Carmelo Salemi, A sud dell’anima, Folkclub-Ethnosuoni, 2005 (ES5351)
Carmelo Salemi és un
clarinetista sicilià que ha consagrat la seua vida a explorar les possibilitats
sonores i expressives del friscalettu,
una flauta de canya que es fa servir en els àmbits rurals més recòndits de
l’illa de Sicília. Hybla(FolkClub-Ethnosuoni,
2002), fou el primer balanç d’aquesta exploració, un CD protagonitzat de
principi a fi pels refilets esmolats d’aquest modest aeròfon que en les seues
mans, i acompanyat només de percussió i d’una guitarra, semblava adquirir vida
pròpia. No era Hybla, però, l’obra
d’un virtuós que exhibeix la seua destresa instrumental sobre unes partitures
exigents. O almenys, no era només això. Salemi utilitzava el friscalettu com un telescopi per
explorar també el seu món interior, els seus vincles amb la Natura, el seu lligam
visceral amb el paisatge, fet que conferia a Hybla un estrany component místic que magnificava el seu caràcter
d’obra veritablement singular.
El seu segon disc,
A sud dell’anima, aposta ara per una
major riquesa tímbrica i abrigalla el friscalettu
—que abandona el seu paper protagonista per esdevenir-hi un recurs més— amb
veu, guitarres, violí, baix i tota mena de percussions, tot donant vida a un
treball madur, profund, que ens revela Salemi com un magnífic compositor. Sense
perdre la militància meridional i el posat místic d’Hybla, com se’ns adverteix des del mateix títol, A sud dell’anima canvia el vol
espiritual d’aquell per un passeig ran de terra: potser per això el sentim més
pròxim i entranyable.
El juliol de 1996 veia la
llum a Ondara (la Marina Alta)
un projecte engrescador i pioner que pretenia esdevenir el gran aparador del
mercat, encara incipient però amb evidents perspectives de futur, generat al
voltant de la festes populars valencianes en totes les seues manifestacions.
Amb la música d’arrel tradicional com a element vertebrador i una clara
voluntat per establir les bases d’una indústria cultural integrada al territori
i estretament coordinada amb el treball de les entitats, es presentava en
societat el festival Festacarrer-Tradicionàrius a les Comarques Centrals, un
sobrenom, cal dir, que explicitava la seua intenció de contextualitzar-se, tant
a nivell territorial com ideològic, i d’encaixar dins de la xarxa d’iniciatives
semblants —Tradicionàrius de Sa Pobla, Tradicionàrius de la Pobla de Segur, Solc del
Lluçanès— que en aquells moments anava estenent-se com una taca d’oli per la
nostra geografia .
El festival iniciava la
seua singladura amb la ferma implicació de la Regidoria de Cultura de
l’Ajuntament d’Ondara, amb la regidora Pepa Gasquet al capdavant. Toni
Torregrossa (des de l’associació Tramús) n’exercia de director artístic anònim
i Vicent Ortuño hi feia tots els papers de l’auca assumint-ne la coordinació
general. Es tractava d’un equip força compensat que, amb un finançament més
aviat precari, treballà durament per fer bons els pressupòsits inicials del
festival: "possibilitar el coneixement i l’intercanvi entre tots els implicats:
creadors i intèrprets amb programadors, mànagers, promotors... és a dir, crear
les bases necessàries per tal que puga arribar a ser un espai on contactar i
contractar un mercat (tot açò al carrer), envoltats de la gent del poble, els seus
naturals destinataris” —com s’hi recollia a la guia de la primera edició. (continua)
frechina |
dissabte, 29 de juliol de 2006 | 00:22h
S’ha mort Toni Mestre i
ens hem quedat sense una de les veus més lúcides i insubornables del nostre
País.
De Toni ara es diran
moltes coses. Es glosarà la seua carrera periodística, el seu paper com a
promotor de la música en català al País Valencià, la seua activitat radiofònica
pionera... Però ben bé romania oblidat —oblidat pel poble valencià de qui fou
una icona indiscutible durant els primers anys de la democràcia. (continua)
frechina |
divendres, 21 de juliol de 2006 | 02:01h
El passat 14 de juny es va celebrar al Teatre
Micalet la gala de lliurament de la primera edició dels Premis Ovidi de la Música en Valencià.
