APACants i cantsTemps Record, 2011TR1217-GE11 Ja fa molt de temps que esperàvem un treball com aquest: un disc on Josep Aparicio Apa destapara el seu pot de les essències i es consagrara definitivament en la primera línia de l’escalafó cantador. De moment, ja s’ha fet mereixedor d’un dels premis Ovidi Montllor 2011 en la modalitat
Aquest proper dimarts 24 de maig, a les 19:30, presentarem al paranimf de la Universitat Politècnica (edifici 3A en aquest plànol interactiu) de València el llibre La cançó en valencià. Serà la presentació oficial del treball després de la presentació institucional que tingué lloc durant la passada Fira del Llibre.M’acompanyarà Honorat Ros, en representació de
Néstor Mont és un músic de sòlida i poc visible trajectòria que compta en el seu bagatge amb dues fites indiscutibles: el seu treball al costat de Mara Aranda i Joansa Maravilla amb el grup Cendraires —que il·luminà la dècada de 1990 amb la seua proposta visionària, herald encara no reconegut d’una sonoritat que després
Poqueta nit, Tarragona, Part Alta. Faig temps passejant pels carrerons solitaris —Mediona, Misser Sitges, Riudecols, Civaderia, Plaça de Ripoll…—. M’acompanya algun gat fonedís i una remor llunyana de tabals i cornetes que semblen assajar per setmana santa. A la porta de la Sala Trono —una mena d’espai alternatiu, amb una programació lúcida i agosarada— comença
Passats uns dies ja des de l’eixida del llibre, no puc dir altre que moltes gràcies a tots els que us n’heu fet ressó, heu vingut a les presentacions, acudíreu a la Fira del Llibre perquè us el signara -mare de déu senyor!!-, n’esteu fent difusió, crítica o apologia, aneu detectant les errades i omissions
Per fi ha arribat a les llibreries el treball La cançó en valencià. Dels gèneres tradicionals als repertoris moderns, un projecte que va començar l’any 2006 i que ha tingut una conclusió esfilagarsada i encara no resolta del tot. En tot cas, el llibre, de vora 600 pàgines, representa la síntesi de més de vint
AMIRA – MERIMA KLJUCOZumraWorld Village, 2010450012Amira Medunjanin va irrompre en l’àmbit de la World Music amb una meravella de delicada melangia anomenada Rosa (Snail Records, 2005) on, sobre la sòlida tradició de la sevdalinka —el fado de Bòsnia o el blues dels balcans, n’han dit els avesats a la comparança superficial—, deixava anar el seu
Les severes disfuncions que pateix el mercat cultural català es fan especialment patents quan s’intenta ubicar en aquest espai obres amb un cert component de risc artístic. Aleshores emergeix amb tota cruesa l’anormalitat d’una situació que, especialment al País Valencià, sembla molt lluny de resoldre’s: els consumidors de cultura expressada en català conformen un contingent
És ben sabut —almenys per tots aquells que han fet seu el bonic poema homònim de Benedetti— que tàctica i estratègia són dos conceptes complementaris, dos nivells diferents d’escala que es redefineixen mútuament: l’estratègia es desenvolupa bàsicament sobre el què i la tàctica sobre el com.D’uns anys cap aquí Carles Belda i companyia han engegat
Dies de perplexitat i reflexió. La intensificació de l’assetjament del govern valencià a Acció Cultural i les seues immediates conseqüències han fet aflorar, en unes poques hores, totes les nostres fortaleses, debilitats i contradiccions: la poderosa estructura en xarxa que permeten les noves tecnologies, el lideratge compromés i sostingut dels qui sempre estan a l’alçada
Per dir-ho amb música de Rafa Xambó: Estesa sota el sol despietat del migdia enllà lluny et contemple, ciutat de la vergonya ciutat de fang fet falsa esplendor de misèries amagades sota el fum del foc de l’artifici. Ciutat de serps i rates coentes i terribles, per tu passeja lliure la ignomínia més fonda i
Fa unes hores que plou a Liverpool. El dia s’ha fet d’un gris metàl·lic deixant les cambres del pub en una penombra eclesial. És un local antic i noble, aclaparat d’art-deco. Fa tuf a fusta vella i cervessa rància; una olor que convida a la conversa desperdigada mentre es deixa fluir el rellotge, s’intueix la
Les Deesses Mortes (Hall Of Fame, 2011) Conta la llegenda que són l’única banda valenciana que ha fet sonar el valencià al FIB. Aleshores es deien Freses i havien publicat un magnífic treball de pop àcid titulat The First & Early Original Recordings Compilation (Hall Of Fame, 1998) i cantat en anglés. Era l’any 1999
Manresa, 6 de novembre “I ara cante per marcianes / perquè m’ho demana el cos…”. Ho canta Miquel Gil estrafent una melodia de fandango sobre un ritme dopat d’aires lunfardos, amb una convicció rabiosa que fa més sorprenent encara l’exabrupte desinhibit amb què titula el seu nou espectacle: justament així, “Per marcianes”. Compareix amarrat a
La reunió de quatre talents de l’escena musical valenciana en un projecte comú la brúixola del qual apunta a territoris expressius inèdits, ens obre la gana i ens desperta els sentits. I no és per a menys si es tracta de Mara Aranda, Xavi Folch, Agustí Vidal i Sergi Rajadell: la primera és a hores