Segurament hi ha tantes Romes com mirades inspira aquesta aparatosa, bigarrada, excessiva ciutat. Ciutat d’antigalles mostoses, de marmotretos coents, d’humanitat ostentosa, de velles arrogàncies, de suburbis que vacil·len entre la vitalitat i la depressió, de racons urbans bellíssims. Roma espanta i enamora alhora: ens captura en el seu fragorós remolí que amalgama passat i present,
Superada ja oficialment la basca estiuenca, Pensar en vers reprén l’itinerari de presentacions i saraus que tindrà les seues dos primeres estacions en dos dels festivals de referència del país: el FIMPT de Vilanova i la Geltrú i la Fira Mediterrània de Manresa. A Vilanova, la presentació farà de prolegomen de la ronda de cant
3 de març, Els germans de les albaes, Levante-El Mercantil Valenciano, Paco Cerdà 3 de març, Pensar en vers, la cançó improvisada als països de la Mediterrània, La Veu del País Valencià 4 de març, Frechina aposta per la difusió del repentisme, El Punt Avui 5 de març, Pensar en verso de Josep Vicent Frechina,
Des que el 6 de març es presentara Pensar en vers a Ca Revolta, a València, hem recorregut de dalt a baix el país, trobant-nos amb vells amics i fent-ne un grapat de nous. Aquestos tours casolans, a banda del goig que suposa compartir amb tanta gent la feina de molts anys, tenen un impagable
Aquests dies presente a València (Ca Revolta, dijous 6 de març) i Barcelona (CAT, divendres 7 de març), el meu llibre Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània que editem dins de la col·lecció Els Llibres de Caramella. Unes presentacions, no cal dir-ho, on em faria molta il·lusió comptar amb vosaltres.
Queden pocs minuts per completar aquesta superba proesa. El cansament destil·la una música bellíssima com un lent rierol entre fulles seques al matí. L’armadura de l’epitafi de Seikilós s’ha instal·lat a la nostra vida atrapant-nos en el bucle infinit on respiren els músics des de fa tantes hores. Mentre, la melodia segueix fluint en el
Vint-i-quatre hores ininterrompudes de música per a somoure consciències És l’art necessari? Necessari en el seu sentit estricte? La pregunta, que recorre la història de les civilitzacions, es planteja molt sovint amb intencions espúries i inclou ja, en la seua mateixa formulació maliciosa, una resposta tancada. …Certament, l’art convertit en un objecte de consum, en
Ha mort Lou Reed i els diaris van plens de panegírics apressats i una rutinària caterva de tòpics minuciosament banals. Monòtones lletanies que ressonen en la seua pròpia buidor, escampant un darrer tel opac sobre una de les obres musicals i poètiques més importants dels darrers anys: una obra la influència de la qual ultrapassa
ESTELLÉS POP(Lletres Valencianes, 31. Podeu consultar el número complet ací) 7 d’EstellésVicent Andrés Estellés – BertomeuEdicions del Bullent / Picanya / 2012 Albert Ortega, Bertomeu, musica una selecció de poemes de Vicent Andrés Estellés i es suma així al seguit d’iniciatives que, amb l’estímul de la declaració del 2013 com a Any Estellés per banda
Rebem la notícia de la mort de Marià Albero —brusca i inesperada: feia temps que no en en sabíem massa coses— amb poques hores de diferència amb els darrers episodis d’infàmia violenta i biliosament antivalenciana que ens ha tocat patir: l’enèsim ultratge de l’estàtua d’Estellés a Burjassot i l’eloqüent revival sincrònic de la batalla de
Jaume Arnella -Rafel SalaLlibre de la saviesaAutoedició, 2011 Un dels símptomes més preocupants de les profundes disfuncions culturals que sofreix el país és la clandestinitat de facto en què s’han de bellugar alguns dels artistes que, per una raó o altra, acaben sempre fora d’enquadrament. Jaume Arnella en seria un exemple ben paradigmàtic: de res
“La posteritat no és eterna, i menys en català”. Ho afirma Jordi Puntí al número en curs de L’Avenç tot augurant que la presència pública d’Espriu es diluirà novament en acabar el seu any de gràcia tal i com ja va passar amb els altres homenatjats que el precediren.Aquesta tesi, però, té la seua principal
A l’amiga Mariajo Algarra(si algun dia l’estaca tomba, pocs i poques podran discutir-li el mèrit de ser una de les que més ha estirat) Ai la València soterrània i renuent! Quines sorpreses arriba a donar aquesta ciutat bipolar, pàtria simultània de la genuflexió més desarmant i la rebel·lia irreductible i encoratjadora! Deu dies abans, el
Aquesta passada setmana s’ha materialitzat, en forma de macabre correu electrònic, l’inici de la darrera fase de desballestament de la ràdio i la televisió públiques valencianes.Un desballestament que començà fa molts anys amb la renúncia progressiva a molts dels seus pressupòsits fundacionals i la seua sistemàtica i estrident conversió en arma de creació d’opinió esbiaixada,
Aljub, en minúscules, 2012, autoedició El nom fa la cosa? No voldria encetar una discussió bizantina sobre fins a quin punt el títol d’una producció artística ens coacciona a una determinada recepció, però resulta cridanera l’aparent precisió amb què Aljub ha titulat fins ara els seus treballs: Escarbant en la memòria (Cambra Records, 2004), una