Com que vaig tenir l’honor d’actuar com a secretari
del jurat en representació de l’organització —el Col·lectiu Ovidi Montllor de
Músics i Cantants en Valencià (COM)— voldria ara, una vegada esvaïda la
polseguera alçada pels premis i amb la perspectiva que dóna el distanciament en
el temps, fer-ne el meu balanç particular. Òbviament, no hi faré públiques les
deliberacions del jurat però, ja em perdonareu, no us estalviaré les meues
opinions personals —opinions que, en cap cas, decantaren la balança en els
premis atesa la meua condició de membre del jurat amb veu però sense vot.
1. La convocatòria La major part de problemes i malentesos esdevinguts
amb els premis tenen la seua gènesi en una convocatòria atípica: els grups i
intèrprets havien de presentar-se motu
proprio i escollir amb quina lletra i quina cançó volien competir en les
categories corresponents. A més, com que es tractava de la primera edició,
l’organització va prendre la decisió d’acceptar qualsevol treball publicat
durant els darrers cinc anys.
Aquestos fets condicionaren notablement el resultat
i evidenciaren la seua poca fortuna, especialment, en la categoria de pop-rock
on es presentaren només tres discos, dos dels quals eren obra de la mateixa
formació, La Gossa Sorda.
Ni Obrint Pas —que podien haver presentat Terra
(2002), La flama (2004) o En moviment (2005)—, ni Pinka —De cap (2001), Somnis (2006)—, ni Munlogs —Llum
(2002)—, ni Gàtaca —El show de la
foscor (2005)—, ni Inòpia —Latent (2005)—,
ni, en fi, Voltor, Bandolers, Sva-ters, Aluminosis, San Gatxo, Atzukak,
Bajoqueta Rock, Mugroman, Contratempo, Lilit, Owix, Prisoners of War, ni tants
altres que ignoraren igualment la cita.
Potser algú dirà que la gravetat d’aquest
desinterés és relativa. Que tothom es lliure de presentar-s’hi o quedar-se’n al
marge. Que, en algun cas, fins i tot, s’hi oculta una actitud contestatària
anti-sistema (anti-COM). Però no deixa de resultar decebedor que, després de
tants esforços per fer-se visibles, després de tanta queixa i reivindicació, es
malbarate una oportunitat com aquesta de prestigiar unes músiques emergents,
que comencen a ocupar espais que fins ara se’ls havien negat i que, amb el
soroll dels premis, encara en podrien ocupar més. (continua)
Miquela Lladó és un
dels valors musicals més ferms amb què compten i una de les més importants fabricants
cançons de l’escena catalana. Ve per presentar el seu primer
disc en solitari de llarga durada, Com un
ventall (Blau Discmedi, 2004, CD397).
Els que seguim de fa temps
l’itinerari musical de Miquela, amb Música Nostra o el Siurell Elèctric, ja
n’estàvem ben al corrent de la seua perícia compositiva i de les seues
excel·lents qualitats vocals. Miquela té una veu càlida, sentimental, que
arriba ben endins i algunes de les seues cançons formen part del nostre
patrimoni més íntim i entranyable: el «Fandango confiat», per exemple, obra
cimera de la reproposta musical balear.
Ara ens ha volgut regalar als
seus amics i seguidors un disc on es deslliura dels estrenyiments estilístics a
què es veu obligada en els treballs de Música Nostra i reprén la seua
trajectòria com a cantautora, iniciada fa vora quaranta anys i, en certa
manera, truncada pel seu èxit al front de la històrica formació mallorquina. I
ho fa amb un disc personalíssim on tots els vents li bufen d’esquena perquè
s’enlaire «com l’au dels temporals»: un repertori eclèctic estranyament
convergent on conviuen Serrat i Quintero, Leon i Quiroga, el blues i la música
tradicional, Miquel Àngel Riera i Maria Antònia Salvà; una interpretació per banda
de Miquela més àgil i tendra que mai; i uns arranjaments i una producció a
càrrec de Toni Pastor –diguem-ho amb l’èmfasi que mereix: un dels músics més
extraordinaris de la nostra escena musical– que reforça la protagonista sense
disputar-li els focus, ans al contrari, afavorint-ne el lluïment amb una
especial sensibilitat: una sensibilitat que amara completament aquesta obra
condemnada a perdurar.
