Passats uns dies ja des de l'eixida del llibre, no puc dir altre que moltes gràcies a tots els que us n'heu fet ressó, heu vingut a les presentacions, acudíreu a la Fira del Llibre perquè us el signara -mare de déu senyor!!-, n'esteu fent difusió, crítica o apologia, aneu detectant les errades i omissions -sempre tan doloroses- i em nodriu de suggeriments i esmenes per si algun dia en cal fer-ne una reedició.
Ja hem començat a perfilar les properes presentacions del llibre:
24 de maig, València, Universitat Politècnica 27 de maig, Barcelona, CAT de Gràcia (20 h) 11 de juny, Massalfassar, Café l'Infern (20 h)
Per fi ha arribat a les llibreries el treball La cançó en valencià. Dels gèneres tradicionals als repertoris moderns, un projecte que va començar l’any 2006 i que ha tingut una conclusió esfilagarsada i encara no resolta del tot. En tot cas, el llibre, de vora 600 pàgines, representa la síntesi de més de vint anys de treball inventariant i ordenant la discografia d’expressió catalana publicada al País Valencià i seguint de prop els avatars artístics dels qui l’han produïda. Entrevistes, ressenyes discogràfiques, posts publicats aquí mateix, articles d’encàrrec, etc., escrits durant aquest temps, han estat reciclats i adaptats per encaixar en el discurs narratiu de l’obra, junt al gruix de material inèdit que la conforma. Ha estat, no cal dir-ho, un esforç molt gran; i, estic convençut, encara hauria d’haver-ho estat més, però no quedaven hores ni massa esma. Ara, dos anys després d’haver-lo lliurat a la impremta, distanciat de l’esforç i de la persona que el féu, el cos em demana posar-se de seguida a fer-ne una esmena a la totalitat. Ja hi haurà temps, però: la maquinària creativa no para, els diagnòstics actuals, si més no pel que fa a la part artística, han de ser necessàriament més optimistes que els de llavors i, per aquest mateix motiu, l’estímul per continuar la feina sembla redoblar-se per moments. (continua)
AMIRA - MERIMA KLJUCO Zumra World Village, 2010 450012 Amira Medunjanin va irrompre en l’àmbit de la World Music amb una meravella de delicada melangia anomenada Rosa (Snail Records, 2005) on, sobre la sòlida tradició de la sevdalinka —el fado de Bòsnia o el blues dels balcans, n’han dit els avesats a la comparança superficial—, deixava anar el seu cant d’una tristesa sigil·losa, que pujava furtiva des de les profunditats de l’ànima i ens atrapava amb la seua subtil argolla sentimental. (continua)
frechina |
diumenge, 27 de febrer de 2011 | 20:43h
Les severes disfuncions que pateix el mercat cultural català es fan especialment patents quan s’intenta ubicar en aquest espai obres amb un cert component de risc artístic. Aleshores emergeix amb tota cruesa l’anormalitat d’una situació que, especialment al País Valencià, sembla molt lluny de resoldre’s: els consumidors de cultura expressada en català conformen un contingent ben minso i deixen ben poc marge per a productes fora del cànon; la resta del país difícilment té accés a aquests productes perquè les principals plataformes de difusió funcionen amb inèrcies endèmiques, arrossegades per corrents circulars de retroalimentació i seguint el toc de corneta de les tendències majoritàries —d’aquí quatre dies els Manel ho taparan tot en la nostra particular i autocelebrativa festa de l’escuma—; i la frontera lingüística que, de fora cap endins, resulta fàcilment permeable, sembla ben bé infranquejable quan l’intent de saltar-la es realitza en direcció contrària. Pensava en aquesta autolesiva manca de vertebració mentre escoltava el devessall creatiu contingut a L’embaràs d’Agnieszka, primer llarga durada d’El Corredor Polonès, i especulava sobre les raons que podien justificar el poc ressò d’una obra amb una magnitud artística com la seua. I molt em tem que el motiu és tan simple com significatiu: el públic de la música en català no ha mostrat mai predilecció per aquestes músiques i els seguidors d’aquestes músiques troben inversemblant que es puguen fer en català. (continua)
frechina |
divendres, 25 de febrer de 2011 | 14:48h
És ben sabut —almenys per tots aquells que han fet seu el bonic poema homònim de Benedetti— que tàctica i estratègia són dos conceptes complementaris, dos nivells diferents d’escala que es redefineixen mútuament: l’estratègia es desenvolupa bàsicament sobre el què i la tàctica sobre el com. D’uns anys cap aquí Carles Belda i companyia han engegat una estratègia que, sota el lema de “modernisme aborigen”, intenta mostrar una cara molt diferent de la catalanitat: un modernisme —algú dirà que paradoxalment— vintage que barreja un batibull de referents divers i heterogeni per donar forma a un programa ideològic tan coherent com suggeridor: estètica mod —faltaria més!—, esperit llibertari, un eclecticisme refinat i selectiu en tots els àmbits artístics, una bona dosi de pujolsisme —com pot ser que una figura intel·lectual de les dimensions de Francesc Pujols seguesca en el mateix punt de recepció pública on l’abandonà la miopia post-noucentista?—, una habilitat especial per trobar connexions inversemblants i revaloritzar produccions culturals acríticament menystingudes, i una posició vitalista i tenaç contra els tòpics, les inèrcies i la univocitat de pensament que arrossega el catalanisme cultural des de la Renaixença ençà.
