Xavier Morant, Posidònia

Una de les sorpreses més agradables que ens ha reservat la música valenciana durant el 2007 ha estat la reaparició en solitari de Xavier Morant, l’exlíder dels seminals Cuixa. (continua)

Cuixa era una formació instal·lada a meitat camí entre la cançó protesta i el rock progressiu .

El seu únic disc, Montgó …o els cavallers de la cuixa redona (La Taba-Nevada, 1978), és un magnífic testimoniatge de les bondats de la seua proposta artística. Enregistrat als estudis Sonitec de Barcelona, amb arranjaments de Pep Sanz i Ernest Barrera i producció de Tico Balanzá, els seus solcs ens descobreixen un grup apassionat i intuïtiu, que oscil·la des dels atributs clàssics del rock simfònic —“Montgó”, “Nanos i gegants”, “Moixeranga”— als desenvolupaments instrumentals característics del jazz-rock laietà —“La dansa”, inspirada en el mateix tema popular que reprendrà Al Tall per a la seua “Danseta” del disc Europ eu!—; i, entre mig, versions elèctriques de cançons tradicionals —“Els cavallers”, “El sereno i la serena”—; belles musicacions de poemes de Salvat Papasseit —“Prometença”, posat en solfa també, anys després, per Paco Muñoz i Feliu Ventura— i Rafael Ventura Gassol—“El Nadal dels miners”, en un dels millors moments del disc—; un emocionant “Homenatge” a un soldat república, José Díaz, que tanca una interpretació de la “Internacional” amb guitarres portades al límit de la saturació; o una cançó d’amor —“Jo anava amb tu”— que revela la delicada sensibilitat que Morant sap imbuir als seus textos.

El disc va ser reeditat el 1996 en format CD per l’Ajuntament de Manises, acompanyat d’un llibre de Vicent Xavier Contrí que repassava sumàriament la trajectòria del grup i en recollia la pràctica totalitat dels seus textos, bona part d’ells inèdits fins aleshores.

Després de la dissolució de Cuixa el 1980, Xavier Morant s’embarcà en diferents projectes de pop-rock en castellà, alguns dels quals assoliren una considerable rellevància en l’escena valenciana contemporània: La Morgue, Ceremonia, Armas Blancas. Més tard produí alguns treballs del darrer rock valencià: Dintre i fora (1998) dels Munlogs; l’imprescindible De cap (2001) de Pinka; A foc (2002) de Sva-ters.

Fins que el 2007 ha reaparegut amb un disc en solitari —Posidònia (autoeditat)— on recupera alguns temes inèdits de Cuixa: “Plourà”, “T’estime així”, “Eros Rapsody”, “Boca de llop” o la magnífica “Noctàmbul”.

El to dens i solemne de Cuixa hi deixa pas aquí, però,  a un paisatge sonor ben bé antagònic: a Posidònia tot sembla lleuger, ingràvid, les cançons es mostren miraculosament rejovenides després de sotmetre’s a un lifting fet amb bases electròniques, guitarres que saltironen amb agilitat, pianos volàtils i la veu de Morant menys emfàtica i més càlida que mai. D’aquest tractament ixen especialment ben parades “Eros Rapsody” i “Boca de llop”, que s’endevinen clàssics instantanis, i aquella bossa nova primerenca de Llach, “Jo sé”, que, reinventada per Morant, assolix definitivament la fluïdesa que reclamava. La cloenda del disc es reserva per a l’opció més arriscada: un versió trance de “Montgó” que no desentonaria en qualsevol terrassa chill-out de la costa mediterrània.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*