frechina |
diumenge, 16 de juliol de 2006 | 23:56h
Blau-Discmedi, 2006 (CD425)
Comencem pel més evident
i pel més amagat, curiosament concordants: la portada, amb una imatge sense
ambigüitats ni complexos, una antiga fotografia de la banda de Xàbia on els més
avesats descobriran un jove Tolo Coeta en ple fragor de la cercavila; i la
pista oculta, una esplèndida revisió d’"Amapola”, l’estàndard de José M. Lacalle
que popularitzara Jimmy Dorsey i que ells interpreten fent honor a l’apel·latiu
que els designa. (continua)
frechina |
diumenge, 16 de juliol de 2006 | 01:03h
L’aparició de Clara Andrés en
l’escena musical valenciana ha estat una de les sorpreses més gratificants dels
darrers temps. La seua primera maqueta (Inici,
2005) inclou set temes, dos d’ells en castellà, embolcallats en un digipack que
demostra el nivell assolit per l’autoedició a casa nostra.
La coberta d’aquest digipack
és un bon advertiment del que trobarem al seu interior: un primer pla d’unes
pinces d’estendre. No sabríem adduir una imatge més eloqüent i definitòria: Clara
enfoca així de prop el devenir quotidià, subratllant-ne els plaers —el
despertar vora la persona estimada, un bany de mar en soledat…— i les misèries
ordinàries, fixant-se en un instant i un lloc concrets, i elaborant, a partir
d’aquestes observacions, petites miniatures fulgurants de significat.
És tracta, en aparença, d’una
operació senzilla i intranscendent però esdevé, en realitat, tot el contrari:
amb tal nivell de concreció espacial i temporal, ens apropa a la seua intimitat
més inaccessible i aconsegueix una dimensió expressiva que no hauria assolit
amb uns textos més discursius i complexos.
Es beneficia, en aquesta
tasca, d’una veu madura i seductora, generosa en harmònics, una dicció
distanciada que defuig l’èmfasi i l’engolament i un acompanyament discret però
imaginatiu, amb una riquesa de matisos ben dosificada.
Ella ha al·legat en alguna
ocasió els noms de Jorge Drexler i Carla Bruni, com a eixos cartesians del seu
sistema de referència i segur que un escorcoll rigorós hi trobaria suficients
punts de tangència amb tots dos. Però també notables divergències: l’uruguaià
és molt més dens i polièdric i l’autora de Quelqu'un
m'a dit ens guanya per la delicada fragilitat de la seua interpretació
—inoblidable en "Tout le monde”, per exemple—, tot el contrari que Clara
Andrés, sòlida, ferma, generadora de més certeses que dubtes. La Bruni és de cristall; Clara,
de fusta noble.
Diuen
que té ulls de gasela, però el que de veritat sembla una gasela és la seua veu:
àgil, lleugera, elegant, amb cos però sense pes, una delícia.
La
història de Souad Massi exemplifica el calvari a què són sotmeses les actituds
crítiques —i més encara, òbviament, les femenines— en alguns països islàmics.
Souad, nascuda a Alger el 1972 i enginyera de professió, formà part d’un grup
de hard-rock que, amb les seues lletres punyents i la seua actitud combativa,
assolí una popularitat insòlita en un país on sembla que el que no es raï és
chaâbi i la resta d’estils roman en un discretíssim segon pla. Aquest rebombori
suscità l’inici d’una persecució encoberta per banda dels sectors oficials del
règim que acabà amb el seu despatxament de la feina on treballava i el seu
posterior exili a França. Allí inicia una carrera com a cantautora folk que la
posa, en pocs anys, al capdamunt de la world
music europea.
Un
dels principals responsables d’aquest gir estilístic i de l’èxit que l’ha
acompanyat és, sens dubte, el productor Bob Coke que venia de treballar amb Ben
Harper i que copsà perfectament les dimensions del talent compositiu i
interpretatiu de la cantant algeriana. Hom la compara amb Tracy Chapman o Joan
Baez però Souad manca de la sòbria adustesa de la primera i l’accentuada
afectació de la segona. La seua veu adolorida es vessa amb un somriure
torbador, s’enrosca sobre unes melodies perfectes i acaba deixant-nos xops de
malenconia.