frechina |
dimecres, 23 de febrer de 2011 | 21:03h
Dies de perplexitat i reflexió. La intensificació de l’assetjament del govern valencià a Acció Cultural i les seues immediates conseqüències han fet aflorar, en unes poques hores, totes les nostres fortaleses, debilitats i contradiccions: la poderosa estructura en xarxa que permeten les noves tecnologies, el lideratge compromés i sostingut dels qui sempre estan a l’alçada o una mica més amunt –gràcies, una altra vegada més, Vilaweb-, la constatació de que, efectivament, nosaltres som el senyal, la remor de fons nacional que va prenent cos però que encara sembla lluny d’assolir la massa crítica necessària, el minuciós desconeixement del país que ostenten alguns opinadors, les dificultats principatines per adoptar una estratègia coherent respecte al País Valencià i, per damunt de tot, la desastrosa articulació del nostre espai cultural víctima de la insídia d’uns i la insolvència d’altres. (continua)
frechina |
dissabte, 19 de febrer de 2011 | 13:05h
Per dir-ho amb música de Rafa Xambó:
Estesa sota el sol despietat del migdia enllà lluny et contemple, ciutat de la vergonya ciutat de fang fet falsa esplendor de misèries amagades sota el fum del foc de l'artifici. Ciutat de serps i rates coentes i terribles, per tu passeja lliure la ignomínia més fonda i rep la traïció homenatge cada dia dins els cors bondadosos dels teus fills estimats. Has venut la memòria com qui ven taronges per un plat de llentilles podrides que et foraden el ventre a poc a poc com metralla fins a obrir-te soterranis de fel on pul·lulen les panteres. En tu he nascut i en tu visc i per això t'estime i per això t'odie amb el fàstic més roent, tomba perfecta i desolada que lluny contemple al sol estesa, mort de desig i viu d'horror.
Fa unes hores que plou a Liverpool. El dia s’ha fet d’un gris metàl·lic deixant les cambres del pub en una penombra eclesial. És un local antic i noble, aclaparat d’art-deco. Fa tuf a fusta vella i cervessa rància; una olor que convida a la conversa desperdigada mentre es deixa fluir el rellotge, s’intueix la pluja a fora i s’assaboreix una nova pinta d’ale. Hem vist poc de sol en aquesta ciutat estranya, que dubta entre abocar-se al Mersey o fugir d’ell, sempre embolcallada de núvols i pesantor però freqüentada d’espais protectors que us acullen amb l’hospitalitat, franca i discreta, d’aquest tuguri venerable. Plou i plou més encara mentre tornem a l’hotel remuntant Rodney Street: el plovisqueig mustia els seus colors amables —el bordeus fumat de les rajoles, el blanc lluent de dintells, brancals i ampits— i ho omple tot d’un enyor subtil i desficiós. Declina el dia i sembla com si només fos possible aquesta pluja apàtica que s’abat sense ganes sobre el món. Mire ara des de la finestra de l’hotel el curs feixuc del Mersey, sempre fangós i cansat, d’un to de café amb llet, i deixe la pluja rebotar mandrosa sobre els vidres perdut en la melodia que comença a sonar des de l’ordinador. (continua)
Conta la llegenda que són l’única banda valenciana que ha fet sonar el valencià al FIB. Aleshores es deien Freses i havien publicat un magnífic treball de pop àcid titulat The First & Early Original Recordings Compilation (Hall Of Fame, 1998) i cantat en anglés. Era l’any 1999 i compartien cartell amb The Chemical Brothers, Mercury Rev, Dominique A., Suede o Blur, entre d’altres. Segons s’explica —hi ha pocs testimonis perquè l’horari que els atorgaren no propiciava precisament una audiència multitudinària— allà barrejaren el repertori del disc amb alguns temes en valencià —versions de Ween i Crowded House, hi ha qui arriba a assegurar. El cas és que es dissolgueren sense massa soroll fins l’any passat que reaparegueren reencarnats en Les Deesses Mortes amb una obra major sota el braç: un disc conceptual de tirada limitada que potser hauria merescut un 8,7 en la petulant escala dels flipats de Pitchfork —qui poguera desllorigar els arcans ocults de la seua precisió decimal!