i espectacles de versions: massa sovint hi ha qui versiona un tema com aquell que pinta un bigot a un senyor en una fotografia —o el deixa mellat, en un costum popular infantil que continua amb plena vigència. Altres vegades, en canvi, l’obra versionada pren un nou pols i mostra matisos ocults que emergeixen inespera-dament davant la nostra oïda incrèdula. Per això, amb una altra signatura al darrere, les expectatives potser haurien estat dissuassòries, però tractant-se dels Arthur Caravan hi compareixem encuriosits. Fins i tot excitats. I l’excitació augmenta quan redescobrim en el presentador de l’acte Rafa Cervera, periodista musical a qui potser no véiem des de feia vint-i-cinc anys, quan confegia el fanzine Estricnina i regentava una botiga de discos pel carrer Tapineria.
(continua)
frechina |
divendres, 24 de setembre de 2010 | 19:13h
Ells, purs de cor, pastors de somnis temeraris, enginyers impossibles del fotograma, la nota, la vinyeta i el vers, han estat els següents en ser assenyalats per la mirada feréstega i malalta del llop famolenc, escanyolit de gana i de sarna, rabiós fins a sangrar davant qualsevol indici de gràcia alliberada. Udola el llop, però, devorat per la ronya i la mesquinesa, amb tota la nit arraulida a dintre seu, mentre creix la bellesa del dia i els incansables pastors de somnis arrodoneixen una altra obra erigida a còpia de paraules majors. I ja en van tres en tirereta: PaisViatge (2006; 2007), Sàmara (2008) i aquesta fita tremenda i tan carregada de significat que representa PetjAdeS (Bromera-Temps Record, 2010). Tremenda per l’ambició del seu plantejament i la colpidora grandesa dels seus resultats: una aproximació, respectuosa i desacomplexada alhora, a la figura proteïca, transcendent i desbordant de Raimon, escomesa, com és marca de la casa, amb una bateria de recursos multimèdia que inclou un disc, un còmic —bellíssim, d’una despullada emotivitat, signat novament per Daniel Olmo—, dos reveladors documentals històrics, enregistrats per Llorenç Soler(1966-1968) i Carles Duran (1965), i un curtmetratge obra del grup —possiblement la part més feble del paquet.
frechina |
diumenge, 5 de setembre de 2010 | 20:36h
Ovidi Montllor, “M’aclame a tu”, 4.02.42, 1980, Ariola Podríem haver triat qualsevol dels recitats definitius amb els quals Ovidi traspassà l’ànima d’Estellés, adoptà la seua veu i retornà els versos del poeta a una oralitat primigènia i bullent: l’enfebrat exorcisme que protagonitzava el monumental Coral Romput (1979), la quotidianitat estrafeta en tons tenebrosos que ocupava el darrer poema de L’Hotel París —“Una escala qualsevol” (De manars i garrotades, 1977), o la redempció per mitjà d’un amor físic i salvatge en la grisor amarga de posguerra —“Els amants” (A Alcoi, 1974). Però l’atracció cap aquesta musicació de dos sonets del llibre de Xàtiva, un petit avançament de l’inabastable Mural del País Valencià, és completament irresistible. En aquest cas, la cançó s’imposa clarament al poema: matissa de sensibilitat el seu posat solemne, realça la seua transcendència i, aprofitant la naturalesa anafòrica del segon sonet, hi construeix una tornada esplendorosa que atorga als versos encesos d’Estellés la seua definitiva condició de clam d’esperança en l’esdevenidor. Tot això, fet sobre l’armadura lleugera d’un pasdoble, cantat per Ovidi amb majestàtica serenor i arranjat i interpretat amb una delicadesa infecciosa per Toti Soler, Conrad Setó i, altra vegada, els afortunadament ubicus Enric Esteve, Toni Xuclà i Eliseo Parra. El temps l’ha convertida en el cim més alt de l’obra d’Ovidi i en un dels clàssics incontestables de la nostra discografia. (continua)
frechina |
dissabte, 4 de setembre de 2010 | 02:43h