La vinguda d’una criatura al món és un d’aquells
misteris còsmics que s’entesten en desmentir tants segles de raciocini, cultura
i civilització —i viure-ho tan a prop per segona vegada em produeix goig i
perplexitat en proporcions vacil·lants.
L’alegria té unes dimensions exorbitants per les
mateixes raons que acreixen la tristesa davant la mort —la convicció en la
perdurabilitat del sentiment. Una alegria que agafa un immediat aire
col·lectiu: primer amb la parella, un vincle vaporós que es condensa en una
mena de licor gustosíssim; després amb el primer fill, que ocupava tot el cor i
que ara haurà de compartir-hi espai amb la nouvinguda: sembla difícil trobar-hi
un racó per omplir; i després amb familiars, amics i veïns que se sumen a la
celebració amb una predisposició que té alguna cosa d’instint ancestral. I la
gent del poble, que et felicita efusivament, amb una complaença franca i
diàfana: heus aquí, potser, aquell gest atàvic que festeja la continuïtat de
l’espècie...
Mar ja és a casa i la nostra quotidianitat gravita
entorn d’aquesta petita criatura esdevinguda l’ama del corral i del carrer, de
la fulla de la parra i la flor del taronger.
Disculpeu-me aquesta digressió autobiogràfica de
pare bavós: ve a tomb perquè en aquests dies intensos, en què les arestes de
les hores s’esmolen i els ressorts emocionals es tiben fins el seu llindar
elàstic, es pot copsar com en cap altra situació, de manera pregona i
minuciosa, el paper estructural que juga la música en les nostres vides. (continua)
Sezen Aksu és
la gran dama de la cançó turca contemporània. La rotunda bellesa de la seua veu
--amb una amplíssima gamma d'harmònics, dicció esgarrada i un cos sever i
massís--, la seua habilitat per escriure cançons que combinen recursos
tradicionals i moderns sense perdre mai un saborós deix atàvic i el seu tarannà
combatiu i compromés que no amaga els seus posicionaments polítics en qüestions
tan espinoses com el conflicte kurd, transcendeixen molt per damunt del poc
afortunat apel·latiu --"la
Madonna de Turquia"-- amb què se l'ha volgut promocionar al
mercat occidental.
Bahane és el seu
disseté treball discogràfic i reincideix en la línia artística que sosté en els
últims temps: belles balades, amarades de profunditat emocional on se'ns mostra
adés fràgil, adés poderosa, sempre seductora i fascinant, i les habituals
incursions en les pistes de ball --el punt més feble de la seua discografia: sonsonetscomercials amb ritmes massa obvis i
melodies enganxoses que, això sí, conserven vestigis de l'accent màgic amb què investeix
totes les seues cançons.
El II Aplec de Cultura d'Arrel
Tradicional d'Algemesí ha tingut la bona pensada de dedicar una de les seues
nits al cant valencià d'estil i li n'ha encarregatl'organització a Josemi Sánchez --versador i
dolçainer de pura raça-- qui, al seu torn, ha delegat en la meua persona les
funcions de regidor d'escenari i presentador. El cant d'estil és,
indubtablement, el cim estètic del patrimoni sonor tradicional valencià: la
seua principal producció "artística", la seua màxima aportació "comercial". Com
les altres formes musicals amb què comparteix gènesi i implantació --el flamenc,
el fado portugués, el rebètiko grec, el blues americà, l'arabesk turc, el raï
algerià...-- el seu origen s'ha de cercar en el solapament de dos processos esdevinguts
de forma simultània: la confluència de repertoris musicals rurals amb formes de
vida urbanes i l'aparició d'un públic susceptible de trobar-hi un gaudi
estètic. Aquesta nova "mirada de l'altre" propicià l'estilització de gèneres fins
aleshores més aviat funcionals --subsidiaris del ball, en alguns casos; d'ús
íntim o domèstic, en uns altres-- tot donant lloc a un fenomen que la irrupció
de la indústria musical a principis del segle xx
acabà d'enllestir. (continua)
Ja fa molts anys que Manolo Miralles i Vicent
Torrent sospesen la possibilitat de repetir l'experiència de Tocs i vares, un projecte d'investigació
sobre els mecanismes que han regit històricament la improvisació i la innovació
en els repertoris populars.
