Ara no es fa, però jo encara ho faria: quan s’acostaven les festes majors, tota la casa es posava potes per amunt per fer-ne la neteja general. Es buidaven calaixos i alacenes, es llavaven cortines i cobertors, es treia la pols dels racons més recòndits i s’encalava la frontera per a que lluïra ben blanca
Des que l’any 2000 Franca Masu irrompera en l’escena musical catalana amb una explosiva barreja d’exuberància interpretativa a la napolitana, sofisticació instrumental de clara adscripció jazzística i l’encant irresistible de l’alguerés cantat, la seua carrera s’ha vist propulsada en base a la seua vocalitat torrencial i a la seua indomable actitud escènica. Unes indiscutibles virtuts
Des que l’any 2007 va donar per tancada la trajectòria de l’Ham de Foc, Efrén López ha desplegat una intensa activitat involucrant-se en mil i un projectes la majoria dels quals orbiten entorn dels mateixos centres gravitacionals: les músiques de la mediterrània oriental en particular -amb importants incursions en l’àrea d’influència persa- i les estructures
Manresa, 5 de novembre “Mujer hecha de algodón, / de seda, de hierro puro…”. Ho cantava Antonio Vega en una de les seues darreres millors cançons, i no puc deixar de pensar-hi quan recorde el corprenedor contrast entre la veu de seda i cotó-en-pèl de Rim Banna i el seu coratge d’acer pur, barreja blindada
Manresa, 5 de novembre Després d’una estrena bastant discreta al FIMPT de Vilanova i la Geltrú -discreta en el sentit de la poca opinió publicada que suscità- arriba a Manresa l’insòlit espectacle conjunt que reuneix sobre l’escenari el talent múltiple de Raül Fernandez, Refree, i l’atractiu emergent de Maria Rodés. El primer ja ha donat
Manresa, 5 de novembre L’expectació és gran. Fa temps que volíem polsar en directe la nova proposta d’Eva Dénia que sembla situar-se en un punt, no del tot equidistant, entre la cançó tradicional i la cançó moderna. La mateixa composició de la banda que l’acompanya ja ens informa de les seues intencions hibridants: tres músics
Manresa, 4 de novembre Hasna El Becharia s’ha guanyat un prestigi de dona inconformista i combativa. Només veure la descarada naturalitat i determinació amb què punteja el guimbrí, un instrument suposadament reservat per a ús exclusiu d’homes, ens dóna indicis suficients del seu caràcter díscol, independent i contestatari. Ve de Bechar, un poble enmig del
Gelabert-AzzopardiManresa, 4 de novembre La treztena Fira Mediterrània de Manresa comença amb un dels seus indiscutibles plats forts: la reposició, vint-i-dos anys després de la seua estrena, de Belmonte, l’espectacle de dansa concebut per la companyia Gelabert-Azzopardi que ja s’havia pogut veure fa unes setmanes al Teatre Lliure de Barcelona.La fira té enguany com a
Arthur CaravanSi t’arriba el dematí (la nit de la música en valencià)Centre Octubre14/10/2010 Arthur Caravan ens proposen celebrar el bon moment que viu la música en valencià —el millor de la seua història si atenem a les dades quantitatives i qualitatives— fent un llarg itinerari per aquesta mateixa història des de les darreres raneres del
Ells, purs de cor, pastors de somnis temeraris, enginyers impossibles del fotograma, la nota, la vinyeta i el vers, han estat els següents en ser assenyalats per la mirada feréstega i malalta del llop famolenc, escanyolit de gana i de sarna, rabiós fins a sangrar davant qualsevol indici de gràcia alliberada.Udola el llop, però, devorat
Ovidi Montllor, “M’aclame a tu”, 4.02.42, 1980, AriolaPodríem haver triat qualsevol dels recitats definitius amb els quals Ovidi traspassà l’ànima d’Estellés, adoptà la seua veu i retornà els versos del poeta a una oralitat primigènia i bullent: l’enfebrat exorcisme que protagonitzava el monumental Coral Romput (1979), la quotidianitat estrafeta en tons tenebrosos que ocupava el
Vicent Andrés Estellés és, sense parangó possible, el poeta valencià més popular —fet que, molt em tem, no equival a molt conegut. La seua obra es coneix de forma fragmentària i dislocada, amb alguns petits bocins reiteradament enarborats —gràcies a algun recitat memorable, a la seua metamorfosi en cançó o a la seua adopció com
Porto Torres té l’aire provisional, atrafegat i desidiós alhora, d’algunes ciutats portuàries. Assetjada d’indústries químiques que alcen per tot arreu les seues sòrdides siluetes i amb un urbanisme caòtic i impersonal, fruit del seu creixement descontrolat que l’ha portat a duplicar la seua població en els darrers quaranta anys, ocupa el centre d’una badia esplendorosa
Hi ha un home assegut junt a un revolt de la carretera. Seu a terra, amb les cames completament estirades, ocupant l’ombra exigua que regala una bardissa. El cel sembla un cristall esmerilat incandescent, amb un sol furiós i violent que socarra els rostolls i les clapes de maquis. No sembla un pastor perquè no
El sol oblic de la vesprada retalla a contrallum les siluetes, que semblen surar sobre la lluentor encegadora de l’empedrat mentre passegem pel corso Vittorio Emmanuel II de Bosa. Un carrer de cases altes investides d’una envellida dignitat, d’una fatigada altivesa vinguda a menys amb els anys. Tota la zona baixa de Bosa, alineada amb