—i que possiblement hauria encapçalat les llistes anuals d’Enderrock o Rockdelux, posem per cas, si hi haguera pogut competir en condicions —vull dir: si els periodistes que decideixen què ha estat el millor de l’any s’hagueren molestat abans en escoltar-ho tot i parar-hi la mateixa atenció. Tant se val: el seu regne no és d’aquest món. No toquen en directe, no abusen del collage, no són eteris ni festius, no canten obvietats quotidianes, no aposten pel lo-fi i, per si tot això no fora bastant, ens estalvien l’exhibició d’un caràcter fràgil en plena despullada sentimental. Estan fora, doncs, del marc hegemònic; un marc que segurament es faria malbé si tractara d’incloure’ls. Perquè Les Deesses Mortes són el tipus de banda que forcen un canvi de discurs si es descobreixen en temps real i si, pel contrari, s’arriba a ells tard, obliguen a reescriure la història. (continua)
frechina |
divendres, 26 de novembre de 2010 | 19:18h
Manresa, 6 de novembre
“I ara cante per marcianes / perquè m’ho demana el cos...”. Ho canta Miquel Gil estrafent una melodia de fandango sobre un ritme dopat d’aires lunfardos, amb una convicció rabiosa que fa més sorprenent encara l’exabrupte desinhibit amb què titula el seu nou espectacle: justament així, “Per marcianes”. Compareix amarrat a la guitarra i acompanyat d’un quartet, inèdit fins ara, amb Reïllo a les percurssions, Gusmà Gil —“el cognom no és casualitat”, explica Miquel— al baix i els versàtils Tóbal Rentero i Eduard Navarro a totes les cordes i els vents que facen falta. I es disposa a presentar-nos el material nou, en el qual ha estat treballant els darrers tres anys, que donarà forma al seu pròxim treball discogràfic. (continua)
frechina |
divendres, 19 de novembre de 2010 | 09:01h
La reunió de quatre talents de l’escena musical valenciana en un projecte comú la brúixola del qual apunta a territoris expressius inèdits, ens obre la gana i ens desperta els sentits. I no és per a menys si es tracta de Mara Aranda, Xavi Folch, Agustí Vidal i Sergi Rajadell: la primera és a hores d’ara una de les veus més cotitzades del continent europeu; Xavi (contrabaix) i Agustí (violí i clarinet) excel·liren llargament durant la seua etapa a bord d’Urbàlia Rurana on ens regalaren sobrades mostres de la seua perícia instrumental i el seu bon gust intepretatiu; i Sergi Rajadell és un pianista tot-terreny que es mou comodíssim davant de qualsevol repte —ha acompanyat folk, jazz, flamenc o cinema mut i dóna classes d’electroacústica. Tots quatre s’han embarcat en un projecte que pren la matèria primera de la tradició valenciana i el paisatge sonor mediterrani que l’enquadra, per donar-li un tractament musical que cerca el preciosisme en el detall, la sobrietat en el discurs i l’elegància en l’acabat final. Una manipulació de les formes que afecta profundament al fons, impregnat ara de nous significats i matisos, i que commina les cançons a adquirir un aire urbà i nocturn, accentuat en directe per la mateixa actitud escènica dels intèrprets. (continua)
frechina |
dijous, 18 de novembre de 2010 | 00:09h
Ara no es fa, però jo encara ho faria: quan s'acostaven les festes majors, tota la casa es posava potes per amunt per fer-ne la neteja general. Es buidaven calaixos i alacenes, es llavaven cortines i cobertors, es treia la pols dels racons més recòndits i s'encalava la frontera per a que lluïra ben blanca i resplendent els dies de festa. Era, llavors, una època de redescoberta: trobaves coses que ni recordaves que existien, un fet que sumat al goig que feia la casa plena de llum i d'estiu, acabava de compensar definitivament l'esforç. Això és, més o menys, el que han fet els Urbàlia Rurana per celebrar el seu vinté aniversari: arranjar la casa de dalt a baix, recuperar peces que feia molt de temps que no tocaven i deixar-les netes i relluents en orquestrar-les de nou per a l'actual formació. Una formació sense la varietat de timbres i matisos que presentaven uns anys enrere, però amb una maduresa, una actitud, una contundència i una dinàmica escènica molt per damunt de la de les etapes anteriors. En els seus vint anys de trajectòria els haurem vist actuar en directe una cinquantena llarga de vegades -alfarrasem pel broc gros i segurament ens quedem curts- i juraria que mai ens havíem emocionat tant com aquesta nit a Manresa. Primer, en arribar i veure la llarguíssima cua que esperava per accedir a l’envelat; després, en adonar-nos del que se'ns venia al damunt davant la sorpresa general; i finalment, en constatar la reacció entusiasta i calenta del públic que esvaïa els fantasmes d'una subjectivitat sentimental que, per qui subscriu, en aquest cas resulta absolutament inevitable. (continua)