Tocs i vares (1983)fou un aventurat i reeixit exercici de deconstrucció dels estils
musicals propis de la tradició musical valenciana: un conscienciós desmuntatge en
peces --els patrons rítmics, melòdics i harmònics o modals -- que després
recompongueren al seu lliure arbitri generant estils nous en una operació que,
malauradament, ni creà escola ni fruí de continuïtat. Aquelles vares noves
--batejades amb noms una mica estrafolaris com havaneria aspra, calmant llarg,
el 2 i 3, etc.-- restaren desades en un calaix de la nostra mitologia casolana
particular com a cants de cigne d'una època que tocava a la seua fi.(continua)
Estime Xàbia. Tot i les malvestats que ha sofert en
els darrers anys --un paisatge bellíssim irreversiblement devastat-- i la seua degradació
a mans dels veraneantes -- ai Kàvea!--,
els seus carrers estrets vestits de pedra tosca, el seu moscatell romà covant
dolçor als ceps, la presència solemne, ben bé mística, del Montgó, l'olor a mar
ensumant-s'hi en l'aire calent de les vesprades i l'hospitalitat, franca i
generosa, d'una colla d'amics entranyables que responen a l'apel·latiu de
Romàntica del Saladar, fan que el fet de comparéixer en aquesta petita ciutat
dels prodigis s'haja convertit per mi en un ritual anual ineludible. (continua)
Organitzat
per la Colla de
Dimonis de Massalfassar i per l'Associació Cultural Tradició i Música, Tramús,
el Cant al Ras convoca, any rere any, desenes de cantadors afeccionats i
professionals que desgranen, després d'un multitudinari sopar, el ric repertori
de cançó tradicional valencià: cançons de batre o cançons de taverna; cants
religiosos o repertoris de ball; i, sempre, deixant un espai ben destacat per
la joia més preuada del nostre patrimoni sonor: les albaes i el cant d'estil, una forma de cant improvisat i
virtuosista que s'acompanya amb rondalla de vent i corda i que protagonitza les
rondes, anomenades guitarraes que
encara tenen lloc durant les festes en nombrosos pobles de les comarques
centrals valencianes. En aquestes rondes, una parella de cantadors s'alterna
cantant, sobre un dels tres estils més habituals --anomenats u, u
i dos, i u i dotze--, les lletres
que improvisa un versaor especialitzat
qui els les va dictant a cau d'orella. El Cant al Ras s'ha convertit en els
darrers anys en un dels principals altaveus promocionals d'este gènere musical
genuïnament valencià. (continua)
Des de fa uns anys, Xàbia completa a la Marina Alta una mena de triangle màgic amb Dénia i Ondara per oferir als afeccionats a les músiques d'arrel tradicional una suculenta programació concentrada en forma de festival de cap de setmana. Produït per l'Associació Tradició i Música, TraMús, i la Romàntica del Saladar (amb un flamant nou disc al carrer que farà fruir els seguidors de les músiques genuïnes i els repertoris atemporals: Revetlla!, Blau-Discmedi, 2006), el Xàbiafolk es presenta enguany amb l'espectacle Pau i Treva com a cap de cartell i una completa programació que, com ha vingut sent habitual des de la seua creació, reserva un espai per al públic infantil (Rah-mon Roma) , per als addictes a la ballada popular (La Coixinera, Lumbalú) i per als bon vivants que no es perden cap concert-vermut (en aquesta ocasió, una batussa pulmonar entre Escandall, Dolçainers de Puçol, els Grallers de l'Acord i els Tuterako Gaiteroak de Tudela). S'obri així un mes de maig atapeït de propostes musicals al País Valencià (València, Algemesí, Massalfassar, Serra...) de les quals us anirem donant compte oportunament.
Des de fa uns anys, Xàbia completa a la Marina Alta una mena de triangle màgic amb Dénia i Ondara per oferir als afeccionats a les músiques d'arrel tradicional una suculenta programació concentrada en forma de festival de cap de setmana.