Vicent Andrés Estellés és, sense parangó possible, el poeta valencià més popular —fet que, molt em tem, no equival a molt conegut. La seua obra es coneix de forma fragmentària i dislocada, amb alguns petits bocins reiteradament enarborats —gràcies a algun recitat memorable, a la seua metamorfosi en cançó o a la seua adopció com a icona política— i un mar immens de versos que jau desconegut davall de la mitja dotzena de banderes. Certament, l’obra d’Estellés intimida en les seues dimensions i la seua anarquia editorial no ajuda en absolut a un seguiment més o menys sistemàtic. La lectura de la seua poesia demana, doncs, un procediment similar al que propugnava ell mateix des de la cèlebre horaciana XLII: “ara un pessic d'aquesta salsa, / oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, / què dieu d'aquest lluç, és sorprenent el fet d'una cirera”. Com que Estellés ha estat un poeta bastant musicat, les cançons amb els seus versos són una bon esquer —ravanet, all tendre, cirera— per aprofundir-ne més tard en el poemari d’on procedeixen i capbussar-se tot d’una en aqueix mar que ens espera, magnètic i amenaçant alhora. Aprofitant l’avinentesa de la Festa Estellés a què ens convidava Josep Lozano amb motiu del natalici del poeta (4-09-1924) —festa a la qual s’han adherit diversos municipis al llarg i ample del país i desenes d’entitats i col·lectius—, hem volgut seleccionar deu d’aquestes musicacions que ara comentarem seguint una ordenació cronològica. (continua)
Porto Torres té l’aire provisional, atrafegat i desidiós alhora, d’algunes ciutats portuàries. Assetjada d’indústries químiques que alcen per tot arreu les seues sòrdides siluetes i amb un urbanisme caòtic i impersonal, fruit del seu creixement descontrolat que l’ha portat a duplicar la seua població en els darrers quaranta anys, ocupa el centre d’una badia esplendorosa que s’estén des de l’illa d’Isonara fins a la lleu prominència de Castelsardo. Travessem diverses vegades Porto Torres perseguint la llum de la badia i, irremeiablement, l’enrenou dels seus carrers bulliciosos es barreja sempre amb el record poderós d’Andrea Parodi, malaguanyat cantant propietari d’una veu prodigiosa nascut aquí mateix i a qui el càncer ens va arrabassar fa ara tot just quatre anys. Parodi es va donar a conéixer amb els Coro degli angeli, formació sassaresa on coincidí amb Gino Marielli i Gigi Camedda que fundarien amb ell, el 1988, Tazenda, el grup més important i popular de l’escena musical sarda. Tazenda facturaven un pop influït per la faramalla vuitantera, la inevitable empremta melòdica de San Remo i el mestratge de llarg recorregut d’autors com el gran De André; un pop, però, cantat majoritàriament en sard que mirava a la cara les músiques tradicionals de l’illa, de les quals sempre es descobrien intenses reminiscències a les seues cançons. Marielli hi posava l’instint musical i la càrrega lírica i Parodi i la seua veu d’àngel melangiós ho transformaven tot plegat en un ens orgànic, amb vida pròpia, sovint d’una bellesa roent. (continua)
Hi ha un home assegut junt a un revolt de la carretera. Seu a terra, amb les cames completament estirades, ocupant l’ombra exigua que regala una bardissa. El cel sembla un cristall esmerilat incandescent, amb un sol furiós i violent que socarra els rostolls i les clapes de maquis. No sembla un pastor perquè no hi ha cap indici del ramat: la darrera vacada que hem vist pasturava a l’altre vessant de la lloma que ara tanca la vall per tramuntana. Deu ser un llaurador que trenca l’alé en un recés de l’esforç: el seu rostre, eixut i de faccions cansades, delata fatiga i soledat. Tot el paisatge inspira una estranya soledat humanitzada, un abandó abrusat per aquest sol canicular que ho omple tot d’una acarnissada lluentor. (continua)
El sol oblic de la vesprada retalla a contrallum les siluetes, que semblen surar sobre la lluentor encegadora de l’empedrat mentre passegem pel corso Vittorio Emmanuel II de Bosa. Un carrer de cases altes investides d’una envellida dignitat, d’una fatigada altivesa vinguda a menys amb els anys. Tota la zona baixa de Bosa, alineada amb el discórrer lent i grisós del Temo, sembla amarada de la mateixa serenor natural que exhibeixen les barques que dormisquegen confiades vora riu. Diríeu que es trobeu al bell mig d’una escenografia neorealista amb la seua antiquada, atrotinada bellesa. Uns carrer escrits per Zavattini i filmats per De Sica. Quan ens trobem ben prop de la Piazza Costituzione, un espai encantador a l’alçada estètica dels carrers, amb una gran font al mig i algunes acollidores terrasses voltant-la, un brunzit familiar s’eleva des de davall d’unes arcades a un costat de la plaça. És un cant a tenore, l’expressió musical privativa i més representativa de la tradició oral sarda. L’inesperat del fet —ens trobem una mica desplaçats de la seua àrea natural, la Barbagia i la Baronia—, la fascinació d’aquest so remotíssim i l’intens embat frontal del darrer sol de la vesprada, conformen un paisatge torbadorament oníric. Un caire que s’accentua més encara quan arribem a la plaça: els quatre cantadors, abillats amb una vestimenta bastant discreta si atenem els codis indumentaris del gènere, es troben sols, cantant per ningú sota les arcades de la plaça, enmig del que sembla una exposició de pintura amateur, sense autors ni visitants. (continua)