frechina |
dilluns, 15 de novembre de 2010 | 16:04h
Des que l’any 2000 Franca Masu irrompera en l’escena musical catalana amb una explosiva barreja d’exuberància interpretativa a la napolitana, sofisticació instrumental de clara adscripció jazzística i l’encant irresistible de l’alguerés cantat, la seua carrera s’ha vist propulsada en base a la seua vocalitat torrencial i a la seua indomable actitud escènica. Unes indiscutibles virtuts que no s’han vist convenientment reflectides, almenys no en les seues veritables dimensions, en l’obra discogràfica que ha publicat. Per això, després de quatre discos marcats per una disparitat estètica que, en el cas del darrer —dedicat monogràficament al tango argentí— llindava ja en una autolesiva dispersió, sembla ara voler posar una mica d’ordre en tot plegat amb un espectacle, Azulejos, on fa recompte i balanç de la seua trajectòria. (continua)
frechina |
divendres, 12 de novembre de 2010 | 10:03h
Des que l'any 2007 va donar per tancada la trajectòria de l'Ham de Foc, Efrén López ha desplegat una intensa activitat involucrant-se en mil i un projectes la majoria dels quals orbiten entorn dels mateixos centres gravitacionals: les músiques de la mediterrània oriental en particular -amb importants incursions en l'àrea d'influència persa- i les estructures modals en general. Només en l'últim any han eixit al carrer tantes novetats discogràfiques amb la seua presència que ni el documentalista més eficient podria seguir-li la pista: Kelly Thomà, Luigi Cinque, Vassilis Stavrakakis, Yeden o els Ony Wytars són alguns dels noms que darrerament s'han beneficiat del seu polivirtuosisme instrumental i la seua singular intuïció expressiva. Malgrat tot, però, feia ja uns quants anys que la seua faceta d'instrumentista amb do de la ubicuïtat havia anat imposant-se a la de constructor de cançons en què tant havia excel·lit abans. Una tendència que, per fortuna, aquest nou projecte deroga momentàniament. El comparteix amb el sensacional músic cretenc Stelios Petrakis i el percussionista iraní Bijan Chemirani, fill d'una il·lustre nissaga de sonadors de zarb i, com ells, autèntic amo i senyor de l'instrument. El concert de Manresa significa la seua primera presentació pública i, òbviament, hi acudim atrets per la promesa d'emoció que el nom de tots tres implica i que, en aquesta ocasió, el caràcter de primícia accentua. (continua)
frechina |
dijous, 11 de novembre de 2010 | 20:57h
Manresa, 5 de novembre
"Mujer hecha de algodón, / de seda, de hierro puro...". Ho cantava Antonio Vega en una de les seues darreres millors cançons, i no puc deixar de pensar-hi quan recorde el corprenedor contrast entre la veu de seda i cotó-en-pèl de Rim Banna i el seu coratge d'acer pur, barreja blindada d'orgull i ràbia, davant l'angoixant situació que des de fa tants anys viu Palestina. Un contrast que ella mateixa no es cansa d'alimentar, introduint textos de duríssim contingut polític en moltes de les seues delicades cançons i preludiant-les en directe amb continues dedicatòries a la resistència palestina. Potser l'exemple més colpidor d'aquest capteniment siga el tema "Sarah", inclós al seu disc The Mirrors of My Soul (2005), que explica una història estremidora amb una música d'una bellesa que talla la respiració i una interpretació esculpida amb el cisell de la tristesa més profunda: "Sara estava donant les seues primeres passes en la terra de Palestina i el seu riure cobria el cel de Palestina. El franctirador la va prendre per sorpresa amb un tret al cap, al cabet de Sara. Treu-li la bena dels ulls perquè Sara puga veure el rostre del seu assassí". (continua)
