Enhorabona Enderrock!

Crònica precipitada de la festa dels quinze anys


En un pensat i fet
em plante en la festa que la revista Enderrock ha muntat a l’inhòspit
Razzmatazz de Barcelona. Una reunió l’endemà a Manresa —amb la comissió artística de la
Fira Mediterrània— em serveix d’excusa per avançar unes hores el viatge. M’abelleix
participar-hi per celebrar quinze anys d’existència d’una revista dedicada a la
música en català i per veure en directe, tot d’una, algunes de les bandes i
solistes d’ara pels quals sent més debilitat.

El cartell és
formidable: potser sobra Albert Pla i manquen alguns noms —Mishima, Oliva
Trencada, Sant Gatxo— tan atractius com els convocats, però el llistó està ben alt i m’admira l’aposta de
la revista que decideix enfocar la mirada al davant en compte de refocil·lar-se
amb exercicis de nostàlgia i autobombo. (continua)

L’aposta, diguem-ho
ja, tenia un component de risc elevadíssima —el dia de sant Jordi, que cansa
només de pensar-lo, i amb un dels partits de futbol més importants de l’any a
Can Barça— i el risc sol deixar seqüeles: la nit anà una mica fluixa de públic
—s’havien d’omplir tres sales— amb alguns moments lleument descoratjadors: el
concert de Refree a la sala 1 amb poc més de trenta persones o l’inici del
concert de Nisei que semblava ben bé un assaig entre amics.

L’efecte de la
diada i el futbol sobre el trànsit m’impedeixen d’arribar a hora i em perd
Anímic i Plouen Catximbes, dues formacions que amb el seu darrer disc marquen
una profunda inflexió en la seua ja més que interessant trajectòria. Mala sort.

Arribat al
Razzmatazz, aguaite a la sala 2, on Sanjosex ha aconseguit reunir una bona
colla de públic que s’enganxa fàcilment a la seua proposta fresca i descarada,
i m’enfile de seguida cap a la sala 3 on els Verdcel es disposen a fer un tast
del seu nou projecte: Sàmara. Ja sense Carles Llinares i, per tant, amb Alfons
Olmo assumint tot el pes escènic recolzat per les projeccions que executa el
seu germa Daniel, sonen nerviosos —el poc temps del que disposen els pressiona
en excés— però tremendament contundents, més sòlids i densos del que era
habitual. Les noves cançons continuen volant alt i el seu projecte segueix tan
desparionat com sempre. Són un rara avis i
això els fa imprescindibles.

A la sala 1, Raül
Fernández, Refree, acompanyat d’un trio on destaca la presència sempre
estimulant del gran David Mengual al contrabaix, s’enfronta desinhibit a la
manca de públic i planteja un concert de gran creativitat, inclinat cap al
llenguatge jazzístic i protagonitzat, en la seua majoria, per la part del seu
repertori interpretat en castellà —amb excel·lents revisions, això sí, de temes
antics com “Cumpleaños” o “No hay pena”.

Abans que acabe,
passe com un llamp per la sala 2 on Sanpedro exhibeixen la seua magnífica compenetració
instrumental i la seua habilitat per fabricar cançons majestuoses. Una versió
una mica afectada i mancada de la delicadesa original d’“El gessamí i la rosa”
d’Ia i Batiste, em dóna una bona coartada per deixar-los a mitges i marxar de
nou a la sala 3 a veure com Clara Andrés defensa el seu aclaparador talent. El
públic de la sala, inmisericorde tota la nit, deixa sentir ben poca cosa. Clara
suplica elegantment una mica de silenci, però no hi ha clemència: grans cançons
com “Personatges”, “Dies i dies” o “Dansa” són impunement massacrades per un
guirigall que per moments es fa ensordidor. Potser no era el seu lloc o potser no
era lloc per aquell públic: és obvi que algú dels dos estava en el lloc equivocat.

Me’n vaig
fastiguejat per la malversació musical i agafe posicions en primera fila per
veure l’Albert Pla, padrí apòcrif de l’esdeveniment. El presenta Albert Puig
que anuncia el concert com una primícia del seu nou espectacle. Pla el
desmenteix des del primer acord: fantàsticament acompanyat pel sempre
intel·ligent Jordi Busquets a la guitarra elèctrica i Diego Cortés a la
flamenca, engega, ni més ni menys, que amb “La sequia” i continua amb “La vida
d’un gat”, “Joaquín el necio”, “Papa jo vull ser torero”, “El legat del pastor”,
etc., etc. Murri, histriònic, increïble animal escènic, Pla atrapa sense remei.

Quan el concert
està arribant al seu punt àlgid, Pla i Busquets es retiren i deixen a Diego Cortés
fent un prescindible solo de guitarra, pura pirotècnia i efectisme que a mi, no
sé per què, em fa vindre al cap el solo de bateria d’Ian Paice a “The Mule” en
el Made in Japan de Deep Purple. El
públic brama d’emoció i complicitat: una prova més de que el país s’encamina
decididament a la catàstrofe.

La redempció, però,
torna de la mà de Raül Fernàndez que s’hi afig, amb el seu bateria Oriol Roca,
per acompanyar Pla en una intensa —ara sí que hi ha intensitat i no efectisme—
revisió d’“El lado más bestia de la vida”, la seua particular lectura del Walk on the wild side de Lou Reed.

Novament escape
abans que acaben per veure l’inici de Nisei a la sala 2. Ja han començat però
la sala està gairebé buida: el seu llenguatge violent i sorollós rebota com una
bola d’acer per les parets que tremolen perplexes. Són una de les bandes actuals
amb més agressivitat sònica i més claredat d’idees. Tampoc els veig acabar
perquè Mazoni es preparen a la sala 1 i això són paraules majors.

Jaume Pla és autor
d’alguna de les millors cançons escrites en català en els darrers anys: “Virgínia
i el pantà” o “Perduts en la boira” han de perdurar. El seu darrer disc, Si els dits fossin xilòfons, ha tingut
una certa repercussió per “La granja de Paula”, inofensiva versió del “Maggie’s
Farm” dylanià, però amaga també algunes petites joies: “Se’m moren les plantes”,
“El riu”. Precisament amb “El riu” comença un concert que va creixent en vigor
i precisió a mesura que avança, que pren una volada immensa amb l’apropiació
que fa del “Kithou” de Pau Riba i que arriba a un punt catàrtic en els números
finals que inclouen “La granja de Paula”, “No tinc temps” i “Esclatasangs”.

És la 1:30 de la
matinada. Isc al carrer amb el cap ple de música i una sensació agredolça en el
cos: haguera volgut que el Razzmatazz, tan poc avesat a l’idioma del país que l’hostatja,
rebentara de gent entusiasmada amb l’excel·lent present artístic que ostenta la
música en català. Però no ha anat exactament així. Barcelona digereix el 0-0
com una victòria mentre els carrers resten deserts i a les cases comencen a
mustiar-se les roses.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*