El sard, la limba, té escassa presència pública a tota la illa. Alguna inscripció escadussera, alguna indicació bilingüe, algun cartell descolorit penjat a la porta d’un ateneu, alguna enganxina discreta. Molt fragmentat dialectalment, amb un estàndard normatiu de molt recent adopció bastant contestat a nivell popular i amb una diglòssia colossal —a tall d’anècdota: veiem un grup que canta en sard presentant en italià les cançons—, la limba es parla molt però s’escriu bastant poc, si més no a nivell públic. Per això ens alegra arribar a S’Ulumedu i veure a l’entrada el nom del poble en sard —al costat, això sí, de la prescriptiva variant italiana: Olmedo. S’Ulumedu es un petit poble entre l’Alguer i Sàsser, als peus del Monte Rosso, que ha duplicat la seua població en els darrers cent anys, imaginem que per l’atracció econòmica de la mineria —hi ha una explotació de bauxita aquí al costat— i pel preu més assequible de l’habitatge en comparança amb les ciutats veïnes. Passejant pels seus carrers, ens resulta terriblement familiar: podria passar per un poble del Camp de Túria, posem per cas, amb el veïnat prenent la fresca a la porta de casa, els xiquets jugant al carrer i tot el poble guarnit amb senzills paraments de festa major. (continua)
“S’alça la lluna al cel de l’Alguer…”, mentre s’extingeix el brogit de la turistada al bastió i als carrers només romanen les passes sigil·loses d’algun gat furtiu. La llum verdosa de la lluna es posa sobre les ginquetes del terra que reverberen amb una lluentor fosforescent en resposta a l’amanyac zenital dels rajos lunars. La mar s’hi pressent per l’olor de salnitre que arrossega el mestral i que augura l’esclat de blaus que esdevindrà amb el nou dia. L’Alguer vella té alguna cosa de totes les ciutats marineres que hem estimat. Hi ha finestres de postics mallorquins que recorden Sa Calatrava. La roba eixamorant-se al ressol dels carrerons que omple d’una amanosa humanitat els carrers antics de Niça. El punt de deixada decadència —la brossa que rebrota indolent entre l’empedrat, les clapes d’algepsada que manquen a les parets ferides de temps i humitat— que ja havíeu vist a Lisboa. Palaus extints, esglésies velles, llibreries fosques i atrotinades, inesperades placetes amb tertúlia veïnal. (continua)
El mes de maig és el mes de la cançó: la primavera esclata, el fred escapa nord amunt, la fresca convida a allargar la nit i la cançó ronda els carrers tot iniciant tímidament el galanteig. Aquest mes de maig es presenta florit de cançons i amb l'agenda reblerta de cites inexcusables. La marató començarà aquesta nit amb la XIVena edició del Cant al Ras: un sopar de cinc-centes persones que atapeiran la plaça de l'Església de Massalfassar per escoltar cantadors vinguts d'arreu del país: Eva Dénia, Pep Espinós, Ricardo Menargues, Josep Dídac, Apa, Teresa Segarra, Dani Miquel, Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, Pas de Quatre, Arrop i Talladetes, Toni de l'Hostal, Pep Botifarra, Toni Violí, el Grup de Dansa l'Alcúdia, Víctor, Llorençi el Negre, Andreu Coll i Manel Gost d'Els Tranquils, etc. I això serà només el principi... (continua)
Tant s’ha insistit en equiparar-la a les grans dames del jazz americà —la Billie Holiday dels Balcans o l’Ella Fitzgerald gitana, se’n diu, amb una alegria que ratlla la frivolitat— que finalment ha enregistrat un disc que sembla pensat per satisfer la comparança: acompanyada d’una banda de jazz i incloent-hi, fins i tot, un dels números més celebrats de Lady Day, “Sumorna Delerja” — la desolada “Gloomy Sunday” que tanta lúgubre llegenda arrossega des que Rezso Seress musicara el poema de László Jávor el 1933. (continua)
Manresa, 4 de novembre
Gelabert-Azzopardi
Frozen Roses
